[Ni juleps ni lletovaris ni tuties no li rebaixaven el cul fastigós d'arquebisbe que fotia l'oncle Tià. Foraeixit, mai remut altre que pel paradís d'un món gatlà (de Gatlònia) açò deia, moix, clocpiu, capjup.] /.../ "Flor al dit / Cul a l'ull / Dit al cul / Flor a l'ull / Ull al dit / Cul a la flor / Ull al cul / Dit a la flor... /.../

dimecres

Elegíac destrempament

Així ens moriguéssim! [Elegia autoirrisòria.]




Ja hi som, ximplets, de nyigui-nyogui, a mig ofec.

Puta santimònia, pertot a l’immensitat de Catalònia,
ara ja terra estantissa que només cria covards,
només un gallec qui enraona en xarnec
hi té prou briu — o, si pus no, li rumbejen per l’esquena
dues vèrtebres fetes d’altre que no pas
codonyac escatguitxós... Pecs del cabàs, vergonya!

El maleït Mas de çon Cagat — mal llamp forcat
no el toc i crem! — i tots els carrinclons
qui s’hi aixopluguen ben tremolencament i escagarrinada,
condemnats traïdors de la punyalada a l’esquena…,
així es moriguessin tots, ablamats sobtadament!

Maleir rai, i debades. Pse, prou ens pervé.
Què altre volem? Vola l’esparver,
i som llebre amb la passa.

No tenim dret a existir.
No pas en aquestes condicions.
No hi ha doncs altra solució.

Covardament, com ens escau,
suïcidem’ns-e tots!

Tots plegats a una; som-hi, i envant,
que no ha estat res.

Car si repapiegem tan abjectament,
què altre ens convé...?

I com altre treure’ns de sobre
el cadàver podrit qui se’ns cruspeix...?

Tres anys rosegant-se’ns, ja ens deu haver
arribat al pinyol, i el pinyol era la merda
antiga enfonyada al paltruu.

Bassiot fangós de merda — Espanya —
on ens neguem. I ens pruu
horriblement — ens n’empestàvem,
ens n’envescàvem, ens n’encomanàvem,
morts per contagi — flagell cru.

Tot hi put a mort, a caca, a sofre, a podrit.
“Foc nou! Baixa del cel i torna a prendre!
Ja ha arribada l’hora d’esventar la cendra…”
— va dir aquell — oh pàtria de les tombes tufejants.


Au, borinots, hora d’estrompar’s,
sulfatats, enverinats, fosos, com palter
per terra assíduament trepitjats.

Suïcidem-nos tots... Alhora haurem morts
d’espetec 10, o 12, o 15, o 20... — quants
som? — cada dia menys — 4 gats
a mig lliurar la darrera viu-viu de videta…

Suïcidem-nos, suïcidem-nos tots,
així pelem d’espetec 20 o 30 — quants som? —
milions d’“espanyols” — “espanyols”,
prou ens en titllen al món sencer — horrorosa
titlla que hom ens entaferra
per a podrir’ns molt més.

D’esborradament esborronats
a esborronadorament esborrats.

Benvinguts a l’extinció…!

Fem-nos-hi fotre,
entre els oldans monstres extingits,
de record a pler confús i esvaívol,
tendenciós

I tothom que se’n rigo fort!
“It is the fate of the past to be
fuel for humor”, digué l’altre, i tenia raó.

Tot allò passat s’ha passat,
s’ha fet grotescament boterut,
gamat, entecat, boixat i fet malbé;
pels ínfims mals vogis, maleït merder.

qui gosa anar-hi ficant el nas?

dit i fet:

mig mort:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../