cançó: "sem de l'académie..."

cançó: "sem de l'académie...!" "ai, aimia... sem de l'académie... sem decrèpits espantalls qui només sabem repetir... mentre el paperet els elements pas fonguin... amb la nostra boca desdentegada i sempre badada i claferta de mosques... amb la nostra llengua llefiscosa de llimac qui tot el que diu és moc... el que hi ha escrit al monçoneguer cartellet de trucalembut que hom ens ha penjat amb un imperdible rovellat i perdut... als pudents irrisoris parracs... i hi diu que sem... que sem... que sem immortals, immortals... immortals i morts... morts i empallats... i hi ha qualcú qui la cagava, i s'oblidava de colgar'ns! "sem morts de mena... i només el bellugueig de la vermina... les mosques... els polls... els escarbats merdissers... les larves i virons sarcòfags... els cucs i corcs qui es nodreixen de les necrosis i podrimeners... només la vermina... només la vermina... ai... ai, aimia... només el bellugueig de la vermina... ens ofereix l'aparença que sem vius... vius... mig vius... vivets... car és ver que sem... sem morts i malempallats... sem morts, i qualcú la cagava i s'oblidava de colgar'ns... "i en la mort el nostre malson... i en la mort de l'immortal podrit i malcolgat... el malson... el malson... és que mai tornés qualque acadèmia de llatins... togats... elegants... gramàtics... savis... eloqüents... i ens etzibés al nas ragut pels corcs i als ulls buits que rosegaren corbs i ara puces s'hi lloguen cadires i hi fumen pudents pipes... ens etzibessin al vult que se'ns desintegra en polsims de verí... ens hi etzibessin els saberuts llatins... ai no... ai no, aimia...! que ço que parlàvem no era altre que vil patuès del llatí... merda d'académie! "vil patuès del llatí... car això cou i nafra... nós qui ens pensàvem ésser tan sublims... i ara els llatins ens esclafen... maleïts llatins qui juguen amb avantatge... ells tan clàssics i assenyats, i clars i catalans, i nosaltres femtes tarades i cossos podrits qui no escriguérem sinó balbuços ineptes i garbuixos inintel·ligibles de què de pus en pus ningú se'n cura... car a què treu imitar el llatí en llengua obscura...? "sem els de l'académie i no tenim ni amb què fer pipí... car se'ns podria l'adminicle com l'imperi se'ns podrí... tararà tararà tararí... només sabem repetir sens veu... amb boca badada de cadàver enlleït qui la vermina fon fins fer-ne polsim de verí... allò que diu el cartellet per la pluja i els vents rebregat i deslluït... que sem... que sem... immortals... els immortals de la bajanada... els immortals de la... bajanada... primer que ningú llegí... i ara que ningú comprendria... escrits en llengua que nasqué morta... ai, aimia... vil patuès del llatí! "ai... ai... els de l'académie... en mossegàvem de pus grossa que mai pas pus serem capaços d'empassar'ns... ens n'engargussàvem... ens n'escanyàvem... en vomitàvem el fel de la desfeta... i d'això visquérem darrerement... només de fel... i agres i amargs ens podrírem pus lletjament encar... i amb els ulls de la tímida consciència això veiérem... l'heroi acomplert qui s'atansava... i d'això en fórem acollonits si collonets ens haguessin mai romasos pas raguts encar... carrinclonament esglaiats... pobres cadàvers esbalaïts... de qui vingués bravíssim a escombrar'ns les cendres ignares qui sem... i ens temem doncs molt que qui ve i ja n'ataüllem l'ombra colossal... autèntic forçut gegant amb la forca de la revenja trempada com vit de banyut obelisc... sigui pas gaire despietat amb els monuments que sols s'engrunen... només li caldria pus tost bufar... "ai... ai... que pas ens faci mal gaire... bufa només, l'heroi qui véns, car s'esbalça sola... ai, aimia, l'académie... l'académie periclita... tot s'ensorra... la france fout le camp... a l'ombra del vindicant tot esdevé pols verinosa que s'escampa com abrasiu delidor... car qui vindrà tost... heroic... clar i català... com vell clàssic llatí... i amb el bastó erecte de la nèmesi tranquil·la... molt ens temem que potser ens bastonejarà... matalasser fi i amè, i afí a les amenitats del poble jove i despietat... fins que serem matalàs de corquim verinós que el vent dels segles escombrarà fins a pas jaquir'n memòria... memòria... memòria... poseu'ns-e de nas una safranòria... car tampoc ens han romasos nassos... i llongs que els teníem de monçoneguers inveterats... poseu'ns-hi safranòries i albergínies, i, per ulls, ous covarots i pixacans... car sem els nous albardans...! els nous albardans del món dels morts... sem els de l'académie... ai, aimia... els albardans dels pregons despits... els immortals podrits!"