Verdura XXVII

N’Aristarc Verdura, viu (no; mort) (27) Li demanaren a n’Aristarc com s’ho feia (eh?) per a encar ésser viu, i no pas aitampoc gaire xerec, als 126 anys i mesots i tot. Va contestar, amb veu de corifeu qui adés xeriqués i ara bramulés qualque peà (ok?) heroic: “Doncs així (cavà?) Per la virtut de saber tindre Generosa dona. En xerric i en xarrup Tantost arriba Durant cinquanta anys i pus De benaurada vida connubial (Dels 18 als 68) (fa?) Tantost arriba (ca?) I m’estenc a terra Boca amunt i expectant En xarrup i xerric Elixir Elixir Elixir... Elixir de dona Per mant amant ultramascle Suara just cardada Arriba tantost I se m’eixarranca M’encavalla la cara Mentre sa tendra font suau Dolçament i un pèl agra Raja Raja Raja... Font de saluts En bec i en xarrup i en xerric I mai no me n’ujava Raget llefiscós Glopejava’n garrafes garrafes Lleterades d’altri Generosa dona.” Els de més dels periodistes romanguérem un bri empegueïts, sobretot les periodistes dones – mes no pas la meua dona, periodista. Fou ella qui féu, amb una ungla corcada d’harpia assenyalant-me: –Mon marit, us el guaiteu; i compadiu-lo. Pateix dels reguitzells de gams coneguts i per conèixer. Part de dalt malament hi filustra (pam de vidre cada ullera, ah?), i les cames li fan figa, i el rosega part de dins mant cranc; arnat té mant òrgan; què us diré, la tira. Per fi (m’enteneu?), escaugeu que hi guanyaria belleu si li aplicava el mateix vostre tractament, abans no se’m mori com se us morí la dona, jo qui li só muller diguem-ne si fa no fa aimada? –Tu, noia, ecs! Segur que el cony et put. Veig que ets escarransida, fumadora, intel·lectual, política, nerviosa, entesa en temes internacionals i plena d’apassionades opinions psicològiques, sociològiques, generals. No m’amorrava al teu cony, ni (per descomptat!) no recomanava ningú d’amorrar-s’hi... i menys encar qui periclita malicós, com ton marit, qui tothom plany (per causes vairs (oh?), vairs com els veires tornassolats dels antics tsars. A part (és clar!) (jotfot!) (ací rau la llebre!), a part que qui trobaves que s’abellís a cardar-se’t! Del llord roí aparell vulnerant que deses a l’entrecuix quins verins no se’n deuen desprendre (fuig-me, cavà?), ni pervinc a bleixar de gust, per l’ofec amb què em fereixen; ah, mos delicats lleus; ah, mes freixures constel·lades! Com s’arrapava el pit, molts hi correguérem. –Per benastrugança –va dir, amb un filet de veu– cap de vosaltres, sapastres repòrters, no s’escau d’ésser metge. Els metges només hi són per a fer’t bocins. El que em cal és cap astrònom amb la seua lot que enllumena, a la punta la fava dels bons telescopis, els fragosos, ullprenedors cràters dels astres més obscurs. Aquell remei sempre m’ha dut al cagar fi. –És aqueixa una altra recepta per a la supervivència? –ja demanaven els entrevistadors més eixerits. No sé pas quina altra savietat no anava a amollar el reverit centenari. Només sé que aleshores la meua dona, infernal, se li fotia damunt, claferta d’assassina rancúnia, i... Ja ho veus tu, els vuits periodistes enfilats en sengles vuit cadires car ens fa mandra i segurament fàstic d’ensangonar’ns amb sangassa. La calma, sense ones, i segurament superficial, inundació estesa a pèrdua d’horitzó – no sols s’estén la sang que li vessa al bon Verdura per la cambra on érem, ans s’estén així mateix pel corredor, i al menjador, i, enllà de la porta d’entrada, al prat part davant la casa, i enjondre, qui sap fins a on. I la meua dona, qui amb les seues ungles d’harpia, perquè n’Aristarc Verdura li havia dita la veritat del seu cony pudent d’intel·lectual escarransida per cap mascle i menys ultramascle mai desitjat, li havia toltes i segades caròtides i jugulars, i les venes i artèries a les cuixes i a l’abdomen, i les de les cames àdhuc, i ara la veies com s’allunyava bo i traginant, carregada fins a la coroneta, quadres – quadres polits o pispats a l’ancià quasi escolat, arrencats de les parets daurades, quadres de mestres antics p’en Verdura espigolats per les ciutats europees més cultes, mentre, artístic, flairant els aires subtils, esperava amb candeletes el retorn de la seua dona, diplomàtica d’upa, el saquet miraculós de la seua vagina reblert dels màgics lletovaris que eren les ben amanides lleterades dels caps grossos més baronívols, i no cal dir els goril·les més ben plantats i menys marietes qui vigilaven que cap sa anarquista no els violés. Fotografiàrem el cadàver reduït del llegendari Verdura i esperàrem que amb llaguts de goma damunt la sang no ens rescatessin al capdavall els serveis de rescat. Després me’n recordo com hi fruïa i amb quina elació – car segur que aquest cop, per assassina i per lladra, les autoritats m’alliberaven de la meua dona gens atlètica ni cardaire, i de cony pudent per a pitjor martiri – amb quina elació i fruint-hi, dic, no me’n record com caminava, i lentament; lentament, rai. Car, feliç i contingut, has de caminar lentament – que tothom se n’adoni que vincles el caparró desinteressadament en reconeixença de cada cara. Potser no viuràs tants d’anys, amb la dona a la presó, o (mills, vós!) vidu, mes què hi farem si dones generoses, com la de n’Aristarc Verdura, de cony multi-usat i flairós, se’n crien en est món de reprimidots no gaires, o en tot cas no pas aitantes (prou et dic) (ai, llas) com caldria.