[Ni juleps ni lletovaris ni tuties no li rebaixaven el cul fastigós d'arquebisbe que fotia l'oncle Tià. Foraeixit, mai remut altre que pel paradís d'un món gatlà (de Gatlònia) açò deia, moix, clocpiu, capjup.] /.../ "Flor al dit / Cul a l'ull / Dit al cul / Flor a l'ull / Ull al dit / Cul a la flor / Ull al cul / Dit a la flor... /.../

dissabte

XXXIX - Aristarc Verdura





Aristarc Verdura, mort (39)


La pena de perdre’l em duia de corcoll. I nogensmenys què és la vida d’un home? Un puntet esborrat. Una brosseta de cendra que es desfà amb un buf. Ni vu ni connu. I au, passem.

Cert que, encar més que no dir, escriure — estúpidament voler dur el dit a perennitat, dins l’efímer espai d’un no re que ivaçosament es fon — equival a amuntegar rucades — al començament, quan hom inventà l'escriure, ho féu, molt enraonadament, per raons de comptabilitat, per raons si fa no fot equitatives, això teu, això meu, això et dec, això em deus, i au.

Mes aitantost com l’inventaven, llas, prou zelosament que se n’apropiaven els fanàtics, els devots, els autoritaris, els il·lusos, els criminals, boigs, jutges, albardans, cavernícoles, botiflers, i prou que començaren d’escriure-hi (als rars escrits) bestieses, bertranades, tabernaclades, tavernaris ans casernaris dictats, ço és, ucasos, lleis, morals — pilots asfixiants de llords congrenys inhumans, destructors absoluts de tota humana o animal dignitat. I llavors encar no en tenien prou, i es treien del forat del cul els llibres més repugnants, els més plens de barbaritats, de ximpleries impensables altre que a través d’enteniments podrits, totalment degenerats.

—Per exemple, la bíblia dels cretins, no hi ha mot que no hi sigui brutícia molt repulsiva. I allò dels moros, vós — i allò dels jueus, allò dels hindús, dels qualssevol... tots plegats... rucades, buidarades, bretolades, i a quina estratosfèrica magnitud! Ecs ecs ecs ecs ecs!

No hi ha cap llibre ni diari que no sigui rucada rere rucada, cap llibre ni un — els de les rucades factuals i els de les rucades de ficció (de ficció i rucada — prou és tautologia!) – i els pitjors encar els d’història, amb hac majúscula, les rucades majúscules que traginen! — esbufeguem-ne, enfeixuguits, afetgegats, tragitosos!

Què en fèiem, amb tots aqueixos dogmes de bugiot sense cervell, d’aquesta molt botxinejada gàbia claferta de caòtiques formigues? Formigues? — gargots, absurds gargots! — we are talking doodles — and inside the nonsensical doodles, intuited, the wars canons pistols kisses hells marvels, and any of an infinite number of such shitty faulty architectonics — all helter-skelter — anarchically seething inside those preaching whoring gung-ho asswipes — the comic books — indesxifrables llimbs resupinats — ergòdica barrija-barreja — on hi havia el barreig hi ha el desbarreig — i què fóra el desbarreig sinó l’altre barreig? L’altre? El previ? L’ulterior? Does it matter? De què serviria escatir-ho? Maldecap afegit! Paradís per a desvagats al·lucinats.

Qui entre els penques qui penquen i no penquen en traurà mai l’entrellat? Qui l’en tragués, què en fotia? És l’entrellat una corda on et penges? No pas on et penges per a fotre el tarzanet del cul estret. Anant per febles frèvoles lianes d’enlloc a enlloc. No. On t’hi penges. On t’hi penges, pel puta coll. I en paus.

Res a plorar. Nombre excedent. Ninotet del vulgar qui un buf esborra. Au. Fantàstic protoplast, pleonasme, asmàtic barruf. Mefític tuf, fum. Qualque sigil·lació amb prou feines perceptible, enzim larvat qui feia malbé la ideal harmonia, agent catalític desaparegut en la reacció, inestable escalaborn de gargoteig desvagat, negligible sugil·lació, moaré de descurança, o petit esperó tipogràfic, o taqueta d’impremta, tant se val, tost corregit. O ni això — bordó. Espuri esqueix sense eixida, efímer sketch.

(...)

N’Arístides Vèrtoles, un dels altres selectes molt savis físics destacats al projecte, adreçà devers la meua corrent (un pèl melangiosa, prou lúcida) intervenció unes objeccions del tot cognoscents ans pertinents ans rigoroses (segons ell, capdecony).

Notava tot plegat, tu, n’Ambròs Vísceres, per reveixinades verbes d’erts pergamins a llurs vorticitats sifonòfores t’ofegues; eu, en canvi, moderadament vitalista, esmenaria amb la noció ontològica que l’actitud correcta a adoptar, quant a la defensa del cos obtingut per les circumstàncies de l’evolució natural, i doncs totalment aleatòria dels ions, no hauria de poder ésser simplement metafòrica, ans així mateix factual, si doncs no volgués hom córrer el risc de veure’s malmès fins a límits on es fes llavors indispensable la destrucció del cos (el canemàs físic, tangible) que mantenia la seua (la d’hom), com la nostra, il·lusió d’ésser.

La capacitat implícita de suïcidi aitant col·lectiu com individual, a escollir a qualsevol instant i en un instant (“en segment residual de fracció de segon”) (sense altra consideració inútil doncs), esdevenia així molt acceptable condició sinequànon que es col·lapsava (en imbricació introtelescopada) en la conseqüent eliminació del problema relacionat al pensament inicial (i erroni) de l’impacte de la idea (proterviosa, vanagloriosa, llas, i alhora molt carrinclona ans cosona i ridícula) que som altre que el que ens decebem a creure (buidament) que no som.

Car, més enllà del filòsof analític, el físic atomístic (va dir) relativitza (per obligació indefugible del fet ullferidor) la violació de les lleis quan, de sobte i sense ni com ve ni com va, es troba que de fet intervenen constantment en l’equació vital els esperits de mantes quòndam partícules, d’anys i panys perides doncs, volaires abans per òlims verals, i de qui les oblidades (d’eons foses) ales etèries tanmateix encar coven, pels espais entrelligats, llevats de dubtoses desagafades entitats...

(...)

D’on oimés resplendentment es destriava la nua controvèrsia, entre els millors físics del món, allí, al refugi secret i subreptíciament enfonsat entre grutes grotescament contemporànies al capdamunt (o capdavall, qui sap) del Cadí nivós, reunits, per a saber en fi si fos mai possible d’aprendre’n a captar’n cap (d’aquells volàtils ens suara gratuïtament duts a col·lació).

I ara potser no diré re més, altre que en acabat d’una feixuga pausa on la innegable vàlua del caos — tractat de demiürg, a través dels màgics delits del qual (arreu dels espais), fantasmagories rai — fou molt vantada en hipotiposis d’esmoladíssim enginy per part de gairebé cadascun dels físics eminentíssims (la perla filosòfico-físico-química congriada — o belleu just aplegada — molt compactament d’un furtiu univers no pas gens vulgar — al contrari, per al vulgar sense imaginació i ensinistrat marcialment en esperits de ramat de moltons molt pecs i molt sanguinàriament datspelcul, un univers, doncs, del tot impensable, perdut per llimbs d’inabastabilitat absoluta), vàrem sentir, misteriosament enjòlit ans dient embolics inintel·ligibles però molt ressonants, les veus de n’Aristarc Verdura, l’imperit voluntari, qui no feia gaire — ep! — tots (o gairebé) havíem vist esvair’s en aitantost fosos guspireigs.

Que què en garbellàvem al capdavall de les veus aristarques o verduroses? Doncs potser ací que no ens empentéssim gaire; millor s’esqueia — oi? — d’anar-hi a pams.

Adés els perfectes físics filòsofs testimonis molt fidedignes fórem en gruix que (ell, l’esperançat no-ningú qui es prestà a l’experiment) se’ns havia fos en re — en els ions que d’eons ençà l’havien constituït com, d’ens, n’havien constituïts, llas, aitants d’altres — inclosos els físics mateixos — i els llimacs, i els filòsofs — i els gripaus, els monstres, els dracs — i munts i munts d’altres cossos formats segons els mòduls, llavors afaiçonats al tast de qui o què els empraria, i finalment decorats amb l’afegit de les amenitats avinents — car així volia la natura (o així és com volen els encar indetectats naturals) els fills, els deixebles, i els súbdits i robots — i qui diu robots, diu puputs, cucuts, cutibuts; i diu quimeres, insectes, microbis, safirs; o Solells, llunes, pèls de cony; sàtirs, faunes; faunes de budells, cuquets de forat de cul; i metges, capellans, voluntaris, víctimes, plebs plebs plebs; mantes, mantíssimes, guises de carns de canó (de raigs esclatants de desintegració total) — i que en acabat (l’Aristarc adés desaparegut) efectués doncs aital reversió, bo i xauta-se’n estranyament dels trops inescapolibles de la mort — absoluta per esdeveniment de trossejament subatòmic abís avall de l’única veritat, ço és, el no re ubic — allò... Allò...

Allò emblava lògicament tota altra singularitat còsmica del triomf justament d’ésser aitan singular. El tot (concebut per les ments pus preclares com a aital) ara a parir parteres, vós!

Quina condició d’inhumanitat l’exclou, aristarcós verdurenc, de la continuïtat mitjana — o belleu en diem, millor, adotzenada — engendrada pel tot natural en cada cosa feta de quelcom?

Ens manquen mots, ens manquen universos, ens manquen suavitzants arguments per a embrocar aqueixa discontinuïtat, aqueixa ascla de llargària infinitesimal, si voleu, que fóra tanmateix passada per alt per tot altre investigador i professor qui no conegués el subjecte i l’hagués vist fondre’s (amb ull d’extremadament exacta màquina) en un zero sobtat — cap puta subpartícula detectada, vós! I que no en romangués doncs cap xerri ni hipòstasi, ni morca ni tartrà ni sevruga, nosaltres, qui cap prejudici no servem contra — ni cap biaix no servem a favor — de les existents paradoxes, ja no diem geomètriques, ans de percepció sensorial, allò... allò, tanmateix, tot plegat, verament, pràcticament ens estavellava als mèdols virtuals de la impenetrabilitat.

Reflectits a les pròpies membranes cerebrals, els nostres espills al si-mateix una mortalla de foscor, com si som agredits pels sòlids nictitants d’unes opaques cataractes, ens retornen infinita buidor per tota imatge. I no dubtem solament del tot on ens crèiem bonament xauxinar, dubtem així mateix que hi som — ni que som doncs enlloc, ni existents altre que en un acolorit paper encontinent fet cendra, i que en aquest instant vola sens quest encar endut pels focs darrers d’un univers qui crema sense remei.

No pas que volguéssim naturalment parar boigs. Ara, en cercàvem debades el cadàver — doncs zero, vós, zero. L’havíem vist tots plegats fondre’s en escruix — en un tres i no res no en romania com qui diu pessic. Cada científic oblidava la seua vana trivial nugaç dignitat — en aquell instant de pes cascú esdevenia allò més convenient a l’essencial recerca — qui talp puçós, qui fòtil bigarrat, qui oïdor del brum més prim, qui llençaire de tota mena d’ió que esbocinés encar la subpartícula més invisible — llença i llença, pobre home, com qui llença anyocs d’apegalosa merda, i sense manies — tota mena de brutal dissector contra aquell forat de no re on l’infame impostor, el massa inventor Aristarc, no havia maleïdament ragut suara.

Llença-hi, llença-hi, ataca, bell insult! — follament encoratjàvem els qui restàvem sense idees. Sempre quelcom s’hi envesca! O belleu només recordàvem, entre les raonables recomanacions clàssiques, aquella particular — “audacter calumniare” — sempre en roman enganxat quelcom o altre — “semper aliquid haere”.

No pas que reeixíssim aitampoc gens a recollir’n, perfectes físics filòsofs i tot qui érem nogensmenys, mica de vera essència. Com si fos fantasma inexistent altre que al nostre magí enverinat.

(...)

Ensuméssim.

—Re!


Fracàs de les llaunes en acunçat reguitzell. Desig traucat per la bala de l’anorreament. Hi hagués el que hi hagués, tot n’havia fugit. Galivances — les llaunetes contingents que continguessin continguts — sisvol naquis — del seu contenidor corpori — o en necessàries ampolles d’aromes (del Mont Serrat? d’estomacal Bonet?) on es concentrés inherent i per vies qui-sap-lo místiques (ço és, fal·lacioses) la seua essencial essència, o si més no intimitat més material.

Ens empatollàvem àdhuc per vies de metafísic — allò, aquell davallar a la imbecil·litat més baixa, ja era desesperació molt viltenible. Fins al punt que començàvem, així ahontadament ni ignominiosament corromputs, de llençar’ns els aparells del laboratori al cap.

Calia tornar de mantinent a llera. Hom tragué a guitzes els il·lògics qui havien gosat invocar forces acientífiques, forces d’ignorant religiós qui per comptes de cervell serva al crani un cagalló recargolat, de deletèries radiacions.

El seny pausat s’imposava novament — moltes de raons pujaven lentament per viaranys laterals — experiments rai, confrontacions més amicals, últims riscs que l’ontologia de la immaterialitat escorcollaven ans escandallaven amb cercapous comprensius rere les sotslatents aparences. Temes empírics s’esqueien de caure’ns a relliscades concomitants. Tot nou afegit s’embranca en suposicions múltiples. Refuséssim d’antuvi tot recent terme impropi d’identificació — car collons altrament caiem, com dic, en tautologia — hi ha pler de nous conceptes massa vells — ço és, el mateix antic atzucac hom l’anomena ara amb un nom nou que naturalment aitampoc no durà enlloc. No la caguéssim, car gatades, gasafetons, datpelculades, carallades, científics de la nostra impossible jerarquia, quin pecat!

Els experts experimentadors, la polifònicament ressonant situació bo i trobant-la doncs irracional, amb aitantes de gènesis mentals simultànies, amb cada agut observador de les tendències de la humanitat sabedor doncs de ple que eren gairebé totes (incloses massa sovint les nostres) pregonament tenyides de decepció o impostura per causa de la incapacitat natural de les nàquisses masses cerebrals on hom — la brètola evolució personificada — ens proveïa, resolguérem, enmig del tumult, de condemnar la llorda màquina d’opressió que ens raïa barement al crani, i dedicar’ns per comptes a un descans compulsori, no fos cas que la temptació, a manca de prou quiescència, ens prengués d’argüir qualsque darreres conclusions que al capdavall només foren encar flagrantment errònies. Per això ens reduíem, obstinats a eludir impropícies maleses, a un silenci irrefragable.

(...)

Així, a hores altes doncs on s’acabava el simposi, cap de nosaltres — els cervells més sublims dels universos concatenats, i com qui diu, afegim-hi — per què no? — els marginals, i els inconquerits, i els encar escapolits a lloure — no en tocàvem gaires. I doncs, abans de caure, per excés de donar-hi voltes, en escruix d’escreix ujats, de capitombar bertrol avall enxampats per la fal·làcia (científicament letal!) de creure que el total anorreament de l’ésser després de la mort pogués mai desviar’s, per cap impossible cop de daus de la realitat, per qualque escletxa tangencial, cap a dimensions desconegudes, d’on podria encar filtrar’s per qualque espurna de molt rar contacte intradimensional — vejats falòrnies, vós! — cap a cap visió diguem-ne tangible, i en conseqüència, al capdavall, ja massa escalfats de part del forn de les idees — no n’eixien ja sinó de lletges i boterudes — només en desenfornàvem de tot cremades! — encar llavors confensar’ns covardament escèptics, dient, infames, desconfits, que, sí ves! Que no n’estàvem gens segurs, que el membre relliscós ans espectral de nom Aristarc Verdura, hagués de fet mai existit — altre potser que en qualque somieig o efímera fantasia — escrivíem sols que...

Les seues aparicions espontànies no podien ésser al capdavall sinó reverberacions conceptuals emergides independentment a cascun dels nostres magins, excitats — de moment idiopàticament — per qualque doncs críptic efluvi al laboratori, el qual, bo i causant, per vies del sensori, i explicat — falsament! — per l’enteniment, impressions al magí, ens feia veure, a cascun dels presents, una aparició — per força al·lucinatòria — diferent.

Ço és, no era pas que n’Aristarc Verdura s’hagués mort i en acabat fictament aparegut trenta-nou vegades, ans solament una — la mateixa cada vegada semblant diferent a cascun dels trenta-nou eminentíssims caps.

(...)

Col·lectàrem correctíssims, uns i altres, a frec d’acomiadar’ns, mentre ens abrigàvem, els millors sinònims en declara’ns, congratulatoris, l’èxit — més, el reeiximent — millor, el triomf — òptimament, l’apoteosi — de la nostra molt erudita resolució. Només a físics de la nostra categoria, nissaga de campions celestials, els és oferta mai l’avinentesa, i amb estil meravellosament estètic, amb verb florit i insensat, d’excel·lir en la dialèctica de les obvietats, incapaços que som de formular assercions que no testifiquin sinó de la impotència de la fenomenologia. Convergíem a redubtables cruïlles sotslatents.

Llas, nogensmenys! Car encar — per quines rares rampes il·ludits? — alguns, els pitjors, reumàtics, artrítics — pujaven i davallaven esglaons, estintolant-se en tríades precàries — esguerrats, repenjant-se a baranes i tirsos, remant com amb trirrems — per imponderables perills d’escales i escates relliscoses assetjats — cap als rebosts de sostremorts catacumbals — se’ns afanyaven. A escorcollar-hi, doncs, entre les millors teques del món — no fos cas que entre llaunes i ampolletes no hi trobessin (romancers!) encar, com dic, vejats xiripa, la individualitat de l’individu fos.

Culminació de l’epanadiplosi, d’altres — els expulsats d’adés — ara encar pus repel·lits, emfàtics, doncs, els avisàvem que per aquell camí, definitiu, l’exili!

Deien ells, eximis científics a la percaça de l’ontològic brou o atapeïdíssim bessó engendrador de gènesi de genuí origen, persistim fins a la darrera imprecant incorpòria cel·la sinàptica neuronal inviolable. Mentre tota altra humana escombraria llagueix (triga!) a etern remolc i no val doncs ni a parlar’n — vosaltres, físics adés prou vàlids, ara (per malaurada comoditat) en vergonyosa dedició, no pas menys en acabat llanguireu fora, ergotitzant com delirants camàlics, car amb quin vigorós impacte no dissentim d’aqueix environament que no transpira sinó conceptes opressius; rigorosament marcats pels trops de la vel·leïtosa finitud, oblideu, per atrició dels engalavernats engranatges als coixinets cranials, les hipòstasis — les altres hipòstasis, companys! — a canvi, us doneu a les galtetes estimets ardents de molt alleujat comiat, perquè amb brèvols estirabots de pipioli us penseu haver estalviada tota dificultat, mes al fur intern la juguesca esdevé demoníaca — us rosega el suposable senderi la consciència que heu traïda la sacrosanta ciència. Ans de repensar els trops sensorials per tal de tornar-hi — eternament tornar-hi — fins a la vera solució d’allò vist de forma quasi palpable, físics innocus massa antics, decidus, decandits, qui us estrafeu d’actiu, us empesqueu una altra falòrnia, com qui diu, xuteu la bola de l’insoluble devers els de més avall. Mes qui hi ha més avall sinó nosaltres, l’avantguarda adés irònicament a guitzes expatriada?

Emmerda la cara d’algú que sempre poc o molt se n’hi empastifa, tornàvem a pensar els escassos qui escarsers, repenjats als bastons, encar els fèiem mica cas. Jo mateix anava a engegar qualque vaitot oblic, mes la inèrcia o la vessa m’ho qüestiona, per què, carallot? — a què treu a cap? sigues enraonat, ca? més et val afluixar — saps què? desfila, tu, i aital dia fotrà un any.

Maleït, no em vaig poder servar la llengua — en acabat que el fonguéssim en fracassat experiment, la darrera vegada on vaig veure el romanent llefiscós del cos de n’Aristarc Verdura, fou quan pitgí el piu i, diguem-ne, allò d’ell, i el seu taüt de pi, foren cremats. La dona del crematori volia fer-ho tot ella, cremar, amargar’s, torcar’s les fictes llàgrimes, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé, però jo coneixia prou les lleis de l’assemblea per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. N’Aristarc era mon germà bessó — li deia — érem com els piïs (els pihis), ocells d’una sola ala cascú i qui han de volar doncs ensems, ell amb la seua única ala, l’esquerra, jo amb la meua sola, la dreta. La dreta, car com ens tornem vells, hi posem seny, ço és, esdevenim de l’ala dreta — ell més jove doncs, i imperit, encar servava virtualment residus d’ala esquerra.

Mes tots sabien — magníficament ensinistrats en les disciplines científiques més variades — que el despit em feia al·lucinar. Cacofònics, estossegosos, se me’n fotien pler.

Continuí — tret que qui m’escoltava? — n’Aristarc Verdura, vell conegut, pogué assumir tots els rols, àdhuc els més perillosos ans sotmesos, car prou havia sempre a l’abast el remei d’una eixida d’escapament infal·lible — la mort.

Panegiritzava el seu sacrifici. Com s’havia ofert, adorable, sense condicions.

Sàpigues, Arístides, vull dir, n’Ambròs, que, a còpia de dibuixar interrogants — car què són les orelles dibuixades altre que interrogants? — m’he demanades feixugues ans ponderoses qüestions a pler — i sobretot les qüestions de l’enigma vital — per això que, ara que a sobre qualque crisi o altra em rosegava els nítols, m’oferís a la ciència i doncs al vostre experiment per a cercar i trobar l’ió molt esmunyedís de l’essència — de l’essència o de whatever the fuck it is you are after.

(...)

Mes em tombava, i on eren tots? Em trobava naufragat, com vestigial barnilla de costellam de desguarnible cua.

Nit closa, sense lluna. Pudoretes de repugnants essències (colònies, perfums).

Ep, i la llemosina dels assassins, blanca, que s’atansa... Sé que s’atansa, tot i que no fa gens de soroll, i que avença a les fosques, amb tots els llums de fora i dins apagats... N’albirava la vaga silueta al cantó dret del desmunt...

Per això m’adós tot tort a la vora costeruda de la carretera, confonent-m’hi com si hi sóc matoll o pedrota... Passa de llarg el llarg vehicle i, dins, les siluetes dels gàngsters es retallen contra la claror de la vila llunyana; van tots tot armats amb (semi?)automàtiques curtes i llargues, i esguarden cap a tots cantons d’ençà de cada finestra...

Se t’entortolliga, voluble, una serp... i tremoles com branquilló al vent...

Quan els assassins són lluny, llenç un esgarip com un espetec i em trac d’una estrebada la serp... i em fot a córrer, ranc i a peu clop i tot, cap a la vila...

Hi faig cap esbufegat... Em confonc amb els qui esperen la processó... Hi ha tot de mares i filles— les més petitones sense calcetes — llurs delicats conyets m’omplen d’humana escalfor... Els pits de certes mares qui s’afetgeguen als esglaons on sóc per a veure-hi passar millor la processó se m’estampen, a través de llurs primes robes estampades, de cotó, al clatell, a l’esquena, a les natges i als malucs — de llurs cuixes divines exhalacions se’n desprenen... Hi sóc d’allò milloret...

Processó passada, tanmateix, i totes les dones i xiquetes van desapareixent... Re-romanc soliu... amb fred... i massa conspicu...

Per carrerons m’endins... fins que em confonc amb els qui preparen una manifestació contra quelcom o altre...

Prendràs una pancarta... Ah, no... maleït... xurma ultradretana... anarquista. Fotràs el camp lluny d’aqueixos malastrucs... es veu que cada dia hi ha més de feixista destructiu pertot arreu... T’esmunyiràs només on hi hagin només dones...

Quina sort... N’Aristarc — és ell! hi torna! — ha anat a parar al magatzem on elles s’acomparen conys... L’hi jaquiran estar si no es fa veure gaire... Muts i a la gàbia, doncs, i som-hi amb l’espectacle...

Cusc i coindet... fent-se veure doncs líric vailet — qui de conys no se n’entén gaire gens — o esdevenint l’acordionista Rafel, marieta a qui les dones sempre l’hi portaren fluixa...

O potser — calla! — ha reeixit d’esdevindre grum de biòleg explorador qui n’ha vistes de totes les colors — vagines i sifons, oviductes i corol·les...

I amb xanques ets, sinó, l’aprenent d’etnòleg qui per palúdiques latituds n’has acanades ans alfarrassades rai — vull dir, de vicissituds, ni captenys, i costums, on els humans xinen com adips o lleons...

O tant se val... sóc mig guerxo, i no emparal·laxii doncs gaire bé...

La qüestió que prou aneròtic (gens verrinyós) no ho deu trobar tot, ell, l’erudit minyó, de qui els ulls (un ull d’osmi l’altre d’iridi) no traeixen cap emoció enmig de tant de cony esvalotat — hi és, sense ésser-hi de debò. Escolteu-me-li’n el fi pausat refilet que xiula sota el nas, harmònic, no gens nerviós, i menys encar indecorós. Sense cap neguit al món, diríeu; i, part de carranxeta, ni minúscul monòlit ni puerils monjoies se li belluguen ni bateguen molla — ni els bàrbars budells de cap acolloniment no en fan, dins sa frèvola corpenta, cap de grossa.

I nogensmenys, si em sabessin ciclopi, tiràniques, com m’estroncaven la pantomima! Pols marejadora de cony manumès m’ateny a torniols, a tremolins de torterols, fins que el meu visatge no pot més, esdevé pruna negra i lluent com ou ultratjat qui preludiés qualque apoteosi berlioziana. Esclataré en ridículs peans (i hurres, aürs, i julis, i oidàs i banzais), rebentaré en molsuts encomis, i, descobert, ai, a quin desert de dunes popudes no m’exiliaran que hi repapiegi sempitern?

Desert, al desert, i què hi fots, monàstic, sintètic, ecoic, dejú? Penitent hi raus escrivint ludibrioses epístoles al full tremolós de la sorra qui tantost doncs entre pampallugues fon-se, substituït de mantinent per un altre — totjorn verge palimpsest — imperi de l’efímer erosionat acceleradament.

Ermità fètid, infecciós — i de lluny tot d’una d’improvís l’arquer t’haurà esborrat.

(...)

Em roman un rellent enganxifós de l’antiga identitat — la teua, la meua, piï del cor?

Mormoles incomprès al primer replà del celler. Bellugues les barres a deshora — el queix de baix esdevé versàtil, com satèl·lit insolent, i enraonaria sol, car el de dalt reposa — i llavors a l’inrevés. Ni l’un ni l’altre no diuen al capdavall re. Em sembla que vull davallar-hi a penjar-m’hi.

No, no pas, tu! Saps a què? A traure-hi el xampany!

Mariner marieta, doncs, he tornat de moltes de guerres, content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells molt de la primera voladeta, i vestidets només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses aitan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs pipinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!

(...)

Plof. M’han llençat a via morta tot violat. Foscors de molla nit — vescs i mocs — mosques — becs...

Hec, a sobre, el braç esquerre paralitzat — rac a l’escorranc, entre els palters de gos i els vòmits, les lletres d’amor rebregades, els pinyols, les agranadures, les lleterades, i d’altres misèries de claveguera. Sentia al pit enfonsat un buit — un altre buit, un molt petit buit — qui fos...?

Potser que fos el fos, n’A.V.? — el fos i oblidat qui, ni fos ni oblidat, persistia doncs a rosegar’m entre sinapsis que se’m disfressen de moltes de guises — llur vestuari de bestiari abassegadorament confusionista? De què fots avui, vull dir, ara mateix, de què em véns? Em véns com et veníem?

Em vas dir que érets voluntari per a l’experiment que aclaria una miqueta l’inescrutable enigma del viure.

Mes veig que foteu amb tota impunitat mà a la meua intrínseca bondat ètica com, metges sàdics ans esbudelladors tots plegats qui ara sé que sou, me n’adon que aitambé per un no re abans de re no em fotreu cul endins la puta xarpa.

Volies fugir, fallit espectre entre marejadores càmfores, bojament eixordat pels xiulets de les agulles prepòsteres damunt les laques que espetegoses t’eixorben.

Usat a tesa, el llencen com brutícia. Esvaït abstret abduït rabit raptat... i llavors — mec! — a les escombraries...

Ou son at, vull dir, fou son fat.

Fou son fat, com el del comú dels mortals — ell, el més comú, un altre (ninotet) qualsevol. Amb prou feines (ni eines), un extra a la seua pròpia història i tot. Desaparegut en fi als extrems de cada vinyeta o holograma.

Per a reaparèixer-hi insubstancialment de trascantó? A quins dels caps? Els nostres, A.V.? Per què?

(...)

Car era cert que, en típica consiliència, saltàvem ensems — arribàvem, incrèduls, n’Arístides Vèrtoles i jo, al mateix resultat científic bo i emprant nogensmenys, ell al seu laboratori, jo al meu, dos mètodes totalment diferents.

Que n’Aristarc, l’imperit, el rudimentari, tanmateix molt vexatori ens posseïa — ens posseïa! — la seua trèmula memòria aparellada (per quin bisbètic deix atàvic?) amb la nostra psicodèlica culpabilitat.

Incrèduls, car si la senilitat ens duu cap a cap pregona intuïció és que la mort no pinta — només un dolor sord i perllongat puntuat per un altre dolor agut i angoixant que tanmateix es resol, en un espai moderadament breu, en quietud total. I prou. Escorreguda d’esmolat coltell. Lleterada assassina.

—Much better than just dead, I’m fucked dead!

I ara, per què la insistència del retorn del qui operàvem entre màquines, voluntari fos, espoltrit tot de sobte, fragmentat a unes poques pútides burilles, qui tanmateix partia fent barrila? Potser per això? Se’ns grava a la consciència el seu darrer molt felí somriure — el seu somriure de foll felló fallit, allò que per últim no desapareix...?

(...)

Maleït, amb quin desdeny d’incisiu voltor no ens retrunyen mudament ni íntima els rebuigs intimidatoris de l’uixer dels enormes molt tifes entorxats. Uixer qui ens duus a quins mons desconeguts d’experiment incomprensible?

—De què fots avui, doncs? De què?

—Em rabeig a l’oreig de la foscor, pròsper i surant com ample i llong cagalló a l’oneig de la remota platja.

—Ah? Ah?

Carallots tots plegats! Cap ni un prou perspicaç? Ni us n’assabentàveu, de l’existència de nosaltres, els subatòmics, com qui diu? I cap holograma fóra enllestit sense la nostra participació no res menys! Que de què hi faig per a completar el panorama? Doncs d’otògraf, ja ho veus.

Otògraf — dibuixant d’orelles en tires de ninots. Car caldria que tothom esdevingués coneixedor d’eix fet cabdal — que força ninotaires (els de més del molt qüestionable ramat) són prou escèptics quant a llur capacitat per a dibuixar orelles; per això aitants d’herois, i no cal dir heroïnes, duen els cabells llargs — i elms i còfies, caputxes, cucurulles, caperons, caperulls, tota mena de prepucis de nap i cap per a les putes monges i afins — i vels vels vels, vós! — vels de vil qui val i vol — doncs què? — justament per a tapar de tothom les orelles.

Dibuixar’n esdevingué la meua especialitat, i així mai no em mancava feina — els de més dels ninotaires locals em passen llurs obres sense les orelles, perquè els les dibuixi abans els lletristes i els coloristes no acabin la, diguem-ne molt piadosament, obra d’art.

Belleu em direu que en l’escala de vàlues implicades en la construcció d’una obra de ninots, la nostra — l’orelluda, com si diguéssim — és de les més reduïdes — ep, no pas que anéssiu gaire lluny d’osques, betzols; no és pas que valguem gaire, no. Fet, vós, entesos. Sense orelles, els personatges — hi estem d’acord, ca? — encar rai que podrien fer i perfer totes llurs accions, i això sense semblar monstres ni caricatures, no.

—Ara, aitampoc no em negaràs, Ambròs, que qualsevol altra part del cos — inclòs (hò i tant!) la pus evident del nas (d’oxirinc, ornitorinc, cinorinc, me’n fot) — o encar de la indumentària — inclosos els calçotets, és clar, i àdhuc els pantalons i les sotanes i tot — o penséssim en clàmides i faldilles d’heroi antic, etc — tant se val — qualsevol altre detall del ninot podria ésser elidit — com qui diu, doncs, gairebé qualsevol detall, per parts i individualment — fet i fet, tot plegat — cada cosa mena d’unes altres orelles de no re — podria doncs no existir al dibuix — i tanmateix la història, l’argument, no en patia pas gaire — o gens.

És, com qui diu, tornem-hi, si a l’univers li mancava allò o allò altre — igual fórem; sobretot que tot el que li manca a l’univers no ho trobem a mancar precisament perquè no sabem ni que hi manca. Matèries negres i fosques rai. I les incolores? I les insospitables? Eh? Eh?

L’univers ninotaire no té pas per què ésser altre que un univers propi, i si als personatges els manca la cigaleta o la panxa o el cervell, no crec que pas que cap d’ells tingui cap enveja del que tenen d’altres universos dels quals segurament ho ignoren tot — com nosaltres, banda de capsigranys, prou ignorem allò que els altres universos no serven — o serven a l’esment com quelcom essencial a llur supervivència i tot.

Si ens manqués oxigen, doncs ens en mancaria i au; no pas que fórem com som — fórem altres, això és patent, mes l’oxigen no el trobaríem pas llavors a mancar. Palès, tu!

Potser m’allargàs com un gamarús, mes oi que m’entens? Posem, si vols, Ambròs, una altra hipòtesi — la inexistència de la lletra “f” — de fet la ef sempre ha esset la lletra que més de fàstic no m’ha fet — ah, no ho sabies? — què sabies de mi, Ambròs? quatre rucades? — ni això! — n’hi ha fins i tot qui em creuen fotògraf, car saben que sovint, si puc, m’estalvii d’emprar aquella lletra repugnant i quan dic “otògraf” es pensen que volia dir — sense voler-ho dir, és clar — “fotògraf” — tot i que — caps de tartana, ca? — prou aitant a un mot com a l’altre la lletra final hi sigui encar una ef!

Hi ha ninotaires tifetes, presumits, qui es fan dir d’“il·lustradors gràfics” — potser, si em fes dir d’il·lustrador “graic”, tothom, si fa no fa, m’entendria, tret que és clar els enganyava, car allò que de debò dibuix són només orelles — d’ací el nom que em dic.

Mes posava sense violències l’elisió de la lletra “f” en el teixit del llenguatge. Quines onades creus que aqueixa absència provocaria, al capdavall? Tu qui ets aitan viu i preparat científicament, Ambròs. Doncs — saps què? — (onades) ben pobres, fes-me cas. No fóra pas com aquell qui entrés en cap extradimensió. Hom de seguida s’hi acostumava.

Guaita, només cal que tot el que et digui ara, t’ho digui sense el signe que hom rebutja. Som-hi?

El et que només sigui capaç de dibuixar orelles (que aci d’otogra al món dels ninots) ve causat pel et que aprengués massa tard de dibuixar. Només he esset capaç d’aprendre a dibuixar aquest element. Veuràs. Sempre he tinguda una immensa atracció vers els ninots — les meravelloses obres amb personatges i accions dibuixades i comentades per bombolles i quadrets de text. Crec que els ninots són el súmmum de l’art literari, i no cal dir l’art graic. Les històries hi són contades sense enaregament de ximples descripcions que corren ulls i ulls, o pàgines i pàgines, soporíics, soporíiques. Veus amb un cop d’ull com tot està en cunç. I per les ganyotes i expressions dels personatges els coneixes així mateix l’ànima. I el diàleg (el monòleg aitambé) hi és sempre adient i concís. L’imprescindible i prou. Doncs bé. Tot i aquesta enderiada aïnitat amb el món ninot, mai no em ou permès, per necessitats de la vida, de dedicar’m a dibuixar’n (vull dir, ninots) o ni sisvol a escriure’n les peripècies i episodis. Mon pare era lequer i els lequers en temps de guerra som essencials — la pobra gent no hi menja pràcticament altre que pa. La eina que teníem a casa no em permetia ni aitan sols estudiar les coses bàsiques. Mai no vaig doncs anar a capellà (de et, un atot per a la vida, car mon cervell no ou mai podrit amb les teories absurdes i escervellaires de la religió) ni aitampoc a mestre ni mestressa — d’on que mai no aprengués de lletra ni de comptar sinó al taulell de la botiga amb la mama; amb això, aitampoc no vaig aprendre aquella altra merda inecciosa — el patriotisme — ni aitampoc — llas! — matèries útils de debò, com ara la química i la cosmograia — d’on, doncs, que els meus arguments ossin sempre rancs — ara hi caus de cul, ara comprens, Ambròs! Tret que, quan ja tenia seixanta-tres anys i era el patró del negoci i tot (alhora amb dos dels meus germans), mon pare el lequer havent mort recentment, ma mare em va revelar el et que os ill — no pas del orner — ans d’un dibuixant de ninots piamontès especialitzat en il·lustrar les historietes capsdecony d’aquell sòmines de Jack London! Ma mare em contà com el piamontès (per obligació) l’havien et aviador a la seua contrada i un jorn bombardejant la nostra vila el seu aparell patí un accident i ell va haver de caure amb paracaigudes — un paracaigudes deectuós, amb orats maltapats al canemàs, d’on que l’aviador caigués a poc a poc, i ent tentines — i s’escaigués al capdavall d’espetegar a terra al galliner que teníem darrere el orn. Ma mare vetllava llavors llegint una novel·la d’amor. Devien ésser vers les dues de la matinada. Ma mare tost cridaria mon pare perquè davallés al orn, crec que devers dos o tres quarts de tres. El cas és que ma mare, doncs, va sentir el terrabastall de la cuina estant — on vora els ogons llegia la novel·la rosa — i va obrir la porta de la galeria i va baixar al corral a veure què s’havia esdevingut — si el barrastral s’havia estimbat, si un com se’n diu, un aeròlit s’hi estavellava, o cap lladre s’hi otia, o què. Va trobar-hi entre les escadusseres gallines orça escarotades l’aviador estamordit. El reviscolà i s’escalaren, i doncs cardaren i em conceberen. Ma mare va amagar l’aviador-dibuixant una setmana o més al galliner. Llavors li va donar vestits de mon pare (putatiu) i li va dir com anar al ront i tornar amb els seus — ço doncs que mon pare de veritat va deure er, car prou va sobreviure per a il·lustrar totes les rucades d’en London. Als seixanta-tres anys, pots comptar, vaig deixar inalment córrer el negoci del er pa, i vaig aprendre de dibuixar com sempre havia esset la meua vocació — ou mon at, oi? — ho duia escrit a la partitura genètica, no a? — tret que, com et dic, ja massa grandet només vaig tindre temps d’aprendre a dibuixar orelles... o encar óra ara aprenent de dibuixar i sense eina, ca, tu?

Sense ef, doncs, i prou ho has entès tot, que no...?

La posició de cada partícula a l’espai és sempre adventícia, arbitrària. Si no hi fos, tampoc ningú no la trobaria a mancar.

Tu mateix, Ambròs. Hom ha de saber on (ell mateix!) rau i què hi fa; hom és allò que és i prou; només cal que aixequi les antenes, els palps, que esbrini girientorn, que faci si fa no fa cert on són els límits que l’enquadren, l’afetgeguen, l’encerclen — car el quadre és un cercle — assenyaladament — el quadre (la gàbia, la vinyeta on “viu”) és un zero, i, dins, re, no re. Hom cal que ho sàpigui, que sàpigui que és (ço és, no és) des del començament, sense por, re enllà d’una vaga buidor ocupant un zero...

Per això que conegui oimés que la meua feina i no re sigui tot el mateix. Tret que podríem dir el mateix de qualsevol altra “cosa” a la vida. Tot l’existent, vist en ell mateix, hi és sobrer. Només adquireix certa molt passatgera “vàlua” lligat amb les altres “coses”. Tret que el “tot” mateix, pres com a simple detall, aitambé perd significació. Si tot fos re, “ningú” no trobaria a mancar re — ço és, tot fóra superflu.

Cada llavoreta d’espai-temps cau a un lloc o altre i hi germina — o no. Perplex, pels hipnòtics hologrames miscel·lanis serpenteges, lleugerament psicòtic, hiperlentament. Les vinyetes en 3D — ni novel·la ni film, ans bocins viscuts d’efímer record — et passen pels ulls o per les antenes, i sempre “esdevé impossible de veure-hi gaire” — car com pots veure-hi gens enllà de les fronteres de la vinyeta on s’escau que a l’instant raus?

I, en pic seràs a una altra, ja no seràs el mateix! Car tu no pots mai ésser tu mateix enllà o ençà de l’holograma on ets.

Això és tan evident que no sabem veureu-ho. Ambròs?

Ambròs? Te n’adones, te n’adones?

Atapeïdes absències dels ara inexistents — els ara mateix inexistents...

(...)

Una flonja taronja a l’escorranc em vol embussar el nas — atapeïdes capçanes del capvespre que els gossos ni llurs lladrucs amb prou feines atenyen — els àtoms de ferro a la meua mioglobina em dibuixen de bell nou de temerari embriòleg.

Ja hi som. Àcids del fel em lleguen una frisança al braç esquerre — ja no s’esllangueix? — no, no pas aitant. Quiti de quitina, m’envolaré? Esguerrat imago qui enraones en interminables melismes, t’empatolles a quin repapieig? — ets entre els conys de les qui s’emproven la llenceria? entre les popes de les molt caldes processionàries? a urpes dels jovencells malignes? eixint del desastre on ens sumíem els saberuts asimposiats — així posats (ensenyant el nu cul)?

No, no; sóc xanguet o renoc de bassiol immund — o de pica sacrificial de laboratori d’experimentació?

Els ecos dels dubtosos demanaments (interrogants) trigaven aitant a reverberar! Ara havia de travessar manta de vinyeta d’univers divers, mant holograma d’espaitemps...

Que què vull encar al món? Vull que els dolents (hi) perdin — què altre hauria de voler? (...)

Mirall o miratge — miracle — d’oliosa aiguota de claveguera. De tríquion a ofri, algú m’hi dibuixava un llepet de lluent carmí — jaquit pel tou d’uns murriets llavis? — pel raor rovellat del sinistre dissector? — o pel tou clandestí d’un dit eteri?

Em mig aixecava. Rar inexplicable enyor de vinyeta propera — de què? — d’esperança d’esdevindre, si doncs no altri, altre — car viure en buidor mai no és prou.

A quines ignotes magnituds ni dimensions no m’he ficat uns instants a la insabuda, a quines vinyetes de quin mons aliens i infernals, a quins hologrames escrits per fúries estranyes de seny descordat?

Oh, romandre d’empertostemps i prou vivaç en vinyeta inviolada, qui sap si inviolable!

(...)

Ofidi d’embornal m’escopina als ulls — aparicions o prestigis — angúnia i neguit — misteris i secrets — tot façana, tot façana — tot vernís, tot estalzí, tot pintureta — dracs de firetes, focs de riure, descloses de clons, rèquiems, misses, veritats (ço és, oxímorons, super-rucades) teològiques — baboiades d’albardà pueril, innocents — llurs si fa no fot salaces fantasies — gargots — gargots — comic book pistols bombs cathedrals monsters wars — virosa colomassa mística, fètida femta del beneit, el cagot, fanoc, mixorrer, tartuf, zaïd, fariseu, tibat, coent, nyeu-nyeu — baves verinoses dels beneïts, els il·luminats, els embruixats, els degenerats, els degenerats — i rere, vós, i rere...

I rere, re — desdecebeix-te’n, bah!

Rere — falòrnia, efímer fum de pet — tot muntatge — truc ruc i tracamanya ximpleta de màgic bord, de trucalembut.

(...)

El voluntari Aristarc Verdura, dius? Qui, l’inexpert, l’imperit — l’imperit perit? — l’ignorant, sí, el sense mèrit, just i prou l’otògraf — l’insignificant pencaire qui pencà infinitament en les insignificants orelles — que què senten? — quines idees! — t’ho pots imaginar. O llegeix-ne les bombolles — horroritzat.

Per què barrejar-s’hi?

Aitant se val, deixem-ho córrer, ajornem-ho indefinidament. Desa’t el tint regalimós de les esmenes — no m’hi faràs content — ni per a acontentar el client més infantilment carrincló. Sé que no sé. I tot plegat, em fa mal tot.

(...)

Ho dèiem de riure. No és pot pas mai dir re altrament.

Ambròs? Arístides? Aristarc? Univers de còmic. Vinyetes superposades per qualque defecte d’impressió? Batibull i som-hi. Promeses i revenges ajornades — records i sosveniments, esperancetes — enyors i nostàlgies — mites — religiositats — guerres...

Afegim’ns-hi. Fiquem-los (fiquem’ns-hi) al mateix per. Vull dir, les efemèrides molt incertes del viscut — viscut? viscut?

Els grans descobriments del nostre molt eminent cercle... Afegits, afegits. Més escombraries — clavegueres avall — rebuigs, rebuigs. Rebuigs d’escorranc — i mon nas de mort dins.

I llavors? — re.

Bàsicament, vós, tot el que és, és tothora a frec d’inexistència, de total oblit — una altra vinyeta i aquest univers de còmic és altre, un altre, totalment canviat — re no hi roman d’abans — cap tuf, cap bri, cap aup ni indici — la cendra del temps s’esvaeix com adés el qui no comptava per a re.

Per a re. Però estic comptant les sutjoses gotes, A.V.

—Clop clip clop... clop
.

(...)

La dama del crematori es creia potser que desconeixia les lleis de l’urbs — l’urbs? la congregació — la carrinclona congregació d’organismes unicel·lulars — unicel·lulars molt proterviosos — d’una sola molt insistent idea — de sobreviure (il·lusament!) en l’esfereïda reproducció, en la desesperada còpia. L’autoritària dama, doncs, considerablement desarnesada per l’èmfasi que posava en la solidesa del meu dret a ésser jo qui pitgés el piu, i fes plorar el foc, i atiés els sanglots, i les cendres tastés, car a la fi prou així em rotava, ves!

Resclums nefands, regusts desplaents d’etern retorn — d’etern retorn eternament — eternament fallit, frustrat.

—Frustrat? Mes, si frustrat, frustrant? I frustrant per a qui?

Sant tornem-hi!

—Arístides, Arístides! Què en penses? Un simposi molt eminent per a escatir l’aitalment matemàtica qüestió...?


—Matemàtica?

—En el sentit de frust. Frust a frust, llesca a llesca, prou arribàvem al capdavall al capdamunt!

—No, no. No hi vinc, no m’ensarronareu mai més. No prou bel·ligerants ni histèrics, massa caducs, sots l’ombrel·la reactiva dels antiradicats, els antiradicals, els antiradioactius i tot. No, no. L’entusiasme! Em vull pujat al tren dels més nous, dels darrers qui descobrim l’origen, dels sense por qui tot ho descobrim i no jaquim re per descobrir.

—I si dic les essències? Oi, les essències?

—Ah, les essències, les essències. Les essències, veus? Les essències, els formatges, sí.

—Les aromes hipogees i els umamis exhumats de totes les húmiques cendres d’aitantes de centúries, de mil·lennis, d’eres, d’eons... d’innombrables formes vives, d’infinits ens qui...

—Llur ió, llur ió, exactament — l’ió qui tot el merder no engega, eh?

—Frust a frust, et dic, segment a segment, i ja som a l’àpex, al clítoris, a l’ull, de la piràmide!

—Al cap, al cap, vols dir! Al cap rodó i lluent com lluna plena! Bombardejat a incessants vespers d’emissions, vespers de vespes radioactives, que esclati a bocinets!

—O, sistemàtics, llenca a llenca, escorxat, fins que no n’atenys el pinyol; cresp a cresp, com amb la ceba ontològica, fins no arribar a l’essencial buidor central, al nucli buit...

—Ara t’escolt, hem atès el pinyol, el nucli, on l’ésser i el no ésser comparteixen l’electró, l’ió essencial, creador de l’individu. N’hem atesa la quiditat, la quiditat — jotfot! — la quiditat. Protoconscient o ja força format, aitant se val; pinyol esclatat, quiditat garbellada, i prou l’adondem perquè la puta ens reveli el perquè!

—Exacte, ja ho veus, clímax a clímax, i, com et dic, ja hi som...

A l’orgasme pus sublim ans sumptuós de la solució final!

—T’hi apuntes?

I tant, why not? Som-hi!

—Ens caldrà un altre voluntari.

—Molt més articulat que no el darrer, eh?

—No pas otògraf, no! Massa interrogants, aquell.

—Massa, massa. Aitan fàcil com altrament no és tot! Per què complicar-ho?

—Tens raó. Aviat no entendríem re.

(...)

Cada com més anem, el goteig més espaiat... Clap clep clup...

—Amb la darrera gota, clep clop clep clip... clip... clip... clip...

—Saps què us dic — a tu, A.V. — i a tu, A.V. — i a tu, A.V.? Hà! A qui més fal·laç (fugaç, nugaç)?

— Que bo... que bo... que bona... nois... nois...?

—Bona nit...

—Clop
.


~0~0~


Cap comentari:

qui gosa anar-hi ficant el nas?

dit i fet:

mig mort:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../