[Ni juleps ni lletovaris ni tuties no li rebaixaven el cul fastigós d'arquebisbe que fotia l'oncle Tià. Foraeixit, mai remut altre que pel paradís d'un món gatlà (de Gatlònia) açò deia, moix, clocpiu, capjup.] /.../ "Flor al dit / Cul a l'ull / Dit al cul / Flor a l'ull / Ull al dit / Cul a la flor / Ull al cul / Dit a la flor... /.../

dissabte

petit esborrany


Tants d'anys vivint acollonit. Acollonit pels angoixants monstres invisibles qui entrevenen els entremons. I allò em privava d'esguardar re sense por, és a dir, d'urt a urt, davant per davant, d'ulls a ulls. M'ha calgut arribar a les portes definitives de la desaparició, per a gosar traure'm els aclucalls.

No em servirà de re, és clar, car no soc ni un déu ni soc immortal, i de fet no soc sinó un pobre no ningú sense gaires calers; amb prou calers per a anar fent amb prou feines, com gairebé tothom. Però si més no el plaer d'haver comprès al capdavall quelcom d'important ja és una mòdica satisfacció que em duu una certa joia al pit. La joia de comprendre, no hi ha joia més satisfactòria, crec.

I què comprenc? Què comprenc clarament?

Això. Ara comprenc totes les mitologies, tots els déus als panteons.

A cada planeta que els habitants qui hi viuen acaben destruint, hi ha sovint, escàpols, uns quants malvats multimilionaris qui es conxorxen per a sobreviure. Amb els mitjans materials il.limitats que posseeixen, permeten, superiors, ço és, sense recances, la mort absoluta d'emparar-se del planeta, i ells foten el camp abans l'esclat definitiu. Foten el camp devers planetes verges, on, embrionaris, esdevenen els déus qui seran recordats vagament per la gentada qui a poc a poc, descendint d'ells (ells esdevinguts immortals i anats en acabat a colonitzar mons novells), també, com tota multitud sense fre, destruirà llur planeta, tret que potser, encar un altre boldró de malvats multimilionaris l'abandonaran per a esdevindre així mateix ells déus immortals qui colonitzaran d'altres indrets de l'univers sens fi.

Comprendre això gloriosament em plau.

(...)
 
D'ací aqueixes Lletres Marcianes (en marcià, si us plau).


Jumpin' genes, vós! Això és una catàstrofe global! Com se'n diu? Ah sí, suïcidi col.lectiu. La calamitosa plebs addicta al continu col.lapse. Hom ho anorrea tot i es sorprèn com un datpelcul dat pel cul per un sobtat monstre de quirra estrastosfèrica si l'anorreat és així mateix l'anorreador.

Doncs bé, en Cru, com us anava dient, man rai, no re, ni víctima ni còmplice, re de sencer ni amb estatus d'estàtua, només algú, quelcom, una altra psedounitat, un altre atzarós glomèrul fet de cèl.lules doncs casualment aglomerades, i interinament alhora admirant i tement, embadocat amb l'espectacle i alhora acollonit per l'amenaça, ara latent, adés a tomb d'esclafar't, i és clar que, sovint, amb l'afegitó d'un polsim d'odi per tot allò altre qui poc o molt es bellugui, tant se val, tant si és microscòpic o de mida incomprensiblement colossal; car tot sembla molt enfibladament capgirat cap al teu detriment.

Sense sexe o amb sexes diversos, i mes idees, ara pairals, adés clandestines, de caducitat pràcticament immediata, atès que tot hi és efemèride i prou, ço és, atzarosa avinentesa, efímera esdevinença, inèdits oblits, amb una passió d'afecció vers els taüts; sense anus, amb tota cagadora emmerdissada esdevinguda doncs pòstuma; de tot fecal ni fatal error finalment exonerat, l'astoradora capacitat meua per a esguardar abís avall i veure-hi monstres, monstres despullats i rabejant-se en bacanals molt pàmfiles; el cosmos convalescent convençut de la seua culpabilitat i ara doncs ses llàgrimes brutals esdevingudes la fràgil porcellana dels estels; esclau rabit pels violins fregats pels planetes qui esbojarradament col.lideixen; cos referencial de sanglots i onerosa nosa al pit deguda a cert neguit joiós que ensopega amb els mèdols pedregosos dels desviaments sobtats provocats pels blasmes intestinals; la llet arbitrària de les plèiades inequívoques presa a dosis prou gimnàstiques; un àpat rigorosament necrològic que ens cau a un païdor oníric; els segells contingents de les distribucions estel·lars/


Cap comentari:

qui gosa anar-hi ficant el nas?

dit i fet:

mig mort:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../