Oït ça i lla

Pescant-los al bol, caçant-les al vol, tot fent un volt…







Diu aquest d’aquèn, passejant amb un amic: —“Les sabates pudents del pudent Sabates trepitgen constant merda, i aquesta merda es diu Catalònia. Pudent Sabates, tant de trepitjar merda, algun dia hi relliscarà (tothom qui trepitja la merda catalana tard o d’hora hi resllisca) i serà aleshores que tots ensems ho aprofitarem per amorrar-l’hi ben amorrat, i l’hi refregarem nas i boca, i tots ens hi fotrem un fart de riure d’una altra puta vegada, com fem amb el Francó, amb el Carreró Blancó, amb el tots els titelles inquisitorials del ridícul món castelladre. Quan se la fotrà, farem festa i potser beurem xampany del bo, ja hi tenim la mà trencada, i trobarem la seua trompada quelcom d’allò més just. Aquella careta que fot de merdeta murriet, quines ganes que una sabata de debò i plena de palter no se l’hi estampi i hi rebregui a cor què vols.





“Entre Sabates i Çaplanots fotrem goig. D’on surt tant de lladregot amb llicència, d’ultra robar’ns, trepitjar’ns constantment com si som palterot on rabejar-s’hi, copròfag?”





[Això, pel fet que li faig de guia (a un viatger qui ens visita), li ho tradueixc si fa no fa així: —“The man just said: —Did you hear the sick joke that shitfaced Zap-a-taro told the Basques yesterday? About Asspain being a fucking democracy…? What a stinking asshole, who does he think he hornswoggles with that hogwash! Asspain’s a fucking fascist dictatorship, man. The fucking spic asspainers keeping the other peoples not only from freedom but from the least and the tiniest human rights… Did you know that Basques and Catalonians are not even allowed to be heard by the servants of the state in their own language…? Cops and judges and doctors and other shits like that are not even compelled to know the language of the peoples they are supposed to serve (the peoples who fucking pay them!), and this endangers their lives every minute… Even worst, they are not even allowed to have their own army to defend precisely those rights they are forcefully and fascistically kept from having. Is that a fucking democracy…? Isn’t the creepy turd in for a nasty surprise, though! The Basques are bound to take this treacherous kick in their fucking guts with tremendous relish, wait and see. The Basques’ tremendous counterpunch is bound to be devastating. It’ll be a stunning doozy, man; listen, a regular whacker. And when the asspainer fascist state is feeling most groggy, reeling and driveling, wait then for the knock-out punch the Catalonians have been dying for ages to dish out, man. That’ll bring them definitively down. And about time too. Fucking fascist state, for too long already cocking a fucking fascist snook at the world. Enough!”]







Diu el d’enjondre, dalt al balcó: —Hi ha res més carrincló que no una senyoreta? Tothom qui carrincloneja se’m mereix el títol de senyoreta.





Aquell homenot provincià, al tren, quan li retrec que si li plau em parli en català i no pas en aquella merdegada, em deia que la raó que deia allò de la manera com ho deia era perquè així és com ho deia la seua padrina (i la seua padrina, és clar, ho deia en lleig, en lladre, en xarnec).





—Escolti, senyoreta — li dic, fastiguejat — la seua padrina que la dòngon pel cul, ok?





I me n’aní a un vagó de no-emmerdegadors.








A una dona qui somriu, benigna, diu el d’ençà, assegut al banc de la meua vora: —Pensant en tu, sortint del Hide Park, un cotxe sense llums se m’ha tirat damunt; de la topada, n’he fetes dues o tres capitombes al cel; per sort he caigut dempeus; després he hagut d’anar caminant ranc fins a la casa d’un amic meu; es veu que aquest cotxe sense llums el menava un lladre qui l’havia acabat de robar; es veu que amb el soroll garranyigós del fre, han guaitat per la finestra i m’han vist a mi, anar-me’n del cotxe, ranquejat; es veu que han baixat, es veu que s’han esperat…





Havia anat a veure un company català qui viu per ací; quan he tornat (i era molt de nit), encara eren esperant, tot i que com dic era tan tard, cap a les dues de la matinada… Se m’han abalançats. em deien de tot, em deien de lladre, i els deia que el lladre no era jo, que el lladre era un altre, i que déu-n’hi-do, sobre, del batzac que n’havia rebut, de llur cotxe robat, i que guaitessin si n’anava, de ranc…, i així i tot, res, no volien atendre a raons, emprenyats que havien esperat tant, car no sabien a quina casa m’havia ficat…, i m’han fotut un tacó de caldeú; i amb el tacó i el ressentiment dels ossos i els blaus de la topada, filleta, ja ho veus, estic desfet…







Diu un altre, vell com jo, al tramvia: —Ah, els anys astrucs del paradís a pagès, segarrenc, de ben minyó…! Al Sol i a l’aire pur, i al blau intens del cel, i entre la piuladissa dels esbarts sens fi. I ara rossola la pilota blanca vall avall, entre el bru i el groc, i el pedregós i l’espetegós, i els cargolets i els grills, els pinsans, les oliveres, els ametllers, les matetes flairoses, els rostolls, els joiells de les pedretes damunt la pols siena, i de sobte, darrere la pilota blanca que rossola vall avall, també el teu cap sull hi rossola, el teu cap tolt sobtadament per l’eufòria.







Diu el d’allèn, un home alt, ben plantat, molt perplex: —Per què aquella botiga…? Era un “Au Bonheur des Dames” no pas en zolià mes en dickensià — o pitjor, molt pitjor que en Dickens i tot. D’on treien tota aquella fauna encarregada…? Les dones vigilaires eren totes lletges, escarransides, vestides molt estretament de negre, amb cintes i mocadors i penjolls que els penjaven i les engavanyaven pertot arreu, com aquelles velles i monges castelladres qui ens han anats envaint tots aquests anys, tret que llur religió es veia més clarament a la botiga que era el negoci i la goludam, l’avarícia pura i dura. I els macips de taulell eren subnormals, se’ls veia a la cara de llondro i de babau — semblaven tots eixits de la mateixa família, germans i cosins — sapastrots, amb prou feina si sabien d’acanar roba. Ara, els propietaris eren llefiscosos i grassonets, suaven greix i t’acollien amb la bava que els tombava de tant que volien fer-se’t agradosos. Tant se val, gairebé d’amagatotis he escollits dos vestits. Tots hi eren lleigs, no cal dir…, i doncs els dos que he escollits no n’eren menys… Un tot blau, un blau viu i fastigós, de tendal de plàstic com aquells que empren per a recobrir teulades i terrats mentre els esmenen; l’altre era estampat, negre amb flors vermelles, d’un vermell apagat. Per comptes d’anar a la caixa i pagar i fotre el camp d’aquell cau de misèria com més aviat millor, perquè estic cercant un amagatall on emprovar-me’ls, els vestits…? Hò i més que els compr no pas per a mi ans per a la minyona de casa, una dona no gaire intel·ligent, forastera, bruta, pudent… Em fa ois de veure-la fregant amb aquells parracs que ha portat de Castellàdria, regalimant d’engrut i vilorda, les seues mans totes de ronya i llúpies…? Vull inconscientment substituir’m a tant de bul i porqueria? Vull esdevindre ella…? És això caritat, és això solidaritat, és això esperit de sacrifici? Per què ésser ella? Els vestits no em proven gens, vull dir, no m’escauen ni mica. És clar, sembl un espantaocells. Voldria anar-me’n sense pagar. Però tothom em vigila.







Diu aqueix d’aquí: —Ahir, tornant de l’acadèmia cap a ciutat, bo i caminant amb uns amics, passem uns terrenys abandonats prop els campaments de gent de pocs mitjans. Hi ha, d’una de les barraques, una noieta qui surt amb un gerro al maluc, a cercar aigua a l’aixeta de ben lluny. Ha de travessar el camp on els nois, grollers i tenelluts, juguen a rugbi.





Mentre els altres companys passaren avant, jo, badoc que sóc, em vaig perdre en vagueries. Veure aquella minyoneta tan fimbrosa (probablement bruta i pudent sota el vestidet escàs) créixer així, injustament, com qui diu, com flor formosa i flairosa qui creix en femer, el corcó romàntic em rosegà els tendrums… Així estava, somiejant, quan la noieta fou atacada per tres o quatre d’aquells bròfecs galifardeus espellifats. Volien tirar-se-la allà damunt mateix, tots plegats, cada trau ocupat per titola neguitosa i àvida. Què fer? No sóc cap heroi. Només vaig a l’acadèmia municipal a apendre-hi de fer de guia de la ciutat. No hi vaig per a apendre-hi de bòfia ni de malsorge, ni de lladre ni d’assassí. Si doncs no faig de guia, ensenyant els monuments als turistes, de què faré? De cambrer, de minyó d’hotel, de porter o de bidell, o de netejacomunes…? Tot això ho he provat, i no em prova gens, creu-me. I vacar, de desvagat, encara em prova menys; m’encaparrono, m’engorroneixo, perdo els estreps. Vaig fer no fa gaire de venedor de globus. Tots els que venia tenien color de carn, o millor, de pell. Però no en sabia gens. Se’m desumflaven de seguida, semblava que venia penjarelles de collons d’ogre, collons de gegant destrempat. Ningú no me’n comprava. I si se m’escapolien, el fil se m’afluixava dels dits…, res, el baló no s’enfilava, com s’enfilaven a l’estratosfera els balons dels meus competidors; els meus s’esfigassaven allí mateix. Poc científic que sóc. Massa ruc. No sé fer gaires coses, no. Però ara, aquells qui volien violar la minyoneta… Dic, m’hi llençaré i la salvaré, a risc de ganivetada, a risc de deixar-hi la vida, sí… Sóc així, almenys sóc generós. Em vaig ficar a córrer i vaig relliscar en un tollet d’oli gastat, les ulleres em van caure a terra… Palpejant-palpejant i ja no les trobava més. Vaig haver de deixar córrer aquell grupet de violadors de pa sucat amb oli. Amb una canya mig esberlada i segurament tacada de merda, car la fetor que feia déu-n’hi-doneret, vaig rependre el meu camí cap a casa. Em va semblar que atrapava els meus companys d’acadèmia. Els vaig enxampar quan anaven en filera, travessant un rierol molt brut, ple d’herbes ràncies i de rates grosses com hipopòtams qui s’esquitllaven ça i lla. Em vaig ficar a la cua, i veia que davant meu tothom saltava un obstacle o altre, més o menys perillós. Quan em va tocar a mi de saltar, no sabia on. Hi havia una enorme serp morta. O potser endormiscada. Em barrava la via. Allò devia ser el que evitaven, amb aquell bot que feien tan gros, els meus companys — o els meus suposats companys, car encara no n’estava segur, d’haver-me reunit amb el meu boldró de l’acadèmia. Fos com fos, sóc a mig salt, i la serp gegantina es desvetlla, aixeca el capot i és colossal, un cap tot negre, d’aspecte d’allò més ferotge, amb dents i ullals blancs d’allò més. Tots els meus hipotètics companys havien reeixit a salvar aquell estretall fangós i neguitejador, però ara aquell drac repugnant qui fins ara semblava mort s’havia enrabiat molt. La canya merdosa no em va servir de res. Vaig recular empaitat pel monstre. Vaig travessar muntanyoles i comes, vaig córrer pel mig del camp on els brètols encara jugaven a rugbi, vaig saludar amablement la desminyonadeta de fresc qui ara ja tornava amb el gerro curull — o si doncs no era ella, era una altra qui, sense ulleres, se li assemblava — de casualitat, ara precisament, vaig trepitjar i fer doncs bocins les ulleres que havia perdudes adés no feia gaire… Vaig tornar a l’acadèmia, vaig entrar-hi, m’hi vaig rentar, vaig manllevar uns cèntims al bidell, qui és amic meu, vaig agafar el tramvia, i renoi, encara en tremolo de valent; quines aventures, ca?





I, ja, diu aquest d’ací: —Quitèria, escolta’m. Això sí que m’afligeix, ves si no t’he dit oixque de vegades…! I tu sempre res, ollaó. Pots xiular si l’ase no vol beure. Sí ves… Que ara semblis mig penedida, prou sé que no vol dir res. No em fotràs pas més. Massa escamnat. Massa de cops que me l’has feta. Això d’ara no et quitarà pas de tornar-hi, ves que no ho sé. Si et penses… No. Ets massa carallot, empedreïdament carallot, ho duus a la natura. Imprimit als gèns, no se’n diu així? Lapsa i relapsa a les mateixes pífies fins que no et moriràs. No et pots estar de la mel fastigoseta dels seus llavis. Els capellans són tots així si fa no fa… Regalimant meletes fastigosetes… Meletes de verí. I llur verí és addictiu, se’n diu així, oi? Addictiu. És com si et venen fums — oh, i te’ls venen a bon preu; bon preu, rai, quatre ralets a la safata i, quan et mors, el que els ragi… Però, és clar, aqueixos fums… Aqueixos fums són d’un verí alienador. Alienador, es diu així, no pas? T’envien als llimbs…, i als llimbs s’hi està tan bé, ahhh…, tota l’eternitat en un nuvolet, jagut a la xamberga, veient passar els esperits sants…, taquetes de cotó-fluix blanc impol·lut i que no se’t caguen mai al nas.