Dit i Lladre

Lladre: —Furtiu joc d’endolles perquè els endolls hi burxin.





[Lladre, on hom també hi endolla l’endoll, doncs…



—Endollar…, que el Fabra alternativament semblava dir’n, deliciosament, antullar… Aquest “antullar” desaparegut a hores d’ara dels de més dels diccionaris… Per què…? Per què desapareixen tants de mots que no són altre que variacions autèntiques de la nostra llengua molt efervescentment viva…?



—Amb antullar (ajuntar les boques — de dos canons o tubs)… Hi ha entollar (unir — dos caps de corda — entreteixint els fils de l’un amb els de l’altre). I hi ha el mateix endollar (adaptar — el mànec — a la dolla d’una eina; introduir — una cosa — en el buit que presenta una altra disposat perquè aquella pugui adaptar-s’hi). Amb endoll (acció d’endollar; l’efecte). I amb dolla (part buida, generalment cilíndrica, per on certs instruments de ferro s’adapten al mànec o a un altre cos). [La dolla doncs fóra cada foradet d’endolla — i l’endolla el mecanisme on l’endoll hi catxa.] Sembla haver-hi tota la família, doncs. No sé si són parents genuïns o falsos parents. I tanmateix, hum, hum, hum…]




——————————————




[Avui, dia del llibre, fa trenta-nou anys… Vint-i-tres d’abril de 1967. Rambla de Barcelona. A hom li és llegut de veure-hi, admirat, de molt a prop, alguns dels “arbres gegantins” sota els quals li abelleix tothora d’aixoplugar’s… L’arbre gegantí Pedrolo, l’arbre gegantí Joan Fuster... L’argent viu Pedrolo, d’esponerós bigot. El molt alt Joan Fuster — camina rígid, tot que vinclat envant, com un arbre castigat pels vents, potser massa atacat pels pets pudents de carnús vinents de ponent, regolfats en aquell cau merdós que es diu València, aleshores i ara ocupada pels franquistes; o potser per a mirar de cancel·lar una mica massa d’alçada, fer’s potser així menys fàcil al tret i a la pedregada i a la bomba i a l’incendi de l’enemic — amb el seu tímid bigot, de ratpenat en escorç, molt menys impressionant que no el de l’efusiu Pedrolo…



—Hom hi compra en un taulell el llibre doncs que en acabat l’ha acompanyat pertot el món. Ni un dia no l’ha perdut de vista en tots aquests trenta-nou anys, en cap paisatge i en cap oratge d’arreu on fos…



—Duia el tom meravellós el preu de 710 pecetes. Hom en paga, mercès al 10% de descompte, 675 pecetes. Mai quantitat millor esmerçada, vessada ni despesa.



—El llibre es diu Diccionari General de la Llengua Catalana, vulgarment anomenat Diccionari Fabra. Quarta edició, abril 1966. Imprès a Andorra, llavors com ara únic comtat de tots els comtats catalonis prou estort, sense ocupar per les forces feixistes de lladres castelladres i lladres gavatxs.



—Hom hi aprèn que “la canalla són llaminers tots…!” Que cal adollar el vi i no pas plànyer’l (“adolleu-los el vi; no els el planyeu…!”), car “són gent pobra” i potser pateixen de “goma” (ço és, tumor generalment d’origen sifilític), (o bé: conjunt de gomosos, ostentació del “gomós” — qui és un home exageradament curós en seguir la moda — [segurament doncs un fumut “ultracuidat” per dins “sifilític”…!]) Ah, sí, fiqueu-hi, fiqueu-hi; fiqueu-me-les-hi totes ací…! Les construccions es construeixen soles!



—Així, immediatament, hom hi troba tal devessall de mots corals…! Ah, esgarrifaó alada. Pampallugues i guerxines esventades. No te’m creus els ulls. El català és un monument amb tots els ets i uts. I incomparabilíssim. És un enamorament que et durarà fins al darrer dia. Llengua inexhaurible de bellesa, llengua de perfecció. Hom s’hi està com al cel, hi tasta i hi retasta, sense mai cansar-se’n, delits de verb. Tot de sobte, al catalanet trepitjat, el món se li tornà real, el món celava un tresor radiant per molta d’impaïble merda feixista efímerament tapat.



—Ou, i ja era hora que es diguessin les veritats: Catalònia només n’hi ha una — d’Oriola a Salses, si fa no fa. A València hi manen els franquistes. Els governants castelladres, siguin del partit que siguin, només hi són per a fer’ns la puta llesca; aqueix Sabatots qui hi tenen ara no és pas millor que els altres franquistes d’abans… Visca en Carretero, visca en Vendrell. Independència ara mateix!



—Mes calma, noi, i tornem al 67... A la font de tantes de millors nimfes, el diccionari Fabra… Després, hom hi troba a mancar certs mots del carrer de la seua jovenesa esbojarrada, mots agitanats [abans els gitans enraonàvem un català magnífic], mots del viure intens, mots del xup-xup del català-català. No hi ha “catxar”, que vol dir fotre. [Però amb antullar (ficar tub amb tub; ull per ull, fillets, fillets) a qui li cal catxar…? És clar que amb catxar hi veus el catxap qui es fot dins el niu o lludriguera, i tots els miranius caganius encantats amb l’espectacle. O és així mateix catxa (envit en bluf) amb el vit trempat…] Eu, no hi ha ni “fotre”! Hi ha el carrinclonet “fúmer”, però com pots dir “no solament me’n fum, de ta mare, jotfum, ara darrerement fins i tot em fum ta mare, capeixes, me la fum…”? Per què no pots dir “xapel”, que vol dir gargall… I “titola”? I “xorar” que vol dir pispar? I “marar” que vol dir deixar’t amb un pam de nas? I “de bolla” que vol dir de casualitat? I “bolles” que són epifanies, inspiracions? I “aumon” (enlloc), i “poner” (poruc) i “palter” (cagalló)? I “sisquere” (baldament; si almenys) [—Vi, no en tenim gota; quant en voldríeu…? —Sisquere un vaset.] I “pam i toc” (jugant a bales) i l’“escarrutxat” (quan jugant ho perds tot)? I els “tartranys” i els “xollats a la xinxola”?



—I on és el “parruf”, que és una “xona”, un cony…? De fet, on és “cony”…! Entre “conxorxa” i “conyac” per força hi ha de càpiguer sisquere un conyet o dos [i qualque coltellada i qualque ull de vellut]?



—I entre “fototípies” i “fòvees” i “fovil·les” no hi podíem fotre qualque “fotre”, que és el mot més ubic que tenim…?



—Tants de meravellosos absents! Més tants de tan magnífics presents… “Antullar”, “[en]tocom” (que vol dir d’”on sigui”, i doncs cal que sigui d’un lloc o altre, tant se val si imaginari com real), “llera”, etc…, que algú ens està furtant dels nous diccionaris. I hi ha “lleu” quan vol dir aviat [i el “lego” que hom emprava abans venia de “lleu”; no era pas cap castelladrada — hom ha vistes castelladrades pertot arreu, i molts de mots, així enllordats, se n’han anats doncs a la merda…]



—Crec que l’únic criteri per a no treure mai un mot ja inclòs abans és si, de fet, ja hi hagut algun arbre gegantí qui l’ha afegit de branquilló o rastà o estroncany a la seua ufanor.



—Han de valdre-hi totes les paraules dels clàssics, això per descomptat. Mes, un cop instal·lat l’invent dels diccionaris, cal mirar-s’hi molt abans de treure-hi res. Un diccionari és un joc de peces amb les quals hom construeix construccions de paraules. Si treieu les peces amb les quals les construccions foren fetes, perilla l’edifici dels poemes, les peces teatrals, les novel·les, etc…



—Tocom: Si ja l’ha triat en Bertrana [“Mai de déu us podríeu imaginar la impressió de solitud, de llunyania, de tocom introbable, que s’experimentava allí...”], qui gosaria tindre la barra de treure’l.



—Gità: Egipcià. Diu en Gulsoy al Coromines (tom sisè, pàg. 953): “Quilè (borratxo), mot argòtic, igual que quili (home grosser, beneit, covard) [Milà: ‘Jo sempre jugo el tot per tot — no sóc cap quili.’] Quili es diu també quilis i quílic… Prové del gità espanyol jili (innocent, càndid).”



—La forma per als verbs reflexius en r’s que aquest pobret de valtres qui sóc jo empra pertot… Al mateix Coromines hi és sovint. Ex., al volum VII, pàg. 766. Hi diu en Francesc Garcia, rector de Vallfogona: “Aqueix hermós simulacre — ídol, de bellesa ric — deixa que mon cor l’adore, sens emparar’s dels sentits…”



—Orfa: Per òrfena. La té en Foix: “Oh mar, miratge de les ombres orfes, obre’m l’abís del teu solatge pur!”



—Però m’embrancaré debades. Com a exemples ja n’hi ha prou. Abans no hi perdi el lleixiu, un mot més per a “antullar” i prou…



—Antullar: Fa en Fabra: “Ajuntar les boques (de dos canons o tubs).” —Fa en Gulsoy al tom vuitè del Coromines: “Entollar: —conjugar dos caps de corda, que suposa ANTE-OCUL-ARE (encarar ulls amb ulls). Empalmar.”



—Diu també que en Ruyra ho fa servir com a sinònim de “lligar, ajuntar”, per ex. (en donaré dos diferents del d’en Gulsoy): “Saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel ventre, l’entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb estrebades de ràbia.” I: “El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants penjaven en desordre…”



—Tant se val. Si tot això és veritat, la forma, doncs, del Fabra és la més fidel a l’etimologia. Anteoculare: Antullar. Per què treure-la de la circulació…? No fotem.

Dit: —Escrit. Parlat. Assentat. Enraonat. Exprimit. Opinat.



Dit pel dit: —Quelcom dit pel dit; que el dit diu, o deia o digué o dirà; que és dit, o ha estat dit, pel dit.



(Escena al bell inici de l’escriure, amb el dit fimbrós — seriós, enjogassat — damunt la pols o la sorra.)



—Què ha dit el dit?

—El dit ha dit “dit”.



(I ara, uns llavis vermells, una miqueta xafarderets. Els veus reflectits simbòlicament a l’ungla de jade febrit del dit que escriu el mot del dir, el mot que es defineix elleix, absolut.)



—Quina dita ha dita el dit?

—El dit ha dita la dita “dit”.



(“Dit-dit, dit-dit, dit-dit-dit, dit…” Signes que els àtoms de l’aire transporten, molt significatius, d’un cap a l’altre del món entenedor.)



Dit en relleu, enfonsat en rec. Inundívol.



Dit en relleu, que s’engeperudeix, serpentejant, amenaçat pel vent.



(Mot esborrívol, doncs, sí. Cal romandre a l’aguait perquè no te l’esborri l’enemic o no te l’esborrin els elements esbojarrats d’un univers no gaire hospitalari. Cal repetir’l per cada platja, per cada desert, per cada camí eixut o humit, per cada estesa on la runa s’eriça o somnolent s’abalteix més i més cap al no-res. El dit escriu, repeteix, burxa, esgarrapa vida de la terra, la fa sagnar en eloqüència…)



Crit mut. Crit mut que es perllonga en un esdevenidor ressonant.