Siberian interface

Sibèria: primer corondell per a n’Arquimbau Cuca



[Com ens anà contant tan meravellosament l’expert autor Don Marquis, l’escarbat poeta n’Arxi Blàtid, qui a l’oldana avior — avior més pregona consirant el prim pany d’existència allerat a aquesta casta de cruelment curt-viscut insecte (fàcilment espitxable com a individu, car com a espècie per aventura sobreviurà el sistema galàctic mateix, segons prou cal despendre d’allò palès) — a l’oldana avior, doncs, de feia un parell de centúries (quan saltant damunt les màquines d’escriure no podies picar altre que certes tecles, en general les minúscules i prou), ens informà tan acuradament i inspirada de tantes de les dèries contemporànies… En acabat, a la Sibèria Catalònica, n’Arquimbau Cuca, escarbat català directament descendent de n’Arxi, això rai, dos cents anys ça envant podia ell saltar damunt tecles insospitades, i, amb humil esperit d’emulació del seu insigne avantpassat, tractar aitambé de dir les històries del seu temps. Fou-ne aquesta que posem avui la seua crònica primera. Hi deia l’enorme epopeia catalana del segle vint-i-u de l’era corrent llavors. Gent previsora, d’ençà de sempre la més intel·ligent del món, els catalans, després de 300 anys d’ocupació lladra — ah, llavors, l’eufòric bleix d’alleujament universal! Respirar la llibertat en català als aires permanentment nets, primaverals, de la Sibèria costanera més sòlida! Hi teníem, prop, l’Alaska, el Japó, la Xina — érem un camí més, com adés als temps mediterranis, al melic del món!]

Sibèria Avui, mitjans dels segle vint-i-dos de la corrent era, recordem l’èxode massiu, fa segle i mig, dels vint milions de catalans a la Sibèria nostra. Quan a inicis del segle vint-i-u de la corrent era els catalans de la Catalònia casolana se n’adonaren que l’escalfament global força tost s’abatria sobre el globus, compraren a Rússia una llenca magnífica de Sibèria, de tal faisó que fossin prop dels centres més vius de l’esdevenidor. Els vint milions de catalans d’aleshores — i els catalans, tant els d’adés com els d’ara sempre han estats la gent més intel·ligent del món, i també la més dura i resistent — recodonys que contents no estaven de jaquir enrere definitivament aquella merda de veïns lladregots qui no aturaren en pilots i pilots d’anys d’emprenyar i pudir sense treballar ni deixar treballar els altres, i omplint les orelles catalanes amb lletgíssims llenguatges impaïbles. Ara transformats en quatre cents milions, els catalans es prenen com a entranyable pelegrinatge, ara que, gràcies a allò massa palès, les religions arreu s’han pansides podrides i gastades fins a la més fina pols ventissa de l’oblit, el viatge en submarí a la Catalònia avial. Ah, que és bonic, i com l’enyor molt dolç, de l’animeta els palpissos, amb suaus panxells, no ens feny! Casa nostra durant vint milions d’anys, amb els poblets costaners i muntanyecs intactes sota la capa amívola de l’oceà durant aquests darrers cent anys, hom s’extasia a reconèixer els edificis i els carrers i les costes i els tucs recitats a les obres dels nostres vetusts venusts clàssics. Els nostres submarins d’inspecció pàtria escorcollen pels indrets on adés la nostra família única catalana prosperà. Ara prosperem a la nova Catalònia unida, forta, independent, lliure i solidària amb els altres pobles sobrevivents de la terra. Sobrevivents entre els sortosos i els hàbils. Al capdavant en tot entre els pobles tan intel·ligents i durs i resistents, i amb parles aitan belles com la nostra. Puresa de la pàtria desada a l’oceà, i esclat de la pàtria d’ara, en tot idèntica, per la mà de l’enginy, car artístics, és clar, els catalans, rai. I amb la mateixa immarcescible inatacable parla. Per això sempre ens entendrem, ni que calguin vint milions d’anys més perquè la terra torni a tombar com tombà ara fa si fa no fa mil anys, poble heroic, el nostre, jotfot, com cap. Arquimbau.