Salut, Mont i Illa!

Mestre Mont i Illa, salut, salut!









Carallot qui sóc, no sé pas per què em pensava que el nostre proper, imminent salvador de la pàtria es deia Morcilla. Morcilla, que en l’idioma andalús vol dir xoliç – i àdhuc pitjor: xoriçu! Llas, i prou sabem qui són els xoriçus.



Per això no me n’ensumava res de bo. I, a més, el veies merdacaner rai, aquell sicari Morfilla (així és com l’insultaven els xoriçus, i ell aquiescent i rient-los les gracietes)... “Morf-”, sí, en l’algaraví lladre, i ell a sobre petonejant el cul dels guillotinables del merdís. I pensava: “ràpid, rabent morfisme cap al monstre, sí...” Se’ns torna xoriçu definitivament, és com si ja el vèiem penjat al ganxo d’un carnisser de l’alta burocràcia, regalimant sangassa i greix, ecs! Un altre xoriçu professional, decretant execucions sumàries contra els catalans.



Però no, tot devia ésser mònita i argúcia, murrieria i traça de polític, garneuesa i entrecuidament i guineueria del polític més ambiciós..., de qui cal suposar que podrem esperar les pitjors bestiades tost rai. Els tenia ben enganyats i infiltrats, maleïts lladres xoriçus qui tant andalusos com catalans odiem amb odi perenne, que no...?



Tot camí per arribar a cap de la Generalitat era bo... Recordem com terroritzà el lamentable Carrot i Pastanaga a penedir’s molt abjectament, ploricós i desconfit, com una puta Magdalena de repetició... Car això de penedir’s de res és només per a putes desnonades, ja massa lletges, i ara convertides en darrer consol al capellanumfisme infecte. Quina merdegada ínfima d’individu és qui mai es penedeix dels seus actes...?



[PP: (Pastanaga, el Penedit). Millor que el PP, PPPP (Pastanaga, el patètic putrefacte penedit). PPPPP (Pastanaga, el penedit, patèticament perdut per a la política...)]



Mes ara hi veig clar. Veig que es diu Montilla – Mont, Illa – Mont i Illa. Perfecte. El nostre Hitler (Hil·la), el nostre Franco (kheneralíssim-oh), el nostre Stalin (pare: “pop”, “atiets”), el nostre Nap (Napoleó)... Un altre perifèric de les antigues colònies. Hil·la el bordet austríac, Franco el quasiportuguès, Stalin el georgià, Nap el cors...



Què s’han de fer perdonar, que no són prou genuïns...? Es tornen més papistes que el sant pare Ubú...!



I mestre Mont, doncs, l’andalús. Andalusia, la nostra colònia. Foren els sanguinaris catalans qui la conqueriren als pagerols de sarraïns. Mitja Andalusia que a poc a poc s’estableix més tard a Catalònia, tots tornant al poder colonial – típic; s’hi troben com a casa; fira d’Abril, castanyoles... I pronuncien la C com els hem ensenyats. No pas com els xoriçus.



Mont i Illa – bon presagi per a l’aitan anhelada per tothom total unió de Mallorques i Catalunya – cap al ràpid assoliment d’una Catalònia triomfant, única, independent, lliure i solidària, capdavantera a Europa i on fos.



I ara doncs, fet: anirem lluny!



Del Mont Canigó a l’Illa d’Eivissa...? El que vulguem. Una sola Generalitat de la Catalònia Sencera!



Aquest home providencial.... Quina sorteta no hem feta! El nostre Hil·la! El nostre Nap! El votarem en massa...! “Que tremoli l’enemic!”



Salut, salut! – esgaripem aixecant les urpes dretanes (plenes d’antigues boïgues els palmipèdics integuments, i portant-hi, de polseres, esperons, i, als anells, arsènics; tota la parafernàlia nacional-socialista catalònica), maleit trampós, heroic, que amagadet s’ho portava! Superhome Mont i Illa al rescat!



Ara el veiem bé, ens n’adonem, la puteria excelsa, sublim, d’aquest exemplar home de destí. El nostre salvador. L’obscena nuesa de l’urçol a l’ull esquerrà – excusa per a la guerxina del “qui s’ho creu, quin gamarús s’ho creu...?” No pas nosaltres...! Ens n’adonem que tot era ficte, tot estratagema molt idoni per a fer’s amb el poder. Ara tenim els ulls ben oberts! Oital. Tot hi era política d’alta volada, maquiavel·lisme i merdisme dissimulat – ai, malparit, com els tenies tots engalipats – al pot – al sac – a l’orinal!



Bon polític a collons – la mà trencada (l’ull trencat, la boca, la llengua trencades) en l’art d’ensarronar la gent. Malèfic, així et volem, que ara toqui de rebre als nostre enemics, ausades, jo gos, notfot, i tant, i tant! I no els planyessis pas, gens! Exèrcits imperials... Pas d’oca... Som-hi, som-hi... Barrabum, barrabam.




Mestre Mont i Illa, el nostre estel conductor. L’estel de l’estelada al cel... Ja hem trobat el quest, el sest, el rumb, el nord... Al zenit ens atraça...! Aquest serà el mil·lenni català...! Ara venim, prests, amb la bragueta ja descordada. Donarem pel cul el món. “Ara és hora, catalans...!” – profecia complerta. Mont i Illa, el nostre Hil·la, el nostre Nap, hi podem pujar dempeus!