Damned Catalonians, pell del diable!

Això de la raça catalana, malament rai, mala peça al teler, arbre caigut totdéu fent-ne estelles, rebent i massa poc, etc... [–La raça catalana és pàl·lida, bruna, fosca, rebel, sinistra...? –Sí, i llavors tanmateix tothom la dóna pel cul, i la tanca en un retret, i tothom se li’n fot.] – – – “Una xiqueta solament, als bancs del darrere, continuà fent aldarull sense cansar-se’n. Me l’esguardí amb cura. Era pàl·lida de cara, tenia uns cabells negres de nit, celles amples, fortes, trets decisius, i un ull fosc, rebel, sinistre. “Me n’adoní que s’asseia prop una portella que jo sabia que duia a un armariet on hi havien llibres desats. La noia era dreta per tal de poder cridar amb més d’estrèpit. “Alfarrassí a barrisc l’alteta que era i la força que deuria tindre. Semblava alta i amb nervis de filferro, mes, atès que l’atac fos inesperat i la brega breu, em creia que podia sobrar-la. “Caminant corredor amunt, amb posat tan despreocupat i tranquil com podia, com qui diu fent-me la desentesa, vaig empènyer lleugerament la portella i me n’adoní que només era ajustada. “Tot d’una m’abalancí damunt la minyona; en un revolada, me li llencí damunt. L’instant després, la minyona ja era dins l’armariet, la portella closa, tancada amb clau i tot, i la clau a la meua butxaca. “S’esdevingué tot plegat que aqueixa minyona – qui es deia Dolors, i era de raça catalana – tenia un tarannà rebec, repelenc, era un d’aquells personatges alhora temuts i odiats per tots els qui s’hi associaven; i, doncs, amb aquell acte de justícia sumària, l’aprovació general fou immediata. Ni una de les seues companyes no deixava d’alegrar's que la minyona hagués rebut de valent. Totes callaren una estoneta; llavors un somriure (no pas una rialla) anà saltant de tauleta en tauleta. Llavors, en pic prou seriosament i calma jo havia tornada a l’estrada, vaig demanar cortesament silenci i vaig començar de recitar el dictat com si res no s’hagués esdevingut.” – – – [“One girl alone, quite in the background, persevered in the riot with undiminished energy. I looked at her attentively. She had a pale face, hair like night, broad strong eyebrows, decided features, and a dark, mutinous, sinister eye: I noted that she sat close by a little door, which door, I was well aware, opened into a small closet where books were kept. She was standing up for the purpose of conducting her clamour with freer energies. I measured her stature and calculated her strength. She seemed both tall and wiry; but, so the conflict were brief and the attack unexpected, I thought I might manage her. Advancing up the room, looking as cool and careless as I possibly could, in short, ayant l’air de rien, I slightly pushed the door and found it was ajar. In an instant, and with sharpness, I had turned on her. In another instant she occupied the closet, the door was shut, and the key in my pocket. It so happened that this girl, Dolores by name, and a Catalonian by race, was the sort of character at once dreaded and hated by all her associates; the act of summary justice above noted proved popular: there was not one present but, in her heart, liked to see it done. They were stilled for a moment; then a smile—not a laugh—passed from desk to desk: then—when I had gravely and tranquilly returned to the estrade, courteously requested silence, and commenced a dictation as if nothing at all had happened.” Això escriu na Charlotte Brontë a la seua novel·la Villette (1853)]