[Ni juleps ni lletovaris ni tuties no li rebaixaven el cul fastigós d'arquebisbe que fotia l'oncle Tià. Foraeixit, mai remut altre que pel paradís d'un món gatlà (de Gatlònia) açò deia, moix, clocpiu, capjup.] /.../ "Flor al dit / Cul a l'ull / Dit al cul / Flor a l'ull / Ull al dit / Cul a la flor / Ull al cul / Dit a la flor... /.../

dilluns

Xirinacs













Heroic Xirinacs




Notes isnelles per a un epitafi





--qui vota en el “sistema” epanole és un traïdor; només fa el sollat llit a les majories bàrbares.



--pacifisme sempre equival a suïcidi.



--només un poble armat guanya la llibertat.



--els "líders covards" qui t'han assassinat són els qui han tingudes les galtes de "sentir" la teua desaparició més "fortament i pregona". [I un colló de mico, és clar. Em sembla que el que senten són els pets de llur molt panxacontent païment.]



--el botifler Pukhol, qui estintolà el capdemerda Quan Cardo, rei dels enemics, i qui en acabat féu tot el que va poder per anihilar la nació catalana,



i el "penedit" Caguerot, qui entrà al "sistema" epanole, i hissà la bandera gallinàcia dels espanole, presumí d'haver eliminada l'única esperança que teníem, i al capdavall dugué al capdamunt un foraster repugnant, "fofialitah" i epanole, perquè acabi de colgar'ns en la merda epanole,



amb llurs fastigoses llàgrimes de cocodril, saben que han fet més mal que no foteren tots aqueixos anys el feixisme fofialitah i el feixisme franquista de l'ass-nas i els seus, vils botxins.



--no sé si la teua vida completament errada de pacifisme bord tindrà pòstum rescat; prou em plauria que hom creés el front de la llibertat on els escamots Xirinacs esclatessin de llum!



--car sé que voldries descansar en guerra [mes, collons, som ja tan mesells!]



--qui sap si en roman encara cap brot viu, del vell soc amb sucs genuïns!



--ens cobrim de cendres, ens en colguem, desfets, sempre amb l'esperança de renèixer adrets i ferms!












qui gosa anar-hi ficant el nas?

dit i fet:

mig mort:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../