So balmat de llautó barat

Christopher Hitchins: so de llautó Guaitava ahir en Christopher Hitchins a C-span i em demanava per què els ateus de dreta [els pseudoateus de dreta, o els ateus de pseudodreta?] han de fer tant d’aldarull i de petarrera per dir que són ateus. Com si calgués! Els de més del món – uns cinc mil milions dels sis mil milions si fa no fot que diuen (?) que “som” [maleït excés!] – aquesta ximpleria de creure en un ésser màgic, eteri i enjòlit, qui et vigila a tota hora com un agent camuflat de la puta bòfia i et tracta de mesquí titella, és un concepte carrincló i irrisori que ens passem per la carranxa. Tranquil·lament ateus, no en fotem cap cas. Només quan [com s’esdevé ara entre els moros i d’altres desgraciats (com ara entre els feixistes castelladres i sudamerdicans i els pagerols ignorants del “bible belt”)], només quan hom t’amenaça de mort si no fas “bondat”, fem veure que en fotem i que ens mig creiem doncs totes aquelles criaturades i badomies. Part darrere, és clar, ens hi caguem encar més aferrissadament. [Els mil milions restants qui xuclen el cagalló del dogma religiós i tan xirois, doncs per ells fotran. Mentre no emprenyin, cascú que es mortifiqui com més li llegui ni li plagui.] Els ateus d’esquerra no ens cal esbombar-ho gaire – és quelcom natural: ningú amb dos dits de front no es pot pas creure cap de les vils falòrnies dels capellans. [Ara, és cert que quan et vénen a terroritzar els infants i les velles, caldria fotre’ls a la presó, repugnants ensarronaires.] Precisament per això els ateus de dretes deu ésser que els cal d’insistir-hi i d’escarafallar-s’hi tant. L’home de dretes es belluga entre homes de dreta. Si un home de dreta té l’ànima forta (l’ànim fort), no li cal cap déu per a justificar el seu tarannà d’immens malparit. Ara, per a la gent de dretes d’ànim fluixet o mitjà, que bé que els va un déu “a dalt” qui els sancioni i llicenciï les malifetes! Quina pau d’esperit que duu saber que, dalt ça-sus, un “pare” agressiu i dominador vol que siguis tu el seu representant: que siguis la seua baqueta esmolada i enverinada que fa anar “drets” els perdedors i dominats. Què ha de fer un ateu de dretes per convèncer els companys? Escarafallets rai! Tractar de convèncer la gent de dreta – una gent particularment curta de gambals – (car les bestiades que diuen creure’s, déu meu!) – demana feinades rai. A part que malsdecap rai. Plens de confusió, amb la consciència mal remenada. Car si ets de dreta i ateu, com t’ho fas...? No pots “ésser” les dues coses alhora sense ésser massa malparit – per als de més dels humans massa impossiblement malparit – sense consciència, fent mal a tort i a dret sense cap recança ni remordiment, i amb tota la pau de l’ànima. Pel fet que, si ets de dreta – és a dir, a favor de les injustícies i doncs de les guerres contínues i el comerç que les guerres duen – prou has de creure’t les altres falòrnies de la dreta – i assenyaladament que els rics són superiors – i doncs poderosos per dreta llei – i per això cal que imposin llur sistema d’opressió – [sense l’excusa de déu, ja em diràs amb quin dret altre que el de la nua força?] – car els beneeix un déu – o una bruixa, o una sort, o una capacitat, o un do, o una “democràcia”, o una “constitució”, o un “programa que beneficiarà tothom”, etc., car els pretexts no manquen pas... I beneïts doncs per un déu paternalista qui a llur torn els fa paternals, i doncs autoritaris, envers els pobres o els no pas tan beneïts com ells, tenen tot el dret de fotre ells de deuetons i així destruir-ho tot amb l’excusa que el de dalt els ho aprova. [Criminals de merda.] Els ateus de dretes es veu que l’única falòrnia que no es poden empassar és la falòrnia del déu o déus creadors – els déus precisament qui (míticament) creen doncs el sistema autoritari on el de dreta vegeta i s’entrompa i s’enfita com el capdecony qui és. S’empassen il·lògicament totes les altres. I assenyaladament la que diu que els rics tenen cap dret a imposar llur voluntat – justament com fotria déu. [Mentre “déu” és un concepte ridícul, sempre impaïble per a ningú d’esquerres. No cal ni pensar-hi: ximpleria, infantilisme de cervellet naquis.] Per això els confusos “ateus de dretes”, quan de debò no es poden rebaixar a dir que creuen en tal palesa falòrnia, els cal també fer tant el ruc: perquè se’ls ensorra l’edifici fal·laciós on es rabejaven. Car si l’autoritat dels rics (i per tant armats i millor armats) per imposar (paternalment i amb càstigs rai) llur voluntat, no prové de déu, d’on collons prové...? D’enlloc. Com dic, déu era el pretext, l’excusa – i sense l’excusa no se’ls creu nidéu. Tothom sap que ho fan per malignitat d’ànima, per brutalitat, per crueltat, per ràbia animal. D’on que, com dic, sigui tan difícil de voler ésser ensems de dretes i ateu. Tant d’equilibri: quin mareig. Sense la closca divinal, se’t veuria massa que l’únic que vols és anorrear el feble sense cap raó ni disfressa. I crides i perneges, oiat, mig embriac, mig foll. Sense solta ni volta. Com fa aquell pobre home a la televisió. [Ep, d’afegitó, i parlant de disfresses, sempre es podria disfressar d’home d’esquerres (hi ha capsdeconys qui prou l’hi prenen) – prou hi ha milions de dretans sense déu qui per això es diuen d’esquerres – cap etiqueta no t’impedeix d’ésser un malparit, això rai.]