Verdura XXII

(22) N’Aristarc Verdura, mort










És tan fotudament descoratjador trobar’s en aital desavantatge! Quan l’altre va armat i tu sense armes! Saps que el conflicte només pot acabar’s d’una manera: amb tu esbarriat part de terra, ple de traus per on ragen, s’esparpellen, s’eslleneguen, llefiscoses limfes, sangs, medul·les, i fetges, i les merdes dels budells, i el cervell, el fel i què em sé encar de les secrecions i les fastigositats...



Només pot acabar’s amb tu mort i desfet, i ell a un racó fregant-se la bava que li cau del seu somriure oblic, de llop tip i qui se’n fot.



No t’has de trobar mai més desarmat! No. Que siguis sempre tu qui se’n rigui el darrer, quan l’altre, amb les seues armes més grosses, ha rebut de cop-descuit el tret únic que li perforava, net, el crani – si pot ésser, entre els seus extàtics ulls de boig.



–Lluitar per la llibertat mai no és afer va, ni buit esforç, ni inútil esmerç d’energia. Ni xorca embranzida, ni jurcar debades, ni... –Com aquestes li n’endegui, pobre d’en Rotllí Maimó, de ben atapeïdes, vull dir, com aquesta darrera i estroncada tirallonga on li cantava les virtuts de la llibertat i doncs de la independència – de l’independència, per tal d’enllestir, car de vegades cal remugar els mots, amuntegar-los sense gaires miraments, per tal d’encabir-ne més amb el mateix aflat i perquè ensems més idees hi càpiguen.



Em guaitava les vessades damunt la tauleta de la rambla on hi fórem asseguts abans no arribés la bòfia i se’ns endugués a tortura. Esguardava atentament les lentes vessades i com hi passaven les nits i els jorns i, com entre els vidres de les cerveses tot d’una fetes miques, s’hi posaven doncs el corquim i el calçobre, les serradures i els safetans, les closques i els avajons escarransits i els ulls opalins que orbs i bornis, qui ranquejaven amunt i avall damunt les rajoles esquerdades i els clots i els relliscosos gargalls, prou perdien i més tard s’envolaven per causa de les falconades del vent que pujava del riu.



La multiplicació de l’ull és la multiplicació de l’home – desplega’t a la ment, i veuràs que ets, que sou tants com els ulls múltiples et (us) veieren reflectits als miralls i vidres i aparadors del somni i de la “realitat”. Ets tots aquests i els qui vindran. Com quan la bombeta s’encén al sostremort i per les escletxes te n’arriben els ragets ambrats, vehicles transcendents que t’omplen d’essència si els interceptes i esdevens (part de terra o de la paret amb ditades de sang i merda i unglades i fragments de poemes esgarrapats), esdevens trèmules ombres sempre d’alt significat, ni que siguin obscenes, grotesques o monstruoses.



T’arriben crits del sostremort quan la llum ambrada et converteix en ésser diferent, de vida enjondre, de qui efímerament t’és dat de veure’n l’ombra, d’ensumar’n una existència alternativa. Te n’arriben crits. Hi destrenyen en Rotllí Maimó, com en aquesta altra cel·la els botxins t’hi destrenyien adesiara a tu...? Li pugen a en Rotllí els ragets ambrats quan encenen la teua bombeta i li pugen els teus crits quan et mortifiquen i es fa ell ombres d’existència enjondre on esdevé gàrgola allerada qui vomita el fel congriat, i s’envolaria estorta si així li rotés...? Es demana si a la cel·la del dessota hi torturen n’Aristarc...? Et sent cridar i pensa: Pateix tant en Verdura, pobrissó! No fóra pas millor que ja es morís...?



Què és això? Mercuri? Cobalt? Comprimits de dioxina? Quines incrustacions de verí que et tornen carronya encar viu i mig respirant...? Tumorets que em trec amb les ungles asprives. Si tenia cap ganivet punxegut, un xi automàtic, com el que duia a la butxaca de jovenet, llavors enllestíem, fèiem molt millor feina, és clar.



Em veig amb sort davant el jutge. Voldrà dir que aleshores m’hauran si més no rentat. “Què és això...?” que digui gratant-me disgustadament alguns dels brians, “ah, els mateixos comprimits que gasta la meua filla...”



M’han encastats els mateixos comprimits que duu ara la seua filla? Psicotròpics d’ortodòxia? I potser en aquell instant un corrent d’aire creat per algú obrint la finestra que s’enduu els papers (les fal·laces incriminacions) de damunt la taula i a les supuracions se me n’adhereixen i n’acab empaperat...? Valent albardà disfressat de mòmia de riota!



I ara? Tothom se’n riu si el jutge, quan se li acaba l’emprenyament, engega el faceciós comentari de dir que sí doncs que he vingut avui amb documents justificants...? Em diu una paraula de l’ofici que vol dir “excés de paperassa”. Com veu que no sé què diu em tracta d’ignorant.



“No tothom ho sap tot”, li dic, “saben vostès què és sosa de Soses?”



Per haver parlat en català, una culata de fusell m’ascla el clatell.



Amb què em torturen ara? Els engranatges del trinquet treballen, i puja la cosa; em cruixen les articulacions: desarticulat, així m’han volgut, així em tenen, putxinel·li desmanegat. Veig un forat al soler, un pou...? Hi pugen calaveres. Hi havien de pujar angelets de tots els infants qui hi han caiguts. Més no. Només en trauen calaveres, tota la carn rostada, l’os pelat. Desgraciats d’àngels – (això ja ho havia comprès de ben petitet) – qui pot ésser tan carallot de no comprendre que no pots portar alhora braços i ales...? – que els braços són les ales! Per això no en pujaven àngels, aquella monstruositat. En pujaven calaveres.



Dèiem: “Mama!” – llavors i ara – perquè teníem por.



Amb el nerviosisme els molinets de vent fets de suro se’ns esmicolaven a les manetes. N’hi havia qui quèiem malalts. Batuts i aporrinats pels mestres, en llengua forastera que no acabàvem, que no acabaríem mai de capir – massa salvatge, massa indecent, massa ignorant, massa lletja, cacofònica...



La febre creixia. Només podíem romandre en dejú. Ens neulíem. Intrèpids, guaitàvem dins els taütets. Com presumien de mort els minyonets morts! Tot hi era doncs façana – així ens adoctrinaven: amb mentides i prou. I llavors, omesos i ressentits, sols. I els llunyans? Sense penes. De tot el que ens prometien, se’n desdeien – no ens trameten cap destacament – cap ajut, cap recolzament – hem de menjar el menjar que els altres giquen mal rostat damunt les taules...



Pumes pels rosts. Pinballs a les tendetes i barraquetes de la platja. Vacances de taül, ajagut i trufant-te’n dels lleigs i panxuts i els qui van debades rere les beutats d’alabastre i d’òpal. Espectacle de la vida – bonior dels borinots – vellut dels raïms...



Escoltant els savis: llurs llavors per al bestiar. Mortrits llavis de qui se’ls mossega sense entendre-hi re. Suport fastigós de tot el canemàs, varengatge precari. Se me’n va l’esment. Torna als anys de petitesa. I als posteriors d’impotent ràbia, rebel·lió. Bolets artístics a la soca del rotaboc – font, brollador, plaça, jardí – ara tot reduït a re – el tràfic disminueix la vida – els vehicles ho espatllen tot – la ràdio funcionava – concerts! A cada escena hi teníem una dona nua agenollada de cul a la càmera, ensenyant doncs forats de cul i cony, allò feia tothom content. Mastegàvem merda i esguardàvem les fades parides d’en Verne.



“Espigola-ho i parlem-ne”, que li dic. “Els peixos viuen a les aigües, no cal haver begut gaire dels agres sucs didàctics i doctrinals per a escatir-ho, i tanmateix crec que en qualque indret remot han de viure-hi en tèbies cerveses. Potser les meues creences, com tot el que en altri és innat, t’esglaien i el seu rebuig automàtic t’apuja a la sang allò que, com el fel repulsiu a la gola, et fa estossegar el cor amb perill d’espitxar-la (tu) i tot.”



La fosca lent de l’hipnosi havia transformat aquest quasi-monòleg en un ruixat ranc, com quan cauen al camp lentes cames d’aranya, i el gallet hiperbòlic de la llengua se’t disparava ara cap al paraigua d’unes orelles que esdevenien densos pavellons antisò. L’imperi del tedi un neguiteig dispèptic ens duia fins ara que he dit cerveses on els peixos s’hi campaven. T’has escanyat, Rotllí. El filtre opac dels pulmons se t’estrenyia fins que les illes del tubercle com formigues qui es tornen os (qui es fossilitzen), no se t’atapeïen com espòs qui se’t mor i comença de criar (de fer créixer) concrecions monstruoses de qui els ritus és ops que t’aixequin idees de viu, no pas de mort, per molt de prestigi que els morts arrosseguin (amb estàtues i monuments, cenotafis, catedrals), i amb fam de renegat malavesat, o com autòmat per la nova electricitat fes ans solcat, ras i llis t’aboquessis a sebollir-lo, ço és, és clar, per al bé del teu cos, t’avinguessis doncs a acceptar la possibilitat de la situació per manguis suara amb tota puteria ara mateix establerta. Car de l’únic on et volia sabedor era de l’altre món on sóc sovint el qui hom festeja amb accelerada afecció. Car vinc-hi portador d’entretingudes (adu grotesques) noves del món antic on tothom no es creia, carallot, sinó la mentida.”



En Rotllí no volia haver de patir més amb les plepes de l’oficina d’immigració – el que volia era enviar totes les buròcrates empastifaires a on els toqués..., i allí elles doncs llavors haver d’esmerçar cada cèl·lula d’energia a esbrinar-hi les transformacions relativístiques en quarta dimensió. Les volia com qui diu amb el cap esclatat – perquè sense cap raó elles es veu que així l’en volien a ell. Quin mareig de paperassa i de moneig! A quin zoològic no hauríem de tancar el buròcrata! Quin fàstic d’espècimen. No sols el més lleig, el més inútil mai empescat!



I doncs. Quin pecat foteres Rotllí altre que el d’escoltar’m a recer d’unes cerveses que et pagava perquè em paressis l’orella? I llavors l’atac sobtat. Repetidament, a martelleigs, t’envesteixen a la taula mateixa enmig de la rambla les vesàniques rapaces bèsties o els matalassers disfressats de persona normal. I se t’enduen al cotxe negre que s’ha aturat d’una revolada a la vora amb les alarmes disparades a tot estrop i les lluminàries enlluernadores espetegant com ulls de qui el suquet vermell corromp i esboïga pertot on cau.



Atribolat pels torçons, rosegava n’Aristarc, despullat al racó ensangonat de la seua cel·la, rosegava mormols, balb com esquelet damunt el toll de sang mig eixarreïda. Rajava una aixeta qui sap a quin llivell de la garjola o a quin llivell cranial. La lletjor del condol – què es diran els qui et sebolliran d’estranquis en cementiri també infiltrat furtivament pels ocupants? Cada os desfet, fos. I els fantasmes camuflats cascú d’espòs moresc. “N’hi ha a qui ens abelleix pus tost bullint...” En faran tisanes, dels bocinets del meu cos encar amb mica de suquets?



Nadons rodons abandonats a les roderes per on passaren els tancs i en passaran de nous, claferts de cossos torturats, el meu, el d’en Rotllí, els de tants d’herois desconfits. Flongeses sense cormes ni cinyells de massa ofec – ah, pruent, irreverent, sardònic, farsant, com respir!



El van trobar arraulit i tanmateix ert l’endemà que volien destrènyer’l encar un bri, no pas perquè en treurien pas encar gaire suc, mes perquè els era diversió: cascú (segons son albir) es cerca el circ que pot. Els mancats d’imaginació els és ops que hom els ho mostri (l’horror, les monstruositats, les salvatgeries) de viva (i ara morta) carn.