Vint-i-unè Aristarc-

(21) N’Aristarc Verdura, mort






N’Aristarc tenia amb prou feines disset anys. Es veu que algú li’n parlava, d’aquell lloc on llogaven soldats. I, bensenes, va trobar en aquell tercer pis d’aquella casa anònima al carrer Diputació del General l’oficina dels anglesos. Es va apuntar per a anar de mercenari a Rhodèsia. A Rhodèsia, la guerra guanyada (o perduda, qui sap), s’apuntà per a anar llavors a Biafra...



Biafra ara, quaranta anys més tard. Hi havia tornat, vestit de moro, com n’Alí Bei.



Va arribar al Prat amb pler de figuretes d’eben, un sac ple.



–Tots aquells mercenaris qui només hi anàvem a fer quatre pistrincs tot matant negres, tant se val el cantó al costat del qual combatíem. No pas per cap inspiració, doncs... Sí ves, mussols rai. Teníem disset, divuit, dinou anys...



En Verdura (em diu) volia sobretot fotre el camp d’aquell forat de canfelip asfixiant on els castellans havien transformada la vital Catalònia... Qualsevol camí, per tort que fos, valia pus. Em diu: “Si haguessin pagat bé en Quico Sabaté i els altres herois del maquis català...! Si almenys haguessin tinguda qualque oficina en avinença, que t’hi poguessis arribar ni que fos molt d’estranquis...! Però aleshores era massa ingenu: si hom no m’ho deia abans, pas que sabia trobar re.”



–Que matéssim tants de negres, ho fèiem amb esperit d’emulació... (Em diu.) Com qui practica un esport...



–I quan s’acabaren els mercenaris... Us oferiren terres al Brasil...



–Les regalava el ministeri d’agricultura brasiler per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges... De fet, ben avesat a les armes, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on l’heroi parava, quan vaig llegir al diari que l’havien mort a Bolívia... De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada... Semblava el crist ajagut d’en Mantegna... Dic: aquest trufaire de fotògraf s’ha inspirat en en Mantegna... Quin muntatge més palès. Prou es veu que tot és truc... Però no; l’heroi era mort.



La feble espurna del Solell pintava el capvespre d’un burell groc, d’un isabelí biliós, i, si ens esguardàvem, ens vèiem malalts. De quelcom me n’adonava amb esgarrifaó. Encar s’havia tornat més dretà que no abans, n’Aristarc.



–Més homosexuals: això és allò que al capdavall en rebem en acabat d’aitanta de guerra. Els soldats, prou ho sap hom i tothom, és un món d’homes. I guerres en tinguérem a desdir. Pels descosits. Prou calia. El sobrepoblament d’Europa, hom adduïa. La natura, doncs. La natura es defensa – la natura poc vol perir – cap animal ho vol. “Aturem-ne”, diu natura, “aturem-ne, vós, la folla reproducció”. (D’aquests maleïts conills amb dues potes i qui foten tant de mal arreu.) Féssim-los tots plegats marietes. I vet ací, som-hi: per això acabem tots plegats tots d’una armats, uniformats, en cel·les mesos, ben atapeïdament... I sense ensum de cap altre sexe tret del propi: Ah, germanor, ah, germandat, ah, fraterns, vits als anus, ben entortolligadets – salsitxeta sens fi, de porcions – on cada uniforme duu un trep, un trenc, un set, un esquinç abellidor al bell mig del seient... Ho sap tot estrateg comcal. No serveixen pas per a altre les batalles que per a endollar cigales. “Ens insaculen a tot estrop i a llur lloure...!” clamen, no pas desplaguts del tot, els qui patien l’humiliant vençó. I els morts somriuen estesos part de terra: tenen llurs ulls badats per tal de veure tant d’envitricoll i de tortesa: vits trempaires qui s’endinsen tortament en rectes. “Hordes sou els cridats, i quatre gats sem els triats!” exulten els cardaires i els cardats, fent elis-elis als morts qui somriuen i s’alçuren, s’avaloten, es rebel·len: “Féssim com els mongols, volguéssim pas enlloc tanques!” masteguen, “ni les barreres de la mort!” i per xo reneixen. “Guaiteu què em trec!” criden els zombis, “el bisbe!” Un bisbe a mig podrir mes encar prou hàbil, creu-me; corcat i arnat, mes eixerit com un gínjol. Cercant adeleradament forats de cul de carronya... Què et diré, prou poden. Les disbauxes del guerrer.



Al Brasil s’ajustà amb una mulata pudent. A aquella cap pal·liatiu odorífer gens no li pal·liava, ves, la fortor. Gaudiren tanmateix, ella i en Verdura – en aquelles nits de nerviosisme agripnòtic on has de vetllar estès en hamaca a l’eixida alta de la masia o, com qui diu, repenjat a la regala de la gàbia de la cofa on oneja la grímpola a tall de senyera (al minaret gairebé, en diríem, si sem prou malfumètics, com és de moda ésser ara, hà!), no fos cas que els íncoles ferotges, guarnits d’il·lícits curares, et causessin de trascantó greu desgavells – gaudiren, dic, de mantes hores de manxeig: l’esqueix d’ella, de sentors ignominioses mes eròtiques, es veia a betzef empeltat amb el seu matràs gegantí: d’on que al capdavall fessin molts de fills. Barrufant ara a barrisc potser trenta o quaranta...



Llavors, segons m’informava ara n’Aristarc, tantost els fills eren prou grandets, dalt feien guàrdia ells, i eren ells qui interpel·laven i doncs assassinaven si calia els irats aborígens.



El mot seu: “aborigen”, per quin mecanisme de boig a l’enteniment distret, em dispara el vertigen de l’impetigen, el lentigen, el prurigen i el vitiligen. M’haig de gratar pertot arreu. Pruïges rai, i l’ofec dels gasos dels tubs d’escapament. Estossecs que la gargamella em rasclen. Trec de l’estoig un tussigen cancerigen. En fot un glop i en convid el company. “Massa sacarigen”, rebutja en Verdura. Boira. Enfastigen l’oxigen els fumígens dels cotxes que ens afetgeguen, ens atapeeixen i ens irriten. Tornem a l’origen. Parlàvem de gats i d’alans, i d’ales i conys.



–Cony fumigen, ausades, una mica verinós i tot (em diu). Ara, productor, com se’n diu, feraç d’allò més! Rajant infants com qui raja menstrus. Com qui diu, cada mes un infant nou, exagerant una mica. O potser no hi tenia pas només una mulata, potser en tenia vint o trenta, totes pudents, totes nines avinents qui et cardaves sense descans ni sense gaires miraments.



Aturats a un semàfor, un moro xaruc em demanava morabatins. Tèrbol, amb somriure viperí, n’Aristarc es repenjava cap a mi i li esclafava de sobte un cigarret encès a la mà estesa. Fotia el camp cagant ostes i llets el sarraí, qui, antic camellaire i tot, i doncs amb les mans amb prou durícies i calls, nogensmenys encar se’n devia sentir com hom el cremava, pobrissó. Car tots sem fets de la mateixa pell d’angelet. Només els diables pas que es cremarien. (I doncs aquells incomparables carallots qui organitzaven aquelles atroces pallassades de les ordalies inquisitorials ho tenien tot capgirat: la prova del foc t’havia d’innocentar si doncs no ho resisties pas, si se t’hi fotien bombolles i et fumies a braire com un bacó ganivetejat; no pas si ho resisties, és clar. Car si ho enduraves, segur que érets mig dimoni i tot, acostumat a les flames i als cruanys de l’infern. I tot allò...)



No sé què em deia ara en Verdura. Aquesta era la meua assumpció: que ensumava cerfull, i qui sap les hortalisses: api, faves, endívies, alvocats. I que el veia senyorejant pels seus trossos claferts de cereals, amb gonfanons oriflamats i umflats barrets de foll, anemoscopis enlairats al capdamunt dels mèdols que assenyalaven les partions, amb els florits cavallons que s’estenien fins a pèrdua d’horitzó, com rugues i oneigs de zastrugues en desert nevat. I la claror sense arbres, una claror tropical que et nou fins a fer’t plorar.



–Ara no hi ha res que em llevi la son (reprèn n’Aristarc la contarella mentre el menava com dic amb el meu cotxe a l’hotel). La canalla ho fa tot. El predi sura. Per xo m’he retirat.



La minsa llinyola de tràfic per on corríem es corromp. Tornem a estar encallats.



–L’any passat em neix un nyec formidable. Nadó herculi i savi. És que aqueixos fills recents, sem capaços de manegar’ls ans no són embrions ni res; només cal treure’ls o trucar’ls les tirallongues genètiques qui els farien febles o porucs o betzols, i ixen doncs fets uns herculets einsteinians, uns einsteinets herculis, tant se val.



Responc: “I tant, i tant.”



–Doncs vinc a inscriure’l a l’oficina de capbreus i identitats. Cues immenses. Cues que s’entortolliguen crípticament, de tal faisó que tot i que hi era entre els del mig, acab entre els darrers. Aviat tancarien les oficines i tot. Per sort, tot i que com dic hi sóc entre els penúltims a les cues, encar hi sóc admès. M’atans a la finestreta i el bon buròcrata rere em comença de demanar papers i fotos. Me’n manquen pertot. No sé ni explicar-li bé a què hi he vingut. M’ha marejat amb tants de documents que em manquen. Ara fins i tot es veu que ni jo no hi sóc ben inscrit... En aquest cas, com collons vull inscriure-hi el nadó meravella...?



“No, no (em diu, després de traficar amunt i avall el bon buròcrata), hi sou spiggle.” Vet ací una paraula que no havia sentida mai. “–Spiggle...?” que li faig.



–No hi sou prou ben compartimentalitzats. La compartimentalització és essencial, i el vostre “compartimentalmentament” hi és a tort, guerxat; no casa prou. Ho haureu de fer tot de bell nou. Guaiteu, és hora de tancar. Ací teniu aquesta ampolla, i aquesta claueta especial, i ací hi teniu també aquest joc de claus que ho deurien obrir com qui diu tot.



–Això dit, amb un somriure opac, abaixa la guillotina de la finestrella, apaga el llum i fot el camp. (Em conta n’Aristarc mentre ens tornem a bellugar.) He romàs sol. Tothom havia ja doncs acabat. Papers a la butxaca i fins a demà. Comença de fer’s fosc, comença d’aparèixer la suspecta fauna nocturna. El jugadors de tauleta i timba, els venedors de remeis buls, els gitans i forasters amb llurs orqueries exposades. I jo amb la meua claueta, la meua ampolla, el meu joc relluent de claus argentades... Haig d’anar dient que no en vull a tot el que els ensarronaires nocturns m’ofereixen. M’agafa set i bec d’esme un parell de glopades de l’ampolla. No sé pas què fer ni amb la claueta ni amb el joc de claus. Què hi haig d’obrir? Les oficines...?



–I tot d’una: “Ai, que em trob malament!”



–Ara veig que el líquid de l’ampolla, l’etiqueta hi diu que allò és revelador de fotografies. M’he degut enverinar. Potser havia d’anar a fer’m una foto autèntica, legítima, per a anar després a plantificar-la als documents que ara eren “spiggle” i que calia fer autèntics, car què hi faig sinó amb els il·legítims, jo mateix il·lícit, tret que posseïdor doncs del material per a esdevindre comcal, amb el joc de claus per a obrir les oficines, la claueta per a obrir el meu armariet, el revelador per a fer’m la foto autèntica...?



–A bell ull, a barrisc, els firaires de la nit comencen de firar-se’m. Em fa que se’m vendran barat. Sóc a frec de perdre el senderi, de caure en rodó.



–Quina nit vaig passar, tu! Robat, despullat, violat. He de tornar a Europa, em dic, deixondit, i era migdia de l’endemà. He de tornar en contrada civilitzada. Només passaré per Biafra a reveure-hi la meua joventut i en acabat, som-hi, a voltar per Cardedeu, per les Guilleries, per Olot, pel Vallespir... Aquells deliciosos paratges... A ensumar-hi volcans, raïms, rius gèlids, prístines fonts... Car estona toca de rentar’t, Aristarc, per tal d’entrar al capdavall a la mort en pau i beatitud. Bestiades i carallotades així, escolta, tu.



Mentre baixàvem per la Diagonal, ens aturàvem a un semàfor; en Verdura va abaixar el vidre de la finestra del seu costat i amb una ditada va enviar enfora el seu cigarret encès; el cigarret va tocar la tarota d’un negre qui enraonava amb un home escarransit qui feia fila d’ésser també un pobre lladregot de poca volada. Sense que el frèvol xurimangaire fes altre que allunyar’s ensumant-se potser el drama, el negrot (invocant alhora ardentment el seu collons de Malfumet iscurètic ans empeder) es tragué de la màniga un coltell punxegut, tribal, que sense més ni més, i amb una escleta burxadaenfonsà a l’ull de n’Aristarc.



Vençut l’esglai, vaig treure un mocador per la finestra del meu costat i el fiu voleiar, vaig pitjar amb el tènar la botzina i accelerí fent cabrioles, millor: piruetes, entre el dens tràfec cap a l’hospital. El cau de l’ull dret de n’Aristarc rajava un suc ferruginós – el falb, o callol o, tornem-hi, isabelí (emboirat, no ho sabia escatir) del cervell devia ésser que es barrejava amb el carmí de la sang...



Arribàrem morts. Jo de por, ell de veritat.