Verdura XXIV

Aristarc Verdura, mort (24) Malparits, tots plegats. De primer fou ella. S’atansà i em va prémer amb una unglota (bruta de la femta de l’anus d’ell) una parpella. “Em sembla que ja és mort”, va dir. Llavors vingué el metge, m’etzibà qualques puntades als secs de les cames, rigué roncament o estossegà, monejà amb sos guants de goma, em pitjà pertot, i pertot em trobà totalment flasc. “Mort. Mort”, certificà. Ella i el metge qui m’ha mort (qui “m’eutanateix”, diu), s’entenen, i s’entenen en llur dialecte orbós i repugnant. Es pensen que no els comprenc, però els ho comprenc gairebé tot – l’únic: que mai no m’ha passat pels collons de reconèixer que el degenerat garbuix que garlen és digne d’ésser enraonat per un servidor del poble — i el poble som tots, els conquerits i els conqueridors, vulguis no vulguis, ca? Ara, els conquerits no sé quins collons d’ultracuidança ignara arrosseguen que persisteixen a emprar llur dialecte, com dic, orbós i malsonant. Amb els anys d’educació que portem inculcant-los, reina! Amb els mastegots i les estrebades de llengua i els cops de punys a les orelles i les sangades i les carbasses i els ludibris generals, i deu ésser que són massa tancats, com aquells moltons o bocs o cabres o mules o jònecs o ases qui on foten la banya s’hi encallen i ja no la saben treure, per barrades que els endinyis. I ho fan per malignitat. Si se n’adonessin, de l’agressivitat injuriosa de llur acte! Car n’hi ha que són tan rucs que ni se n’adonen... S’empatollen ells amb ells, amb tota naturalitat, com orats de manicomi, o repapiejaires afectats de follia senil... N’hi ha tanmateix qui no pas que ho facin d’amagatotis. De totes les edats. Fins i tot davant teu te l’entaferren, i quan portes l’uniforme i tot! Quin insult insuportable. No n’he estovats pas pocs només per aqueixa causa – només per a esmenar’ls, és clar. Alguns de més febles, vellarres, se’t queden a les mans, i així mateix alguns inferms de constitució: el cor o la freixura – ara, que és com si els fessis el favor: els atacones i se t’esfigassen allí mateix. No cal dir, car és palès (ço em par), que llur tràngol, vull dir, que llur misèrrim destí, és fàcil llavors de justificar; a part que hi ha companys presents qui et fan de recolzós testimoni: “I ara, i tant! Es resistí a l’autoritat. I es refusava a parlar en la llengua de l’imperi! Quin retret i quin bescantament, i quin traïdorenc rebuf a les ràncies essències de la raça, per llur part, que no? I que, lligat i tot, encara potser feia acte de tornar-se’n! Deslleial!” Que “m’eutanatissin” és un dir. Car si això és “eutanatir”… De fet, allò que em foten poc s’allunya gaire de les tortures que vam haver d’anar cardant adesiara a mant dissident – prou merescudament, ignorants dels collons, recalcitrants, caparruts, carbassers. En el meu cas, d’antuvi ella m’ha fet beure no sé pas quin verí. I llavors ell se’n fotia pler mentre jo agonitzava descomponent-me en fastigoses bromeres i gemecs. I això, com dic, mentre anaven de disbauxa i etzigori a la cambra del costat. Boixant passionalment. Els orgasmes i gisclets! Les avinenteses de xivarri i trufeig, i de manxeig i flastomia, succeint-se com encadenaments de pobrissons d’àngels qui pugessin xino-xano al cel... Xanxejant i catxant de valent. Grufant llurs nassos per cavorques i esvorancs on merdes i esmegmes pudents rai. La meua dona i ell. Ell, el metge qui m’ha mort – el metge qui els farà creure que l’únic que s’esdevenia en el replec íntim de la meua residència era que el meu cor se n’anava de cop-sobte a can pistraus. I au. Malparits. Malparits, m’heu enfonsat al no-re, però jo n’he enfonsats abans milers dels vostres. Així que... Així que ja em direu qui guanya... I, tant se val, aviat desapareixereu. Vosaltres i tota la vostra nècsia condemnada. Ei, i el món sencer als collons. La galàxia en un esclat de matèria esbojarrada. Ja m’estic començant de podrir... Què en fotreu de ma carcassa...? Si ma mare fos viva encara! Porteu-me a mon auster i senyorial país i emboliqueu ma caixa amb la bandera de la pàtria. No em sebollíssiu pas en aquest maleït pudent racó, com si fos un més dels vostres! De vosaltres, res. Gens ennoblits. No voldria pas adobar aquesta terra massa blana, frondosa, decorativa, estètica. Espectacular, exuberant, suculent. Paisatge de mareigs, incobeïble. Que s’acabi de corrompre, com selva lloca i agra. Merdosos vençuts. Amb garfis i urpes d’ultratge no gosaríeu tocar, vull dir, tacar la bandera de glòria i mort, groga de vòmit i sanguinolent de diarrea... Eh? I torqueu-me si us plau bé la cara, feu-me ben presentable, o ningú no us creu. Ho trobaran sospitós, els meus, i encara petareu als ergàstuls secretívols. I jo novament reivindicat. Quan em van destinar a aquesta esventegada terra d’avars, ja em van avisar prou que vigilés. Llur avidesa és coneguda per tota la pàtria, em deien cors sensibles de la metròpoli. Ho volen tot. Imposar llur dialecte als nouvinguts… Separatisme… Abassegament de les riqueses que generem i salvaguardem pretorianament i rigorosa els altres amb les nostres armes exclusives… Control intel·lectual diferenciat (com si trobessin que les nostres essències pàtries no els amanissin prou…!) Què més? Me’n dec deixar un gavadal ara que agonitz... Ah, la riota: representació internacional esportiva... Exèrcit propi – ha-hà, si ja no em morís, em moria de l’escanyament... Possessió dels papers conquerits… Tresors legítimament desats i segurs al centre neuràlgic de tots – els arrabassarien i se’ls endurien a l’esfilagarsada perifèria. Entre els degenerats encara no prou ben esquerats... Els híbrids, els mesclats, els bords... Putes infames, egoistes. Egoistes: tot per a ells, si els ho permetéssim. Centres financers… Ambaixades… I impugnen l’història autèntica, pels nostres savis planificada, rectificada i llavors planerament exposada i martellejada pels nostres únics i sinceríssims mitjans de comunicació solidària. Voldrien esbombar (quina presumpció de buits analfabets!) un cert vague esdevindre’s preliminar, i empènyer damunt l’innocent població el ridícul reconeixement dels llegendaris fets anteriors, d’altra banda molt carrinclons, presumptivament molt brillants — tot de mentides cuinades per quatre boges histriòniques, megalòmanes. Despitats, claferts de rancúnia, mals perdedors. Em van dir els companys més esclarits en saber on em destinaven: “Vigila, que són tan àvids que, si poden, et prenen la camisa. I de donar’t, ni el bon dia. I de les pedres en foten pans. Tota llur vida un calvari repel·lent. O els convertim o els liquidem; la teua tasca gloriosa: tot pel progrés; el ramat díscol cal tornar’l a mare o ja coure’l amb quatre bombes; anihilats, prou en fóra hora; no volem més mals exemples; o som no som; i, si som, ells sobren; i, si cal morir, heroic patriòtic molt com cal; les honors, en acabat, rai.” Al primer quarter (quina vergonya de barracot, als afores d’un poblot de malamort), l’enveja que ens feien els pagerols i llurs filles, les quals múrries, mofetes, traïdores..., pretesament passejant i presumint de llurs mortes tradicions, refregant-nos els calers pels morros, malparits. Dansant llurs danses sense sal, fades com els tísics, melangioses com els llebrosos. El capità ens ho indicà. “Púrria, ròssec d’arroplegats.” I ens manà, marcialment. “A la primera provocació, garrotada, i porteu-me’ls, que els adreçarem.” Quantes d’aquelles miraminomtoquis no férem tornar com vol el reglament; els cresqué de sobte un afecte per al cos benemèrit que salvaguarda l’estat de tots. Ja ho diu la sagrada constitució qui ens regeix i batlleix, i ens manté estorts i democràtics, moderns: Tots som iguals davant la llei, i qui no s’hi plega ja ha begut oli (de ricí). Els especials ens els passem pel forat del cul. En som els especialistes de passar’ns pel cul els especials, i res no ens enorgulleix aitant… Hà. Entràrem a un d’aquells llurs casalots (masies), i voldreu’s creure que en la cambra pairal, o sala d’estar-s’hi, per gran decoració, hi havia una biga que sobresortia de la paret, per a fer-hi bonic? Què collons és tanta d’estètica? Els ofega, pagerols i tot. Prou ho deia el nostre clàssic. El caporal Ortega. O l’altre. Vam agafar l’hereu, i l’hi empalàrem. Pel cul. Amunt. La puta biga estètica i decorativa. Au. Feu-vos fotre. Saps? Foteu lo camp, si no hi esteu contents. Això és la pàtria. Això és la pàtria, i no s’hi valen favoritismes ni egoismes d’abassegador malalt. Maleïts. Sempre ens ho deien, i raó que tenien, com a sants i màrtirs i bisbes marcials, jotfot, arreu, a l’acadèmia, al quarter, als discursos, a les desfilades, sempre ens ho deien els greus superiors, sobretot quan ens lliuraven els diplomes: “Vosaltres sou els qui salvaguardeu la pau i el benésser del comú. Sense vosaltres tot se’n va en orris. Sou els salvaires de la pàtria. Lloances, herois! Us arrapeu al clau roent de la llibertat i la modernitat i el destí en allò universal, i no els jaquiu anar ni que déu hi troni i hi llampegui, car sou els més bemparits dels humans: tothom ho certifica, i sobretot aquest certificat reial!” I llavors què? Ara venien aqueixos trists merdosos a esbombar llurs especials condicions i et mancaven al respecte. És com si et deien, sempre tan ultracuidats: Som els escollits. I un colló! I un colló amb potes rosses. Els escollits som tots. Nosaltres, tots plegats. No pas vosaltres sols, ignorants. Nosaltres, els nacionals. Nosaltres, la totalitat, on, un cop aprengueu a us hi captindre, ja us hi inclourem de ple. Mentrestant, aixarop de bastó. La lletra, i la fidelitat pàtria, amb sang a bon lloc s’enniua, s’encaua, s’entotsola i al si se situa. Lletres de marca nacional que la sang mateixa grava al cor. “Serem sempre fidels a la mare pàtria.” Déu mateix ho mana als manaments de reglament. Som-hi, doncs, que els deia. I a fer bondat. A la pròxima no serà pas camí de l’hospital. Serà camí del cementiri, i això si et troben, o poden posar el trencaclosques de ton cos tot destrenyut ja més o menys en un mateix flascó, a escatir per a qui en sàpigue, bon taxidermista serà. O t’haurien de sebollir més d’una vegada. Egoistes, ja ho dic, tot ho volen per a ells tots sols. Fins i tot un cementiri més agradós, de cara al mar, i ocupant més territori. Ecs. De les pedres, pans. Cagalans; catallufes; cagallufes; lladregots, gats de vint unglots; trabucaires, bandolers, se’n ve de mena. Sempre robant, dels anys de la picor ençà. Anarquistes. Mai obeint allò que és de seny i està marcat pels poders divins i terrenals. Contradirien ( amb quins arguments més rancs!) bisbes i generals, ja ho veus! Heretges, traïdors... I ara em cantaven a batecs sempre discordants, car allò que garlen ni els gossos, aquella repugnant cançoneta que sempre he avorrida tant. Allò de “Patufet, on ets”. Impertèrrit, impàvid, no he trencades pas poques cares d’infants repel·lents! Odiosos i barroers infants, cantant cançonetes rares. I quin insult, i quina iniquitat, fer dels infants futurs traïdors! Això no hauria de tindre perdó, ni de déu ni de l’armada de mar, terra i aire. Aire! “Aristarc, Arista-a-a-a-arc... On e-e-e-ets...?” Deia la dona, I ell contestava: “A la panxa del bou!” I sense solta ni volta, ara afegien, pixant-se de contents: “On cops de banya rai!”, perquè era tauromàquic de casta forta, i per burxar com qui diu a la nafra, com si sóc a l’infern i tot. Quan em van promoure a la gran ciutat del port, amb aquell devessall de putam arreu, ja em fregava les mans. On hi ha tanta de puta, feinada rai. A la duana del port hi posaves ordre amb mà fèrria. El sou del salvaire uniformat és magre, maleïts separatistes qui els guardes les possessions i llur avarícia no els permet, escarransits, gasives de merda, de pagar’t el degut! Cap propina si no els rebregues prou els collons (amb la bota ferrada, és clar). Els de la bota al cul els fotia tots boca del forn endins. Però es veu que ens hem tornats marietes, i ara ens hi mirem molt més. Sempre els has de perdonar la vida, i després desagraïts rai. Tant se val. Pel port. Pel port t’entra tota mena de mercaderia suspecta, la qual, palesament, et pots apropiar sense que ningú del cos faci cas de fixar-s’hi gaire. Se’n flixen. Fan els ulls grossos. Tothom ha de sobreviure, i sobretot nosaltres, peces essencials de la nació. I, en acabat, prou hem de folrar el sou. O ens moríem de gana. Lícit que les autoritats hi suquem – tothom hi suca gràcies a nosaltres. Altrament, tot fóra anarquia, i llavors quins negocis...? El que comisses t’ho pots revendre a les cases de putes dels barris cars. Cigarrets, drogues, aparells electrònics, càmeres, revistes... Tot el que portaven els turistes i els massa vius. Només cal que els diguis: Això no és autoritzat. Ho decomissem, ho requisem, etc. I si fan mala cara, te’ls enduus una estoneta darrere els taulells. De mantinent comprenen. Blaus i verdancs i xurriacades i mastegots obren els ulls tot i que te’ls fotin de vellut. I, a sobre, qui no comprèn i es resisteix, pot caure (travessat per bales rai, enèrgiques, legítimes, justicieres, indignades) al moll d’aigües mèrdiques bo i fent acte ficte d’escapolir’s. “O l’objecte”, els dius, “o pagues, fariseu”. I la propineta és invariablement tan alta com el preu de l’objecte. No saben de què desprendre’s, dissortats. I al capdavall el que fa gràcia és que sempre surten alleujats i tan agraïts. És que en el fons se n’adonen que tot ho fem per llur bé. Car prou som els salvaires de la pàtria i els mantenidors de la pau i el benésser de la voluda. Tard o d’hora, cada boldró de la societat ens reconeix el servei. Penedits, amb llàgrimes de pregon agraïment als ulls, etzibant-se copets al pit, enlairant l’autèntica bandera pàtria. L’única, i amb l’idioma de tots jurant lleialtat a betzef. Universals qui som. Els dies sonats, a so de cornetí, tothom se’ns acota al davant, i hom saluda l’uniforme amb unció d’extrem patriotisme, quasi-religiosament i comcalereta, tots germans i ben avinguts. Quin plaer i quin urc servir amb mà mestra la societat constituïda per la constitució de tots. Així m’agrada. Pobrissons. Tothom fent bondat. M’estic podrint ràpidament. La catipèn i la fortor que dec fotre en la bovor ambient, la xafogor asfixiant. Ja els planyc. La ferum que ja devia fotre suara bo i agonitzant, i els malparits, cantant cançonetes fades, se m’atansaven emmasquerats i tot, i ara, doncs, a mig podrir, dec pudir encara pitjor. Doncs que es facin fotre. Saps què? Quan acabareu de pegar culades i cridareu els meus de la sacra bòfia preclara! Goluts. El seu matràs aldeà esvergant com un boig el taboll aitan escarxofat de la meua dona. Manxa, manxa. I manxa que manxaràs. Algun dia us en cansareu, sapròfits. Ens recolzem, com a cos, en els millors elements de la societat. Veuran que en ma mort hi ha tripijoc i sotamà, conxorxa, renunci i falòrnia; i conjúmina no gens clara. I tu, cirurgià de molts de ganivets, maleïda ànima. (Tret que no em faci bocinets i em vagi cremant en àcids de taula anatòmica. Car es coneixen entre ells; són capaços de tot. Pels soterranis subversius, els subterranis infecten amb micelis deleteris el territori patri i continuen de garlar en llur llenguatge de gos i fent les mil-i-una malvestats contra el bé comú. Hum, malament rai. Baldament la benemèrita els anihili ben aviat. Altrament, encara hi serem centúries.) L’escamot qui fórem de justiciers àngels custodis els restoblà la saníssima terror durant centúries, hò. Massa poc. Massa poc, però. Que altre els cal? Car es veu que encara ens quedàvem curts. La prova: ara n’ixc rebent. La dona m’enverina, son amant metge qui m’apuntala amb el punxó, o em clava l’estilet al clatell, encertirà a certificar en acabat qualsevol bestiada, signaran paperots rai, car prou se les saben totes, i au, se m’enduran a la clínica d’un amic que em fotin a bocins, fins que ja no m’hagin de cremar cuita-corrents, per la maror que faig i l’infecció que eixampl. I què. Boranit i bonhora. Qui se’n cura, d’un pobre sergent (servent) de la pàtria? Desagraïda nació. Malaguanyat, hora de penedir’s! Si em saben greu, els qui no hem pogut castigar abans. Aquest metge, per exemple, en cèdules el devem tindre – massa mirats qui som. A hores d’ara ja l’hauríem anorreat, si érem més eficients, menys tolerants. I tots aquells pallussos dels anys de boira...! Massa blans qui fórem. I ara doncs, no sols fórem encara vius, a sobre tindríem tot el que ocupen sense estar-s’hi del tot gaire contents. Assaltàvem els més desaconsellats (té dret a viure l’intrèpid, el bledós temerari? què aportarà tot plegat a la raça si doncs no dèria de morir’s...?), els qui s’aventuraven a les foscors portuàries... De sobte els saltàvem davant: “La bossa o la vida!” L’esglai era potent i divertit, i se’n desprenien com de la merda amb què es concagaven. I tanmateix allí els plovien: mastegots, culatades, baionetes als budells, i au, tururut. Qui dubtava l’endemà als diaris de la necessitat d’una més espessa presència de la santificada bòfia custòdia...? Ningú. La nostra intervenció nocturna era la cridòria diürna perquè la nostra intervenció fos molt més serrada i abassegadora. Gosareu anar contra l’embranzida de l’història, que ens impel·leix irresistiblement a un destí atraçat pels capitosts de l’antigor? A propòsit, qui eren? Els visigots. Els visigots, hò. Ells. Quines ganes d’emprenyar. Sobreu, hi sou de més i de massa - gargot sediciós al canònic mapa - cal esborrar’l, i ara mateix, no fos cas que s’encomanés arreu la virulència - i llavors quin caos! Us goseu oposar als designis nacionals atraçats divinalment. Provincians dels collons, aferrats a essències demostradament fetes malbé tantost parides. Enamorats perversament d’afolls sense caps ni peus, monstres amorfs, massa lleigs, jotflic. Encara que… Ben esguardat, més provincians devien ésser aquells barruts salvatges. Bàrbars, que no? Aquells capitosts sense gaires lletres. O qui sap. Potser ja parlaven l’idioma imperial... Què en diuen els clàssics? El caporal Ortega...? Tant se val. Massa tard. La qüestió: els temps de l’antigor ens pertanyen. Als vençuts només els pertany la merda, i el plaer de desaparèixer bunera de la cagadora avall. L’història l’escrivim els qui déu ha volguts estalviar i damunt guardonar amb més vàlua, valor, ardidesa, perícia i astúcia. Som superiors. I els fem molt més grossos. Per als víctors les despulles. Us havíem d’haver despullats i llençats tots plegats a mar. Encara hem vam deixar massa. Nus com sacs de gemecs: amb els minsois penjolls, grall i bunes, d’esca per als peixots. Allò ens faria riure encara ara. Als vells noticiaris cinematogràfics el graciós locutor de qui facècies entranyables s’haurien tornades sentències proverbials pàtries... Com enyor la pàtria idònia que hauria pogut ésser! Sense cap d’aqueixos regionalistes fanàtics qui només han nascuts per a empastifar l’ordre borbònic! Millor: l’ordre diví ja visigòtic. Amb aqueixa gentota, ni n’hi ha ni en raja. Enderiats amb llur provincialisme miop, i fariseus, i golafres, i mafiosos, i aprofitats. Avariciosos sobretot. I en tot troben a redir (i sovint i d’estranquis en llur dialecte caní, per a més ignomínia). Ara, quan han de complir, excuses rai. Mals pagadors a collons. Cal ataconar’ls, i sense contemplacions. Massa poc. Sempre massa poc. Com pacificar’ls, ve-li ací la qüestió pàtria que tant ens empoixevoleix, irrita. Pensadors de la més arrelada medul·la nacional si han pelats els collonassos per tal de trobar la solució definitiva. Forns crematoris. Assimilació. Enverinament massiu. Càstigs exemplars. Empènyer’ls a la mar oceana, de qui fórem els únics descobridors, conqueridors (glòria exclusiva d’epopeia nacional!), saps per què? perquè se’ls cruspeixin els putes cocodrils. Ja no saps quin favor fer’ls. Enviar’ls tots a terres conquerides. A Dominica, a Cuba, a quin racó de malamort clafert de mosquits i malalties? No els pots fer mai contents. Te’ls sacrifiques per a donar’ls el passaport nacional cap a la modernitat i l’universalitat, i quin cas te’n foten? A tot ou hi trobaran cerres impaïbles. Els portaràs els benifets d’una nació victoriosa i imperial, i llavors damunt se’n planyen, desagraïts. Vulguis no vulguis, el fet que gosin messions per la desunitat, els transforma en microbis, o com se’n diu d’allò, en virus virulents d’infecció que emmalalteix el sacrosant cos nacional. I en conseqüència prou abassegues totes les virtuts si fas tot el que pots per a defensar’t, inclòs anorrear’ls. És natural, Generós i ample com ets, i noble i racial, tanmateix et veus abocat a aquesta solució: O els anorrees, o t’emprenyen per l’eternitat. Llur deslleialtat devers els principis increbables crida al cel per una revenja de dimensions bíbliques o si fa no fa. Vull dir, massa bondat ens perdrà. Sempre hi anem amb massa de miraments. I els inundem de germans, perquè n’aprenguin, i què foten? saps què? desagraïts, els discriminen esfereïdorament. Pretenen que el nou-arribat, qui enviem perquè els ensenyi com es viu modernament i de quina pura nissaga no es ve, de l’interior immarcescible i clàssic i imperfectible, amb una història envejable, i per tots els grans erudits patentada, i ells, dic, pretenen, pobres desgraciats, que aprengui ell, per comptes, llurs falòrnies de dialecte, història, costum i merdegades sense cap futur. Tota aquella antigor falsificada – tot de mite sense suc ni bruc. Doncs fotríem goig, el món cap per avall! Típics, àvids, avariciosos, ultracuidats, criminals, mínims: sempre amb llurs colletes i aplecs, i, a canvi, exiliats, tinguts per rebuig, ben defora, els forasters, tothora, i que els bombin. Cap reconeixement als esforços de la pàtria centrada. Ah, i a sobre, encara, i això et rebenta de ràbia, sempre projecten en els altres (en llurs superiors, qui els batlleixen per a llur bé) els propis defectes. Els permetem d’ocupar encara un lloc que salvaríem i faríem del tot decent en un tres i no res, perquè, magnànims en la nostra generositat, som massa confiats, i a canvi ens retreuen que potser els voldríem prendre el que fan malbé. Invertits, pensament massa confús. Sempre et diuen la contrària del cert. Bonir rai, mals pagadors. Llur caparrudesa. Gentota closa. I qui els entén al món? críptic llenguatge d’indi sense lletra. Ni un polonès dels collons no sona pitjor, no ho fa tan guerxat. Són la plaga que cal tallar, treure de la nostra pell (de brau), i ja hi triguem massa. Si el poll sarnós no pot acostumar’s al nostre cos i persisteix a rosegar’ns, doncs esclafat i en paus. Una bona neteja. Car qui no ho veu? Unió és progrés com progrés és unió. Així s’acaba de conquerir el món – els poblets miserables es reten als immensos i imperials, d’història vera i lluminosa, i prou. És com funciona el món. Lleis de la natura. El superior es cruspeix l’inferior, i si doncs no el pot assimilar, el destrueix, car si no el pot doncs assimilar vol dir que és impaïble, vol dir que és nociu. Ah, caparruts! Ah, eixorbats i orbs! Bromera metzinosa de tots eixos anys perduts! I ara m’encomanaré a la mort, antiga amant nostra. O pàtria o mort. Visca la mort, visquin les cadenes que a la mort ens encadenen. M’encomanaré a la mort, vella dama amb la cara de ma mare i de la tieta qui em durà a la presència del més heroic dels herois, el nostre déu prim i guerrer. Car no sou pas vosaltres, cagallons sense importància, qui m’haureu mort. Serà la mort. Car només la mort és digna d’heure’m. La mort ha mort el mort. La mort. No pas ningú altre. Intacte pujaré als vestíbuls marcials que els guerrers complidors tenim davant el tron del totpoderós. I hom em guardonarà amb qualque medalla etèria i màgica de reconeixement molt patriòtic. I ma mare i la tieta, i les cosines, ploraran de joia. I totes les prostitutes, les millors del ram, a les quals en pagament pels serveis els donava (seguint el bon costum salamanquí molt preuat i que diu la nostra generositat salamanquina ans nacional castellana) la meua fotografia dedicada i signada. Amb quines llàgrimes d’agraïment no m’ho agraïen, agraïdes. Fins les putes són més agraïdes que no pas aqueixos infames separatistes de merda. I la pagerola adúltera i el metge traïdor es quedaran a les escapces. No m’hauran mort. La mort m’haurà mort. I seré el mort més feliç. I el més vindicat. Veig que trenquen qualque moble per simular la caiguda en acabat del pretès col·lapse d’ençà de l’atac al pit o qui sap quina malaltia diran que he tinguda de cop-sobte, home ferreny de mi. Qui s’ho creurà? Mes això rai. Confiem-hi: qualque traça ha de romandre de llur crim. Il·lusos instruments rovellats de la senyora mort, amb cara de ma mare, de la tieta també... El dau juga amb els déus de la sort. Així és com el món roda. Quan fui traslladat a la vila on coneguí la dona, hi assistia de paisà, a una timba, amb els companys. Hom hi apostava de ferm. Hi havia davant meu a la taula un dels burgesos locals amb una femella a la vora qui feia un goig de caldéu. El filldeputa ens colla massa. Ens escarrutxa els tres. Ens deixa sense un ral d’ardit. Aquell excés prou cal pagar’l. L’esperem a baix. Guaitem quin vehicle no pren. Ara amb vehicle oficial el seguim. Traslladats als afores, en una mansió d’aquelles de déu-n’hi-doneret. Ens esperem no gaire lluny, fins que mal-lluu la darrera de les finestres. Són les quatre de la matinada. Tothom clapant. Hora idònia on actuem nosaltres. Escatainava algú per dintre. De por. Una vellarra putrefacta. Quan entri, t’adobaré, pensí. Allò duia els agalius d’esdevindre divertit. “Obriu o no, titelles? En nom dels nostres jutges i llurs sacrosantes lleis descomunalment constitucionals!” Començàvem d’enfonsar la porta, quan un faldilletes ens obrí. “La mare qui et va malparir, trigacollons!” D’un mastegot li xemicàrem el nap. Se’n va hipocondríac cap a les lleixes de la cuina a fregar-s’hi qui sap què. Per les escales davalla el senyoràs, ara no pas tan gall com a la taula de joc. S’ha tornat llausanger, llepadallonses. “Senyories, què els cal? No s’han per aventura errats, mespresos d’habitacle, ca?” “Nosaltres no ens equivoquem mai!”, que li etziba amb un bram irat el caporal Basques. Esbufegant-se de valent, el llefiscós degà convocava la família sencera. Es pleveix a pagar’ns el que ens robava jugant, i afegint-hi, en penyora de l’ànsia que ens feia patir amb les seues patotes, tant com pugui reunir, inclosos els joiells de la mestressa. La “senyora” fa cara d’ésser una d’aquelles qui carden pels descosits, la tenia ben clissada a la timba. Ara només duu una bata rosa de seda fina. Me li atansava a badar-l’hi una miqueta. Si protesta, li parteixc la cara. De cua d’ull veig que el caporal i mon company ullen la jovencella; deu ésser’n la filla. Es prepara doncs la gran disbauxa. El degà avia tot d’escarafalls, rampes i xacres el prenen, i que es morirà d’un atac de cor. Genuí. Un reguitzell de mastegots me’l deixen fet un bunyol — gemegós però inconscient. De moment, ja no emprenyarà. Mentrestant, els dos volen interrogar la jovencella. Se l’enduen per a fer-se-la espetegar dalt, a un dels dormitoris. Sort en tinc que el faldilletes torna de la cuina amb una arma de foc. Bim-bum, patapim-patapam, salten els vidres i el caporal n’acaba amb el coll recremat per una bala que el frega. Es caga en tots els déus i se’n va corrents a la sala de bany, a guaitar’s la nafra i ficar-s’hi potingues. El faldilletes, bala-despès, mon company l’ha arrapat i l’ha mort a cops de figurí de marbre massís o quelcom, pedra o metall. Jo la jovencella me l’enduc a un racó. “No et moguis pas de mon costat.” “Saps què?” em diu a cau d’orella, “mor-me la marastra urcosa i ultracuidada, carnívora, i m’engatj a ésser teua per a tot.” Pagerola múrria, ja dic. I aqueix fou el pacte. Amb els pistrincs que duu em faré fer de coloraines les fotos signades. D’ara endavant encara faré més goig, encara em ploraran, les putes i d’altres burgeses putes a casa de les quals has d’anar a ficar-hi autoritat, amb més d’agraïda plenitud. La filla, amb la qual em casí més tard, testimonià (a porta closa, davant mos, al capdavall amplament satisfets, superiors jeràrquics) que marit i muller ens convidaven, quan érem de permís, i mascles molt gruats del poble conqueridor, per a cap conxorxa sexual, d’aqueixes de fart burgès provincià. I els tres benemèrits, a no gaire estona d’arribar i agranar, el gelós faldilletes de la cuina ens assalta. Gelosies de pagerol aldeà, tot i que era del sud flamenc. Sí ves. Occeix per matusseria la mestressa, qui mos companys d’antuvi no pas violaren ans es cardaren per comú acord (i el banyut gaudint-hi de valent). I occeix el degà, qui un atac de feridura abans ja havia esterrossat, i, pitjor que res, fereix al coll el caporal. Allò sí que es greu. Atacar els defensors de la pàtria autèntica (només n’hi ha una). Així és com el vostre sergent sempre complidor qui ara, morint per la pàtria, s’enfila esperitat cap al guardó darrer del vestíbul guerrer davant el tron del totpoderós borbó celestial, així és com esdevenia prou cofoi, i ric i em..., mullerat. Fotre! Per als quatre dies si més no doncs que el pegat ha durat. Jo qui la volia occir, i ella m’occeix. Ha-hà. Puta ironia de la sort. El rei de les femelles (he degudes regalar cinc mil fotos signades si n’he regalada una), i, rei destronat per acte vandàlic de subversius eixelebrats i garrotables, ja ho veus tu, la qui té menys allerada, més sota les deixuplines, el fot al pot. Amb traïdoria i premeditació. Ella qui, virginal, no cagava, ans ponia ous a l’orinal, més tard s’ajunta amb els ineptes aldeans de la ceba, i per darrere me la fot. Sacrificat pels ideals patris. Sempre es deu esdevindre si fa no fot. Com més te’n refies, més de trascantó te la claven, més d’amagatotis s’aconxorxen per a dar’t, ja ho veus tu, pel darrer forat al cul.