Verdura XXV

Aristarc Verdura, mort (25)





Eren unes criatures qui caminaven amb dos peus i la cua. I ara quin gènere els vendrem? Haurem de foradar els pantalons i les faldilles part de cul que hi puguin treure l’apèndix caudal, això consirem l’aprenent i jo.



Hi havia membres de la premsa que el que volien saber sobretot no era pas com tractaríem el gènere, mes, exactament, quin gènere fóra el que vendríem als pistolers amb cua vinguts de fora. La conferència de premsa s’esdevenia en un rebedor ample com una sala de balls. Era de fet la sala dels miralls on fèiem desfilar les models. Musiques anconals. Ens tocàvem els colzes, l’aprenent i jo, alhora que ens dèiem baixet: “I si ara els pistolers amb cua començaven de disparar a tort i a dret contra tots aqueixos repel·lents paràsits de la premsa?” Ens en rèiem part dessota el nas. Altet, vaig dir: “Hi ha llibres que els sastres emprem per a veure quina estofa convé més a quina pell. Veiem que els honorables forasters tenen una pell així mig de simi pelut mig de llangardaix. Sí ves, doncs haurem de trobar l’estofa més convenient. Per xo som tècnics del tallar i del palpar, i de l’afaiçonar i apedaçar. Ara, una pell pot tindre moltes de vides. Hi ha pells que hom es treu com muda o despulla, i hi ha pells que et traeixen i esdevenen plenes d’escates o d’arestes, o de brians amb dents i queixals. Parlant autobiogràficament, com a sastre acomplit, us puc dir que he romàs estabornit mantes de vegades per la com se’n diu, l’elasticitat i la mal·leabilitat i la capacitat de transformació de les pells dels diferents personatges llunàtics, marcians i andins qui s’atansaven a la botiga. Espècimens rarots d’allò pus. O àdhuc únics, sense parió. Ara, la gènesi de cada pell crec que determina en bona part quina qualitat s’annexionarà i com llavors farà el joc tant amb l’estofa triada com amb les influències dels ions llençats per cada cos altri, i pel que fa a bèsties de quin indret desconegut, vull dir, o agrer especialitzat, ah, no dic pas Manel, mati’l, que a cada dàtil hi duu escàtil, dic, vejam quin toc, i te’n don l’estoc.”



Com veien que m’empatollava de valent, ens van deixar estar.



Gosaren ja acarar’s per comptes amb els pistolers. Votarien per qui, a les presidencials que s’atansaven? I els forasters es grataven els collons i a ditadetes gentils trametien els paràsits qui hi trobaven als paràsits de la premsa, i l’aprenent i jo en copsar-ho ens en fotíem un panxot.



Com s’esglaiaven els membres de la premsa. Quina riota, ja dic. Car... Tantost els petits paràsits els aterraven a la pell, rere les orelles o rere les ulleres, o entre les calbes o a les mans, o escots avall o per les escletxes dels mitjons, com s’arrapaven els petits paràsits i com creixien, llurs cèl·lules incrementaven llur gruix acceleradament, les venes, el cor, els músculs, magnífic empelt tot plegat: es tornaven monstres manifests els membres de la premsa. Ara, prou s’ho tenien ben merescut. Per sempre fotre el nas on ningú no els demana, i sobretot per sempre dir mentidetes, ca? Tantost establerts, els paràsits crescudets es barallaven entre ells. Cada periodista era un camp de batalla – o, calla, potser era un llit on tothom hi cardava de valent. El cas era que cada camí que ens els guaitàvem, els paràsits, els trobàvem més robusts, i tant l’aprenent com jo ens posàrem ara a consirar quin nou gènere, i com afaiçonar-lo, convindria als nous mutants – quelcom que fos genèticament compatible tant per a l’hoste (els hostes) com per a l’amfitrió (això si doncs no se’l cruspien en un tres i no res, de tal faisó que l’hostaler, com dic, al capdavall només fos l’esquelet antic qui es fon en ésser absorbit per les noves creixences). Enyoràvem els científics. Aqueixos ens ho haurien pogut dir. Baldament fossin tan escorniflaires els científics com els periodistes, deploràvem. Ara prou sabríem doncs a què dedicar’ns.



Hi havia un ble d’espelma fumós que era, si ens ho esguardàvem de més a prop, la llengua de cadascun dels candidats a dir re. Confiàvem, tant l’aprenent com jo mateix, que no es fotessin ara, els pistolers amb cua, a fotre de profeta. Llengües de foc, do de llengües, miraclets, merdegadetes d’aqueixes, pas gens de paciència. Profeta, no hi ha re més fastigós. Qui se’n creu les bisbètiques falòrnies! Caldria ésser boig com ells, i potser pitjor: encara més bavós. Profeta, ecs!



Mancava un ingredient al quadre que teníem al taller. Vaig dir a l’aprenent: “Saps què ens manca? Una rossa.” De seguida va treure el cap cap al soterrani i va cridar na Frederica. “Puja, noia!”



Fregant-se els ulls tota enlluernada, na Frederica eixí a la llum de la superfície. També anava armada. Els pistolers amb cua, llurs cues s’enrigidiren. Era allò que trempaven? O era que reconeixien la rossa com algú de la família – o ens amenaçaven cua-drets amb la mort de cada artesà? Casuísticament parlant, no diguérem re altre que enviar’ns interrogants. Algú s’havia petat – la fortor era fortíssima.



L’aprenent gosà piular. “Ens heu de perdonar. Pudim. Podrits part de dins. Formalment intactes part de fora – ep, si fa no fa. Mes part de dins covem el podrimener del temps. El temps és femer, femer com més anem més fet malbé. Érem, no ha pas gaire, ens qui amb prou feines caminàvem amb dues potes, i llavors, no pas de sobte, ans gradualment, ens transformàrem en ens qui s’aparellaven per al suïcidi. Car qui es vol podrir amb cada segon afegit? Aviat tan desmanegats com perfectes carronyes – estàtues de carn – qui esclataran amb el proper glop de fermentació. El poble havia trobada la solució. Et mataré si em mates. Servei sublim. I ambdós recíprocament agraïts. Així s’agradava la gent. Se n’anaven de dos en dos a un raconet i s’entreoccien. Les vídues no tenien ningú qui les occís. Per això s’enfonsaven als tallers dels estrats inferiors.”



Na Frederica respongué: “Per les mines em perdré. Escales amunt i avall, escales amunt i avall interminablement, descobrint, entre els estrats, com minerals qui lluen, paraules – i llavors esguardant-me-les bé, esbrinant el que fan, a quina mena de bon joc podrien ésser meses – aquestes són les meues aventures – per xo fui posada al món.”



Descomptà l’aprenent, i tenia raó: “Tot el que és escrit és mentida – escriure és mentir – si no hi hagués re escrit tot fóra més clar – schreiben ist scheisse.”



Amb allò atiàvem les criatures que foradessin els periodistes i tinguéssim doncs tots plegats prou lleure i espai per tal de consirar a construir llurs abillaments.



Sentírem trucs. “Qui colpeix l’uix?” – inquiria.



L’aprenent anà a veure qui trucava a la porta de baix. Totes les vídues pujaven. Hi havia l’Estel, hi havia la Betriu. Llur set de coneixença esmolada pel rum-rum. Potser trobarien entre els estranys interestel·lars parella qui les despatxaria, això devien consirar a llur torn.



Enllà la finestra, creixia el crepuscle com un capoll de sedes. Aïllada, la Betriu postulà la tesi que puix que tots a la sala de miralls érem si fa no fa pluricel·lulars, conquerir parella entre aquella fauna havia d’ésser lícit. Que les èpoques eren prou madures. Que qui doncs encertís a aparellar’s entre el ramat pudent de periodistes o entre l’estol pistoler, tant se valia, l’emparellament havia de valdre, i encontinent podia tindre lloc el prodigi de la mort mútua.



L’Estel, la Frederica, totes les altres, assentiren. Es ficaren a fer l’aleta a tothom qui dugués si fa no fa penjoll entre cuixes. Manxaven perquè en sortissin les primeres sabes – així es guanyaven l’afecció dels manxats.



“L’home, perquè trempa, perquè se li aixeca la carn, perquè el seu moixó és un moixó, sempre aspira als aires, a l’eteri, a l’espiritual, a l’elevació – no pas, llas, la dona, qui és tota feta de i per a la terra, com cuc subterrani, sempre acotat, sense erecció...” – rapsoditzava l’Elionor.



I na Frederica exultà: “La tinc, la paraula: ambut. Ambut: cos corromput no pas amorf, ni farnat ni carnús, ni carronya, no, cos sencer fet malbé part de dins mes formalment intacte, part de fora bo de veure, com dormint.”



“Doncs això som, ambuts.” Digué, eixerit com un nyu, l’aprenent als estrangers de món remot. “D’ací la fortor. La dels periodistes pitjor, car el temps és llur parella. Amb el temps se suïciden ensems: el temps és el fètid tumor qui els creix als nítols fins que se’ls enduu al mai pus. Si l’història de les sitges nuclears i les combinacions dels cadenats electrònics de cada piu de bomba fos escrita – on hom revelaria que cada combinació de cadenat incorporat als pius, doncs, als becs de les bombes, era coneguda àdhuc pel qui escombrava els corredors subterranis o els reclutes qui netejaven les latrines, d’on que esclatessin com esclataren arreu i pertot, i així mateix com alhora els prions estimulaven les cèl·lules del cervell per tal d’eixorivir-hi virus que la selecció natural adés havia posats en catatònic son, d’on els virus esdevenien missatges que duien el senyal letal de cèl·lula en cèl·lula llavors – a l’instant teníem un clàssic colt per tothom. Una història d’un món emmerdat pels pitjors paràsits mai apareguts a cap altre món. Els bípedes ambuts. Mes què us penseu que cap d’aqueixos periodistes ara ben adientment transformats en monstres esgarrifosos fóra capaç de tocar la trompeta de cap veritat i contar cap història cabdal quan allò que els capfica únicament és empescar’s desastres d’ombrívoles figures de l’espectacle, és a dir, els més fastigosos mutants d’est món ara estimbat ineluctablement al mal borràs.”



“Per això venim.” Digué un dels pistolers amb cua. I en copsar que enteníem el que ens deia, i que potser llavors ens indicaria de quina estofa no volia l’abillament, tant l’aprenent com jo alzinàrem les orelles. Semblàvem elefants molt amatents, amb el nas que feia de punter que puntejava a la llosa negra immaculada del cel, perquè amb guix hom hi escrigués les mesures del vestit de l’alat heroi proper.



“Féssiu si us plau pas embuts, bon estranger; digueu, digueu...” L’engrescàrem ensems. I àdhuc les dones s’hi ficaren de filis a escoltar l’aliè. Ara sabríem si hi voldria fistons i butxaquetes, i serrells i cremalleres, o traus i botonets, i gires i trinxes i botafions amb virolla i tot allò que fa un hom elegant, i encara més si és pistoler i té una cua avinent com fèlid llambresc...



L’opinic “vinc d’Alacant”, va dir, “del món Catalònia, qui roda al voltant de l’Òbol oval, Solell enrajolat amb rajoletes d’un blau mòrbid. Em dic”, va dir, “Aristarc Verdura”.



–Aristarc, ah, Aristarc! – les cosidores de baix, ara eixides a la llum per causa del xafarnat de la visita, llurs conys batent-los de valent, xafallejaren, d’amor escervellades, i desitjoses com la lluna qui es fon d’amorrar’s als batalls peluts i llargs i amples, com les cues dels opinics, dels opinics.



Cony-baten de valent, i el xipolleig vulvar, en adient ressò, ressona pels cavallons de les feixes on les olletes i d’altres cargolins s’arrapen de saliveig amorós o d’esperma gastròpode als mànecs de les aixades, i als nius nous els ous posts dels psítacs i les orenetes en desclosa cataclísmica s’asclen i esclaten com mons massa golafres. Ens arenga amb el seu mall diminut l’ardida, ben cofada, mallerenga, i el sit campejador i l’empipat i empipador pinsà s’apresten a la batalla i hi posem al capdavant capsigranys, botxins, trenques i escorxadors perquè ataquessin les mitges mosques i d’altres infiltrats més feixucs, i alhora el riu revira per meandres encetats a l’instant, i els virons i tàvecs, i al moll els estibadors epicuris, creben cada paquet i cada vesper i cada butllofa, vull dir, cada llúpia, al nas del vent embriac. Això per al paisatge.



L’opinic Aristarc, els seus ulls d’aligot, els seus ulls llunyans sempre guaitant enllà, cap al buit darrer, passat el fit bla de la mort, no en féu molla de cas. Les dones, pse.



Per comptes va dir: “Al món Catalònia, hi han vinguts d’on ve el maligne cerç marabuntes de conills amb cares de muriac, i llurs dents o fiblons duen ensems la passa i la ràbia. Els de migjorn hem correguts a solixent. A les illes hi havien pirates, a tramuntana ratlles esmolades de ganivets. Hem de fotre, hem dit, el camp de casa. Ahir fou el darrer dia a la casa antiga. Ens la guaitàvem com si fos nova – la recança ens envelava com pal·li de boires. Mes es cert que ja no hi coneixíem ningú. I la casa nova, ens dèiem, tindrà al·licients. No ens fem pas il·lusions. Farem malbargany. Res no serà com fou. Mes a la casa nova hi farem, si més no per començar, bon paper. Car hi anirem purs, només les nostres armes empeltades dels paràsits dels invasors.”



Ara hi quèiem, brandàrem els caps ensems, l’aprenent i jo. Hom havia suputat fins ara que els opinics qui abandonaren el planeta Catalònia s’assemblaven més a naltres com som ara. Mes s’assemblen pus tost a com fórem abans les bombes no esclatessin totes alhora. Tenen millors cervells, cadascun dels pistolers podria escriure ara mateix un tractat de filosofia antropològica que ens jaquia camusos (“camús vol dir pixa-naquis, vit-rot o carallet”, puntualitzà na Frederica), camusos de raó, de raonament, de cosiment. Sí ves, només en raja d’on n’hi ha. I l’atzar ha volgut que els del món Catalònia siguin bogalment dotats, i els d’aquest món de periodistes, ujat i fent catúfols, un món de pecs.



Els individus qui accepten llur mutilació sense dir re s’exilien interiorment. Anticipen llur manca de reeiximent. S’investeixen de fracàs. Tot ho troben prou bo. S’apunten a l’enemic. N’esdevenen carn de canó. Els opinics de Catalònia mai no s’hi han plegats. S’han amagats a les muntanyes d’altres mons per tal de tornar més tard amb més força.



L’aprenent, filòsof, encara va dir: “Anàlisi existencial d’una diàspora a les palpentes per mons nous descoberts amb mètode: amb a les cues fiblons, a les armes verins. Abasseguen en llurs genomes virus històrics que l’evolució havia duts a catalèpsia, mes que ara, quan el perill d’anihilament és imminent, reviuen de pet. Prions i eons. La llum de sangtraït que feia llur Sol moribund, mentre les tulipes esclataven com bombes, com proteïnes perfectament configurades perquè esclatessin quan la blava llum més malaltissa lluu... Poètic espectacle de la decrepitud. Proteasomes esbarriades per les clavegueres on els ramats bevien com en cóms emmetzinats per l’enemic de cap al cerç infecte, ara infiltrat com paràsit luctuós, per onades de pesta amb dues potes i escuada. Recombinant obsessivament les estructures dels estranys interludis de les cèl·lules cerebrals. Esdevenidor prefigurat. Cal alè i coratge per arrencar’s del sot al pit el buit qui ens devora. Ah, estimats, tot són dents a cada trau.”



Ens l’esguardàrem astorats. Aquell minyó era un pou de ciència. A les firetes altrament desertes de vora el riu, l’aparell era a frec de tornar-se’n. L’aprenent, encara discursejant, mesurava la llargària de la cua del capità Aristarc. Per si de cas decidien les excel·lents criatures de romandre entre naltres.



“La situació no és gens precària. Ens fonem en fonaments i fundacions. Això cal. Bastirem plegats. Els sastres i els opinics. Ens protegirem naltres amb naltres. Serem els enquadernadors de llurs cossos de treball, llurs escrits enciclopèdics. Aquesta espontània transformació, on les cues retràctils – i ni ho sabíem totes eixes centúries, que els sastrinyolis també teníem cues, com els opinics de mons superiors – se’ns enreveixinaven i, hirsutes, se’ns poblaven ans estarrufaven, i amb el plomall del bec podíem fer i fer’ns pessigolles. Ah, món nou!”



–I sota la cua l’anus! – Exclamí, com un adolescent de fa tres o quatre milions d’anys.



Les cosidores en riure en senties el xilòfon desmanegat de llurs espinades. Els periodistes havien esdevinguts inútils esquelets. Vaig dir, empegueït, i doncs amb brusquedat, que algú escombrés la sala dels miralls. Tota aquella polsegada.



–Les relíquies (féu l’aprenent amb cara d’entès) mostren trets arcaics. Hum, australopitecins. I els cranis minúsculs i ja-et-fot-lo boteruts. I per comptes de plaques òssies, rajoletes de mosaic catedralici, amb estacions de via crucis: insà ans fastigós ninoteig d’auca derrotista. Per força havien d’acabar malament. (Volia dir els malastrucs periodistes, benauradament tornats cendra.)



El prenyat episodi finalitzà quan els pistolers començaren de comprovar les municions. Es tragueren les cosidores de sobre i aprofitaren l’avinentesa per a comptar bales. Fou aleshores que me n’adoní que ni ells ni naltres ja no fèiem servir infants. Món d’adults. Aquell manera gens pràctica de reproduir’ns, bunera avall cap a l’albelló de l’obsolescència irrecobrable. Veia que hom ja no es reproduïa doncs burocràticament i faceciosa, mullerant-se i tot allò. L’estratègia era una altra. Per a naltres demanant-nos qüestions i cosint i farcint marrecs, per a ells tangencialment, bo i desprenent de les contingències, amb certes gotes cabdals de bona química, és clar. Tant l’un mètode com l’altre inobjectable, doncs.



L’escòria de tant de periodista polsegós havia tingudes les cosidores ocupades. N’hi havia centenars escombrant i raspallant, i llavors encerant el terra. Pels esglaons dels plecs dels teixits dels opinics les proteïnes també feinejaven a tot estrop. El tragí massa adelerat duu a la nyafa, al pegot i al culcosit, pitjor que al set o al cul rot, doncs; en un mot, al nyap definitiu. Toxines les empenyen cap a drecera errònia. Les imatges esdevenen grotesques. Prions interfereixen. Cèl·lules del cervell corren a perdició, proteasomes s’embussen i ofeguen. Engavanyats dissenys, origamis de confusió.



–Pas que emigrava aitan lluny per a morir-m’hi – examinà cruament el capità Aristarc –. Hi venia per a refer’m, per a guanyar forces, i reconquerir encontinent allò perdut, reintegrar allò desintegrat per les obcecades malignitats dels barbàrics enemics.

Un cos qui visqué amb fidelitat, ara cada compromís tàcit l’hàbitat podrit li deslloriga. Viure en harmonia cel·lular, una art perduda que s’esllavissa fins al fons de l’oceà inescandallable de l’oblit. El violoncel de les cèl·lules malmeten l’harmonia, es trenquen els catguts, s’interromp la musica. Cada fil rot, una estridència que avisa la mort – un cop de dalla als tendons qui duen les informacions culturals: dolors. De no comprendre prou. De sentir’s perir. Les graelles del meu guix damunt l’estofa grinyolen quan passen damunt el metall de les armes. Les armes roents com ferros roents. És la febre de les armes. Sé que els opinics es poden suïcidar a qualsevol instant. Abans no els hem fet ni els bons vestits amb què els volíem bellament abillats. Perquè fessin prou patxoca pel nou món. Tothom es mereix un passeig triomfal, si més no un, per a tastar’n l’acidulat vellut.



–Els mons exteriors, assidus ens venien a l’esment, i sobretot els de les sortoses multituds privades de veïns traïdorencament abocats sols a fer-vos la vida una merda. Els reialmes de les economies polítiques els vèiem com coses abstractes, a retocar delicadament i parant compte, en el retoc, de no fer gaire mal al proïsme, mai com a punxons enverinats al cor, d’on que si gosàvem bellugar’ns en sabíem el resultat: tortura i presó, llengües arrencades, mans arranades, pebrots aixafats, i a les llates de cada finestra consignes en la llengua parasitària de l’invasor.



–Tots hem patits, capità, tots hem patits.



–Sastre, em refús a perir. Abans us escriuré un llibre perquè el vestiu d’enlluernaments.



–Sí farem, capità.



Oldà interval. Una fusellada d’opinions tingué lloc entre les cosidores, entre els altres opinics. L’aprenent silencià tothom. “Truquen a l’uix de baix”, va dir.



En pujava un missatger. Un rat amb un escrit penjat al coll. Les vídues immobilitzades per llurs gams de paràlisi s’han cansades d’assaborir les absències de les companyes, de qui la facultat del pujar escales encara els és preuada possessió, com ara tresor pouat amb goig de bruixa qui cuina cap brou d’omnipotència. Fenomen modern, aquest de jaquir que els més fastigosos es podreixin sols, i privats oimés de pistola, amb què podrien trobar una eixida a tant de desencert, ironitzaven.



No en férem cap cas. Oidà, reïra, i a sou de què en faríem? El desafiament global a la nostra esfera d’autonomia esdevenia inacceptable. No podíem pas ésser no res tan de sobte. Havíem estats suara milions en potència – sastres majors, descobridors de mons, herois prestament immortalitzables... – i ens reduïm a això...? No parlàvem ja ningú de cap nació. Parlàvem de la nació, sí, del nostre cos. El cos de cascú. Morint, reduït a carcassa qui amb prou feines si és capaç de bleixar. El capità es fonia ràpidament ara. Algú l’havia empès i el seu colze relliscava damunt el paper on omplia de pensaments molt densos fins enllà dels marges. S’esfumava la testosterona, n’estossegaven les vídues. N’eren al·lèrgiques, crec. Ningú amb fills, ningú amb pares, bacives, estantisses les bassetes d’amniosi on adés suraven els virolats nenúfars placentaris, i ningú doncs ja no dient, endut per l’entusiasme: Ella! Llas, doncs. El món sense romanços és un món ben trist. Totes som velles amb tants de pocs anyets – als setze, heterònomes, les malalties degeneratives batllint-nos el cos. I els intel·lectuals més joves i actius, sempre enjondre, fora d’abast, fent llurs espermes, fent llurs cèl·lules mares i estudiant esmeperdudament, parint en provetes cors, músculs, òrgans, dels més primitius als més llençats avant, com magrana de metralla, a l’esdevenidor sempre sorprenent, esborronador.



El darrer fill havia llogada la nèmesi de son pare, havia tinguts prou cólls per a implicar-la al seu suïcidi. I ara son pare la volia arrossegar a vil justícia. El pare deia: El meu fill, el darrer produït per espermes naturals en ventre natural, no s’hauria mai suïcidat si na Paula no li n’hagués burxat amb les seues ungles de bruixa.



L’invasió dels cossos fou orquestrada pel fill, però. Ni na Paula ni cap de les cosidores no tenien altre poder que el d’enverinar les agulles o les estofes perquè els darrers Hèrcules perissin de malalties a la pell i als paltruus – tot els eren erupcions i implosions. A despit de les advertències, el delfí pas que hesità: calia que el nou món fos inaugurat, un món qui ens deslliurés del malefici de l’herència i el cabal genètic tan malmès. Na Paula s’atansà al pare. “Teniu molta de por a la primera persona i als sentiments. Farem tot el que podrem per tal de minar la cuirassa constitucional qui no us permet de manifestar-vos tal qual.” El petonejà a la galta. La saliva de la bruixa li obrí una foguera que se li enfonsà esòfag avall. El pare, qui no havia mai entesa la nova filosofia, esdevingué fet un cautxú esllenegat. L’esparpell dels espectadors l’estampà de soles. Així tot segellat, el colgaren cràter endins d’un volcà actiu, no fos cas. Que no portés males noves al més enllà, vull dir. La superstició ha dut mant de món a prematur esclat, a prematures cendres, a prematures miques, a prematur no res de desert inviable per a cuca cap.



El president en funcions reptà na Paula. La tractà àdhuc de tu. L’objectivà una mica. Na Paula li assenyalava el nas. Hi tens la llúpia del flagell letal, va dir. L’existència et traeix.



–Per què, per què...? – Angoixadament inquirí el capmany en funcions.



–Perquè cua! – Poixèvolament respongué na Frederica, vull dir, na Paula; i prosseguí – : Et nasqueren perquè sí, t’envaïren ans t’expulsaren perquè sí, perquè sí et volatilitzes en degenerescències com més anem més virulents, i exactament pel mateix mors: perquè sí. Et colonitzaren, ço és, et parasitaren (car així es defineix colonitzar: parasitar, i poc ni hi ha cap altra), perquè sí, perquè s’esqueia que érets com un estaquirot a llur pas, al pas dels paràsits; t’escarxofaren de qualque carxot perquè no anaves prou armat o anaves massa dividit, i els paràsits ben aconxorxats i àvids de ço d’altri; i no n’hi ha d’altra, no, no n’hi ha. Alliberament, amor, triomf, paraules buides. Només compta el créixer ventís fins al sobtat arronyacament. I llavors...



Mes ara ataüllava na Frederica. La seua imatge, imaginativament carregada d’anys i doncs de xacres, donava un rampeu a na Paula, hum, com bessones eixides de la mateixa proveta, oi?



“Frederica”, vaig dir. “Com anomenaríeu els cent arbres d’on tot allò viu descendeix?”



–Els definiria bo i no pas dient, com de costum, que són la pera, com a col·lectiu paternal, anomenant-los llavors de déus amics, discrets, custodis i escalfa-meliquets. Diria en contrasemble que són els vells qui caminaren fins que se n’adonaren que no calia anar mai enlloc, que arreu hi era pàl·lida grogor de diarrea. Flexibles són els teixits d’allò que viu, i doncs com més erts menys exposats als enemics minúsculs. Tendror, tendresa, blandícia, blanesa, infantesa, honestedat, per aqueixos portells voltats d’erines ensangonades entren sempre els paràsits.



–Ets na Paula doncs, la qui ajudà el darrer fill de rel-i-soca a despatxar’s?



–El progenitor espermatogònic imprimeix les seues manies al plançó. N’Escuat era musculat, era diàfan i somreia amb cada airet o cop de vent, i àdhuc enmig de la tronada. Mes llavors conegué la dolorosa punxada de l’amor. Volguérem definir amor, ell i jo, i reconeguérem ans coneguérem que no era pas altre que un truc banal dels protozous qui ens aritjolaven. Dictats d’avior. Vam anar a veure els col·legues, i cap de naltres no ens havíem mai jaquits empatollar (ni anc de la vida ens en jaquiríem) pel saliveig llefiscós, llord i llardós de la luxúria. N’endevinàvem les dèries de replicació sense solta ni volta i fins a l’infinit. Vam dir: prou de repetició. I com prions d’infecció atacàrem els espermes – i l’única font d’esperma avial i doncs dolenta era n’Escuat, d’on que triés elleix de treure’s d’enmig. L’ajudí perquè l’estimava. (Ací la cosidora escanyà un saglot, o un sanglot l’escanyà.) Era ell la model enganyadorament bufona qui calia no haver pintat mai. Era l’imatge del mal. El sacrifici, l’autodestrucció, era l’única solta, ves.



–Quan ell ganyolà, estrangulat pel garrot, els arbres cremaren ensems. Tots es tornaren cendra en un tres i no res.



Vaig tombar l’esguard cap al capità doblegat damunt la seua crònica. Melangiós, consirí: “Ah, com et fons, Verdura, com et fons! Mors per causa malastruga de mal nom, vull dir, de nom dolent.”



De la gargamella que la ranera entretallava roncà: “Doncs sabeu què? Que sense arbres no anem enlloc; la sang, les limfes, el bessó, els teguments, han perduts els trets avials, només els en romanen els moderns. Els avantpassats i els fòssils, en engatades i esbojarrats aplecs de bruixa, es nodreixen d’amagatotis dels nostres excrements. Ja no escriuré pus. He descrites totes les criptes on amb cagallons en dibuixaren les parets. N’he endevinades les significacions – cada cap de mort val un ciutadà, cada esquelet una pistola, cada cogombre un cigalot trempat, cada cigalot trempat un nas amb llúpia, cada nas amb llúpia un tornavís tot tort. Ujat d’interpretar, interpretaré mon rèquiem... El meu re... qui... em... m... m...”



Així dolçament i rogallosament cantant, l’havia espitxada el capità Aristarc.



Plagué llavors al cel de ploure. Plogué a palanganes d’aram i coure. Cap arbre no en bevia l’àcid.



Convoquí les cosidores, l’aprenent desembeinà les xurriaques. Tothom a treballar. Calia ficar-s’hi de valent, tant per a oblidar el neguit qui ens rosegava el consirer, ens ratava el cosiment, ens raïa l’enteniment, com... Ens estimàvem pus no conèixer tant. Sense capità, l’estol de criatures sortí al carrer i començà de disparar a tort i a dret. Cap periodista no corria a reportar’n l’acció. Massa sòlita, ves. O cap altre priodista, vull dir, prió de periodista, no romania destacat per a anar emprenyant per aquelles endreçúries – raó de joia per a naltres, no fotem.



I ningú – ni la criatura més animal – no va nu contra aqueixes intempèries; feina, doncs, d’altra banda, rai.