Verdura XXIX

Ai mare, el dolor de fondre’s en res Elionor Fal·lus, li diré, ets tota tu mateixa – aqueixa vanitat indesencastable – aqueixa histèrica frisança per la notorietat – l’hemorroïdal fiçança que t’empeny a figurar – ah i llavors la típica disfressa de falsa humilitat que te’ns poses quan te’ns poses davant, quan te’ns presentes als mitjans perquè et votéssim, i amb pinzells grollers i cridaners ens envernisses i ens invulnerabilitzes amb les llefiscositats dels prejudicis més vils dels escollits – i t’aplaudim perquè el pessigolleig ens estarrufa i ens fa ascendir, plegats, com maligne núvol de tempesta, contra els qui no són prou com som i, febles, a la intempèrie, reben els nostres llamps i trons amb conseqüències desastroses, pràcticament anorreants. I li ho diré codolenc, sense dubtar, amb menys paraules que no les que dic ara... i les que vaig dir, si encara era viu o si més no actiu, quan la vaig tornar a veure, encara més exaltada, encara en posicions de més poder, i doncs de més abominació perpetrada davant l’aquiescència general. M’acusarà de gitar-li aquell “no gens congru amuntegament de pseudoarguments enemics” al damunt i damunt amb gest traïdor. Amb la cara ara sotmesa com qui diu als resultats del meu llençar-li aquell pastitx fastigós enmig del seu vult sovint angèlic, amb dits llenegosos farà veure que s’arrenca del visatge les brutícies del meu covard atac. Haurà esdevinguda un instant, sota les punxades doloroses d’aquell desfigurament, groga i lletja, exhaurida. I tothom se n’haurà adonat de qui és “el dolent” en aquella presentació al públic de les intencions pretèrites de la gran política – culpabilitzar les minories ans estigmatitzar els indefensos, prometre’ls tots plegats a pitjor sacrifici. Potser quan ella ja era al capdamunt, una de les indiscutibles dictatrius de l’immens imperi, em va veure, entre les constel·lacions rutilants de les masses militaritzades qui l’adoraven, com entre parracs i geperut em passejava a cap inic clos de concentració, i, calda i sarcàstica, amb posat de generosa, se m’adreçava. I qui sap si em va dir: ah, el meticulós murmurador! Aquell qui, ignominiós, no farà altre que aviar mormols sense solta ni volta, incomprensibles per al comú de la gent, amb accents forans, amb idees qui sap espigolades en quins enemics pasquins... mormols molt exactes que només ens estimularan a la misèria més palesa! I tothom gairebé segurament llavors la va aclamar – Fal·lus! Fal·lus! Fal·lus! – com sempre que mai es va dir dignar a dir quelcom o altre entre la busnada perfectament reglamentada. I per a complaure’ls encara més qui sap llavors si amb un copdecap molt impulsiu no em va condemnar a l’extinció immediata. Aquell èxit seu, indubtable i creixent, inaturable, probablement va dur-nos tots plegats al desesme primer, i en acabat a esdevindre erràtics, furtius, afamegats, ebris. Amb la meua mateixa frase inicial, obliquament signaré la catàstrofe que em caurà com abassegador allau el cul del qual tot de sobte s’enfonsa – serà el meu orgull qui l’acusarà de vanitosa, de sedega per figurar, de fer qualsevol barbaritat per tal d’esdevindre primordial. No atemptaré en acabat cap joc analític, no em demanaré perquè esdevinc tan suïcida – tanta de por que em fa tanmateix el buit, i així i tot tant d’urc m’amara que davant un públic massís no em precloc a esbombar com em preocupa el fet que aquella dona voldrà en acabat regimentar-nos els qui li haurem estat parells seus perquè després haurem permès que reglamentés els qui tindrem sota. Ah mareig! I tant, el dolent! Paral·lelismes sintàctics se m’acumularan al sensori, de tal manera que seré monstruós davant el públic. Tothom em trobarà no pas gaire simpàtic, tothom s’alçurarà sistemàticament davant les meues hipòtesis preses com a obstacles contra la continuïtat del desig universal... mentre n’Elionor Fal·lus exprimirà perfectament les crues intimitats dels rabiüts objectors a l’estat actual de les coses. Jo hauré aparegut de trascantó, amb rigors abstractes a titil·lar els ardits baronívols remadors... llurs ulls es desviaran de la sagrada tasca: eixir prou il·lesos de la proliferació de queixals dels terribles dracs submarins on la societat serà estancada, com en estany estantís, podrit. Els carrers es van omplir de denses regateres de sangs impures. Aquest era el deler que a les masses ofereix delit. Es van aixecar les formes modèliques, immunes a les secrecions dels organismes bandejats. La saliva de la gran política havia esdevinguda llavors el pal·liatiu que d’unes carns dutes als límits de la tortura de la igualtat insofrible reeixien, amb pocs anys de rebel·lió dels escollits, a rabejar-se als èxtasis del sobreviure a totes les exterminacions dels inferiors, els quals per excés de llibertats seran esdevinguts quelcom més que posseïts sense drets, ço que els farà inservibles. Les tedioses ereccions de monuments als guanyadors van deure demanar d’esmolar els enginys. Noves òrbites van haver d’engalzar els blans ulls dels satèl·lits al cel. Amb encomi hom va aprovar llavors un respit en les execucions: com mannà caigut a cordes, els ministres de la celestial dictatriu varen tindre el plaer d’atorgar perdons a certs condemnats qui esdevingueren esclaus qui pintats de pells distintives alzinaren les obres qui tots plegats colgueren. S’havien esvaïts els diabòlics desigs dels exòtics devers absurds privilegis només propis a les majories pròpiament armades. Fenomenals virtuts foren descobertes en els farratges que els ramats d’esclaus devoraren molt horrorosament constrets a mantindre una certa vigoria, car la feina prou s’ho valia. Qui sap si quan era tancat al clos de concentració em delia gaire per les hipnagògies de les turmentades carns. Troncs de femelles qui es forcaven en branques que com cusques serps es colgaven en munts de degenerescències plenes d’insectes sarcòfags es transformaven en boires acollidores. A cruïlles sobtades de boscs somiats les rels encantades d’arbres màgics m’atraçaven, en ensopegar-hi, sempre a millors fronteres. Exegeta dels horitzons temptants, no feia cap error gòtic de relligar-me al règim: una vida ben viscuda fa abstracció de les etnografies i tot cos amatiu hi és vàlid... mentre que n’Elionor Fal·lus, emperadriu sense contrincants altre que els imaginativament necessaris per a més estretament collar els subjectes, només triava entre artificialment botinflades diferències. A la insabuda, es veu, vector de certs fragments de “grupuscles traïdors”, em vaig adonar que tenia, efectivament, tots els mals atots per a rebre mantes de selectes, assortides, mortificacions – hom m’obria de bat a bat i examinava, amb discreció nul·la, les llongues ombres de mos desnodrits budells; hom – qualque obsedit sexual d’inquisidor qui cercava debades la corresposta amor – sabotejava els meus no gens promiscus aparells o òrgans, molts dels quals fins aleshores no descobria que hom podia adoperar per a aquelles bestials necessitats... Esmicolat, quan ja m’atansava a la fi de la meua vida, una vida de presoner estripat, mantingut a les últimes, sense cap mena d’esperança d’arribar ni sisvol a l’endemà incert (mai no sabíem si encara hi havia Sol al defora o hom l’havia també prohibit), els amples apetits de la senilitat encara eren per als granats escarcellers qui més lentament ans refinada no em destrenyien, es veu, escarida espècia de reviscolament. Aquells grotescs ninots qui hom hauria refusats al bordell més miserable, trobaven tanmateix ésser aberracions sense importància els devots estupres dels òrgans interns dels presoners. A qualsevol moment cuidava morir-me. Mes em ressuscitaven amb vicioses alquímies, d’on en romania tot embarassat, car a l’hora de la mort sempre m’angoixava excessivament – devia doncs fer-hi un esgarrifador ridícul. Aquell dia (no sabia pas si jorn o nit) em vaig deixondir escurçat; era en un cossi diminut i hi cabia sencer – hom m’havia amputat a tesa i sense gaires contemplacions. Em mancaven doncs bocins arreu. I llavors, ah meravella, ah favor darrer, hom badà un trau que hi havia al mur. El Sol encara hi era. En aquell moment era gairebé al zenit i tanmateix era palès que hom l’havia buidat d’energia molt seriosament; s’esfumava, com qui diu; era un Solell foscant, fumós, a mig glaçar-se. Em vaig remoure molt espantat: l’estrany sabó diluït on era immergit, requisit cabdal perquè els meus ions enduressin, en el meu esglaiat xipolleig, escatxigà l’ull d’un dels escarcellers. Se li va encendre i se’n va anar esfereït. Aristarc Oluscle (Verdureta), terrible crític, mai no està prou content amb la realitat, em va retreure amb veu mofeta un altre escarceller, llavors il·lès. No serà accident que perdi pòstumament aquest paradís, car ni la meua nua pell (del bon, aprovat, matís) serà prou persuasiva perquè m’estalviïn – així, doncs, quan hauré acabat de qüestionar la candidata, de cua d’ull veuré atansar-se’m, escrús, alguns dels seus saigs d’acompanyament. Un mastegot enmig del fit apagarà totes les fonts que em nodriran el sensori. Batut repetidament al cap, eventualment m’eixoriviré fet un doppelgänger afeccionat. Tentinejaré fins a la barra. En blanc serà l’espai més lat del meu cervell; floridament sentimentals ans hiperbòlics seran els mots amb què demanaré teca per al meu ventre mordent. Ni tàctilment ni mentalment ni intel·lectualment les meues facultats sabran prou bé, i en el saborós llenguatge del barri on seré, fer l’elogi del que hauré compilat davant meu: una varietat de bocins menjables que tanmateix no recordaré com dur-me al forat on solia tindre-hi una ferramenta que m’ho mastegava tot prou bé. Una forquilla predirà volums del que esdevindré inicialment. Pòstuma llet em rajarà de les orelles, del melic em regalarà pòstuma condensació de cadàver acumulant forces. Enraonaré reciclant dues vegades o més les mateixes incomprensibles possibilitats d’entenedora prosa. Garneuament enumeraré els òbits més rellevants entre les meues cèl·lules cerebrals. M’hauré cagat als calçotets. Anònima femta, diré, que, ben plegada i desplegada, amaga diamants, monedes, psíquiques troballes que cal tastar sense vergonyes com fa l’heroi més repel·lent quan es talla al canell el puny que li entrava a la impura bossa. Porpra tinc ara la pell – s’escau doncs que hauré entrat en el reialme del matís equivocat, criminal. La voluda, fosa en indescriptible barreig, demòtic, fètid, bast i nu com un pop qui ocupés sencer l’oceà, se’m submergeix a l’ésser vacil·lant. Seré la part cabdal a la cruïlla del seu bec quan es clou com argues que espeteguen, contrincants. L’escarceller nafrat, qui sap, potser va tornar a cobrar els fons deguts. Quin tip de riure ens vàrem fer plegats. Lleugerament més enlletgit, aleshores menys un ull, un ull absent de qui la cavorca cremava i rajava negrosos rajolins, aquella grotesca gàrgola d’homenot va ficar-se elleix a l’edat de la crítica perenne: va exhibir un malaguanyat rebost de malícia i de crueltat. Em va trametre, centrífug, com disc solar contra el Sol morent. La comèdia, amb aquells còmics llogats només per a la malastruga circumstància, no ens va tanmateix absorbir prou, no ens en retérem gens; l’encant pressuposat no ens transfigurà gens, ens lleixà freds, tot i que tot cremava girientorn. Ai mare, ai mare, embolicat en flames, el petit Aristarc, naquis Oluscle, escarida ans rònega Verdureta, va esdevenir nòmada objecte ostensiblement fos al cossi de metall, figurativament salaç, brillant obra mestra, vagina roent, tramesa a col·lidir amb l’astre morent. M’hauré aixecat de la cadira com bri d’herba que la falç vol arranar; el prosceni fulminant m’haurà decorat dramàticament rai; un escamot de subjectes m’hauran pintat canònicament de verds, negres i morats; retrospectivament, una ocurrència se m’haurà ocorreguda; hauré penjat llangorosament com un parrac ensangonat i hauré dit: com el crestall encadella el solc, així la meua cara de gat espellat el vòmit del meu cos evaginat. Competitius descomptes van ésser instaurats que beneficiessin tothom tret dels seus rivals, i en tots els mitjans ara complaents n’Elionor Fal·lus se’n reia dels desposseïts als quals hom desposseïa fins d’aquell altre fetitxe inútil apellat personalitat. A tornajornals, d’altres objectes amb els quals hom entre les formacions pogués tindre cap mena de vincle emocional eren divinitzats, encara que només es tractessin de les pudors que feien els prestatges on els nous articles i artefactes de burla permesa van ésser acunçats. Sentències geomètriques esbombades per megàfons ubics vaig oir pronunciades amargament i dolça que sinistrament esclafaven alhora punxents hipèrboles vantant les autoritats i severes condemnes a ésser estimbats als canyets per als “animals” mancats dels èmfasis adients. Fimbraren els eixorbats a caire de precipici, pretenent potser haver apresa la difícil lliçó de l’haver nascut guerxadament; benignament privats d’aquell paisatge d’immensa mortaldat a mig corrompre’s, els eixorbats divergien ivaçosament cap al buit. Mes potser m’havien lleixat mig sencer un ull perquè passés revista, en la llum morent, als aliats qui ara habitaven massivament els rengs de la dictatriu. Els de més dels qui tant es planyerien de les injustícies dels començaments instintius de la qui es va erigir emperadriu abans, es van sotmetre després a la massiva exultació, i amb desagradable veu de mecanisme espatllat eren ara oimés dels qui cridaven visques més forts bo i lloant la deessa d’ençà dels terrats exposats. Galantment el Sol declinà, i declinant declinava aquell plat de fallit artifici o tub esguerrat d’oluscle malcuitor. Malencònic em desfeia; vaig assajar de dir res, mes què altre era que deforme canó de plom desfet; ni boca ni llengua amb què dir no vaig tindre doncs en aquell moment de màxim esglai. I més tard obriré la boca per a demanar-li doncs com pot femar la seua vàcua ambició amb els desigs letals de la multitud assassina... o potser l’obriré per a dir com pot la seua vàcua ambició femar els desigs letals de la multitud assassina... quan ara, després o abans, ai mare, la por, la por!