Aristarc XXX

De dòmines (vobiscum) i dels sòmines qui els paguem les nòmines

Aristarc Verdura, mort (30) Trobí’m assegut despús-ahir a l’aeroport n’Emili Verdura, amb qui durant els anys cinquanta, tot un estiu, havia coincidit a l’estudi dels germans Xapàs, de Sagunt. Me’n contà una de grossa. Em digué com s’havia mort de debò el seu conegut padrí n’Aristarc, glòria local encara destacada entre els annals i les altres ximpleries penjades pels corredors de l’Ajuntament. “Sàpies” diu “que mon padrí encara que jove, car si amb prou faenes havia fets els seixanta llavors, que és si fa no fa els que tenim naltres ara...” “Seixanta-dos” dic. “Exacte. Tu i jo, Gifre, som de la mateixa lleva, que no? Doncs, com dic, tot i que jove, ja el tenies com aquell qui diu retirat. No pas que hagués treballat-treballat mai, car era rendista, i els rendistes durant el franquisme, rai.” “Durant el franquisme... i ara.” “Tens raó. Pràcticament res no ha canviat; sempre manem els mateixos, sols que amb noms lleugerament diferents. Què hi vols fer? La crema i la nata sobrepuja al cresp...” “La crema i la nata... i quelcom d’altre balmat i surós, i pudent.” “Tant se val; la qüestió que el marro sempre cau avall, i tot el que llavòrens sure val; és llei natural. Però et deia sobre mon padrí, el cèlebre Aristarc... El cas és que, nominalment retirat, encara gaudia de més de lleure i tot que no pas abans. Potser perquè tenia, com jo ara, el cor, no dic corcat, tocat. Total: que ara no fotia gran cosa. Ell i jo, qui llavors tenia cap als deu anys, ens enteníem meravellosament. Això era quan vivíem a Alacant. A Sagunt l’estiu que ens coneguérem, hi aní com aquell qui diu castigat.” “El meu cas precisament. Tètrica acadèmia, collons. I els Xapassos, malparits rai.” “Enraonem-ne. Tant l’un com l’altre em ficaven amb qualsevol excusa, ‘vine, Emili, veurem què has fet’, el dit al cul. I el cas és que aquells dits curiosets, no gens barroers, en tinc una sensació viva plena de càrrega sentimental (com dir-ho?), m’emociona encara ressentir-ne l’escalfor amorosa; que, davall aquella cuirassa d’autoritaris restrets que aparentaven tots dos, s’hi amagués tanta de tendresa pels culs dels xicotets!” “Sí, i el meu recte també en plora; sànies i limfes, de tant en tant, qui sap, d’alguna malaltia venèria que m’hi endinyaren.” “Vols dir? No serà pas cap degenerescència del tendrum hialí intermembranós?” “Eh? T’has tornat metge?” “Oh, una mica afeccionat. No gaire altra faena a casa, saps? Com el padrí. Espera’t que t’ho conte. Saps què feia ell sovint per a divertir-se?” “Ni puta. Anar en iot? Arribar-se a París a veure-hi cuixa?” “No. Així com d’altres retirats sense cèntims se n’anaven a jugar a dòminos, ell se n’anava a jugar amb la dòmina.” “Hà.” “La dòmina, comprens? Una dona dominadriu; d’aquelles magnífiques, senyorials, lívides, esculturals, mortífera princesa de la nit, lluentors de lluna i negra sang... i qui (nyac!) et foten de trascantó colps de deixuplines amb clauets, i et foten la pell fet un palimpsest antic ple de sangtraïts. Terra incògnita per a exploradors massa famolencs i aprofitats qui després cal punir lligats a tòtems, i molt sexualment i lenta s’han de veure (quin plaer!) torturats per rosses i brunes amb els pits nus i els conys fumejants.” “La síndrome del poderós amb càrrecs de consciència qui fora del negoci necessita humiliació. Coneguda concatenació de baixos sentiments. On ell en públic humilia i fa malbé carreres, vides i famílies, per lladre i per escarransit i per abassegador, llavors privadament se’n va a purgar tanta de malifeta no pas amb les falòrnies infantiloides, subnormals, de cap fètid capellà, ans entre els perfums i luxes i luxúries de qualque deessa amazònica, aclaparant, i de beutat esplendorosa, esclatant...” “Ho expliques perfectament... No fóra cas que tu també...?” “Només en fantasia, i somiant truites entre pampallugues d’acolorits fosfès en certes nits de dolça agrípnia, n’Emili; poc sóc cap rendista, llas; poc sóc cap rendista, com tu, vull dir, i prou que pots, no pas que t’ho retragui gens!” “Cert que els rendistes tenim la paella pel mànec. I no et penses que ens creme gaire perquè la deixem anar gaire de pressa qualsevol d’aqueixos dies, Gifre, m’entens?” “Bé, i allò de la dòmina, doncs? T’ho contava ton padrí Aristarc per comptes de contes de la vora el foc? Típic: molt palplantat part de fora, i un baldragues molt garneu part de dins. ” “Escolta que ací és on batega ferm la cosa. Car no és pas que m’ho contés. M’hi duia! Et fots! Tenia deu anyets i m’hi duia! Em duia a ca n’Ernestina, mestressa diplomada.” “No fotem, de debò? Quina sort! Jo qui a la mateixa edat havia de pelar-me-la llegint l’Hola i la Marie Claire, amb les cuixes grassotes de les pretensioses burgeses de llavòrens; ah, i la bíblia.” “És clar. Però el padrí Aristarc volia segurament que m’adonés del que calia fer. Com educar un rendista en flor. No n’hi ha prou amb dominar i abusar dels desgraciats pencaires; cal pagar-ho anant-se a fer moderadament perperir per alguna deessa seriosa, agressiva, dominant. Car cap pecat no t’ix d’arròs, tu.” “Com diu en Nietzsche: aqueixos repulsius capellanufes ens han ben deixat el cervell, foradat amb estranyes culpes, fet un formatge podrit.” “El padrí Aristarc em diu ‘ni piu a la padrina ni a ta mare ni a ningú; com tu heretaràs els meus milions i en viuràs fins que et moris com un rei per sort sense reialme ni llepaculs tocant-li els pebrots pels voltants, així has de conèixer com s’absolen (amb quina facilitat, ca?) els remordiments concinnis, vull dir, concomitants’, tret que no hi pescava gaire què deia, amb tant de patuès borsari. Ara, tot d’una, en aquell moment, què? Aturem de pujar escales i truquem a una porta d’un pis i ens obre una dona impressionant, una femella monumental com aquelles dibuixades entre les princeses guerreres i sanguinàries de les llibretes de ninots amb què també tant ens la pelàvem...” “I tal!” “‘Mon nét n’Emili, es pot...?’ demana mon padrí, i al mateix instant s’agenolla i s’estén a terra i li besa a la deessa Ernestina Pistó els peus, en realitat les sabates amb els tacons tan alts... I jo l’imite, i la dòmina, ara que ell no guipa amunt, completament acollonit, però jo sí per a veure si li veig el cony davall la faldilla curta de cuir negre i lluent, em somriu angèlicament i m’acarona amb ungles llarguíssimes i sanguinolents el cabell que, segurament com tu, jo també portava tallat com un ruc, a tall de soldat americà curt de cabells i encara més de gambals. D’ençà del primer instant, doncs, s’establia entre la deessa i jo una complicitat molt engrescadora, si veus què vull dir. Cada nit me la pelava amb ella bategant-me meravellosament al sensori com a ‘ànima’ jungiana d’imatge resplendent. Dient-t’ho i en salive, veus?” “No en salive pas menys jo, Emili.” “Tots en salivem, Gifre. I qui no en salive, no té el seny complit.” “I com anava la cosa després? Mastegots a dojo, que no? Carxots, clatellots, puntades als collons...?” “Això per començar, i, totes aqueixes xurriacades, de sobte, a la impensada, com et dic. Batzacs i garrotades rai. I mon padrí Aristarc Verdura rebregant-se per terra, i alhora tan feliç i content, amb un somriure ballant-li com una flameta al bec de la barretina verda de donyet satiret, amb verriny palès i raigs de cristal·lí lubricant penjant-li com li penjava el moc al nas... Però al cap d’una estona el padrí s’excusava i se n’anava, a mig descordar-se els pantalons, cap a la cambra de bany. I la deessa em duia a un recambró amb capses amb estranyes joguines (godomassins, i punxes i ganxos, i cadenats i cadenes...) i revistes de cardar i riure, estil París-Hollywood...” “Ah, i les revistes tan enyorades!” “...i em deia de fer bondat que de seguida tornaven. Jo em posava, ja diràs tu, a esguardar les dones despullades (però amb aquell maleït cotofluix de gavatx hipòcrita als conys!) i m’hi escorria cinc o sis o set o vuit o nou o deu vegades abans la bella senyora no tornés, una mica esbufegada. I em deia que mon padrí es trobava molt millor i que tornaria en un tres i no res, i se’m posava a la falda, i em feia estimets a les galtes, i jo quasi em moria ensumant-la, i parlava (ella) en barceloní, i mai no he trobat un llenguatge més agradable als sentits ni que fes trempar més... Deia reconxu, pató, dugas, alashoras... deia ahs per comptes de ehs, uhs per comptes de ohs... Ah, en bleixos i en sanglots em fonc! Cada vegada que sent ara encara cap barcelonina, per lletjota que siga, em pose de mantinent a trempar com un camell o pitjor.” “No tinc pas aqueixes memòries jo. No puc pas dir el mateix, no. Anava a dir... el contrari, potser.” “En acabat... Així com sentíem escórrer-se la banyera, la fenomenal dòmina Ernestina, qui encara m’amanyagava com si fos un fillet seu de pit (ah, perfums d’èxtasi de mareig; ah, llavis pintats d’un carmí viu i lluent que em transfixen el cor com papalló o ocell per dard amorós o coltell assassí colpit, i se m’hi mor, l’ocell, el papalló, el cor, a la gàbia del cos mig esvaït, en esglai d’enamorament fregit), la bestial femella imponent s’aixecava d’una revolada i canviava la fesomia. Es tornava altívola, orgullosa, alta i aguerrida com l’estàtua de qualque Minerva molt irritada i venjativa, i s’esperava que mon padrí Aristarc eixís de la sala de banys i la pagués, i fotéssim doncs el camp que es pogués ella ocupar del client proper, o potser d’alguna art artística amagada, atès que, com et diré, en realitat era molt artista, no solament com a dominant mestressa, també com a artesana d’artefactes de vàlua pel cap baix museística.” “Ah sí? També?” “I tant. Joiells i perfums, i corbatins i cintes. Però espera’t que encara no t’he dit el millor. Mon padrí se m’enduia aquell hivern a ca la dòmina com qui diu cada dia; un rendista ha d’ésser pervers, no pot ésser altre; ja ho ha tastat tot amb l’excés de cèntims que té; com més vell es fot, el gust se li empedreïx; què et roman? Cal anar, i amb l’afegitó de la necessitat de la humiliació com a purga contra la perversitat (permesa per la filistea societat) d’anar robant la població qui penca i treballa, cal anar tastant plats més i més exòtics, diferents, marginals, prohibits...” “Renéixer-hi rentat, en matriu terapèutica de mestressa qui representés la mare terra; t’entenc.” “Ah, Ernestina Pistó! Encara la veig, estatuesca, dansant, adorable, dominant, fent tremolar les taules de l’empostissat! Cap als trenta anys tenia ella, mon padrí seixanta passats, jo deu, deu i mig... Quan no gaire més tard m’hi volia casar...” “Mana?” “Em deien: ‘se’t menjarà de viu en viu!’ ‘Millor’ pensava jo, ‘tant de bo! Això voldria dir que en acabat de ben poc, paït, transformat en la merda que sempre he set als seus ulls, hauria atès l’indret sagrat pel qual sempre tant he gruat: el seu forat del cul!’ Car sovint és massa generosa, piadosa, me’n perdona massa, i de prou crespes; mai no em puneix prou!” “Em sembla... em sembla que m’he perdut...” “Gens pudibund, he començat a acostumar-m’hi, he fet com mon padrí; descuradament deixant-me oberta la bragueta, amb els aidoion (les vergonyes) mig enfora, traient el nas, i cada vegada amb més empenta, trempant amb més eufòria, ullant les revistes sense contemplacions, com si he guanyats deu o vint anys d’espetec, amb, a pleret, pler d’orgasmes solcant-me incessants... Ah, futuret rendista pervers! Mon padrí Aristarc aprova, ara brandant (aquest xiquet és un murri!), ara mig guerxo i abaixant el bec (així se t’esborren als ulls lleganyosos del totpoderós les culpes), i ella, la totpoderosa, alhora esclafant-li els ous, arrapant-los-els d’una estrebada i prement-los-els a tot estrop... I ell, com jo (se’n ve de mena!) (el seu hereu) feliç, feliç a més no púguer. Feliç, al cel, en domenge de la divina, al paradís de la deessa; dòmina, cap als trenta molt ben portats, en l’esclat del físic perfecte de la femella guerrera, assassina. ‘Mateu-me, mateu-me, Ernestina, que em mor!’ I ella, amb l’agulla esmolada d’alguna ungla llarguíssima i pintada de pregon vermell, burxant-li els pixats a la bufeta... Mon padrí se n’ha d’anar novament al bany; cada dia la mateixa comèdia... Avui els seguiré, odoriseqüent. Odoriseqüent: qui segueix la pista o l’esclau, l’aup, ensumant el solc deixat per la bèstia ambrosíaca, les petjades de l’animalot en zel qui cal caçar (suors, ambres, espermes, efluvis, verdets, vescs, mescs, llets, pets, hum-hum, hum-hum, ensum, ja et tinc!)... I ara esguardant pel forat del pany – és un pany dels anys cinquanta, amb dues polzades d’escletxa: tot s’hi veu. I mon padrí jeu despullat a la banyera i, a la seua cara amatent, la dòmina hi buida la pixera, a la seua cara celestial, d’angelet, d’Aristarc Verdura anat a la glòria i en companyia dels olímpics més ferms, el banyut Júpiter, el banyut Odí, el banyut Moisès, tots els banyuts, és a dir, els més potents déus mai inventats – i les deesses, llurs molt putarretes consorts, les qui se’ls pixen, caguen, vomiten, al cap, entre banyes, tos merdós, de bou, capat i de vit tort i curt – i n’Ernestina Pistó, divina dominadriu, cagant-se-li ara a la cara, deixant-l’hi rajar les formidables catamènsies, pixant-s’hi, blennorràgies iridescents, escopinant-hi, fent-hi setze, mocs, llefiscositats, hum, deliciós, saborós, exquisit, excel·lent!” “Rendista pervers, ausades, comprenc; els qui no tenim prou ferralla a la butxaca, encara pensem a gaudir algun dia amb alguna d’aqueixes deesses miraculoses, però per a un qui ja ho té tot de petitet, qui, amb el seu infantiloide buderó convertit en cimbell per a caçar senyoretes a la caça del xiquet riquet, ja ha fet les mil-i-una i amb prou faenes ha deixat de mamar en pits generosos d’amplíssimes, nombroses, dides de totes edats, races, religions... comprenc... Comprenc que esdevinguen apeiròfobs, que una por a l’infinit del tedi interminable els corprengue, i llavòrens... què fer...? Les bestieses més grosses.” “Aquella vesprada, mon padrí, qui ja havia descobert que els espiava pel forat del pany, féu barrila mentre es retirava a la sala de banys; ja no li calia ni pretendre cap mal de ventre; em digué: ‘datpelculi te salutant, cèsar Emili!’ tot content, aixecant el braç a la feixista... i ah, fragilitat, ja no li sentiria dir mai més res. Al cap de poc, ell qui no s’empassava mai la merda, aquell dia, qui sap per què, ho féu... i s’escanyà amb un cagarro de n’Ernestina... un cagarro massa amplot, i eixarreït – massa d’estona servat a lloc sense lliurar, massa esperar-hi l’instant beneït de la dramàtica, espectacular, desclosa – (car per això et paguem, Ernestina, perquè te’ns cagues amb gran efecte al moment precís... de l’escorreguda). I veus, ara ja ho saps, així es morí mon padrí Aristarc, el gran rendista per totes les altres altes instàncies i eminències ciutadanes sempre molt preat, i de qui (tothom fa el que pot, i n’hi ha qui naixem amb la flor al cul, i n’hi ha qui n’hi neixen amb un obús a frec d’espetec encastat), del gran eximi Aristarc, mon padrí, doncs, de qui, dic, heretí la fortuneta qui ens manté boiants, i bonets i alegrets, i untant com qui no ho vol, de sotamà, amb polsims daurats, menudalla, els polítics pels qui tan finament som gomboldats, perquè ens estimen, perquè els donem sempre la raó, criaturetes, i ells fan història, en fem ensems, ens estintolem mútuament i sapròfita, amb monuments per a naltres quan som morts, amb energúmenes glòries d’immenses ‘victòries’ al futbol o contra els quatre pelats negres i indis de torn prests a rebre per a ells. Ja ho veus, ja ho veus. Per cagarro gros, per cagarrot gegantí, doncs, i no... no pas per cap corol·la de tret, per cap poètica flor de bala al pit, llençada per separatista anarquista roig i mig jueu (clandestí, sediciós, estranger), no, per cap dels suspectes habituals, ans... per un cagalló massa foramidat, i tanmateix segurament molt delicat, d’assaborir amb palps i papil·les de llengua de tastaire excels; per palter endurit de dòmina preciosa, així morí, escanyat, engargussat, negat, ofegat en merda, merda cagada en perfecció celíaca – cilindre místic, panaceic – per la meua enamorada molt curosament confegit, en forns de budells tel·lúrics forjat, en ventrell de forta, femellenca, figura fabricat, per un Vulcà acomplit i molt ben parit, no pas com l’altre, i amb un cony virulent i actiu i vital, i no pas cap vitet desfet a l’esguerrada carranxa, una Vulcana volcànica i modèlica, llegendàriament venusta i vetusta, venèria, dona sensacional, doncs, amb qui em casí, beutat incomparable qui em té sempre esperant-la amb candeletes, com ara... que sóc en aquest seient ronyós, delint-me per a veure-la travessar la porta, arribant de Barcelona, on se li ha mort sa santa mare, als cent i mig (vanitoseta, devia traure-se’n uns quants).” “Ah. I ella què deu tindre’n...? Vuitanta?” “Tres. I encara ventant mastegots a tort i a dret. El món és ple de pecadors, o capsdecony qui es creuen que ho són. El negoci és el negoci; sempre ha set una dona molt independent; i complidora, això també.” “Però sense haver anat a la presó abans per haver assassinat ton padrí?” “Mon padrí? El pronòstic, el diagnòstic, el com se’n diu, la sentència, hauria set, amb tota justícia: ‘suïcidi per cagalló de dòmina’, car prou havia dit ‘datpelculi te salutant!’ Sabia ell prou el que anava a fer: menjar la merda per grossa que fos, i d’una sola mossada, tot avall, com qui es llença a l’abís sense fons! Òbviament, pretenia abandonar la brega; ja n’estava tip; massa repetició a la vida, al capdavall, quan ets prou ric que res no t’és interdit. I ell també molt complidor, un home com cal. Tots els papers en ordre. Heretaria els seus milionets així que assolís d’arribar als divuit anys. Petit ajornament; un nerviosisme de vuit o nou anys – encara em tremolen els dits, veus? Però ell, res penjat, res deixat a l’atzar; el seu nét preferit, el seu company de darrera bogeria, amb tots els drets reconeguts, notariats... I sobretot recorda que aquella vesprada fatídica, va obrir la boca, i a gratcient s’empassà, com dic, la merda sencera de n’Ernestina Pistó, dòmina ínclita.” “Cert, tens raó.” “N’Ernestina ix del bany esglaiada, amb una por (allò em desil·lusiona una mica; fins les heroïnes més heroiques tenen un instant de feblesa: totes les divinitats són humanes!). ‘Què farem, Emili?’ Ens espavilàrem. Esperàrem que caigués la nit. Foscor sense lluna, allò ens afavoria bon tros. Ella i jo, agermanats per la sang (m’obrí les venes de la manoquella esquerra amb un ganivet dels seus i ella també es féu un tall al braç oposat, i unírem les sangs i juràrem silenci i germanor eternes, i naturalment odi immarcescible contra tot enemic), transportàrem el mort escales avall i fins al maleter de l’automòbil de mon padrí. Ja ho havia jo abans preparat tot. Havia anat a casa; havia dit a la padrina que el padrí m’havia dit que tornaria tard, i que m’havia deixat suara a casa i que se n’havia tornat al despatx d’un advocat o altre a enllestir-hi un negoci; i després a la cuina de baix havia sopat amb les minyones (a dalt hi havia una festa, amb ma mare, la padrina i un merder de convidats), i en acabat me n’havia anat a dormir, i una mica més tard havia fotut el camp per la finestra i havia tornat a ca la dòmina sacra (flaires glorioses, visions cèliques, el cor en un nus). I ara tornàvem amb el cotxe del padrí, ella conduint, i ell mort a dins. I jo entrava amb la meua clau per la porta de baix, de darrera, la de la cuina, i vigilava que no hi hagués ningú viu, i transportàvem el mort a un dels seus despatxs, i (n’Ernestina li havia extret el cagalló de la gola amb pinces i amb molls de la llar, i per comptes li havia omplert el pap de licors barrejats i perfums assortits, tot el que trobava amunt i avall per les lleixes i laboratoris seus)... i ara el deixàvem enfonsat a la cadira de braços de davant la seua taula, amb totes les pastilles esbarriades a l’abast, algunes damunt la taula, d’altres part de terra, com si el cor li hagués fet figa al moment d’anar a atènyer-ne les potingues que li donarien encara una mica de corda...” “Però us casàreu quan?” “L’endemà que vaig fer els divuit, amb tots els milions segurs al banc; sense dir res abans a ningú qui m’hagués pogut de debò desdir de fer el que ens vam prometre aquell dia criminal. Només ho sabien alguns amigots qui trobaven que millor partit que una dòmina segurament encara el trobaria... ‘Se’t menjarà de viu en viu!’ ‘Collons, què més voldria!’ Una dòmina, ai pobret! Sí, bada! Carallots, no saben pas l’etivocats, el parapràctics, que van! Pobrissons capsdetrons! Car una dòmina, això... no hi ha dona qui siga tan dona com una dòmina... El paradigma de la femellesa regnant, imperant, dominant l’univers! N’Isis reencarnada! Carns de fembra en perfecció sobreïxent, insuperable! És clar, és clar... llevat que... n’Ernestina... n’Ernestina a mi mai no se m’ha volgut cagar a la cara...!” “Home, comprensible, Emili; el trauma...” “No, no! Prou encara es caga en tots els altres! Només jo en sóc l’excepció! Ho fa per domini! No és pas dòmina de per riure; si una dòmina no domina el seu home per domenge invertit o agressió contradictòria no és pas dòmina gaire dòmina ni rebregadament furgant ni intensament nafrant ni res. Per això voldria, a canvi, que... no sé pas... que algun dia li agafés de debò gana... i se’m mengés... Se’m mengés del tot! Nyam, avall! Uns quants rots. I au. Allò acompliria tot els meus somnis de rendista pervers (tautologia, i tant!). Tant se val. La qüestió... allí sóc... convertit a la fi en la merda que hauria volguda empassar-me per a morir-m’hi escanyat! I ara ironia dels innombrables cosmos interconnectats! Renascut en merda al moment de morir! No hi ha glòria major, en Gifre, creuràs-me, no!” Romanguérem destriant mentalment els abstrusos dilemes presentats... Portes, altaveus... Quan arribà n’Ernestina, una dòmina granada, viu, sorprès, fetillat, que era de debò una deessa personificada, tan esvelta, grassoneta, elegant! Amb res de balder; amb tot tan ben col·locat! I carregada a curull de càrregues sexuals. Me n’empeltava immediatament, me n’encomanava; lligat sentimentalment de cap a peus. Privadament, mentre n’Emili cridava un taxi, ens adiàrem per a una sessió de maltractament extrem, una molt merescuda punició de vellet mal criat, amb tots els ets i uts – i assots i knuts. Se’m cagarà a la cara... se’m cagarà a la cara i m’hi relleparé... i tot això li ho refregaré més tard (que es fote, que es torne verd de ràbia i d’impotència!), si mai el torne a veure, assegut a qualsevol altre seient públic, li ho refregaré ben rebregat per la cara, dic, al seu marit n’Emili, maleït (l’enveja em fa parlar) rendista pervers, hereu del gran feixista còmic n’Aristarc Verdura, prohom molt honorat (encara ara de tant en tant, en la seua memòria molt colt i vantat per les ridícules autoritats presents) i reproduït (una carota farta de mesell tirà) a les repugnants publicacions locals, per a imitació de les degenerades bledes traïdores generacions vinents.