trenta-setè Verdura

Aristarc Verdura, mort (i remort) (37)








N’Aristarc la seua truja repel·lent de fementidota dona sempre el duu de corcoll. Es diu de dona lliure i emprenedora, mes de fet és una mala puta i prou... una bandarra bruta i virosa qui sistemàticament i sense gens de decor, ni recança ni vergonya, prou sovint, i amb animals de tot gènere, son trist espècimen de naquis marit no encuguceix.


Té na Tecla un cotxot de color verd; de verd de merda, de merda de marmanyera, de verdura podrida i de cuc corcat.


Així mateix té (ella) un fill vermell com un pebrot qui es diu Dionís i juga al futbol. Ha anat avui a veure’l jugar. Ara, els pares de tots els altres minyons s’asseien a taula a fer la berenada campestre en acabat del formós matx infantil, i fou llavors que sense solta ni volta na Tecla Verdura trià la vàcua estona per a demostrar’ls a tots plegats el seu domini de tres esports alhora: bàsquet, trinquet i futbol. Els pares arrufaven el nas com si de na Tecla n’eixissin efectivament efluvis pútrids, bafarades d’enfit, mentre que les mares (totes putes i qui es grataven d’amagatotis on els pruïa) un estrany tremolor d’anques les prenia i suquets lascius els davallaven pels amples glabres cuixams.


“Reialme maleït de les lúbriques idiosincràsies” remugà n’Aristarc, qui espiava de lluny, rere uns arbres roïns.


La xiqueta Agnès, germaneta d’un dels jugadors, aixecant-se ja les faldilletes i abaixant-se les calcetes per a deixar anar el rajolí, l’hi descobrí. Abans no cridés i el tractés de letal pedòfil, n’Aristarc la va voler fer callar amb un mastegot a la boca. Vés a saber per quina mística afinitat, el crit que anava a fer la xiqueta nogensmenys li brollà a ell. “Maleït pedòfil a l’aguait!” esgaripà, i com al seu bram bragut amb desesperació terminal un ramat de pares molt agressius encontinent no fes cap, els mostrà l’acte del fugit pedòfil: la xicotella amb la cara sangosa i la nua roent carranxa enlaire.


“Us el creguéssiu pas!” digué la veu heroica de na Tecla darrere l’escamot assassí, “sempre s’ha vist molt atret per la quitxalla; és amb els únics amb qui gosa treure-se-la; xil·la enxonada, incompleta, quimèrica, nana; només amb prou feines incoat pseudo-adminicle, vull dir, apendicle, xemicat ans botxinejat per la qui se’n fastigueja, se n’horroritza i mana; una dona normal no pot fer-hi altre, se li n’hi riu i l’hi n’etziba guitza o tisorada”.


Pobre Aristarc, la mort imminent li corroeix el pinyol; no hi ha remei, es diu; i cau agemolit, esfondrat, retut, espinyolat, com ninot sense borra.


En acabat que l’han ataconat de valent i lliurat a la bòfia, encara tanmateix viu, l’advocat gratuït de torn, en Narcís galdós, del guerxós ofici, li recomana...


–Hauries d’anar que et garrotessin de mantinent, malparit. Per casualitat, i qui sap si sort o dissort, s’esqueia que, en acabat de molt de furgar-hi tota mena d’escamots d’experts ni voluntaris de benemèrita valença, uniformats com cal amb uniformes d’una estrafolleria o altra, no troben al conyet de la minyona cap mena de lleterada. I mira que hi escandallaven amb cercapous i aparells així mateix discrets, i hi ficaven el braç fins al colze. Et salves del sacrifici com àvol cabra mana i amb qualque signe diabòlic entre banyes. T’enviarem doncs pus tost a l’ermitatge dels treballs forçats.


“Allí, això rai, t’hi atonyinaran sistemàticament; car... per qui sap quin fenomen arquetípic... nat de la delusió més boirosa, estil esperit religiós envejós, exacerbat per qualque neguit rosegador que els rata o arna un poc més l’esfilagarsada consciència on la raó no hi cap ni té on penjar-s’hi, teranyina flonja... les tèrboles ximpletes brutals natures (vull dir, la brivalla psicòtica), aplegades amb tu a la cangrí, consideren amb totes les de la llei que els torts molt bàrbars que elles perpetraren, com ara estossinar malament rai (amb sangassa i ossos trinxats en un cercle macabre on reconstituir cada cos fóra de boig i d’il·lús), posem per cas trenta-i-cinc vianants i mig, amb qualque bomba de mà o altra per tal d’assajar d’obrir una furgoneta blindada i extreure’n quatre pistrincs... consideren, dic, que això, posem per cas, no és res comparat amb el crim molt més poderós ni paorós de voler mai acaronar amorosament el culet d’una poncella.


“He parlat amb na Tecla Verdura, llorda bagassota sempre presta que hom l’esbotzi, i he vist doncs al primer cop d’ull qui és la dominadora despietada i qui el malastruc dominat — i si com vagament pretens, dius que no saps si ets dominat per la teua Tecla més que molt tocada, matxucada, saps què...? Inverteix les esdevinences — o demana’t: quina escaiença existeix que els escunços s’intercanviessin...? Cap, ni pensaments!


“Car... hauria ella pres per telèfon l’encàrrec de la teua amant qui t’esperava a tal hora a tal indret? T’hauria ella esperat que tornessis de la bestial cardada repetida que va durar fins a les sis de la matinada? Et cap al cap que potser t’hauria ella demanat humilment, tantost t’havies jagut al llit tot cansat, que li ensenyessis si us plau el sexe perquè pogués admirar-te’l com te l’havia l’amant fet malbé amb el descordat ultra-ús...? Al contrari, carallot!


“Per començar, no hauria pas pres l’encàrrec, i encara menys no hauria agraïda fleumament la trucada a la rival... I en arribar tu a casa t’hauria fotut un gec de garrotades... I això si no et foradava amb un punxó, amb un atiador o amb un piolet, alhora manant-te que immediatament reneguessis d’aquella donota... I tu aleshores què...? Sobrevivint (que tampoc no és gens segur), hauries obeït tot seguit... i molt, molt, molt acollonidament.


“Cert que això teu, al plec crural, és una mena de clítoris mascle i prou... Ets als percentils més baixos, gairebé fora de mapa, de gràfic... tan mínim que caus part de baix al raconet de l’esquerra... La brutalitat de la safarosa deessa serva un punt de defensabilitat... Com ara si casant-t’hi l’haguessis enganyada. Rai encara que es veu que teniu un matrimoni estil de porta amb dos envans, vull dir, amb dos batents... és una porta amb manies... per a na Tecla porca i rude s’obre dels dos costats, sense entrebancs, i hi entren i surten a lloure els amants i les amants... Amb tu, cagarrines, no s’obre de cap cantó (només n’entren i n’ixen, remots, tortots, els retrunys, les repercussions, els mormols tèrbols de l’incert mareig).


“Saps què? Per a salvar’t la pell... no pas intacta, car adobar-te-la te l’adobaran... mes si més no la servaràs si fa no fa collada als ossos. No t’espellaran, diguem-ne, com farien els cucs del cementiri. T’escapollaran, això sí, et perforaran cada forat... Mes sobreviuràs, confiem-hi.


“Tret que, com dic, per a això, ens n’hem d’empescar un millor... un millor estratagema.


“Et faràs passar per dona. Si et fas un tall, et donarem desinfectant. Fes-te’n un de ben visible, clava’t una forquilla al nas. Amb el desinfectant, rai. Davall el teu clítoris diguem-ne mascle d’amagatotis fes-t’hi en acabat una ascla... allò serà el teu cony. Algú amb cony és una dona, no hi ha millor definició. Desinfecta-te-la els dies que durarà el juí. L’allargaré fins que el nou cony sigui palpable... car sàpigues que tots te’l voldran palpar... el jutge Jeroni, el fiscal Jaumet, els saigs i els batllius, els experts i els escombraires, els uixers, els magistrats dels marges...


“Els dius que sempre fores dona, que no era pas que la teua repulsiva dona et feminitzés totalment, de tal manera que ara, emasculat del tot, tothom et tractava en femení... i sobretot les seues amants, veritables molt malparides mènades... de qui n’érets sempre podrida esclava. Esclava masoquista, car prou t’abellia pler que tant la colossa com les seues sicàries et maltractessin. I cap de tots els teus incessants gemecs ni precs no foren mai eixoïts... Més dures que no escíbals, aquelles donotes, aquelles güínes, aquells gallimarsots, cavallots, tervagants...! Prou pots! Totes et ponien!


“A propòsit, sí, els assegures que et fan menjar llurs estronts, xarrupar llurs diarrees, menorrees, gargalls, perbocs, etcètera... T’oïm, mes qui t’entén, esclava (et diuen), i et valdria més no fer-te pas oir gens, no fos cas que encara et castiguéssim a no rebre gens. No rebre, bufa. Per a un masoquista, no hi ha pitjor càstig.


“Tret, és clar, que sense ésser llur esclava masoquista, de què els serveixes...? De res!


“Tot això diràs al jutge Jeroni. Que tenies tanta de por que quan no els serviries de res, ni per a fregar’ls el terra, gratar’ls els peus, llepar’ls la figa... et tallarien el cap... com a n’Orfeu... I que aquell jorn maleït al camp de futbol de l’escola... tu, doneta esclava, et veies orfeònica, cantant absoltes, com una bogeta inofensiva, esgarriadament anant de bosquet en bosquet, de font en font, de corriol en corriol, de nàiada en nàiada, de paitida en paitida... com el cap de n’Orfeu, pilota de futbol escaguitxada, derelicta, tinyosa, i... i...


“I... senyoria, com podria ésser pedòfil? En tot cas pedòfila, mes com...? Amb una xiqueta...? (diràs mostrant a totdéu ton cony idíl·lic, només amb la mínima curiositat d’un clítoris una mica grosset). I en Jeroni caurà de cul. I tothom.”


(...)


En Jeroni Barbablava ha pujat al terrat del jutjat. A parlar-hi amb el destarotat ni espellifat professor qui hi viu (hi fa la viu-viu cruspint-se desganat allò que en Barbablava l’hi duu o allò que als ocells predadors qui volen part damunt seu mai no els hi cau, per badocs, de les urpes).


—Professor, tenim a baix un altre cas com un cabàs. La bòfia i els veïns (qui com sabeu són encara pitjors, car tenen la crueltat més apujada) m’han portat que enviï instantani al garrot una pedòfila qui segons ells hauria volgut seduir una criatura... tret que era una criatura femella!


—No em fotis riure, Jeroni. Amb què l’hi hauria “llevat l’honor”, que en diuen els carrinclons... amb el clítoris...?


—Precisament!


El jutge se n’anà rere la porta del terrat i, estrebant-lo per l’orella, va fer-hi entrar n’Aristarc(a), tremolenca engrillonada rea.


Quan la recent femella es va veure entre aquells dos inquietants homínids, el seu assaig anatòmic, que d’un temptatiu xicarronet n’havia fet dubtosa bandarra, periclitava; se li fonia, se li marejava, no sabia cap on treure cap; de por que en tenia, d’ouets diminuts i tímids, encauats, virava, vull dir, el tripijoc a la carranxa, a confusió llefiscosa.

El professor i el jutge s’ho guaitaven ben interessats. La peri-glútia glutinosa metamorfosi en curs, sobretot.


—Això deu ésser allò que en diuen, els qui se n’entenen encara menys que no el tit, “hermafroditisme al xup-xup”... somatització carranxívola a mig cuinar... en procés d’assoliment ni d’assolament (decretà el professor). Saps què...?


—Vós direu, professor.


—Jeroni, condona-la ara mateix! M’hi casaré, vull fer-li un fill “especial”... fenomenal... d’allò que no hi ha!


—Som-hi.


—Car, recony de déu, tu, l’experiment prou s’ho val... Què en sortirà, què sortirà, eh...? Enigma cabdal. Em sembla que... n’estic segur. El resultat de la barreja és potencialment decisiu per a la història de l’univers. Tot petarà potser amb la creació d’aquest collons de messies més collonut que no cap. T’imagines...? Se’m fa la cigala aigua! A tu no...? Un professor de capacitats cranials astronòmiques i una mitja femella a mig fer, com qualsevol teratogen organisme ignot qui fètid brolla dels fangars magmàtics de la més reculada ni cagada avior! Haig de cardar-me-la ací mateix! Faldilles amunt, datpelcul! Tret que no et donaré pel cul. Pel cony!


—La foteu massa grossa, professor! (se li’n reia el jutge Jeroni Barbablava com veia que el geni no era capaç d’endinyar-li gens endins).


—Jeroni, càgum déu, porta el teu del martellet de silenciar la cort, hi burxarem amb el mànec! Deu ésser que el tel de l’himen de la meua dona amb els anys s’és massa empedreït ... verge inveterada... de tel massa eixarreït... ho diuen els clàssics de les ciències estel·lars i aqueològiques... i les obs... tètriques... i les no pas tan tristes i tot...


N’Aristarc(a), desesperat/da, per aventura per a estalviar-se tantes de tortures ni iniquitats afegides, feia acte que es volia llençar daltabaix del terrat, mes els dos energúmens, farsants, el/la tenien ben aferrat/da.


El mànec de la maceta li conreaven, nafra de l’entrecuix amunt, tota mena de florents peritonitis. Els estellats budells s’esguardaven el letal intrús amb ulls estelats... On anirem...? (es demanaven, passius, privats de tot peristaltisme ni d’espoderaments), ai, més ens val un suïcidi col·lectiu!


Amb tot això, doncs, n’Aristarc(a) es moria. L’esperit, tot ensangonat, se li envolava, tot i que (indecís també en aquesta més etèria condició), ni cuca ni moixó, tampoc no sabia si pujar o davallar, envolar-se cap a la dreta, cap a l’esquerra, terra endins, cel enllà...?


Els dos violaires ni estripaires de carn innocent i fava bleixaven ans panteixaven feixugament, l’un cardant, l’altre esclafint-se. L’esperit no gens concret de n’Aristarc(a), llas, es veia aspirat, empassat, per les dues salvatges mediocritats...


Apareguts pigments iridescents blasmaven debades les pells dels agressors — eren part de dins les impotents ditades o grapades de l’ànima de n’Aristarc(a) qui pugnava per tal de no ésser absorbida del tot en els àcids corrosius dels cossos d’aquelles dues obres mestres humanes. Dos parangons de la humanitat qui doncs a n’Aristarc(a) se li cruspien l’esperit i tot... se l’hi cruspien... se l’hi cruspien a pleret i de pressa... fins a anorrear-lo ni del record dels lectors d’aquest relat incertament tacat ci i lla per les ubiqües minúcies rudimentàries d’un episodi sense solta, només fugaçment intuït, o... qui sap... sentit... remot... al fur intern... dormint... despert...


Tot això deu passar cada dia... a un lloc o altre... ben a prop... mes qui mai... qui se’n recorda mai, eh...? Ni fins i tot... qui... qui s’ho creu...?


El jutge Jeroni, com dic, s’esclafia... Allò era massa còmic; el professor perdent una petita part de la seua enorme dignitat bo i manxant amb el vit encès en un cadàver qui pus tost semblava titella irrisòria. N’hi havia per a contar-ho més tard a l’ateneu dels juristes — com s’espetegarien de riure, esgargamelladament!






~0~0~





Aristarc Verdura sa femme l’énorme salope
à la sortie de Paris s’est plantée pour faire l’auto-stop
le camionneur qui l’a pris, lui et son compagnon
l’ont baisée sis fois avant même d’arriver à Avignon
où son mari l’attend tremblotant d’amour, poupée de son.


–Avez vous, ma profonde altesse, eu donc un bel trajet?


–Ri, charlot, car j’ai voyagé avec le camionneur abject
qui assassine et étripe les gonzesses d’ici à Bradford
et je suis pourtant encore là pour te raconter la bourde.


–Oké, merci, déesse, mais pourquoi rire si fort?
Vous me faites là une peur noirâtre, et lourde et balourde.


–Il sais où j’habite, il a la clé en plus de l’appart
il reviendra la nuit à son retour adventice
et montera à mon lit et t’y trouvera novice!


–Quoi, maîtresse, moi? Pas plus habillé en poète anar
mais en femmelette sissy comme la sœurette de Ford
qui était putain et vierge et riante jusqu’à que la mort
ne l’éventre entre cris d’abordage et autres voix divines?


–Devines bien, cornard; pantin riant aux paradoxes vitales
tu dors ici habillé en belle dame aux vices paradoxales
et lui, vampire affolé, s’en léchant les saignantes babines
un con ricanant t’ouvre des basses parts rudimentaires
jusqu’aux yeux toujours friands de cochons mystères.






~0~0~





Aristarc Verdura his turdy wife was a fat stinking whore called Daisy. And if there was one thing Aristarc hated was Daisy’s fig. And yet he had to put up ever so often with the same whimsical sudden slap of a shamefully obscene command... to wit, the following: “Come here, cuck, and suck my fig,” barked in this awful tone, or in an even worse one, to boot; always the tenor of her injunctions going along a terrifying trend that involved in fine some sort of added dangerous enough physical discomfort to the mere malignant fact of having to lap up the ordure of her discomfiting fig.


Whatever the tone, though, little couldn’t he help it. Gagging and floundering, helplessly flapping his fins, he would then comply, utterly disgusted and nonplussed, and fearing (as stated) for his life... He... the while the ordeal lasted... only that little bit of a sliver of foul breath of being smothered, of finishing all finished, and strangled and choked, both by the stercoraceous muck of her fig and the unendurable pressure of her enormous and morbidly flaccid thighs into whose juggernautish masses, shaken, he faded, gulped, as if absorbed.


He had to incontinently fall in with every one of her wishes, even when so gruesome as that one... of having to suck her hideous and poisonous fig... until she catastrophically came; he was compelled to acquiesce all along... or else Daisy would get so mad he then ran the risk of being crushed, or shot and stabbed, or even condemned to a narrow dark room without food or water for weeks on end.


Contrariwise, if there was a thing Aristarc loved was avocados. He relished them, and often after having sucked Daisy’s fig to her sleepy satisfaction he was rewarded with the permission to eat a more or less sizable bit of one.


As the gourmand who prefers the meat stuck to the bone, he particularly enjoyed, from the avocado as a whole, its nut; he loved to put it whole in his mouth and lengthily clean it with his rattish teeth and lizardly tongue. Only that while he was performing such a delicious activity, he was also pestered with an anguishing thought...


What if the slippery nut escaped his mouth in a sudden inward rush... and invidiously lodged itself in his narrow gullet...? He would for certain then choke to death.


With loving care, he taught Daisy the Heimlich maneuver. True that while teaching her to practice it on his body, she managed to break a couple or so of his ribs. No matter; she at last knew, and Aristarc could always trust that when the need arose... his fat whore would know how to press under his diaphragm with the right address... in order to dislodge the murderous nut... albeit with the unavoidable painful annoyance of a few more cracked ribs.


He truly hoped Daisy would make good on her learning and save his life; she had nothing to gain by letting him stifle to death. For who else would afterwards have sucked her foetid repulsive fig with such assiduity and proficiency and conformity as him...?


Be it as it might, once it happened that Daisy wasn’t home, gone fucking, probably with some sick dirty fortuitous creep in the tenebrous unwholesome corner of a perilous alley... and Aristarc, enthused, elated, breathing much better, tasting the acrid piquancy of giddy freedom... saw that the coast to the joys of the kitchen was clear.


He knew that often nights, when the fat stinking whore was too sleepy or too drunk or too stuffed up already, she made such a mess in the counter that some of the goodies she was rummaging with and forcing down her hole fell through the cracks behind the drawers, where the teeming vermin also hid... and some heavenly items thus became providentially unaccounted for, the horrendous termagant thinking that in her stupor she herself had surely consumed them the day before.


Now Aristarc, a palmy beast of prey, liberated, sinewy, erect as the very scepter of a king of his house, fell head first into this balmy chancy treasure. Astounded, the chary roaches fled. And the booty they had motherly watched over all those longish nights was great... the trove, the find that awaited the unharnessed hero topped all hopes.


An avocado was there not yet too spoiled, just slightly mangled, but toothsome and somewhat still congruous nonetheless. He ate it all, relishing every bit while muttering catchy shreds of some crimpy insistent little song under his easier purling breath.


One thing he didn’t dare do, however, seeing that his big weirdo piece of shit of now no doubt over-soiled whore wasn’t there to cover so to speak his throat in case the nut became stuck in his neck, was to put that avocado nut in his mouth... He cleaned and scoured it instead carefully with a little spoon and also with a knife until he was satisfied that none of the luscious flesh remained attached to its burnished skin... then through the window he furtively tossed the traitorous remains of rind or peel and verily the all-cleansed nut of the avocado... far past the road below into the shadows.


This all the time being aware lest the monstrous fucker should suddenly appear... not wanting for anything on earth to be disastrously surprised... her irruption demolishing all his pleasure, plus his digestion, and even... if she felt aggressive enough... his skeleton... He then actually with a stilted ear leaning outside for fear to be taken unawares, and a stalked eye on the ready, trying to see backwards and sidewards... everywhere at all... for her ominous... frightening sinister comical shape... already staggering on her way home... before it became too lunatically late... Aristarc managed to ingest still a few more pickings among the scant lot of the not quite rancid nor too moldy of the ensconced treats. Then to crown his feast... he found, intact, a Calimyrna fig, tasty, pulpy, sleek; for a change an uninfected fig that forthwith he flung down his eager too euphoric palate.


Alas, slippery thick unwieldy morsel! And to top it all no time for chewing, this! Neither this (the fig...) nor this (the time...) nor even that (the chewing...) nor yet... what...?


For indeed minatory alarming steps were thunderously approaching. The fig (this innocent natural fig, not that other one, the frightening all-guilty maggoty repetitious fig of his profligate and atrociously criminous whore,) this one, this harmless blissful stoic survivalist of a natural fig, alas – alas, yes – oh well! – was the one that got stuck in his throat and in a trice choked him to death.


The last he heard was the equivocal key fumbling on the lock, as if the doors to mortality itself... were having trouble swallowing another... lethiferous unwieldy abysmal all-encompassing... fig... fig... of infinite sloppiness... and... and darkest deepest (nothing deeper, obviously) eternity.




~0~0~






Vespre de vespra de Martror






Era la vespra de Martror i, on abans, colgat el vespre, de ressopó, bonament ho celebràvem amb vi dolç i panellets, i castanyes i nyams rostits... ara, llas, pilots de pares aprovincianats, colonitzats, talossos, feien sortir llur canalla pollosa al carrer, cada infant disfressat de monstre repel·lent... i els empenyien que gosessin, sense por de represàlies, d’emprenyar tant com poguessin la gent... els atiaven que burxessin de valent els qui casolans s’arreceraven a llurs domicilis... i insistien que els xarons espantalls agitessin llurs obscens cassigalls i que truquessin a les portes, i que aüquessin i escarnissin i brandessin esquellots i xerracs perquè algú hi fes cap... i amb grolleres invectives els ensinistraven que n’anessin aporrinant els invisibles estadants, fins que quan doncs cap dels esglaiats estatgers al capdavall no tragués el nas... fos rebut, molt esgarrifadorament, amb escardalencs crits de lladre...


—Volem llepolies, o daltabaix les gemonies! —Amolleu pler de bo per als becs, o hi haurà mà de gemecs! —Aboqueu recapte a grapats, o n’acabeu escapçats o capats! —Doneu-ens de dolç, o us fotem la casa pols! —Tireu-ens batialles, o foc a les estovalles! —Ompliu-ens la bossa, o tètrica mort us destrossa! —Càgum déu, perboqueu pistrincs com en Moloc babiloni, o a la gehenna se us enduu l’altre dimoni!


Tafoi, tot plegat! La bordissalla estentòria, quin flagell! Col·lisions i esquerdes se seguien a manta pels carrers. Aviat tothom doncs massa empudegat; i en la foscor ja ningú no sembla llucar-hi de cap ull; armes esclaten, les ràbies s’exacerben...


En Tarquet Verdura, vuit anyets, els seus pares molt malparits ans bajans l’han disfressat de botxí encarregat de la guillotina. A part que té fred al cul, tapat només amb unes escarides braguetes de cuir, la careta de sàdic morro de vaques tampoc no li permet de guipar enlloc gens bé... Les de més de les vegades doncs no sap ni on es fot, col·lideix i s’esquerda seguit a cada cantonada o bony, o s’enfonsa al sot, o s’escallimpa els secs a les arestes d’esglaons i voreres.


Tant se val, pobre xiquet; ara pujava les ronyoses escales devers qualque ombrívol pis llunyà... i algú o altre obria una porta d’una revolada... i amb l’aürt el carallotet rodolant daltabaix, com si per les gemonies que dic hom l’esbalçava. Tot de sobte, gemecs rai a les escales infernals! Quin xivarri ni cridòria, i quin vaivereig de veïns! Un grapat d’esverats hi fotia cap. “De qui és aquest marrec desmanegat?” esgaripaven al replà de baix. “Cal dur’l a l’hospital que té un trep al cap que hi passaria un poncem, ah, i (nyec!) afegiu-hi el coll romput.”


Érem el ramat de ploraires i carrinclons doncs a l’hospital, i en Tarquet Verdura, tot fet malbé, l’esconillaven cuita-corrents cap a operar.


A la taula del quiròfan, amb filagarses de l’uniforme criminal mossegant-li les nafres, hi rau, magre, escarransit i encara més exposat, el cos absent, desmemoriat, d’en Verdureta. Una cirurgiana rossa i gemada, quillada com cap artista molt vana de cinema, amb aires aristocràtics veus que s’hi atansa. Li cus tanmateix eficient rai l’esvoranc a la closca... Llavors, dominant la cosa, demana ganivets, escalpels, broques, mandrins, i brocs addicionals... En acabat, al coll del feble carnífex fals, maniàtica s’hi aferrissa. Llas, quan més delicada era la tasca, d’un dels fanals més lluents de cap enmig, una aranya gegantina en rellisca i se’n desprèn; no cau del tot... d’un no gens higiènic cordillot roman, ballant, penjada! És una aranyota peluda i negra, d’ulls vermells i fulgurants, grossa, com dic, pel cap baix de la mida d’un boc banyut, de drap, orelluda com un muricec, i amb una cinta groc mostassa en forma de llaç, a tall de bava o verí que li tombés, com moll filacteri, que als ullals se li arrapa... i on hi diu... “confit o patac, confit o patac, confit o patac, confit o patac!” en ondulat circuit sens fi.


L’esglai de la cirurgiana és colossal. Amb el cop emocional se li espatlla de debò la continença. Tràgica esdevé. I els romanents, si fa no fa. Ensems amollant un mut bleix d’horror, ulls com taronges, etcètera. Era com si queia un llamp al poètic i molt inspirat cenacle silenciós. Tots amb carotes de macabre sacrifici ritual que en revenja equitable vira cap a la resurrecció del monstre umflat i amagat qui s’estotjava latent al cos esbocinat de l’innocent assassinat... O quelcom d’aquest tenor o jeia...


La qüestió, tant se val, que el gest sobtat de por que la impressionada metgesseta no feia amb el ganivet, és clar, en rodó escapçava en Verdureta. La seua clepsa encara mig emmascarada cau de la taula i rodola pel terra relliscós del quiròfan. Sang pertot arreu. Quina pilota més llorda! Gosar aixecar-la i mostrar-la al public fóra de brut mesell. I tanmateix la infermereta lletjota ho fa, a tall de gladiadora fula. Ningú no l’aplaudeix. No som ni bàrbars ni folls. Ni això és cap cinta xereca de cinema ruc. Ni al quiròfan s’hi desenrotlla cap revolució de cel·luloide amb mòrbids caps escapçats estintolats al capdamunt de cap pleixell terrós que adés no gaire escandallava cap talpera prop cap cep o llambrusca broixos, gords. No, no! Hè! Lluny d’osques que n’ets pas poc, gamarussa! Ull viu!


Al contrari, els foraviats benèfics allí reunits ens en fèiem creus. Ni sabíem que aquell hospital fos de fantasia, per espectres forasters també envaït... infames, repulsius... espectres de dol... ecs, posseïts per ridícules dèries supersticioses, ço és, xops de religiositats... de fúnebres falòrnies pel tàndem maligne i indecent de l’església i el comerç incessantment martellejades als venuts mitjans...


Ni podíem, pobres de nosaltres, endevinar tampoc quina fou la mà fatídica, cruel i esquelètica que de la galana metgesseta en féu esbalaïda, petrificada, homeiera. Foren els seus pares...? O, qui sap, els de qualque altra metgesseta immadurota...? Els pares de l’anestesista jovenot i pipioli qui encara el veien com un infant digne de gracietes...? Que simpàtics, ca? Amb llurs caps infantilitzats, no havien trobada millor manera de demostrar llur afecte que amagant la monstruosa aranyota de riure rere el pàmpol del potent fanal damunt la capçalera de la taula del quiròfan...? Fou la ferotge culpable la infermereta lletja i matussera qui, farcit al seu torn el seu caparró de bestieses, pels descordats comerciants injectades, no trobà tampoc millor...? Quin altre fantasma eixelebrat per les propagandes irritants no rondava furtivament, i belleu també horriblement disfressat, per aquell hospital de malson...? Rere cada bata de metge, d’infermer, de frega-terres i d’escura-orinals, quin espectre no s’hi cela...?


Ens entreguipem, agres, aspres, no gens loquaços, com si tothom sospita de tothom. Al capdavall, tots plegats enteranyinats i enverinats per l’aranya llefiscosa, fosca, eriçada, fastigosa... del negoci insuls.


Els fustanys de les míseres disfresses ens aixequen poixeules borrallons d’esgarrifances a les pells. Malfiats, ens mataríem. Més val fotre el camp d’aquest camp de batalla on tot foren fallences. Cap cots, cloc-pius, desfilàvem cap al carrer vergonyós on el mal gust imperava. Ens neguitejàvem per a tancar’ns a casa com més aviat millor. Amargs.






~0~0~