trenta-sisè Verdura

Aristarc Verdura, mort (36)







Ah, arqueòleg Ambròs!



I vós com us dieu?



Em dic Clares; Clares Ombrel·la, i sóc al meu tretzè segon de vida.



Molt bé, senyoreta Ombrel·la, jo ja sóc a les vint-i-dues tocades. Pràcticament ja he dominades totes les àrees del saber, com vós les dominareu si reeixiu com jo a viure gairebé totes les nostres vint-i-quatre hores naturals.



Quina glòria d’ésser efímera, arqueòleg.



Els efímers vivim vint-i-quatre hores trets accidents i excepcions molt comptades.



Aquesta llarga vida de vint-i-tres hores i escaig que tinc davant amb molta d’esperança ni il·lusió no esguard, arqueòleg!



Ben fet, Ombrel·la.



De moment arqueòloga, com vós!



Ja us heu decidit? Perfecte!



Digueu-me si us plau què fóra això... una llosa, una pedra plana, oblonga.



Marca, arqueòloga Clares, una tomba. Dejús hi ha enterrat un humà.



Ah, un humà. Estranys espècimens.



Sí fa. Viuen una mà d’anys i es moren gairebé tan rucs com ja no eren a l’instant on foren nats.



“Aristarc Verdura, mort”, diu la llosa. I la data “1947-2001”? Segurament els segons que va viure?



No; ni dies; anys! Cinquanta-tants!



Anys!



I va morir si fa no fa tan ruc com va néixer.



Quina espècie més ridícula!



L’espècie, més que no ridícula, cal plànyer-la. Tants de segons de vida, i al capdavall per a no re!



Cert.



I aquest trist exemplar. Ja ho veieu. Més de nou anys mort i mai ningú no n’ha piulat mai més. Mai flor ningú no li ha portada, ni pel maig, ni per error. Com si caigués de cap altre pom. De l’abril els plors, són de maig les flors, diu la dita. Doncs bé, som al maig i hi veieu cap flor?



Potser si aixecàvem la llosa?



No s’hi fan flors on és. Bolets dels crois i microscòpics. Aixecaríem la llosa i el descolgàvem, i què us pensàveu que hi trobàvem? Un fotimer de corrupció.



Ecs, en això convertides les innombrables inútils passions de tant de salvatge de repel·lent longevitat afectat, pobrissons. Teníeu raó que cal sobretot compadir-los. Quin fat més penós!



I aquesta pedra tombal encara rai, arqueòloga Clares. Va nua. Tret el nom i la data. La dada de la data... Aquest és l’autèntic horror que l’empastifa... Tots aquells segons interminables... viscuts, és a dir, esmerçats angoixadament morint. Car aprendre, pràcticament ni molla, com us dic. Una capacitat craniana molt nàquissa i, damunt, envaïda per idees vanes.



Nua, aital. Què hi duen les altres lloses a les tombes, doncs? Infantils ninots, ja ho veig! Histriòniques imatges molt carrinclones ni xarones, hà! Estètics esguerros en vòrtexs barroers! Doncs sí que farem goig! Ara, ens divertirem, oi?



Tot símbol, assenyala acció; tota acció, vida, tota vida, símbol. Mai no van enlloc. Sempre rodant en cercles viciats i mai no resolent del tot on caure mort. Ara, teniu raó: és divertit escatir-ne els significats durant uns quants de minutets de la nostra vida. Ens fan la immensa llargària d’un dia sencer més lleu. Estudiar els humans i llurs obres, interludi còmic.



Hi ha un pop qui es debat dins cap tifó; el mateix trop tronat i suat dels tentacles... enteranyinant-se i xuclant al voltant de qualque fugissera ventissa idea; i hi ha un voltor qui posa setge a la gola d’un estruç de qui l’emergent sanglot entristiria cap pallús...



Se’n diuen dimonis i àngels, lleigs espectres coents, sensiblers, eixits de llur molt limitada imaginació.



Ah. Quin zoo més pintoresc, tanmateix. I això? Un oracle embarassat triant entre tastívol xerri abans de llençar a la babalà cap veredicte obtús? És això altre un coet cagant estalzí o un llimac orb jaquint enrere negra bromera de cargol amb menorrees rai? I aquest carallot de nostramo menant la tartana estreta? El seu aire melangiós (ja em perdonareu si us sembla impressió de llega; al capdavall només m’he especialitzat en la nostra ciència de l’arqueologia per uns quants de segons del mig minutet de la meua vida que pens oferir-li per a dominar-la totalment), el seu aspecte aclaparat em duu a creure que no sap on collons s’embranca... com si, farfallós, amollés ordres contradictòries al lleó o al rat qui li arrossega la carrossa... o és el llamp roent que li crema raïms de bombolles als dits, i, damunt, els sotracs, mentre es perd per oldans dèdals d’esbarzers, li maregen els budells...



Aquest és llur déu. L’un de llurs déus. Car l’horrorosa longevitat no és la sola malaltia que pateixen. Una altra d’aitan greu o més és diu teogonia. L’esfereïdora creació d’irrisoris déus pels descosits. Com més absurds millors. No hi ha cosa ni ficció que no se’ls hagi ocorregut de transformar en déu a un instant o altre de llur fatigosa història.



I aquest Aristarc?



Que no hi tingui re pintat ni gravat, ni oscat ni rostat, ni re merescut... cap floreta, cap homenatge... són bons símptomes de l’anònim. Qui no és ningú no rep lloances ni saliveigs, mes tampoc humiliacions ni abús.



L’Aristarc fa rodar la terra! Romanc com el blat de l’any tretze!



No, no! Un petit terratrèmol. Encara no heu estudiat geologia. En tindreu prou amb tres minuts per a saber-ho tot, afegint-hi l’astronomia.



Ah, uf.



El terratrèmol ha fet la feineta per a nosaltres. La llosa s’ha moguda. Esguardem-nos-em l’espècimen. Què hi aprenem? Capat... hum... tothom se li’n trufava... Un pipí com el broc de l’alambí... Un gep dels de portar-li sort... Borni... Sang de tinta, lletraferit... A la faisó feixista, titil·lant, tantalitzat el lector amb idees d’agressió impotent, sempre rere l’autoritat i la injustícia... I, per xiripa, encara més sort, el cul pudent foradat pel primer matalot o matalasser amb uniforme... I això, durícies. Obria les síndries com un destraler, pel mig, saltant-li com pigues les llavors... lluents com meteorits... Tot això és diàfan.



Collons, arqueòleg Ambròs, quina enveja no em feu!



D’ací uns pocs segons més en sabreu tant com jo, arqueòloga Clares!



Voleu dir?



Temps rai. No hi pas gaires bagues, duges, ni mallons ni baules esgarriades en aqueixa especialitat, per a descobrir-hi tot el que hi ha per descobrir... l’arbre genètic de la doble hèlix sencer, i curtet, sense racons amagats. Tot es dedueix immediatament. Tots els espècimens són idèntics. Hom els neix, i ells les passions els roseguen fins que, sense haver-ne apaivagada cap, es moren, igual de rucs si fa no fa, com us deia suara.



Qui en coneix cap, els coneix plegats.



Exacte. I us capfiquéssiu pas gens. No hi ha re en aquest roí, xerec, rodonet estront de la matèria bledament enjòlit al firmament que no es pugui aprendre en vint-i-quatre hores. Diré pus: tot el que hi ha s’aprèn en menys de les vint-i-quatre, i així ens en sobra amb escreix per a festejar una miqueta, oi, cap al final...



Espereu... I això? Guaiteu-vos el subjecte exposat als elements d’ultratomba. Com faria escarbotant l’aviram maldestre, l’espinada ara que se li desfà en fètida pols li escriu, amb lletres rares d’os ensorrat, frases d’antics romanços fins ara enrabiadament oblidats. Quina anatomia més suspecta, no creieu, Ambròs? Quin atac més agressiu contra el “creador”! Això fa riure! Hom crea un déu per qui hom diu llavors que és creat, i ja ho veieu, fet a jova! Ni els ninots malguixats a les llordes parets dels canfelips per les criatures més carallots qui hom blasma llavors d’obscens i amorals! Qualsevol humà, què altre és que bossa amorfa de molta de merda?



Teniu raó, Ombrel·la. Ho veieu? Ja heu après gairebé la totalitat d’allò que l’arqueologia no ens ofereix! Pedres més o menys amuntegadotes... i, dejús, restes d’objectes mig entretinguts i de cossos colgats.



Com se li devien fotre els compatriotes! L’acoltellaven amb crus escarnots com s’acoltellen amb insults molt apujats els escarbats més ancians qui llavors se’ls cruspeixen. Això... ah... és gallet que em dispara enyorances de fa uns quants allunyadíssims segons... quan durant el nostre gairebé oblidat diàleg... (potser us semblaré hostil en les meues memòries de fa tants de segons, mes pot hi puc fer re; sincers som els efímers)... parlàrem, com dos investigadors molt assenyats, de les versemblances casualment accentuades per les proximitats de les espècies encara amb un cert vigor barallant-se per a respirar els rebuigs produïts per aqueixa aïllada gàbia o esfera que hom en diu, puerilment, globus terraqüi, oi? Ens anem entremenjant i entrecagant musclejant que què hi farem, com si som una colla d’amics qui ens robem, violem, matem i ens fotem tota mena de barbaritats només per a no plegar de viure.



Ho poseu perfectament.



Algunes espècies, damunt, han de patir de viure (anys i panys sense fi!) amb una forma horrorosa, feta de carn i merda, dues cames, dos braços, un coll.... Quin desastre!



Quan estudiareu botànica tornareu a trobar-vos millor. Ah, les selves i els jardins, les verdures! Els boscanys plens de males herbes... deliciós! Els fiblons i les potetes i pinces de totes les bestioles qui s’hi amaguen. I fotreu un cop d’ull als conreus! Vívids instints se us desvetllen a l’ànima! La geometria, hum, i els sembrats! Cada planteta ni brot, olorós dignitari de la cort més com cal! I com més reclusiu, més exquisit. I trobareu quan estudiareu entomologies i epidemiologies cuquetes de la llum! Ah, quina sort, vós, Ombrel·la, encara oberta a bon tros de les ciències. Si n’hi hagués encara per a aprendre, estaria disposat i tot a viure un altre dia!



Vint-i-quatre hores! Sou valent!



Les ciències, Ombrel·la, les ciències! Amb quina ferotge reverència no les colc!



Les colem, Ambròs, les colem!



Ah, com assaborim, i amb quant d’enginy, cada vegada que llevem qualque vel a la natura! No cardarem pas nosaltres amb tant d’orgasme abans no morirem! Darrer petit acte que fotrem: fotre. Fotre durant mig segon, amb qualque femella moribunda com jo. Abans de pondre. Amatent sentinella de la mort, i rabent.



Ah, Ambròs, com em plauria ésser a la vint-i-tresena hora, com vós! Saber tant, i potser, qui sap, belleu... poder tindre l’orgasme ensems.



Sou Ombrel·la un dels millors deixebles que he tingut en cap de totes les immensíssimes hores que he viscudes... Però prou! Som-hi, anem per feina! Ara que domineu l’arqueologia, on foteu lo camp?



Qui em recomaneu ara de mestre, Ambròs? Algú qui es conegui de verdures? Creieu que aquest pobre desgraciat d’Aristarc Verdura, si ens guiem pel nom, hi pescà gaire, entre clorofil·les, vull dir?



Crec que els humans no hi pescaren mai re, de re. Visqueren com viuen, en aquest 2010 exactament tan rucs com durant l’altre 2010 de fa mil·lennis i mil·lennis, o l’altre, o l’altre, amunt i avall, sempre angoixats, sempre penjant de la cobejança, sempre tremolant de por. Les verinoses catedrals, el cagar, la dieta, el govern... L’estoïcisme o l’hedonisme, el seny o el juí i els jutges, les jerarquies o les monçònegues amuntegades, les ruïnes o... No; les ruïnes i prou. I les discriminacions errònies, les filosofies...



És clar, amb un cos tan malparit, amb uns trets tan esparveradors, amb una pudor tan grossa... i, pitjor, amb tants d’anys carregats!



Sí ves, Ombrel·la, qui neix equivocat, faci el que faci després, tot ho fotrà a la biorxa. Llei natural. Això no ho esmena cap déu ni ja inventat ni per inventar.



Veig que hi ha pels voltants tombes per què hom es preocupa. Hi ha plantificades floretes, ninotets, llàgrimes...?



Són d’homes recents o d’homes amb anomenada. Homes qui es mereixen fàmul amb lliurea recitant-los ditirambes. Refilets de l’impotent; bisbètiques gemmes del restret. Res no pas convenient ni per a la xagna ni el xanguet. La xagna, la víctima. El xanguet, la plebs.



Ah, sou un arxiu de gom a gom badat de bat a bat! Si sou savi, collons, sabeu de tot! Tantes de ciències aplegades en un tan petit cervell!



Paciència, Ombrel·la, les hores són molt lentes al començament. Però en teniu tantes davant!



Vint-i-quatre, si fa no fa.



En teniu prou per a copsar-ho tot fins al més obscur ni pregon. Prou podeu, nogensmenys. Tants de llibres meravellosament no gens llegits encara!



Què ens passa morint?



Res. Els veïns es venen a molt bon mercat ço del nostre que no volen a casa.



Això no ens diferencia dels humans.



Llas, no. L’Aristarc hi tenia un meteorit, una pedreta blava lluent. Ni bous ni esquelles, ni tarongers ni horts, ni armaris amb llençols ni barces amagades clafertes de pistrincs. Una pedreta i prou. La de la bona sort. Mineralogia us recomanaré.



Ara m’hi fic.



Som a un jorn enlleganyat. L’han ficat en un taüt i se l’han endut al cementiri. L’aboquen al clot com qui aboca oli amb embut. Ja no serà la riota de ningú. Amb reguard entren al seu cau els veïns. Tantost són a dins, la disbauxa. Regiren per les esberles. Llencen guitzes als bacins, s’esguiten amb pixats, bramen els uns contra els altres. De moment ningú no es pren per al·ludit. Massa cobejosos. Fins que... esquerpes esquenes s’alcen en la xafogor. No troben re pus. I així s’acaba el sinistre episodi. Algú d’esquitllèbit s’ha ficada el meteorit a la butxaca. De sobte l’esparveren unes violents sacsades. No troba prou excuses per a acomiadar-se dels companys. Se’n va corrent rere una roca, com atacat per esfereïdores corrípies. Es treu la pedra de la butxaca. Maleït botxí, m’has deixat eixorc, extemporani s’exclama. Car la pedreta era radioactiva, i molt virulentment.



És una història cafida de preceptes morals. Una autèntica merda.



Les historietes dels humans, què hi farem, Ombrel·la!



I ara me n’ensum (o la veig i tot) una altra instantània... àlgida ans catàrtica com la vostra, vull dir, no gens.



Direu, na Clares.



Doncs veureu, Ambròs, i ja em corregireu si m’esgarrii gaire.



Ho dubt.



Som-hi. El veí castigat per la pedra del cel era de fet l’assassí del Verdura! De la carranxa li davallen encesos els tendons; a les sofrages un cald alè se li regolfa; allò l’acolloneix bon tros... Ix de l’amagatall esgarrifat i declarant els crims... La por l’escanya. I la por s’encomana. Els maleïts companys, qui plens d’obscura gelosia eren a frec d’atènyer-lo de tota faisó, ara obliden tot tarannà polit... Volen agredir-lo... per a prendre-li el tresor... tret que no cal... car als peus se’ls ha esvaït... Sublim, pensen, embriacs de joia, i tots plegats es llencen damunt la pedreta divina... Mossega-li l’ull tots plegats! Un l’agafa com qui jugant al rugbi s’enduu l’esfèrica, vull dir, l’ovalada... S’allunya a tot estrop i mossegant-la com si fos pergamí dolç per a ja tastar-hi els sacres mots que tot secret revelen ... I horroritzat veu que se l’hi adhereix a la llengua... Té la llengua balba... Amb una llengua així posseïda per la divinitat inventada quines heretgies no diu doncs ara...! Tot s’esfondra... Com si ha dit els mots interdits! Hegemònica commoció, davallen allaus molt destructors, esvorancs s’obren a la pell rònega de la gàbia, sens atur es col·lapsen com capítols de llibre cremat les catàstrofes... Tenaç la té el segon assassí... com grua qui estén al niu els tresors lluents... Fins que no li rellisca de la mà morent i se’n va rodolant i s’esmuny per cap ascla... Tots emmudeixen... La pedra divinal ara miraculosament desapareguda els robava el vocabulari... Sense assistència dels cels... no hi ha geni ni plomes ni potències cerebrals que enlloc mica valguin.



Quina coincidència. Talment ho deduïa íntimament eu! Veieu com l’arqueologia ens esmola espontàniament les habilitats cognitives! Veiem una pedra amb un signe i hi interpretem tot d’historietes amb significatives pedretes!



Qui ho hauria dit, Ambròs! Sóc tot d’una una experta fins al pom! Amb uns quants de segons balafiats ho sabíem tot del mort Aristarc i dels seus si fa no fot contemporanis maleïts veïns.



Llas, Clares. Us n’adoneu: cada ciència, espectacle molt breu. De la banal anècdota al fosquíssim misteri. Irrisori. Embolicant la troca. No serveixen els humans per a re pus.



Malament rai, Ambròs.



L’estratègia mills a emprar és la de l’hoste no gens inhibit. No fotem cap malbargany. Els efímers no ens cal menjar. No bescanviem re per re. No ens comprometem doncs a re. Illa nostrada el món que recorrem sense respit, fent capgirells, ficant el nas arreu, sense tocar-hi re, aprenent cada topant com qui aprèn cada ciència, en uns fugaços tret que molt estireganyats segons.



Aquest home tenia un ull cosit.



Les parpelles cosides. Ull, cap. Era borni, com us deia. Correu a anatomia.



Això recomaneu.



Això recoman. Ah, i ornitologia. Uns dels minuts més feliços els despenc xuclant tot el que es pot saber d’aquest excel·lents espècimens: els ocells.



Me n’hi vaig volant.



És clar.




Freguem doncs antenes?

Fem. I au. Tal qual. Sulls. Poc ens calen atifells. Tot ho deduïm del que hi ha. Al llivell més nu, tot s’equival.

Gramàtica, matemàtica, química, cibernètica, agronomia, astronomia...

Ara, l’ornitòleg es complau en la contemplació... Esguarda de prop els éssers superiors qui conqueriren les diferents atmosferes. L’ornitòleg puja al cimall de l’arboç o s’està quiet a la cueta del gerdó. Tant se val. Sempre hi vindrà el nou ocell. El veurà pentinar-se, el sentirà cantar els himnes, li tocarà la seda dels meravellosos hàbits.

Si vinc fisiognomònicament ni tanatològica prou esversada, dic que aquest home tot rugat morí d’ofec. Ningú no li portà agra triaga ni remei. Hom li tallà el coll amb raor rovellat. Què digué amb el darrer batec? S’encomanà a cap marmessor? El coltell li apagava l’existència. Amb quina embranzida no s’acomiadà del tèrbol voltant? A la mà duia un guant suat, anava a treure el meteorit i a vessar-lo damunt l’assassí qui se li’n trufava...

Els morts són la festa. Sempre n’hi ha per a sucar-hi pa.

On aneu vós, Ambròs?

No pas que em serveixi de re... gastronomia, història, religió...

Les pellucalles, ja ho veig. Les esferes més fluixes...

Fluixes, rai; com bombolles d’espetec; un buf, i no res. Vós?

Potser com vós, inútil esmerç... psicologia, episcopologia...

Ah, episcopologia: l’estudi dels godomassins.

Per a riure-se’n, ca? Durant qualques dècimes de segon.

Bona idea, anar barrejant allò més naquis ni frèvol amb el més feixuguet ni carregat de raó...

Ja us ho fareu.

Estigueu boneta!

Bah.


~0~0~