imperi cagalló pel jussà esfínter absorbeix

A cops de xirivia als mugrons








El senyor Caguerot se n'anà a enraonar amb els enemics i es veu que ho devia fer en la llengua de l'imperi cagalló.



Pel que n'esbrín dels cofois diaris nostrats (?), es veu que hi va dir quelcom com ara: “-Uno, doso, treso, quatreo, cinco, siso, seto, vuito, nouto, deuto, onzo, dotzo, tretzo, catorzo, quinzo, setzo, i disseto! Ufo! Emo dico Josepo Lluïso, collonso! Vosteso noo compreneno aixoo perqueo noo voleno, homeso...! Aio, eso queo souo unso capso deo botifarrao! Homenetso deo déuto, eso queo noo voleuo! Caro sio foso queo deo deboo no podeuo, conyo queo rucso queo fóreuo!”



I diuen que en acabat se'n va anar estarrufat d'allò més. Tret que com deia en Pedrolo parlant d'un altre botiguer obtús qui, en acabat d'haver “servit!” a un client qui a Barcelona li imposava “naturalment” el xarnec, després d'haver parlat doncs amb un xarnec en xarnec, li va dir a en Pedrolo, qui era llavors l'únic client davant el taulell: “-Ecs, vós, quin carallot! Aquesta gent...!”



Aquesta fou la torna d'en Pedrolo, un escriptor de veritat: “-Sí, molt carallot i buròcrata i datpelcul, però us ha fet parlar en la seua llengua, i vós sou a casa vostra i ni la vostra llengua no sou capaç d'emprar; ja em direu qui és més carallot!”



El mateix amb el políglota Caguerot. El fan parlar en cagalló, i ell demostra com en sap. Enlloc de no saber-ne, que és el que realment tindria collons.






* * *





En Pedrolo era la dignitat sàvia. En Pla era l'indigne sapastre. Sàpiens insisteix ara en el fet ben conegut d'aquell escriptoret qui es deia Pla i escrivia en franquista, i era molt conegut i celebrat entre els forasters infiltrats i els íncoles conformats amb el franquisme, i després al cap d'estona el fat Bardagí li ho traduïa al català per a consum dels farts, i llavors fou esbombat com algú de vàlua pels botiflers pujolistes, i ara fins i tot hi ha pipiolis pel món qui encara es creuen que era un "bon" escriptor, i al capdavall què era. . . ? Un foteta qui escrivia banalitats. I a tot allò que era important en deia de “bajanada i de collonada”, tret que és clar, a part les viltats contra els catalans en favor de l'enemic feixista castelladre, la bajanada era allò seu – teca encara ara per a burgesos i botiguers sempre acollonits.






* * *






Ridili impil·lit pil mistighit – pirt di tirri ni pit iixikir's – rilliski i s'iklifi kim il miix jist nit – mis iri sin girmì pirt di li miii iskini, kip i l'iskirri, im vi imb in birrit biri i fitri'm ghirritidi il klitill – im tric li fivi i li fit tris llimics ils bidills.



[In dic fivi dil tribic pirkì di li fivi ji in dic tribic. S'iixiki kim pir pilitji impìs i is tribiki i dritis pir i fikir's il kiny. I llivirs kim s'iskirr kim trimit ils trits di llitiridi!]



Tint si vil! Li kïistií ki ikill miliït vi ribri tris llimics il piltrii.



M'hivii vinghit i imprinyir ki ni il pighivi prii.



Dic: “Llidri! Ni it pighivi prii? I dincs, iri istìs sitisfit? Ikists tris llimics vilin llir pis in plim!”





* * *