u d'en Verdura, Aristarc, mort.

(1) N’Aristarc Verdura, mort










Es demana si la noció de “combatent qui mai no es ret” ja no és altre que arqueològica. Si no caldria doncs endarrerir’s a èpoques heroiques per a retrobar-la. Èpoques on el sargaire en Janot Xostakòvitx i el sirgaire en Pep Karamàzov, tot i ésser gent sense gaires ínfules, eren tanmateix prou bons i vitals per a sedegar encara rere la llibertat, i l’un jaquia vímets i l’altre sogues abandonades (és a dir, en mans o a bandes de les dones castes i doncs bacives) vora el riu i ambdós prenien falçs i corrien a escapçar capellans i militars, púrria invasora.



N’Aristarc Verdura, amb virior de meuca jove qui es pot ficar les llanades flonges i les virolles ustòries de vint cardaires (caducs i pipiolis ensems) per hora – ço que en deu hores de feina vol dir que se’n ficava, i doncs treia (degudament eslleteradatats) del parruf, els trabuquets de dos cents cardaires cada dissabte pel cap baix, i ella pistona rai, i amb prou feines escoixenguda, ni amb cap xuclet o esgardís a les cuixes – ell, dic, qui, com la ceba que en diem rocamboli, és prou bo i vital per a cada situació, es veu amb una longevitat de ventafocs, boquint encara la ranca minyona del ferrer durant anys i panys, i menjant els badalls de la dispesera, i... Agafa la pistola i se l’esguarda – i se la torna a esguardar per cada raconet. Hum. Qui féu l’arma, es demana? Sabia l’operari que aniria a raure a mans altres que a les dels armats, és a dir, els repressors, és a dir, els pallussos defensors dels qui ens espleten com si som querrines qui només donem prou llet a bastonades?



Tocava perillosament el gallet. “Estira la clavilleta i la bobineta caurà; estira la clavilleta i la bobineta caurà...” Es deia amb enyor la dita infantívola en una tirallonga gairebé constrenyent, com ara obsedit pel cercle que no s’acaba mai. Constret pel córrer dels astres i les òrbites cap a llur crepuscle agònic i llur mort de zero total. El zero darrer: un cercle de foc que tot s’ho menja... per a glaçar’s en res.



Angoixat de bell nou pel congreny o ferri fleix de la perstricció que et limita a l’ara i prou, pel constreny anihilador de les generacions..., pel no-res d’abans i d’en acabat..., tracta encara de fer el capmàs... Altament irat, en quantes d’ocasions ha hagut de liquidar enemics...? Amb aquest atuell de ferro... I ara consira: com l’escultor és fet de pedra o ferro, i el pintor de pigments i teles, l’escriptor és fet de mots – mots en conflicte... I morir és això: perdre el mot, perdre el mot exacte que et calia i que els astres i les òrbites suïcides ja han esborrat per sempre pus...



Pigments: burell, callol, bai, taboll... Exacte. Com el pintor no es cansa d’albirar menstrus, que veu com opopònacs (panacees) per a un món fet nyap, a les acaballes del cicle dels ploms. A frec de fondre’s si els pigments no són doncs reacunçats perquè neixi quelcom intel·ligible... Així els hereus qui som de les ensulsiades del passat, d’on el ressò ens retruny a un cervell on ens perdem com en laberint, cercant-hi les lletres del Caire, on tot ve explanat, d’ençà dels temps rocambòlics on les mòmies no érem encara mòmies – D’on has dit...? inquireix – Mana...? – Lletres d’on? Del caire? De quin caire...? – Del caire de la claveguera, és clar, on l’escultor troba el ferro i la pedra, i el copròlit i la gemma, que llogarà com qui pren a lloguer l’asclada guardiola del món, i com qui amb allò manllevat tracta ingènuament de muntar quelcom de més bell, assenyat, plaent i durador... Així el poeta qui...



En aquell moment n’Aristarc es veia pres per un nou molt febrit pensament... Un pensament interromput sobtadament... Estrebava la clavilleta i queia la bobineta... O havia estrebat el gallet i el percussor havia tombat... La bala havia eixida rabent... Fumet de mort en roman.