Catorzè Aristarc

(14) N’Aristarc Verdura, mort











No crec que hagi dit encar re del seu company, en Quintí Pamela, qui al cel sia. Vet-en ací a tots ops un petit croquis.



Tenia l’arqueòleg, per relíquia inútil i molt empoixevolidora, una dona molt escalfabraguetes – mai no el lleixava escórrer’s – i llavors el posava de continu en evidència – cruel ans abominable i insolent, amb cruesa amanida amb les sòlites fal·làcies i falòrnies de qui incompleix, rostava el rostit amb dents esmolades i goludams carnívores amb pler dels seus amants a taula – una taula amb estovalles de fistons trenats com cabells de lúbrica negressa – i pitjor era a l’hora de berenar, on com coents follets massa roents de carranxes paraven el matalàs de la molsa mateixa i sota els roures cardaven amb insuportable innobilitat – i en Quintí, amb l’àvid esguard adesiara esgarriat cap a la finestra, ambtant apagant amb celofanes i serradures de plàstic els pigments cridaners de tanta de figureta trobada entre massacrats inques i olmecs.



Com ho diré? Se li instal·lava l’empremta càustica de les ungles diabòliques de l’escalfabraguetes al cor – l’empremta, dic, com peuada d’arbrat boc cremada amb marcador de marcar haveries o caps de cabrum i de vacum – i el cor se li embalava, vull dir, envolava, alat, cap on ella sota els faigs i els oms arrava i verria sense manies amb catorze o quinze druts bruts.



Tant se val que implorés desmanegadament rai; ella li responia que se n’anés a fer la mà enjondre, que part de per aquelles endreçúries si fa no fa civilitzades, ell hi era probablement de més. I doncs, tot i que carpanta de fer-ho, com dic, ell, rai, ella que nyeclis fins que se’n cansés.



S’havia de cardar per comptes l’eximi arqueòleg Pamela les venus venèries i verinoses qui trobés a les seues excavacions. Cal·lipígies, popudes, bonyegudes, primitives, grotesques, prehistòriques, les venus de pedra – prenys, boterudes, les ídoles de la fertilitat – del tot repugnants, pitjor que no les gitanes qui voltaven pel campament, llordes, fartes, empederes, diabètiques...



Itifàl·lic heroi, s’hi trencava tanmateix el xigalot – com qui quera cendrers de museu, o vitralls d’esglesiola, o angelets de cementiri. La pedra intransigent, malament rai. La nafrada serp, gens muda, del xigalot malmès l’objurgava de valent i li intimava que potser que se n’estigués, que querés pus tost el carcanyell d’una serp de veritat, a manca de vagina prou flairosa ans avinent – sempre ocupada la de la seua dona, i les de les gitanotes amb qui-sap-les xacres i gams, i xamxes i entecs.



Amb búixula o rellotget de coixinets ambigus i busques esbojarradetes, ell que també cercant venus, es va perdre més tard per les ruïnes mesopotàmiques i, com hom el va trobar, el va trobar una mica tocadet del bolet.



Com va arribar a ca seua, va fotre un tacó de caldéu a la seua bagassa de muller. “Batre dones ens és intrínsec. (Va dir, acadèmic, com tostemps.) El dia on les dones ja no ens temptin amb llur cul perfectament esfèric, llavors els homes plegarem de fotre’ls guitzes – com qui xuta pilotes – perquè al capdavall – poc hi podem fer res més – ens ho mana el sistema genètic que ens fa precisament homes.”



Llegint això a la premsa digital és quan se t’encomanà la pruïja de conèixer’l. Te’n recordes, n’Aristarc...? Mascle com déu mana, et deies, mitòman, referint-te al científic subratllat a l’article refulgent.



Com n’Hercle Mascle, heroic paradigma, purgà el món de monstres, així volies ésser tu, n’Aristarc Verdura, volies ésser doncs l’Hercle espiritual del teu instant qui, bon metge, purgués del cos humà les psicòtiques passions del desfici i el neguit, i la por i la superstició, i l’enveja i la cobejança, i el verriny descordat, i la ràbia distesa, i la gelosia.



Llas, mes, com millor ho feies, i més de bé i de bo al cos del malalt, més et volien fora i ben lluny i amb el títol estripat els metges principals ara mancats doncs de clients – freturosos dels crònics viciosos de la malaltia.



Fastiguejat, te’n vas anar a Sant Quico a veure què en diria el mestre Quintí.



De ben jove, doncs, lleixaves córrer medicina i t’adonaves alhora a l’escriure dens i feixuc, on l’ésser es revelava a cop de misteri implacablement espremut – i et feies alhora, d’esquitllèbit, guerrer urbà molt llépol de l’acció directa. Escriptor megalòman, absent d’enlloc, present arreu, escrivies a tort i a dret, i ningú no te’n feia cap cas.



Dormíeu plegats amb l’arqueòleg, i vas fer forceta sort.



Molt garneu ara, gens frustrat sexualment mercès als teus dolços ministraments, més tard s’especialitzà, en Quintí Pamela, dic, en una especialitat que li permetés especialitzar’s en espletar les sectes religioses – on pertanyen, és clar, els tanoques més grossos mai concebuts a cap planeta de cap univers. S’especialitzà, assenyaladament, a trobar copròlits.



S’escaigué al llarg dels anys que trobà un cagalló petrificat d’aquell paio pedòfil homosexual qui els andalusos, gent fanoca com els de la secta dels moros, en diuen Efufijo de les Sagetes. A la secta religiosa dels cristians els anà doncs a vendre en Quintí Pamela aquell cagalló de tal Jesús, un cagalló que ja no feia pudor de santedat, és a dir, de merda, car s’havia tornat pedra, i doncs, si pudia gens, ho feia només a merda molt seca – ausades, petrificada. El vaticà l’hi va comprar per una milionada. Aprofità el mannà, i va trobar, seguits, copròlits de la puta Marieta, del banyut Pep, de l’ase Martí i de la vaca Filomena, i al Merdís, i a Nàpols i a São Paulo i a la Terra del Foc li’n van donar pèmpins qui-sap-lo, llurs reliquiaris ara amb una caguerada més.



Va trobar llavors qualque copròlit del Mafumet, aquell pervertit psicòtic sanguinari del desert pedregós, i la meca li va donar com qui diu una ceca per la merda seca.



Veient el profit que en treia, és clar, es va trobar un copròlit del Moisès, aquell capdecony de dretes, i els fanàtics de la levita fètida de la sinagoga del tabernacle dels collons, escarransits com tots els jueus, li van donar una misèria, de tal manera que si el cagalló hagués estat una botifarra en Quintí Pamela s’hauria estimat més, ans de vendre-s’ho per tal merdegada, ficar-s’ho de carn d’olla per al sopar d’aquella esgallerufada nit.



Encar va provar, il·lús, de vendre a la secta dels budistes un copròlit del Buda, mes els xinesos, sempre tan pràctics, li van dir que el copròlit se’l fiqués al cul, on, pel fet que en Quintí Pamela ja produïa els propis cagallons, i tampoc no li calia cap supositori empedreït, regalà el copròlit d’en Buda al museu diocesà de Lleida, esperant que els sedecs encastelladrits d’Osca i Terol vinguessin així mateix a pispar-l’hi, d’on que fossin ells, els afamegats encastelladrits, els qui fotessin més tard el ridícul, amb tant d’art episcopal carrincló, xaró i vomitiu.



I ara, en canvi, li vingué de casualitat la darrera troballa genuïna. En Pamela, tant d’esdernegar-s’hi darrere, i ara que ni ho cercava, catacrec que ho troba. Entre tanta d’ammonita, que hom empra d’adob “orgànic” car prou es feta de cossos massa antics, quina verge dels miracles no s’ensopega, carall-carall, homenet de déu!



Amb to nasal de bramin, ho explicava a l’acadèmia a Sacrament, la capital. Sempre ha de fotre abans qualque tètrica escena (et planys llavors – i ara com et reca, n’Aristarc, el rebuf silent i només mental!). Amb esponera d’escarafalls simiescs, dibuixa el teu Quinti l’espadat i les grutes on els vestigials arcaics colgaren els afolls i els canviots, i els elfs i tots els gastaments de bruixa. I entre els pics i les paletes, i els cotó-fluixots i les cetones, empedreït, llavors, oidà, que què hi trobava, ell i el seu tim d’experts, en lloc aitan remot ans perillós...? L’embalum exactament antropomòrfic de la darrera baga o baula de la cadena de l’arbre genealògic que duu dels lèmurs antediluvians als cosmonautes més vius...!



Celebràveu en restaurant japonès el propvinent prèmit gros (o “nobel”, em sembla que en deien aquells jorns foscs), quan quina estricnina ni quin hidrat de clor ni quin cap altre verí letal d’allò que endrapàveu se t’enduu aquella mateixa nit en Quintí al clot...? Tetrodotoxina de fugu o gripau de mar, aquest és el sospitós pus palès.



Sotmès a una estrident, gens encobeïble, bateria de proves el seu cadàver, el prens horroritzat als maleïts autopsiaires de merda i dius: Ara embreat, que cremi, collons! – hem nascuts com tot el que neix, o és nat vulles no vulles, per a ésser menjats i prou. Abans no se’ns mengin les feres, o les àligues i corbs, o els cucs i els escarbats, o els fongs escaguitxosos, que se’ns mengi, redéu, el foc!



Ah, sense adonar’ns-en s’envolava la vida cap a can pistraus; boranit t’empari, cèsar de qui la biografia serà enlluernadora d’allò pus, i això per a les centúries de les centúries...!



La riuada del temps ha lleixada tota la xúrria estesa de tantes de vides quaix despeses – ara ja només cal davallar les gegantines escales cap a la mort plàcida amb l’ultrapàs valent damunt la ratlla de l’oceà del no-res, i amb un bastó adventici, ambtant, altívolament recollir, o almenys apartar cap a munts si fa no fa apropiats, pels racons, cada abandonament que embruta el camí ample – només cal aixecar’ls, aquells residus de ressaca, els crespellars, les escorrialles, i llavors, amb gest elegant ans encara esvelt, lleixar’ls anar en piles, com dic, si fa no fa encertades, dementre continues en la teua majestuosa darrera caminada cap als vastíssims horitzons dellà l’últim capaltard, n’Aristarc.



Car, en efecte, n’Aristarc Verdura viatjà fins a l’indret remot on la darrera armella de l’arbre de la vida fou descoberta i, em sembla que ja ho havia dit en un altre passatge de la seua biografia tampoc no tan opaca, es va embotir en una de les sacres coves i hi va fer esclatar un cigar de dinamita, i s’hi colgà doncs, en una esbalçada titànica, ara ja fins que no el descobreixin eventualment els nous lèmurs espeleòlegs, amb sort totalment petrificat, fins d’ací a qui sap els milions i milions d’anys...