Tretzè Aristarc

(13) N’Aristarc Verdura, mort










Li cerquen pels budells de quina peritonitis o pel cervell de quin ou fecundat no s’ha mort. El tenen estès i pertot traucat damunt el marbre del taller on hi estonegen debades, morint-s’hi de fastig, i potinejant en mocs infectes i d’altres orqueries. Il·lusos torsimanys qui percacen espiroquetes i qui sap els brèvols ans nerviosos microbis moribunds – com d’altres, més higiènics i sans i intel·ligents, percaçarien gírgoles i panicals, o castanyes i ribers – i llavors encara amb llurs mesells esguards oblics volen interpretar’n les vehements metamorfosis.



Com qui veu cul en finestra, els blefarofimòtics tècnics de la mort fiten teixits i teguments, i òrgans i merdegades, i llavors amb dits reptilians gosen recacejar com balbs virons pels forats on la carn es podreix en l’oblit de l’ésser emigrat enjondre – talment com infants inexperts mes escorniflaires gosarien potser tocar el cony de la morta – tret que la bretollada qui s’entreté a fer les autòpsies ha perdut tot el misteri – i (a l’inrevés del minyó encuriosit, doncs) toquen sens esme, a la xamberga, balafiant bocins de cos, enviant-ne a la claveguera per a nodrir-hi la vermina subterrània, com ells es nodreixen amb els cadàvers més sencers encara a la superfície – sapròfit és mot que els defineix – “paràsits de la societat qui viuen de monejar-hi amb els morts”. Ecs.



Dels ous fecundats per monstres o herois que les neurones i sinapsis amorosament coven, els fanocs adeptes a la secta mèdica en diuen tumors i, confabulats, els esclafen sense pietat o els foten en mortridors formols, sense permetre mai doncs que cap heroi monstruós... – cap gènit qui els avergonyiria, i els faria aital competència que perdrien, humiliats, tot poder màgic i religiós com serven, usurpaires, ara – que jamai cap heroi monstruós, dic, no permeten doncs ni que sigui nat ni que suri fins a una vida d’aventura, èpica d’allò pus, i llavors de glòria immarcescible.



N’Aristarc Verdura, mort, jau estès i fet a bocins, sota les urpes dels metges. Amb setrilleres i salers plens de qui sap quins fastigosos elements si fa no fot alquímics l’adoben i amaneixen, i amb casses llavors que enfonsen als quiasmes o les cruïlles on les cavorques del cos formen llefiscosos tollets se n’enduen als llavis per a fer’n tastets, i amb els gests ridículs i les típiques abjectes cerimònies de l’inútil gastrònom sempre addicte a la falòrnia, els suquets infames que s’hi belluguen, esborronadorament avorribles.



Com tot nan esdevé ja nan mort, i aleshores doncs ràpidament pansit, davant el cony nu mai assadollat..., així n’Aristarc, mort i rabentment perdent embalum, el seu cos destralejat a la babalà, davant el cony molt més pudent i tampoc mai assadollat de la boca dels metges d’autòpsia.



Vaig entrar al quiròfan i el parpelleig dels fluorescents inestables damunt aquell cadàver horrorosament botxinejat, unit allò a la ferum irrespirable que hi flotava, de seguida vaig agafar un maldecap de caldéu.



No faria tanmateix pas jo com féu n’Aristarc Verdura abans-d’ahir, qui massa frustrat i doncs deprimit per les notícies que li arribaven, desesperançat, ara a les seues velleses plenes de xacres, i, damunt, el món sense aprendre mai re, tan bajà i suïcidari com als anys on n’Aristarc, jove, podia belleu creure que amb prou esforç de la gent idealista i novella tindria (el món) potser esmena, va agafar un maldecap de caldéu i, recordant, ell, com ara jo recordava, el remei recomanat per en Plini el vell, dient (o almenys escrivint, capdecony rai, com tant d’altre savi) que el maldecap te’l treus tocant la trompa d’un elefant – on, a sobre, si com el toques, el paquiderm estornuda, encara millor: llavors el remei funciona ipso facte – se n’anà (en Verdura) al zoològic i directament a manès a la gàbia dels elefants amb a la mà dreta un pebrer ple de pebre negre en pols.



Li deia a l’elefant (o l’ancià elefant li deia) si fa no fa: “…he perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i cap al·licient sense engrescar’m…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja…, tanta de gent jove qui sembla tindre el que vol..., un futur inabastable de felí... (mes veig que els carcanyells dels felins badallen mullats a la gàbia de cap enllà, fent ells el paper de qui es deleix per heure carn de jovent il·lusionat d’esdevenidor...), anava a dir, un futur inabastable, hò, de felicitat...! Llas, i això com es guareix…?”



Va respondre (o el paquiderm): “No hi ha ningú de qui el plor no em mogui... Atansa-te’m amb la tarota o la trompa si et plau en avinença.”



Se li atansà (o l’elefant a ell). I creuaren les nàpies sangonoses, refredades, com qui es fa germà de nàpia. “Em fa l’efecte que he trepitjat merda” – va dir ell – “això porta sort?”



–El contrari –responia el paquiderm, amb premonicions qui-sap-lo funestes, dic.



N’Aristarc Verdura es guaità els peus. Algú s’havia menjada una paperina de patates fregides i llavors havia emprada la paperina per a cagar-s’hi cal pensar que rere un matoll, i ara la sabata de n’Aristarc era plena de femta.



Amb això em ve a l’esment justament l’estona esgarrifadora que vaig despendre al quiròfan. De què es moria ahir l’amic Verdura ni jo ni els cirurgians empelta-palters no ho endevinaríem mai... El cos naquis del meu amic no li donava l’abast, incapaç d’absorbir la gruixària dels microbis elefantins – rebentat doncs part dedins...? Microbis macrobiòtics, anava a dir. I doncs...? Se li encomanava cap malaltia elefantina...? Els microbis dels elefants tenen una mesura corresponent a llur mesura...? En tot cas, malament rai. Això de petonejar amb el nas ningú, i menys un animalot engabiat, i menys encar seguint els consells d’un antic – què collons saben els antics – “com més alts més animals”... Lleigs agalius, en efecte.



A l’autobús, tot tornant cap a casa seua, hi havia al seu costat, dreta també – hum, i tan temptadora com una delitosa llepolia! – amb els pitets puja-i-baixencs, una noieta tota colrada... “Qui tot i que la vull, poc puc atènyer-la; no puc festejar-la, els mots me’n fan fretura, no els trobaria… Com ara si la llengua romangués emmanillada per la mancança del vocabulari apropiat: una captiva qui no puc estòrcer pas…” Es deia n’Aristarc repapiejaire, crec.



Probablement, la macipeta (com gairebé tothom mica bonic i fresc) té una aversió natural contra metges, i funerals i tractaments, i tothom qui s’ocupa d’hospitals i cementiris, els quals professionals i afeccionats al tètric teatre del cos en estat de diversa putrefacció sempre semblen estar nogensmenys tan satisfets veient les desgràcies dels altres, i doncs (encara amb més raó) l’aversió es deu estendre als pre-morts, als qui demà serem morts i ens faran qualque altra barroera autòpsia en marbre fred.



I encara si ho sabessis – minyona angèlica qui fóra, ai, tan deliciós d’heure sexualment – si ho sospitessis, vull dir... (Devia consirar, tort i sotsobrat, dempeus a la plataforma de l’autobús que el duia a casa per darrer camí.) Això fem: vols horror més repel·lent...? De rere el camió descarreguem tots els casos nosocomials i els iatrogènics — morts per infeccions hospitalàries i nyaps mèdics, malalties del tot evitables — gens idiopàtiques idiopaties – no fotem, tanta de misèria, tant de crim, tant de cadàver malmès i descomptat, viltingut, com si fos merda a sebollir... Morts, morts sense haver descobert l’engany perenne on llurs vides al fang insalubre de l’esplet sense solta ni volta es rabejaren... Llur pare...



Llur pare, una màscara cruel, escridassant-los d’ençà dels quatre anys. “Som-hi, sirga, penca!”



I: “Ja descansaràs quan seràs mort.”



I ells no prou avesats encara, ni amb prou lleure més tard per a estudiar-ho, ni prou ensinistrats abans per algú prou desencarcarat. I responent, amb una mitja rialla irònica de desneguiteig:



“No; quan seré mort, treballaré. Descans ara. Mort, llavors faré fems, ja serà prou feina... Hà!”



I ell, l’any d’internat, a fer-hi les feines brutes. “El camió dels horrífics morts erronis, els haig de controlar a distància; no sé atansar-m’hi; hi ha el perill que el remolc acceleri i s’estimbi… Després, tasca acomplida (els descarregadors ja clausurant la tomba celada), puc tornar a amagar’m rere la cabina, on la pudor és menor.”



No facis cas del conductor qui no en sap gaire: una mena d’homínid i prou, irrecuperable, menys que escombraria, doncs, eixit de les clavegueres de la briva. En canvi, la noieta nova, infermera, l’he de consolar amb llibres. Li dic, amb tota la raó: “Qui sap les paraules, comprèn el llibre – i, qui comprèn el llibre, té la saviesa.” Tret que el conductor del carro del morts, com el conductor de l’autobús, es fica les mans a les orelles: només vol dormir...



Ara, aquell és l’autobús del canvi transcendental. Haig de fer-hi una pensada, i ja tirar-m’hi. Quan una família estesa de gossos castanya, de llargues orelles, corren contra l’autobús tot al llarg de la carretera — i l’autobusaire alenteix, gairebé s’atura perquè passin; i semblaven d’allò pus gaudents, contra el vent (i contra el corrent d’aire aixecat per llur correguda), pèls al vent tot esgavellats, bogencs, gens acunçats, i llavors ho decideixc... “Hauria de dedicar’m a quelcom d’altre molt més noble. I net. I innocu. I lliure... Les lletres...!”



Ah llavors...! Somnis de contrada ampla i assolellada, vora el Pacífic etern, amb cels magnífics, amb les glòries dels esbarts d’oques botzinaires ficant la correcta ortografia al firmament! California here I come...! Totes aquelles colònies d’escriptors, i encara ben pagats! Blau horitzó umflat d’oportunitats a reeixir-hi!



Ens descobrim homosexuals, per exemple, i n’estem tan contents: esdevenim catalans al metro o al tramvia, prop la gran ciutat americana, i ningú ve a tocar’ns-hi el voraviu...



El ritme hi és infernal, i tanmateix l’apartament és un port quiet i ben-rebedor; t’hi assuages cos i esperit, esponerós. Li dius a l’estimat: “No diguis pas que no hi sóc bona minyona — et compr a una guatemalteca carbassons estupefaents. I a un xinès remeis i lletovaris camforats, mentolats, prohibitius, d’efectivitat provada de mil·lennis ençà…”



Ho abandonaves tot. (Remembra.) O t’ho prenien, per mancar als deures del burgès jurat. I et foragitaven, o ja fugies, nu, sens un ral. I ells després tot allò teu ho troben tan nou i collonut, artístic..., com si tot allò ho descobrien ells..., però t’ho prenien… Tots aquells treballs tan ben trellats sobre les hemorràgies que s’arruen als trencs dels òrgans, com exhalacions de muricecs o petits mamífers nocturns… El zel amb què en pintaves els rovellats vertígens…



Tant se val. Episodi conclòs. Vida renovada. Lluny, lluny, al metro sanfrancisquenc…, guaitant-ne el cel sense límits. Anant del museu al mercat (inversemblantment ben guarnit), de concert al cinema.



“Què hi fan al Fèmina, Segimonet meu?” (Recorda que somia que li diu.)



“Amor sucrecandi, no en sé el nom; ara, hi he vist, gros i anunciat, el cartell d’unes al·lotes en pantalonets molt curts, i bo i trepitjant brossa, o potser plantant-hi arròs – mares i filles, pretenen els ninotaires, tot i que hi veus a les unes renossos i a les altres no pas, i el renòs s’hereta, saps...?”



“Tu sempre tan saberut i perspicaç; científic tot i que literat: el millor dels dos mons.”



“Doncs ja ho veus…”



I una miqueta més tard, en acabat de sopar... El seu amant Segimon té una tos estranya...



“On et pruu...? On et pruu, minyó...? No m’esveris...!”



Li queia als peus, el seu cos com una paperina plena de merda... Tot comptat i debatut, a fi de comptes, nyec, i et mors... (Potser consirava, enyorós, pujant les escales del seu piset, n’Aristarc Verdura, d’un gam molt virulent i galopant secretívolament avui empeltat.)