Quinzè Aristarc

(15) N’Aristarc Verdura, mort











Qui t’ha mort? – que li demanava quan el veia estès al terra de la cuina – d’una ganivetada a l’esquena que li desmanegava qualque artèria cabdal i per on havia perduda ja quaix tota la sang, tret belleu, damunt el toll llefiscós d’un porpra maragdí, d’un solatge encar de gotes tèrboles i espesses que el mantenia amb prou feines ençà de la darrera porta... I només doncs li romangué esme de dir: Qui...?



Qui travessa portes sempre esdevé altre; només qui travessa la darrera no esdevé altre, esdevé no-res. Tothom qui es vol, per mica que es vulgui, no passa portes altre que per a fugir de qualque perill imminent. Car qui vol ésser ell mateix, i res no l’amenaça, cal que visqui sempre sots la mateixa porta i que no s’hi bellugui mai – tot i que sempre has d’estar prest al canvi més escaient – “Ara me’n vaig” (dius tot mirant enrere) – “Ara mateix fotré el camp” (esguardant enrere, hò) – mes no vas enlloc si doncs no cal – car saps que no hi ha com viure sots la bona porta.



Vaig lleixar el mort fent xup-xup al seu brou damunt el soler de la cuina i, xipollejant-hi, em vaig atansar fins als fogons. Hi veia a la vora un plec de papers. Me n’adonava que eren els del darrer escrit de n’Aristarc Verdura. N’Aristarc, ja no pas metge pipioli, ans escriptor pugnaç. En llegir’l, me n’adonava que al text hi havia uns quants personatges (quatre homes, dues dones), els trajectes vitals dels quals col·lidien en un parell de cruïlles veïnes...



Llavors el text s’aturava i només hi havia encar, afegides sens cunç, unes quantes notes... “Ara sé que un dels personatges és promès en breu a la mort – probablement mortrit per un altre dels personatges – tret que no escateixc a decidir qui és el mortrit i qui el mortridor...” Aquest era el comentari de l’autor. I al paper següent hi deia: “Hauré doncs de lleixar el text penjat... – fins que pugui resoldre el dilema de qui és qui: qui el mort i qui l’ha mort...?”



Me’n vaig tornar despagat. Sempre m’havia pensat que n’Aristarc Verdura moriria matant. No hi ha cap altra manera de morir. I ell sempre anava armat. Que algú (el Qui...? qui l’assassinà a la cuina)..., que algun traïdor l’enxampés desarmat, ell potser confiadament fent-se l’esmorzar, allò em lleixava exhaurit.



Vaig arribar a ca meua i me’n vaig anar a la cuina. Em calia un vinet alça-pius. Em tremolava el braç, un got queia daltabaix del taulell. La xicota amb la qual vivia en sentir el soroll va aparèixer i em va demanar d’on venia, que si havia vist el llop, car la cara que feia, déu-n’hi-doneret, i esblaimada, i plena de blaus, demacrada, què més, emaciada, ah.



Aquells eren els anys feliços on els Quatre Ciclistes de la Prosperitat i del Bontemps, és a dir, en Marx, en Mao, en Marcuse i en Merckx, s’esconillaven com diablons riallers cap als cims més enlairats ans eteris i esperançats, i tots érem joves i ateus, i amàvem amb llibertat, i amàvem sobretot la llibertat, i anàvem armats contra el burgès maligne i el bòfia feixista qui el defensa, volpell.



Els nostres fills es deien n’Ulric i n’Andreu, i n’Andrea i n’Ulrica, i llurs insignes occiputs, il·lesos d’empertostemps, els despentinava l’esclet vent dels camps. A la vila les obscenes piranyes d’amoixats, aconduïts, acomboiats, fomentats bigots rebien sovint destralejades sobtades, i l’ampul·lositat dels pseudointel·lectuals barrocs qui ens acusaven, venuts, de morals nàquisses i qui sap de quines altres merdegades, amb quin sarcasme no els tractàvem, superdéus.



L’spannungbogen cap a l’adés sempre llunyana felicitat era ara benauradament curt – l’arc d’estona perquè madurés el desig s’accelerava com si érem ja residents d’un paradís utòpic. Els roures, els freixes, els oms, els faigs; els panicals, i els escorpins i els coscolls; els pericons i els cascalls, i els opis dilectes; les rudes i els marxívols i els morrons; ah, i els bolets. I davant les esplugues que ens feien de fidels amagatalls, les alfàbregues, els juliverts... I a les nits tot aquell mannà negre que ens queia com pètals espalpotats d’estels nodridors ans exquisits ensús els llits sense cames... Figues seques, i llenques de pernils silvestres, i esqueixos de moixernons i pinetells, ah, i les herbes i les llavors. I forts que érem, mai atacats pel dubte feixuc i asfixiant com un malson que és la nafra roent al cor del qui es creu, atrapat, la corcadora moral del burgès. Estorts de tot acolloniment desenraonat, res no ens enferritjava ni els gallets de les pistoles ni els mastegots que dúiem emmagatzemats als punys.



Carboncles i llúpies endenyades a les mans esquelètiques dels zombis qui eren els avantpassats qui els escanyaven, els maleïts esclaus ciutadans, com ens en rèiem si mai els visitàvem com qui visita una fètida gàbia de zoo claferta a curull amb bèsties degenerades. De tot tenien por; terroritzats, omplien les esglésies, temples de plom. Les tèrboles, rigoroses, hidres disfressades de capellà se’ls cruspien el bessó. Ensús se’ls fotien, com íncubs, i els devoraven amb paraules diluents de verí...



Pels nostres prats de flors i fruits, i tota mena d’animals caçats i espellats i rostits, a les dones, qui criaven pels descosits perquè esdevinguéssim un exèrcit major, érem així de magnànims – els era permès de fer totes les trampes, als partits de futbol i a les corregudes de bicicletes – mentre que els nois hi havíem de jugar amb les dues cames lligades, i les bicicletes engalavernades amb impediments rai, i, per si fos poc, ens hi havíem de ficar davant darrere...



Tot era tan divertit. Hom caçava a la vila el burgès com al camp hi caçava el senglar, el cervató, el conill, el coiot, l’opòssum, l’ànec, l’oca, el faisà i el muricec. I ningú no patia de ràbia. Ni cap roure no acabava bleït.



Per al lleure ens adonàvem a l’art rupestre. Les dones barrejaven a lloure menstrus i d’altres sucs per a certs pigments més difícils. Ah, i els caus inaccessibles als espadats remots on ens ficàvem a dibuixar-hi dracs i serps perquè hom els descobrís i en fes escarafalls ridículs als diaris i ràdios dels carrinclons – i els missaires se’n sentissin sermons imbecils sobre els anys bíblics on els dinosaures i els humans convivien, i adu s’embrancaven en coits d’on monstres i dimonis n’eixien, per què el déu barbut els havia de castigar amb inundacions i focs i meteorits tot-esclafadors... Hà! Ens en rèiem bontròs. I llavors hi dibuixàvem amb rovells i carbons gent cagant, i gent cardant, i gent omplint-se d’estupefaents, i mosques gegantines qui ponien ous d’estruç al cap de qualque sacerdot assassinat, perquè el monstre demoníac qui n’eixís se li cruspís els podrits budells, el jejú, i l’ili i el buderol... Tot era ascles als ous; i cada ascla a la roca, i cada bony i clot, hom els aprofitava per a ficar-hi detalls del mural herètic que alhora donaria la raó als irrisoris fanocs de la religió i els desdiria per aquell excés paròdic de sàtira cruel.



Alpinista urbà, com m’abellia (ens abellia prou a tots plegats) d’esparverar el burgès...! Pujava a casa seua, i de sobte enfellonit rebentava cap endintre el balcó, i te’l trobaves escaguissat al seu llit de cames altes i, disfressat que li vinc del seu àngel de la guarda molt desplagut pels seus pecats, amb l’espasa de foc que xiula com arquet de violí, com alabatia jo, com un podrit condemnat – i aleshores doncs com rodaven llurs caps i els de llurs putes de dones...! Era millor encar l’espectacle (de què només l’àngel en té doncs ara memòria), si darrere meu els llamps de la tempesta irritada esclataven, i retrunyien, ferotges, els trons. I la ventegada feia trencar’s en escruix cada vidrot.



La xicota qui em veia tan sotsobrat a la cuina on bevia gotet rere gotet del bon vi, no sé ara si era aquells dies na Rosó Opac o na Venus Rull, me’n record ara mateix que em va demanar si havia vist n’Aristarc. Li vaig dir que sí. I que com es trobava, volia saber na Rosó (o na Venus), i li vaig dir, entotsolat en d’altres cabòries, que bé, que bé...



De rampell, me’n vaig tornar a anar. Va espetegar la porta rere meu. Passada la porta, era altre. M’havia calmat. Tenia al cap d’anar a veure la dona del capità. Això sempre és un bon punt.



A la seua cova, només jo tinc dret a pujar-hi – dret, o potser més val dir habilitat, car ningú altre no era aquells dies prou atlètic, enfilaire, escalador... Per a aquella cova altrament inaccessible.



Na Sumpta Montgai la trobava tan seriosa avui, com ara si se li ha mort algú – sa mare, el cavall – llas, i tanta de gresca com em feia, i amb quines moixaines no em temptava i amb quines ungles no em pessigollejava ahir!



“Sumpta” – que li dic, “he vist quelcom caure del cel que ha fetes tremolar les veus de totdéu. Tothom esdevé inestable pel carrer, tret de jo, qui no crec en cap déu – la meua veu era l’única ferma i esmolada a tota la ciutat.”



“Qui hi has anat a veure...”



“Qui...?”



Havia vingut a cardar amb la més vedada per tal de desencaboriar’m – la dona del capità, jotfot, el triomf femellenc. No li anava doncs a parlar de morts. Vaig dir-li que en Juli Cooper.



En Juli Cooper era l’únic qui potser era tan bon alpinista com jo mateix. Era el fill petit de l’hoteler de la cadena d’hotels “Cooper de Luxe”. Il·licità, gens botifler, gran dissident catalanista. Son pare, germà i germana eren uns maleïts encastelladrits – ell l’únic català comcal de la família. Juli Cooper, excel·lent equilibrista, doncs, llambresc, atlètic, esvelt, jamai sens molla de vertigen.



Aquell hotel de son pare, el més gros de tots, que empastifava la costa... Noranta-vuit pisos d’amplària, noranta-vuit d’alçària... Va pujar-hi pertot arreu, per cada relleix i raconet i cantonada, per la gola de cada gàrgola i canonada – pertot ho omplia d’explosiu – com corrien quan els focs artificials començaren els emmetzinadors, malignes turistes, amb les calces cagades – tota la goma iniqua va esclatar – ensobinat l’hotel dels traïdors – cada maó un polsim...



Una cosa no podia en Juli Cooper tanmateix salvar. Els llibres que hom li havia presos al pobre Aristarc. La bòfia secreta hi tenia el quarter general, al pis noranta-vuitè, tot el vast llivell de noranta-vuit cambres, per a llurs criminals activitats – el dia abans havien assaltada la caseta de n’Aristarc Verdura, li robaven tots els escrits.



Aquells anys érem famosos els catburglars, els alpinistes urbans, lladres de burgès malparit. L’antic Euribat – clàssic bon lladre qui escalava cases amb esponges i claus d’ascendir – era com qui diu el nostre patró. I, amb en Juli Cooper, i jo i els meus, hi érem qui...? Lleixa’m fer memòria. Ah, i tant, en Jack Murphy, “Murph the Surf”, antic campió de surf, a qui la forma hercúlia i la fretura de calers empenyeren a esdevindre, a la Florida, el lladre escala-façanes qui emblà, el 1964, d’un pis vintè o més, el safir de 563 quirats apellat Estel de l’Índia...?



Oh, i en John Henry Coulthurst, “el Llangardaix”, qui als anys setanta s’atansava als grans edificis d’arran de mar amb un llagut llisquent, i s’enfilava, amb garfi i escala de corda, balconades amunt, fins als llivells més elevats, d’on en davallava carregat de bon botí...?



Volia fer l’escriptor n’Aristarc Verdura com els llegendaris lladres aranya dels 60 i 70...? Creu-t’ho. Volia fer de metge, i d’alliberador, i d’escriptor de cròniques sense falòrnies ni camàndules. No s’encomanà, doncs, com ens encomanàvem naltres, de per riure, a n’Hermes, déu dels lladres i els garneus, dels jugaires i tramposos, dels mercaders, dels financers, dels atrevits, dels enganyadors — i del son, i del somni, i dels harúspexs...?



O era tot vertigen...? Segurament.



Del seu llibre “El botzinaire” vegem-ne aquest extret: “L’heroi només tenia dues pors, als muricecs, i a les alçades... Així és com sobrà la por a les alçades... Entrà a un club de paracaigudistes de fantasia. Cada diumenge s’arribava a un dels aeroports de vora Vila-seca, pujava a un avió, i, amb uns companys saltadors d’espai, saltava a l’aire a fer-hi cabrioles complicades, sol o junt, abans de no obrir el paracaigudes... A poc a poc, fou capaç de pujar en acabat al capdamunt del gratacel més alt i de guaitar enfora sense altra sensació que una mica d’estretor a l’estómac... Sobrant el mareig, amanint-se per a la feina del futur...”



El cas és que el trobàrem, en Juli i jo, i un altre, un desembre, congelat, penjant, lligat amb una soga part defora d’una finestra d’un cent catorzè pis. Sense coneixement, a frec de la darrera porta. Potser s’entrenava per a vèncer la seua por a les alçades... Potser de nits volia robar un veí d’hotel...? Totes aqueixes són qüestions a fe prenys, em diguí, bo i estudiant el paperam damunt el llit.



A “Vertigen”, d’en Boileau i en Narcejac, el protagonista, el figafluix cercapous (vull dir, inspector de la bòfia) Roger, hi ha moments que s’odia talment, només pel fet d’ésser tan poc valent, que vol flagel·lar’s, no solament mentalment, com fa sovint, mes autènticament: amb xurriaques de punxes de ferro i tot allò... És que també té por a les alçades... I viu molt culpabilitzat: el nelet, el càrrec de consciència, li pesa com un gep al cervell... Un dia es veu que, empaitant un criminal, per comptes de seguir’l casa amunt, ell qui el tenia més faitís i amanós, féu veure que li escunçava qualque entrebanc: una impossibilitat, i per això va enviar-hi un company — un subaltern, cal pensar, un altre gànguil, un altre “element” de l’abjecta xaveia, de menys graduació, més dispensable, cavà...? El malfactor s’havia enfilat a una teulada. El gurrípies company del Roger, quan també era dalt la teulada rere el dolent, relliscà, s’estavellà a terra i l’espitxà. Toc!



Que en Roger tingui por a les alçades no vol dir que en tingui de l’aigua. Acròfob, mes no pas neròfob. Un altre dia, doncs, salva d’ofegar’s una noia tocada, qui creu que l’esperit d’una besàvia malèfica l’entrevé i per això vol suïcidar’s..., o és (encara pitjor) que la besàvia l’hi empeny. Tant se val, la qüestió que en Roger la treu del riu Sena.



Festejant amb la noia, la noia veu quina mena de cagadet no és aquell valent bul. Es mareja (ell) al capdamunt de les Galeries Lafayette, on em sembla que hi tenien un jardinet amb un petit zoo, amb qualque bugia i mamiferot pudent, com feien adés (cap als anys cinquanta) a les Galeries del Segle a Barcelona...



Al cloquer de l’església del llogarret, la noia “se suïcida”. (Hum!) I ell no pot fer-hi res, torna a baix, esfereït, literalment de cul, davallant-ne les escales, assegut, amb les natges enganxades a cada esglaó...



En Hitchcock se n’aprofità. En féu un filmet bastant ruc. (És clar que li tinc el dit ficat a l’ull, al cinema; sempre l’he considerat un art menor. Tota obra d’art que necessiti més d’una mà no pot ésser gaire bona — i cada pel·lícula, de mans, en vol vint-i-tres mil – pel cap baix – hà!)



Tant se val. Això de vèncer el mareig a les alçades és de cops una missió obsessiva, vital. Res no esdevé més important per a qui en pateix. Volia l’escriptor, vull dir, n’Aristarc Verdura, encara vèncer la por...? Li va sortir malament la prova...?



I ara em ve a l’esment en Goló (sempre m’ha agradat en Debussy), en Goló, el senyor del castell, rosegat per la gelosia, fins que, abusant del seu fillet i maltractant-lo, l’agafa i l’apuja una nit, a força de braços, perquè, del jardí estant, espiï per la finestra de la cambra de sa marastra, perquè hi guaiti cap endins, doncs, què hi fan la nova dona d’en Goló, na Melisanda, i el seu germà (d’en Goló) en Pel·lees, a qui sospita amb raó de fotre-li banyes. L’infant, torturat, admet al capdavall que: “Es petonegen.” Diu en Goló: “No sóc cap espieta.” (Però ho és, és clar, i molt maligne; típic burgès mancat.) Diu: “Ara només em cal esperar i fer com vol el costum.” (Vol dir, occir la dona...! Quin altre bon costum de món civilitzat, ecs!)



Mes prou d’embrancar’s... Hà, com qui diu. La qüestió: què hi feia l’escriptor, allà, penjat...? Es trobava en aquest ridícul estat per causa de gelosia...? [Es pot ésser més betzol que això...? Gelosia...? Malaltia de burgès ras de seny. Amb els milions de conys sobrers que hi ha al món!] Tractant de sorprendre en adulteri o en falsedat algú proper al cor...? [Hà! això fa riure.] O ho feia per escopofilisme, per desig d’espiar...? (Els escriptors han de veure què foten la gent, sobretot quan són al més amagat. Cal que s’encerteixin que el capteniment dels humans és sempre estrany.)



Per l’escena del crim, hom podria deduir que l’escriptor (més tard ens férem amics, car, com dic, es tractava de n’Aristarc Verdura, a qui naltres doncs salvàvem la vida, i ell, pobrissó, tractant de salvar els seus manuscrits pels cercapous, encar que aquest nom no és prou bo, pels matalassers de la secreta indigna, el dia abans robats), hom podia concloure, dic, que l’escriptor no feia altre que provar la versemblança d’una altra escena a incloure en una de les seues novel·les de crims... Així la salàvem, dementre que el penjat es desglaçava damunt un dels llits més tofuts. Duia guants de ferro, d’aquells esditats, amb punxes. A la butxaca hi tenia un aerosol verinós. Portava al cos una faixa antibales. Un trabuc carregat jeia per terra, vora el petge de l’escriptori on la soga era lligada, amb l’altre bec de soga escorregut al coll...



A part que potser s’havia fets enemics. Belleu que escorcollés entre els feixistes per a una novel·la particularment brutal (és clar!), i ara els feixistes s’hi tornaven...? Però com...? La porta era closa per dintre... Havien entrat a la mateixa cambra per una altra finestra, escalant l’altra façana...? Per què triava n’Aristarc el pis cent catorzè..., si tenia doncs tanta por a les alçades...? Per ço de provar’s...? Cada dia cal provar’s, ben cert; cada dia, qui ans no s’ha trobat prou bé, ha de travessar noves portes.



Especulàvem. Era son pare un ogre...? Burgès típic, cristià...? Batia la seua dona, la qual sovint anava a parar a l’hospital...? I ell, infant terroritzat, havia de vetllar-la...? L’infant ho espiava tot. Es va canviar el nom a escola. Dieu-me en Goteig d’Estels, nom de cantant molt suau. Per exemple.



Fora esclatava un Solell. Tothom perdia la parla. Jo era un cos encara més lluminós. I en Juli Cooper cantava: “He salvades, per cornises, damisel·les. He descobertes, per alçurades finestres, on desen grocs secrets padrines...”



L’escriptor semblava badar les parpelles... Ens saludava, alleujat... “Em roda el cap...” vam sentir que deia en perfecte català. Li tornaven els esperits. S’empassava conyac. Els esglaons corcats de l’escala per a fugir dels incendis, roents, esclataven, es tornaven ràpidament cendra.



“Com va n’Aristarc?” na Venus, o na Rosó.



“Bé, bé, gràcies...”



Va espetegar la porta. Baixava per les escales de pedra. Vaig cridar cap dalt. No sé si em va sentir. Vaig dir: “Ah, no. Me n’oblidava. És mort.”



Avui en feia memòria, àngel claupassat, pels anys engeperudit, àngel qui repapieja i capcineja...



Quants d’anys s’han escolats. Oh, quaranta, cinquanta...



Me n’he recordat, del darrer text de n’Aristarc Verdura... A qualque calaix devia raure, covar-hi... Ah, el plec...



“Lleixa-m’ho rellegir...” – que em deia.



Me n’adoní llavors que tots els personatges al text – tots els personatges importants – els sis – me n’adonava immediatament – tots sis s’havien anat morint – vaig fer un cop d’ull a la darrera pàgina en blanc del plec on n’Aristarc, a la primera, hi havia començat a escriure el text – hom hi narrava ara el paisatge malencònic d’un cementiri – hom hi veia llosa rere llosa – i hom hi anava endevinant noms – sis noms – els sis noms dels sis protagonistes – i tot hi era silent – i esclatava al cel quelcom – un llum mort – una llum que eixorba – semblaven viure-hi, sense veus, i engrunats, derruïts, només àngels de pedra, en aquell cementiri de darrer full, boirosos, tremolencs, com a l’eteri territori dels somnis.