Desè Aristarc

(10) N’Aristarc Verdura, mort









D’hipòdrom prostituta, na Llir Esclua Biscarri es despullà i, blanca i fina i repugnant com membrana o pelleringa de pollastre espellat, s’ajagué al llit. N’Aristarc Verdura anava nogensmenys a trempar com na Llir li assenyalà la cicatriu rosa i lluent, d’aspecte llefiscós, que li solcava de l’estèrnum al melic i del melic cap a les tenebres del cony. “Aquesta operació a la panxa l’altre dia (per això que no hagi tornat a la feina fins avui), sí que em va fer veure el futur negre”, féu na Llir.



L’hipòdrom s’havia encès. Tot hi cremava: els seients de fusta, les baranes, les butlletes, els feixos de calers, les quadres, els fencs, les cues dels cavalls, llurs crines, llurs caps, llurs cossos – projectils de foc – i llavors, contaminats, els vestits de les dames, els tuls, les mussolines, les sedes, els mocadors de coll, les perruques, els barrets. N’Aristarc Verdura, per comptes de perir rostit, no sols s’escapolí ans s’endugué una dona qui hi havia dreta a l’entrada. Petrificada. I ara podia cardar-se-la a casa d’ella de prèmit, sense pagar. Per salvar-la i tornar-la de bell nou de carn.



–La dona, si no és puta, no és dona; la dona es dóna o no és res –n’Aristarc pregà, guaitant-se al mirall.



–Això que dius faria content el meu home –na Llir respongué–. És un pàmfil qui fa de drapaire, però no et pensessis pas que porta banyes de cérvol. En tot cas, no pas al front; les porta, per comptes, això sí, molt presumit, de bastó de caminar. Un bastó de banyes de cérvol que qualque lord va perdre i mon marit ha recuperat.



–És a casa el teu home, doncs? –N’Aristarc Verdura no volia rebre cap ganivetada a l’esquena mentre es cardava aquella dona massa grassa, vulgarota, grollera i lletja.



–Sents la remor catàrtica...? És el meu home al taller serrant joguines i andròmines que no podrà revendre. O en fa de noves, aparellant esparsos fragments, o les torna llenya per a la llar. Ensumes la càmfora...? Amb això en tens prou per a saber que no són les arnes les qui la remor fan, ans el meu home serrant, ca?



Hi havia antigues fotos a les parets; silent, el programa a la tv del racó era també antic, dels anys de la picaó. El paper espellifat a les parets, ni cal dir, antic, victorià; la cantina, antiga; les ampolles de licor i d’aixarop, del temps de la quica. El temps s’ha escolat debades. Tot hi és vell. Tot hi és el mateix que adés, estona ha. La finestra amb els vidres tacats de taques venerables, les cortinetes estripades – i, rere la brutícia inveterada, els vells estranyets de la casa del davant, vells marietes, trenta-i-tants anys després, vella escola de dansa encara activa, fent la viu-viu amb prou feines: i encara els veus qui es donen pel cul – n’hi ha entre els qui reben, no pas els qui donen (és clar), qui s’han elidides les cigales, s’han fets toldre o arranar (en operacions recargolades) els carallets. I ara llurs anus són vulves bulboses – cap altre orifici a la carranxa – com les gallines, carden i hi ponen, i caguen i pixen, pel mateix forat.



–Diu el japonès: “pregar a déu o a una sardina, tant se val; tot és qüestió de fe” –encara pregant a la pròpia imatge al mirall, potser per a convèncer’s que existeix en la realitat d’ara, ell.



–El meu home –va anunciar na Llir, i en Verdura s’esglaià.



–Jim Webb –va dir l’home qui entrava, el drapaire, un vell d’uns vuitanta anys–. No vinc pas a interrompre el que fèieu. L’únic que s’escau que aquest és oimés el meu despatx. Ara, podeu tocar les coses, ei, com si fóssiu canalleta de pit o gairebé; toqueu el que vulgueu, endinyeu-la si us cal al trau que més us abelleixi o convingui, mes hi haurà una coseta que no us permetré pas: llegir la meua “Harvard Review”, car, pel vostre posat, veig que no sou prou madur per a texts de tanta de volada.



N’Aristarc Verdura no sabia si prendre’s la sortida com un insult. En aquell instant se n’adonà que, badant-badant, monejava o jugava amb tanquets de joguina fets en imitació dels tancs voladors que en Jim es veu que tant admirava a les seues arcaiques revistes militars.



Tot d’una n’Aristarc Verdura s’esverava. Veia vindre per la mateixa llorda finestra precisament un dels tancs voladors – un dels de veritat, massiu, rugent – tret que, per sort, un instant abans d’estavellar’s a la finestra i esventrar-la i estavellar’s en acabat a la paret on n’Aristarc hauria esdevingut mosquit esclafat, l’aparell s’envola, s’esquitlla, esquiva la casa, s’eleva com un fuet verticalment. Només la cua de foc eixorbeix n’Aristarc Verdura un instant. El cony de na Llir Esclua Biscarri fa pudor. La pudor li fa tornar a descloure els ulls. N’Aristarc se n’adona que damunt el tanquet de joguina que suara havia tingut a les mans hi ha ara, a cavall, un infant molt menut.



–Qui és el marrec...?



Ni en Jim ni na Llir no li’n sabien donar raó. En Jim fa: “Si no és doncs de ningú el podeu adoptar vós.”



–Potser la senyora Llir...? –entretocà n’Aristarc Verdura, content d’haver-se’n recordat de com es deia la paia.



–Nyeclis. Aquest afoll! Més val que l’escanyem ara. N’he escanyats muntanyes. Massa collons de gentota ja al món perquè n’afegeixi servidora!



–Sabeu què? Us l’enduieu, us l’enduieu! –En Jim hi prenia de sobte un interès roent–. Us l’embolic i tot...!



Pel preu d’una cardada gratis s’enduia n’Aristarc Verdura el paquet d’un infant diminut. El va desembolicar tantost es va trobar al carrer, a una cantonada rere uns pers d’escombraries amuntegats. L’infant va córrer cap a la placeta. Un vehicle esventat cuidava aixafar’l. Hi havia una parella d’ancians asseguts a un dels pedrissos de la placeta – l’infant de n’Aristarc li’n deia a la vella “d’àvia”... N’Aristarc Verdura volia fotre el camp, no fos cas que algú l’acusés encara d’haver’s volgut endur cap nyec cap a casa. Li semblava que allò constituïa aquells dies obsolets qualque mena de crim més o menys penat. Mes l’àvia l’aturava amb veueta de fleuma.



–Mestre, és palès que sou de la pasta flonja amb cabell d’àngel. Veiem la tita i l’home que us enteneu amb el minyó d’allò milloret. Així doncs que decidíem de donar-vos-el, a condició que us plevíssiu ara mateix i solemnement a tractar’l comcal i que ens allereu el dret a visitar’l cada sis mesets mentre siguéssim l’home i la tita vius, i això que els metge ens fa la gràcia pel cap llarg de dues o tres setmanes de vida, i au.



–O si voleu fer-ho més legal, anem al jutge d’aquí davant –estossegà l’home mig extremunciat–. És un jutge a collons equànime; sempre va armat: no vol jugades brutes; de jove, havia estat un afable cardador d’infants en pel·lícules exemplars que treia el govern per tal de guiar el públic de quina manera calia tractar el proïsme: és a dir, amb una certa suavitat, com qui es carda infants, de qui els traus són tendres qui-sap-lo, ca?



Pestilent respirava el vell. Li va agafar un fàstic a n’Aristarc. Va dir: “Prohibicions m’impedeixen fer’m amb infant. La pròstata fosforescent ans bategant, la síndrome de la llengua de pam on magnètica se li adhereix tota mena de gam i clau rovellat, adéu-siau, ah, i la cantimplora buida, i per l’Eustaqui el fum que m’enfosqueix el cervell...”



Encara deia excuses sense cap ni centener quan es va trobar caminant pels camps elisis... Es va posar a bleixar més descansat. Aconhortat doncs, sense segriny ni reguiny, s’assegué a un banc de banús. El luxe, la calma, la voluptat, trinitat delitosa, l’embolcallaven; a pleret, el seu cor s’alzinava, lleugeret, mig volaire i tot.



“Com tothom altri, és clar, tinc el dret d’ésser assassinat.” Això es digué, satisfet de trobar-s’hi.



Vivint a Roma, on els seus cercles de coneixences s’havien eixamplats fins a enxampar, com qualque mena de satèl·lit carrincló, el pinyol mocallós del Vaticà i tot, recentment havia anat de rodes a pilans sempre sacsat vigorosament, com si era un aixarop de trinitrotoluè. Cada nit es ficava a la banyera, massa nerviós, i sovint amb l’aigua massa calda – fins i tot que pensava de fondre’s, desfer’s. Com el trinitrotoluè, acabava com aquell qui diu granulat. S’asseia a les fosques vora la llar i es dissolia, com aquell qui diu, en bon whisky escocès. Era millor que no l’alternativa: el sulfit d’hidrogen sòdic que li havia receptat el metge per a solidificar’l, i aturar-li doncs el perillós tremolor.



“No sóc prou bo per a l’intriga internacional – massa por que em matin per cap raó prou bona. Nacions i capellans: tot la mateixa merda, jurcant per veure qui monopolitza el mercat. Saps què? No m’atrapareu pas. Me’n tornaré a la terreta demà o despús-demà.”



Aquells dies despenia tot el que li pagava l’agència d’espietes a l’hipòdrom. Mai no es rescabalava, és clar. El món del joc és tot trampa. I llavors, sí ves, la sort... Eudimoni contra cacodimoni. El dimoni qui et mena, bo o dolent, i estatueix l’estat general de com et sents; sense culpabilitats doncs, ni les irritants vel·leïtats de ràbies vanes; tot això no val la pena...



Anava a dir, antisartrià, que els seus dimonis s’ho fotien tot entre ells, jugant a qui el posseïa i quan; que ell doncs no era culpable de res, que no era gaire més que un trist corrupte camp de joc, quan un dels arbres centenaris dels camps elisis en aquell instant decidí de caure. (No pas un castanyer, un arbre dels fanalets somorts alt i gruixut com un sequoia de mitja edat.) L’aixafà en escruix.