Onzè Aristarc

(11) N’Aristarc Verdura, mort















Es va aixecar n’Aristarc Verdura amb una fístula a l’esfínter. S’havia escapolit de l’hospital militar i havia caminat hores i hores. I havia feta qualque humida capcinada en cova remorosa.



I, de fosca matinada, doncs, sense goril·les guardaespatlles, coixim-coixam, dels claps del codinar als fiters del mèdol, i comalada a través, i çocoster amunt, trepitjant l’herba mullada de rosada, els camals del pijama tots somalls, fins a la verdor pregona del prat gerd al çaplà, on hi ha el llogarret on coneix algú.



(Es plany.) Prou ho veieu que ja no puc, amb una sabata i una espardenya carranquejant cap enlloc...



“Ah, n’Aristarc Verdura, benarribat siau.” Saludat doncs per un dels organitzadors de la correguda de resistència de bec a bec de la contrada.



Es pensava que tots hi anaven d’anònim.



“Anònims hi sem.” Repta, i l’altre se li disculpa.



Vagues figures en les tenebres.



Llambrega girientorn on s’encabiria, i ara... A les escales, hi ha una dona qui se li atansa – jove, xinesa, fina – a demanar-li – per l’influència que li deu suposar que té (al món polític amagat de la resistència i de la guerra guerrejada corrent aquells dies) – a demanar-li doncs si li allerava certa concessió, gairebé una confidència, i li adreça alhora entretocs de discretes ganyotetes seductores...



“Mestre Verdura, company Aristarc, si us plau...”



Se li inclina amatent, mes sense esperances, llas, de cap afer amorós – massa claupassat – no solament pel cansament, llas, mes oimés per l’edat – per a ella, qui encar és jove i de pell relluent.



“Vet ací, que escric un llibre sobre la lluita per l’alliberament, i estic assabentada que en aquests graus de pedra als anys vint si fa no fa l’almogàver Bellesguard, tornat de l’Havana amb la nova proposta de constitució, arengà els companys, i hom m’assegura que vós hi éreu, ben marrec i tot, com qui diu en bolquers encara, i tanmateix ja actiu aleshores, ça-enrere, què deu fer, gairebé vuitanta anys.”



Mentre se’n va per l’estopí de l’embut, estretint els llavis com qui la petoneja tot enraonant, pensa en Verdura: “Quin duet més deixondit no fem durant aquests deu o vint minuts...!” Mes, en acabat que la xinesa li ha xuclats els detalls que volia del cas, desapareix com una aparició divinal qui d’aparèixer es cansa. Ullprès, roman ell amb la mel a la boca fins que ja el fel no s’hi mescla.



Bah, massa d’anys humiliat. (Es diu.) D’ençà que de jove escandallí els marimons per veure com collons s’ho feien els pobles lliures, fins que no torní, només a patir amb el meu poble cada tortura espiritual i física, la carcassa se’n ressent...



Ara, no m’asseuré pas amb els típics escotiflats sobrevivents de sempre – sempre presumint de llurs fades supervivències – sempre enfotent-se’n dels morts – dels qui no arribaren a llur estat de fastigositat física i deteriorament mental. (Es diu.)



Geperut, què hi vinc a fer al ball dels clandestins...? Quatre esgarrapats plantaran els fanalets en doina, faran fer un cert enrenou, i els més joves amarinaran l’era bo i bellugant el cul de valent, i les noies també, i encara més les popes – que duen sense draps que les sostinguin. (Es diu, un bri ensonyat.)



Malastruc i sense amics, n’Aristarc, trist bubianès, romandrà sol, mig assegut (i amb noses i molèsties) a un dels esglaons de més amunt, bo i escoltant amb recança els ganyols de les minyones quan els toquen l’entrecuix, i el riure estrepitós quan la tocada tany a indret més divertit.



(Es diu.) Veuré com es vinclen i contorsionen i com, impacients, se’n van a cardar rere les pedres. Ah, les pedres contigües, alardó importú que talla el fluix de la dalladora, i tanmateix parapet prou útil quan s’hi repengen els fusellers qui tiren a taulat.



Quin filòsof antic...? (Consira, amb el cul bellugós, car li pruu i fa mal.) No en deu fer pocs, d’anys, que ho vaig llegir... Diu: “El cos no ets tu, el cos és l’altre, l’altre tu; el cos, cada cos és fet de cuir de brau, els dimonis se’n tallen a mesura per tal de poder caminar pel món – i tu, o el teu dimoni, l’habites (l’habiteu) per la durada.” Quin cuir més arnat el meu, doncs. Ah, per tindre’n un de nou i genuí! (Bleixa, desitjós.)



N’Aristarc, per què et perds en aquestes rucades...? Tot això no tany en aquesta ocasió on els nous militants s’eixamplen i es disbauxen. Dels codonyacs que fan tot manxant als entrecuixos n’han d’eixir les noves lleves. No ho veuràs, Verdura, mes potser aquesta qui ixi del ball dels clandestins d’enguany serà la generació qui ens durà la llibertat definitiva...! (Glateix.)



I tu – és a dir, la teua humil i humiliada xifra – hauràs estat un dels nombres cabdals. Ja sé que trobes d’arreculat ple de catralls el fer’s el faroner d’aquesta mena, mes és cert, i en pots estar orgullós: Sense tu, sense la teua xifra essencial, qui sap si encara fórem més enrere...! (S’aconhorta una mica.) Agrer ara i assaonat el terreny per a la guerra que ens estorç definitivament del jou feixuc del cagalló.



Fores prou tu qui, en pic tornares, quan el ferro era més grèvol, l’enfortires ans despertares amb cops sensacionals – despatxares l’un darrere l’altre tres generals enemics. La premsa traïdora de casa nostra es foté a fotre el ploramiques de sempre, mes tot el poble te n’està immensament reconegut. Car res no val la llibertat. Què fóra el teu poble sense tu. És força possible que a hores d’ara ni fóra. Altre belleu que bri de memòria a tesa corrompuda. Sap greu veure cap espècie extingir’s – imagineu-vos veure la pròpia fondre’s – i encara pitjor: a urpes de l’enemic. La ràbia et fa bullir la sang. (Es diu, i li bull si pus no l’anus.)



Grinyols de fornici li eixoriveixen momentàniament el ble. Forassenyadament, sense parar cap compte amb les arestes, cabuts, xautant-se’n dels matolls punxeguts i dels ullals del feram, carden pels descosits rere l’esglaó mateix on rumiava ell suara una parella de passerells. Tomba l’esguard i fita cap avall. Ah, cuixa de nimfa! Corprenedor!



Cada cop que mai he visitada cap contrada qualsevol, no n’he besada pas la llorda terra – no sóc pas tan brut, ni ninot gens higiènic, ni carallot babau papa-papal – hi he fet per comptes un foradet, l’he omplert de gelea, m’he descordada la bragueta, tret lo virot trempat, m’he posat bocaterrosa i m’he cardat el foradet engeleït – i així he honorada cada terra – la Xina, Austràlia, Brasil, els Estats Units, Sibèria... Totes, o si més no les més vantades, hi han passades. (Reflecteix.) Mes ara com besava, ans me n’untava els dits com banal polític molt adepte ans addicte al peculat, el terreny adobat on el minyó massa exuberant oscil·la ans trontolla en llaurar-hi molt aferrissadament. Com cal, és clar.



No crec pas que ho sabés, mes mentre tractava amb prou feines n’Aristarc Verdura de fer’s espurnejar una miqueta el ble socarrimat, el minyó qui tenia part d’arrere, boquint gens pusil·lànimement la minyona, pertanyia a l’Ep-La (Escamot Per L’Alliberament) – escamot selecte com cap altre darrerement. S’havia especialitzat a bombardejar cada palau i museu on l’enemic hi desava els espolis a coldre molt fàtuament per tal que tot continués com fou fins aleshores: escarransidament encadenat, bocabadadament engalipat, flatulentment momificat. Per la prestidigitació del lladre assassí, les fites subtilitzades o reculades fins a l’oceà, i avall, i doncs el robatori perennitzat. El palimpsest falsificat dut a certs altars molts il·luminats ans “autentificats” on el moc del turista raja. I on creix el moc fins que el llenegós betzol s’hi enllepissa. S’hi enfonsa, pres. S’hi nega, curullat de llefiscosa xaroneria.



En canvi, els del l’Ep-La ho volen tot net de nou. I ells tots nus: marcant territori: com verms en fruit corcat – fins que l’espai mateix (corcat del tot) no manqui. I tot convingui al replanteig.



“Avi?” Va dir el minyó en trobar’s un gep.



Li havia caigut damunt n’Aristarc Verdura, d’un atac de cor ara ert.