Novè Aristarc

(9) N’Aristarc Verdura, mort









Xicago, Il·linois, n’Iscle Ascladenoies, professor d’universitat, m’explicava d’on venia el costum embogidor (en el sentit que t’excita fins a límits de joia quaix insobrable), o diguem-ne doncs el costum engrescador, hò, de llençar nans. Llençar nans és, com tothom sap, l’esport preferit dels nihilistes sotsgraduats qui xafallegen ans xipollegen, rabejant-se en tolls de beguda, als xibius que en diuen fraternitats. Hom hi tria una cambra prou ampla; hom hi posa un llit o sofà lluny, arrambat a una paret, i d’ençà de l’altra hom hi agafa un nan i el llença cap al llit. El llit té un fitó dibuixat. Qui més a prop del bell fulcre del fitó fa caure el nan – el qual hom l’agafa per a llençar’l pels llocs més adients al llançador (el cul, el cap, l’esquena, el pit, el gep, els collons...) – aquell s’enduu el mèrit.



N’Iscle Ascladenoies, del Xicago University, em va fer veure que llençar (o millor llançar) i Llançalot han d’anar junts. I em va fer llegir el preciós romanç d’en Cristià de Troies, on en Llançalot de l’Estany per tal de fer cap on era la seua divina enamorada – la vestal meretriu, la trompa de ginebra i qui sap quines altres apòzemes encavalleridores, na Ginebrona, doncs – fa qualsevol cosa, adu pujar al carro del nan malparit, el carro on canviot maligne hi fica els lladres i els assassins i els duu a llur darrer mèdol, o estroc, o fita: l’indret on hom els pela: els penja, els esquartera, els destraleja, els crema de viu en viu, els escorxa, i així anar fent... Aquell desencert bàsic, allò de pujar al carro dels maleïts, per sempre més entecarà o empeltarà o encomanarà de tots els gams, i passes i marfugues, i malalties espirituals el pobre sofert Llançalot de l’Estany. Amb una pasterada d’aital calibre en té prou, malastruc per al romanent. Tothom per sempre pus li retraurà que ha pujat al carro dels empestats, dels damnats, dels perduts, dels triats pel mal.



Per força enfellonit, un dia o altre, en Llançalot, nan qui trobés, en acabat, nan qui llençaria a l’estany, o al pou, o cràter endins, o de cap al canfelip, o al sot que cap zombi andarec llavors eclipsés, i, buit, oferís cabuda al cadàver molt desmanegat del nan també catapultat per l’esforçat Llançalot.



Me’n vaig anar convençut que allò que deia n’Iscle Ascladenoies, eximi tothosaus, era un fet.



A la cambra del meu hostal desguitarrat, això fiu: continuí llegint en Cristià. Me n’adoní que fou ell qui féu veure en somnis en Llançalot aquell greal misteriós del reialme de la terra gasta o gastada. És clar que les falòrnies afegides més tard pels devots ans epicens epígons cal llençar-les al femer. Car mai enlloc no diuen ni en Llançalot ni en Cristià què hi contenia aquell greal perquè calgués endevinar’n el contingut i així doncs trencar la maledicció, destarotar el vudú, i fer de bell nou que la primavera i l’estiu i la tardor tornessin a dur llurs fruits suculents i les noies saludables i cardívoles, lleugeretes de roba, qui vénen a collir’ls. Vaig trucar el professor demanant-li què li semblava si li deia que em feia l’efecte que el greal contenia doncs ginebra; assenyaladament, una ginebra que et donava, en beure-la, força d’allò més, i forces d’allò més esperonadores – d’on que, si en bevies prou, guanyessis totes les competicions i torneigs, i adu la volta a la Gàl·lia en patinet.



Em va dir que anava lluny d’osques (catamarg de totes totes, va precisar), mes que si m’abellia, atès que encara no érem ni a quarts d’una de la matinada i teníem part de davant el dissabte pel matí, amb estona per a clapar fins a migdia, ens podíem trobar a un bar de putes de no gaire lluny de l’hostalot. Que m’ho explicaria tot guaitant les indonèsies (de cinc a cent cinc anys) fotent a l’escenari aquell escalfabraguetenc estripa-robes que fotien.



Això em va dir, quan l’espectacle de les femelles qui es despullaven s’havia acabat de moment i per comptes la gent ballava damunt l’empostissat ronyós... Que allò que hi havia al greal era lleterada. Que en Cristià escrivia filosofia de l’ésser. Era un personatge reprimit, com els de més dels escriptors, les xil·les dels quals pel fet que no poden sucar en suquet de fufa, se’ls sublimen, o se les fan sublimar, per plomes que suquen en tinters, amb la tinta dels quals hi escriuen llurs boges especulacions i fantasies, les de més de les quals il·lusions de violació disfressades de metafísica. En Cristià (era el parer molt documentat de l’erudit Ascladenoies) es cardava els tinters de tinta espessa (de tinta tan espessa i dúctil com suquet o secreció de fufa, va afinar), i cascuna de les les seues lleterades encara l’espesseeix més, aquella tinta essencial – d’on que els seus escrits siguin encara més plens d’essència – més plens d’ésser, tot dit. Per això és tan important el que escriu. I que les seues històries no puguin tindre mai aturador ni estopall – mentre hi ha haurà humans prou reprimits per agafar la ploma per comptes de la xil·la, n’escriurem variacions, de les pensades de l’immens Cristià, va pontificar, mestre-titenc.



Doncs molt bé, i l’endemà qui em truca...? N’Aristarc Verdura, a Xicago a veure-hi una filla seua qui hi viu i hi fa de periodista a un diari gratuït. El “South Side Blade”. Hi compon a cada exemplar una mà d’articles escrits amb obscurs pseudònims efímers. Cellajunta remuga que els catarats privilegiats, per molt virulent que t’hi posis, ja no en foten ni cas, del que ningú escrigui. Amb llurs inexhauribles cabals han comprats tots els grans mitjans de comunicacions, començant pels estudis cinematogràfics i per les estacions de televisió, a part que també els pertanyen revistes i diaris importants, i doncs allò que pugui dir qualsevol desgraciat mal o gens pagat en un paperot sense seguiment se’ls en fot com d’un pià. Abans, fa cinquanta anys, t’haurien enviada la bòfia que t’assassinés o “t’accidentés”. Ara ni els cal.



S’emporta aquella noia doncs tota mena de disgusts. Pel fet que ha d’emprar tants de pseudònims per a fer bullir la carn d’olla, en acabat hom li confon els escrits. Hom li diu: “Mai no hauria dit que (els teus arguments, o els teus temes) els podies haver triats tan formosets i carrinclons, i enganxifosets i fictes – ecs, i llavors la moralina coent dels articlets mateixos...!” Ha de cridar i fer’s pedres al fetge: “Per qui em confons...? No sóc dels qui acarona, sobre, l’àliga imperial quan fastigosa destria els budells enverinats de la carronya de l’Iraq! No sóc cap altre ase de sínia, ni de camí de sirga, duent la barca de mòmies i malalts envers on bullen les laves del darrer crepuscle...! Al contrari, sempre dic fre als aligots: Fre als aligots bolterenys, eixanguers i sanguinaris...!” Rialleta d’entès la respon. N’hi ha per a desesperar’s. “Empènyer tecles i ensamfainar complots i assaigs de càntics als aeroports on els aerosols tuixegosos ho ennuvolen tot... Avui he de fer un article que denunciarà tothom...” No em feu cas, potser ho vaig entendre malament. La qüestió que se’n va anar corrent, brandant el cap, sense tocar el plat d’arròs on una aranya havia aterrat penjada del sostre. Les llàgrimes de la noia escatxigaven les parets de la cantina mentre fugia...



Tant se val. Fèiem un tomb, i amb n’Aristarc i n’Iscle acabem aquella nit novament fent acte de presència al mateix sostremort on les indonèsies excel·leixen en l’art del fer trempar.



Ens hem divertit tant que l’endemà quedem per a anar al futbol. Som a veure un partit del Xicago Fire contra un equip texà i s’escaigué llavors que hi va haver una baralla a uns seients de més avall. Collons, de sobte una bala va passar xiulant vora l’orella de n’Aristarc. Gairebé que li fa a la clepsa una clenxa permanent.



Al vespre, anant de putes ell, jo i un company metge, en passar davant un cine, una bomba hi espetegava i un maó va estavellar’s a un autobús després de fregar el cap de n’Aristarc Verdura. “Vés-te’n de Xicago que et duu mala sort”, me’n record que li va receptar el metge.



Tornant de putes, jo me’n vaig tornar a l’hostal, mes n’Aristarc, atès que la seua filla vivia massa lluny, a Cícero, el metge el convidar a clapar al seu piset. Enmig de la nit es veu que el metge se n’hagué d’anar urgentment a l’hospital. N’Aristarc, bona ànima, va sortir a portar-li el paraigua. Mes tantost era fora, només amb els calçotets, pels corredors i trencacolls i escales sense fi, es va perdre. Aquell edifici de quatre-cents llivells era un complex de pisets on tornar a trobar el teu era miracle si no en sabies doncs exactament l’indret. Allò era un laberint enjòlit. Maleïts babèlics! Nidéu no els entén. Car quina construcció més bèstia...! Anava reguitnant i tremolant sota la pluja que davallava pels cels oberts i clivellades lluernes... I aleshores va relliscar i quaix que cau barana avall. Fa dues passes enrere i gairebé que l’electrocuta un ascensor pampalluguejant i espatllat. No sabia on ficar’s. I al mateix temps agafant un calipàndria letal...



Va arrencar una cortina i vestit doncs de moro, increpat així pel jovent ignar i els vellarres més agressius, i els repugnants veterans sobretot, entomant recriminacions i invectives, i les empentes i els eixabucs, i els maleficis d’eixauc que li llençaven els pudents religiosos qui se senyaven pels descosits, va vindre’m al capdavall a l’hostal. En aquell moment me n’anava. N’Aristarc Verdura esternudava i estossegava. Emprenyat per un parell de mosques va estar a punt, flastomaire, tot ostant-les, de caure finestra avall i trencar’s la closca. L’ampit esquerdat, la doella escrostonant-se, el casull sencer esbiaixat cap envant... Li vaig dir a en Verdura que es calmés, no fos cas.



Féu, força deprimit: “Ni les mosques no hauria de criticar. No critiquéssim, saps? Ja tinc pocs amics; vull encara tindre’n menys?”



Li vaig dir: “Fot-te al llit. La febre ja et fa dir coses.”



Això fiu llavors: li vaig portar un greal ple de ginebra. I vaig afegir mantes flassades al seu llit, que sués el rofredat.



Llavors me’n vaig anar a fer les meues feines al centre de negocis. Quan era apostant pel cavall més escardalenc, vull dir, escanyolit, algú em trucà al cel·lular o mòbil (no me’n record com en deien de l’aparell aquells dies ara ja antics). L’hostal s’havia enfonsat. Era n’Ascladenoies i volia sàpiguer si encara era viu. Vaig dir: “Jo rai. Ara, n’Aristarc Verdura, malament rai.”



Tocà l’ase el professor.



“Si s’ha mort amb el greal als llavis, rai”, vaig afegir. No ho sabrem mai. Potser els nous habitants d’esferes o dimensions ignotes, en acabat rondant per aquest planeta ara pràcticament mort, i ells rai, fotent-hi furgues arqueològics diguem-ne d’ací a uns milers de centúries...? Escolteu, qui ho sap.