Dotzè Aristarc

(12) N’Aristarc Verdura, mort








Una parella de burgesos gens conspicus – dos pacífics no-ningús. Sem la meua dona i jo, visitant la ciutat. “No semblen tindre-hi altra mena de monument que de monument al foc” –que em diu, abraçant els voltants. Els soterranis de la vila segurament cremant d’un foc fumós. Car pertot hi trobem fumerades molt denses de fum fosc. I la gent s’ho guaita. I naltres ens ho guaitem. I fem oh, i ah.



Als autobusos no hi calen tiquets. No cal pagar-hi. Tothom hi va d’arròs. Tret que sempre et surt qualque estafador o captaire qui s’aprofita de l’ocasió i es fa veure home de la finestreta o revisor i, sense ni pensar-hi, els dónes el que volen, seixanta, quaranta, noranta cèntims. Quantitats de pobrissó.



Ella i jo no anem cap enlloc. Em lleix menar per la dona. Li ensenyi un trauet tot rodó que m’ha sortit al genoll. M’ha foradada la pell fins a la carn. Mes res no sagna. Qualque bala o perdigó perdut i ara encastat de tal faisó que estanya la nafra i cap suquet no se’n sobreïx...? Qui sap.



Sabíem que hi havia haguda una revolució. Menada pels tres heroics companys. Hi havia hagut n’Aristarc Verdura i els altres dos. N’Aristarc d’ideòleg ferm, els dos joves, més llambrescs, és clar, més ficats en l’acció. Pugen a tallar el cap del reietó sonat – mentre n’Aristarc, amb el seu posat de savi, és instruint la plebs ignara, entre els quals els encara més desgraciats, els guardians qui guarden el palau, gent qui hauria de pertànyer a la subversió i tanmateix, per llur incomparable estupidesa, pagats amb dos rals perquè vigilin els milions i els privilegis de la degenerada família reial, allí paren, matant els propis...



N’Aristarc doncs distraient els carallots rere el palau, fotent-se el savi, vates sapientíssim, contant rondalles, enlairat damunt una caixa, al bell mig de l’estesa de davant el bosc on sovint ix a caçar-hi el reietó esgarrapat. Perquè ningú no els vegin pujar, els dos valents; enfilant-se furtivament per les tramoies...



I ara el rebombori – l’avalot – l’etzigori, la revolució... Tothom pel seu compte. I de festa. De descordat, disbauxat, rabeig.



Esclataren a l’ensems totes les alarmes – n’Aristarc va veure vindre-hi un seguici – s’hi afegí – a empentes, assolia d’avençar, es ficava cap envant – es desmenjava per veure’l, vull dir, el cap tallat de l’obtús tirà, el capdecony coronat... Hom el devia dur al capdamunt de qualque pleixell punxegut arrencat al jardí dels inútils rosers...



Ah, esglai! Horroritzat reconeix el cap. Era el cap d’un dels dos amics qui adés eixien a realitzar l’heroïcitat històrica... Allò, ara ho veu, té tots els agalius repel·lents de la processó religiosa...



Va demanar a un dels qui anaven amb salpassers i ninots i espelmetes, i uniformats de pabordes o de qui sap quin altre bord sacerdot... Li requereix que li digui on doncs para el cap del monarca merdós... Respon el bisbe aquell: “Ah, el tenen els altres, els del partit reaccionari... Volen fer’n un màrtir i un sant de santoral, mentre naltres fem el del rebel.”



Va fotre el camp corrent, que ningú no el confongués com a integrant del ranc partit metafísic. Es deia que s’havia doncs equivocat de multitud. “Aquests no són els meus...” –s’esqueixava, individu independent, d’aquell bacallà eixut i pudent.



I ara anava amunt i avall i capcot entre els grumolls dels no-decidits. Els qui només festejaven pels quatre cantons. Enfollits de joia. Fent-li pessigolles pertot arreu, tocant-li els collons. I llavors va sentir, com els altres, o si més no com els de més dels altres de part la vora, caure quelcom de molt de pes damunt alguns dels arbres de més a prop dels balcons de rere el palau. N’Aristarc Verdura va començar a riure, infós d’una joiosa premonició. Com s’hi esvalota, apartant gent a tort i dret. Cap a la silueta negra de l’heroi embrancat. I hò! I tant! Era l’altre amic, l’altre conjurat, viu i armat, i gràcil i llambresc, dalt les branques d’un arbre tofut. I era ell qui duia el cap del dictador reial, tolt en rodó, agafat dels cabell on la sang eixarreïda els encarcarava ridículament.



El tercer home, n’Aristarc, saludà molt efusivament ans amb elació i tot exhilarat, el sobrevivent dels dos primers. I ara formen la bona processó. Ell i el company qui clava el cap al bec del capdamunt d’un pleixell punxegut. “Oi que em mereixc cert crèdit...? Tinc dret d’ésser al capdavant també de la processó dels revolucionaris de debò...!” –es deia n’Aristarc Verdura, ple de confiança, ple d’urc.



Aquella era doncs a aquelles hores de la matinada la bona processó... “La nostra – la dels revolucionaris – la dels assassins alliberadors – som-hi, som-hi, el nostre bàndol el bo – el que duu la llibertat... Ni els qui s’han quedats sense cap, el partit monàrquic, reaccionari, desmembrat. Ni els qui es desen religiosament el del màrtir, i tot se’ls en va en vanes buides balmades pregàries, i merdegades de fanoc gens pràctic i de seguida sobrat... Naltres tenim el cap arranat, sangonós, del reietó cagat, del reietó escapçat. Naltres sem els herois, naltres dictem la llibertat – ni rei, ni pàtria, ni déu!”



Així com el qui es mor s’arrapa a la seua ranera, i el qui se la pela al seu piu, també jo l’endemà al respatller del seient del davant a l’autobús massa esventat. Li deia a la dona: “Vejam si ens estavellem i no veiem com fineix això de la revolució; tan divertit que s’ha tornat tot; ara que al capdavall dóna adu gust de viure, tu!”



I llavors l’autobús s’esfigassava... En efecte... Una gentada alenteix i gairebé atura el vehicle on sem. I ens sobra lleure per a esguardar finestra enfora. Veiem passar la processó, sentim la cridòria, les subversives consignes, ens banyem els ulls en les vestals, les orquídies, les cefalees dels mig nocats... Hom s’hi xala, amb la xil·la, encara pus amb les fufes; dones nues, atlants; unions venèries; estromaníacs edeòlegs mesurant sexes: cebes, galzes, arquegonis, xarneres, paramoles, colps. Intumescències, arrets. I els armats amb armes heteròclites disparant on fos, destralejant a la babalà. I els mudats, sense ni un bony ni res boterut als complets, ells, amb canes, mesurant faldilles de llargàries curtes, dient-ne les polzades i fraccions, i els badocs abans gosant-hi messions, despenent els calerets, llurs barces escotiflades, amb uixos com més anaven més esbaldregats...



Per la finestra de l’autobús, allí sem, badoquejant... I ah, ara el veig, el cap de n’Aristarc Verdura al capdamunt d’un pleixell punxegut per un malparit molt lleig empès cap amunt i llavors empès cap avall, en una dansa macabra molt còmica. Algú li havia tolt doncs el cap...!



Qui...? El partit clerical..., maleïts rosegaaltars marmoris fent surar com folls llurs esguards piramidals...? El partit contrarevolucionari, repugnants reaccionaris, sempre fent encara més mal que no abans...? El dels ultrarevolucionaris, espatllant-ho tot, perquè res no reïxi i tot torni a l’abans-d’ahir més fosc...?



N’Aristarc Verdura, damunt el seu cap pollós, la nuu groga de polseguera i d’insectes vius i morts, grossos i petits. “No podem perdre res – ningú no ens alimenta – ens jaquirien perir, mancats del mínim. Hem de confegir-nos-ho, manegar-nos-ho tot tots sols. Hem de mantindre el nostre hort d’arbres culturals – no permetre que ens tallin cap altre – i tractar de fer reviure els atrofiats... Si re ens tallen, n’hem de coldre ans de conrear’n amb més cura cap plançó que aparegui per lluny que ho faci, ni a la vall o muntanya més remota... No podem perdre cap punt referencial nostre, cap dels arbres que ens teixeixen el canemàs essencial...” Recordava aquella contarella que contava al pati de darrere el palau no feia encar dos dies, el pobre albardà saberut. Que no podíem lleixar morir res nostre, per molt que les orbes forces enemigues maldessin a anorrear’ns-els.



Llas, i hi havia jaquit ell doncs el cap.



Damunt el loess desmarxat de la placeta, el regató de la seua sang trepitjada per la barbàrie nana no ens adreçava cap guerxina esperançada ni atraçava ningú a cap sendemà de llums... Potser és perquè estàvem massa pansits i la pols ens entelava les ninetes i no hi vèiem de cap ull... Belleu demà, o en un parell de nits de seny i jorns de serenor, les forces de bé, és a dir, les de la llibertat sense folls infiltrats, tornaven a imposar’s...



L’autobús, engegat, recomençava a bellugar’s. Davant hi tindríem nous monuments al fum. Davallaríem a admirar’ls, i a pleret, i a peu, tornaríem a casa, a esperar-hi esdeveniments... Sí ves, una parella d’innocus, gens conspicus, burgesets...