mort de n’Aristarc Verdura (segon lliurament)

(2) N’Aristarc Verdura, mort







“Només caldria!” Li diuen. “Per a vós, rai!”



N’Aristarc Verdura, el seu aspecte de famós, li allera tot de petits avantatges. La botiga que tancaven, la tornen a obrir només per a ell. “Home, vós, a manar! Si sou servit!”



Perquè es pensen que és en Tal o en Tal Altre, qui surt a la televisió, i “és tan intel·ligent” tothom li fa la gara-gara. A la fira dels cossos, el vertigen. Cada dona se’l vol tirar soleta. “Veniu amb la tita, preciós!” A sobre el volen pagar elles, amb somrient aquiescència de l’arlot.



A contracor aprofita els furs afavoridors que hom li suposa que li pertanyen. Tampoc no cal balafiar estones en explicacions. Al contrari, cal no tindre cap nelet a fer més expedits els llefiscosos processos del viure en societat.



Quan n’Aristarc Verdura volia pujar a l’avió li deien que ja anava ple com un ou. Mes que “per sort!” un dels qui hi tenien seient encomanat s’havia mort, i doncs que el nou buit li’l donen molt complaguts a ell.



Els ho agraeix amb una ganyota.



Agafes l’avió i hi ocupes el lloc d’un home qui forfeia el seu bitllet per causa de mort. Hum. La providencial vacança del lloc que ocupes és deguda a l’escunç molt precís que l’home fotés qüec. I et diuen qui era i te n’adones que el coneixies – i això no et fa gens de gràcia. No. Gens.



El mort era el comodatari Puigllorenç. Un col·laborador amb l’enemic qui de prèmit havia rebut l’usdefruit del teu mas al Pirineu. Ara que s’ha mort, els invasors potser te’l repleviran. Ho dubtes. Oferiran el mas a un altre botifler. Com oferiren la teua dona i la teua canalla a d’altres infiltrats i traïdors.



Hi ha davant teu tres repel·lents infants qui es barallen. Tres gats en gàbia massa estreta, massa excitats. S’esgarrapen i ganyolen. T’imagines agafant-los i trenant-los els tres en forma de trena grollera, o rast d’alls – un xamerlí o xamaré, galdós, que fes goig.



“Què fa, home de déu!” – se t’exclama un dels “hostes” de l’avió qui belluga el cul com una altra hostessa capsigrany. “No veu que són els fills del ministre!”



N’Aristarc Verdura li va ficar la mà a la carranxa. “No penis” – va dir, en anglès, perquè l’entengués. “No hi tens collons, noi. Només un tumoret maligne. Això no és clítoris ni res. Cap reacció. Vidu de vida. Horror d’ésser neutre. Fot-me si et plau el camp. I no em tornis mai més.”



Ara els queixals corcats al cervell tornen a mastegar-li matèria flonja. Amb escombra d’acer agrana la palla i la borra que sempre se li agrumolla pels recers, amb tisores d’estisorar bardisses tol les gaures i els taps de suro que li estufen els conductes. Pentina llanes dels ploms fosos de bordes sinapsis amb estríjols molt punxents... I ara al capdavall el veu. El comodatari Puigllorenç, nítid, com en vidre de televisió, amb carota de ploramiques, tristoi, eixalat, i amb les mans tremoloses clafertes de joguinetes sense vàlua: daus, baldufes, santets, xapes, llibretes amb ninots...



Se’l vol treure de sobre. Un neguit el pren. S’ofega. “Fuig, fuig, renunciatari!” – se’l venta de damunt com qui osta vespes de vesper urticant. “Tot això en treies. Amb tot això te n’anaves a l’infern del no-re...!”



I jo amb què me n’hi vaig...? – querreix, fent pantomimes de dida grassa qui recull amb tota mena d’escarafalls de fi del món col·leccions o xúrries del desgavell de la quitxalla qui es retirava al darrer son. Espases de bàrbar, cendres d’hivern negre, eixarms de guerrer supersticiós, la glaçada fonteta dels flagells... La fregaire no es desa de penyora al butxacó del barnús altre que l’estalzí de la foguera on cremaren els coixins de l’epidèmia, les flassades on els músculs gemegaren, les falenes qui s’embussaren al forat del pany... Cofoia, es veu heroïna qui amb èmfasi subverteix l’obstacle patriarcal.



Conspiració còsmica. Dementre que l’avió s’estavella i n’Aristarc dialoga alhora amb la dida qui li’n recull les disperses percaceries – un os del tos ací çassús, esmegmes i suquets congelats aquí çajús, més lluny, enjondre, un tros de pestilent budell – i amb quòndam el comodatari intrús – qui cretí com sempre proposa l’elisió de les dècades esotèriques per tal de començar tots contents de bell nou – el desori general és un vessament de riu d’ultratges, un reguitzell líquid de calamitats i d’ires. Tot és un toll de sang als ulls mentre es mor.