mort de n’Aristarc Verdura (tercer lliurament)

(3) N’Aristarc Verdura, mort









On para? Si el cerquem, l’hi trobarem, colgat en sagrera d’església arruïnada en endreçúries gens avinents. Çajús viu – als soterranis del seu propi cenotafi. Ressuscita de nits, això també. Com qui diu, fa, si fa no fa, com ara aquells carrinclons vampirs dels romanços d’adés. Llavors, disfressat de brises, entrevé les ombrívoles cambres on les disbauxes s’escuncen. Totes les putes se l’estimen. Entre les més eixerides, na Cuixplec. “Na Cuixplec en feia avui vuitanta-sis i tothom qui en volia s’atansava al pastís.” Als endormiscats bordells de llums somorts que vessen suaus, càlides llums, els gats somien sota les tauletes on els poms de flors de plàstic color de pols i cendra reposen com infants trobats ara peixats fins a fer’ls tots tips, i hi ha gots de licors verds lluents sota els llits, i la mestressa tanca els infants nats dels prenys (no pas volguts mes aitampoc no pas aturats a temps) als armaris hermètics dels recambrons, perquè hi visquin closos fins que cap quelet, en obrir l’armari, no els retrobi i se n’enamori. La mestressa hi jaqueix caure un violí – i aquell infant en orri, sense ningú, ha après de tocar’l tots aquells dies de foscúria – i el quelet sovint se n’enamora, com dic, i l’adopta ben content. “És un infant de bordell, no té pare ni mare – tret que no fos pas vostre i tot, atès que fóssiu un assidu de les noies...”



Aquell xiquet serà un altre virtuós. No serà cap aixafaguitarres, cap ressentit qui perboca retrets mesquins contra tot el món només perquè ha estat massa aviciat de nyec i ara que creix re no s’escunça ni li advé com hom li havia promès.



N’Aristarc Verdura se l’estimen també els obstetricians nocturns, a altes hores encara altament i suosa culivats davant les carranxes eixarrancades de les benèfiques barjaules i, com escanya-rals aplegapets, allí són (i pitjor: s’estan), llongament esgarrapant els fanalets de pessigollosa carn als glútens lluents de les pells vulvars de les llambresques ballarines de llit qui ara pareixen gatolins, o pareixen homuncles: gairebé microscòpics follets prestidigitadors qui hom tancarà en armaris després de peixar’ls a curull i a qui hom llençarà un violinet perquè hi practiquin: res altre a fotre-hi tot esperant el benèvol quelet o amable cabolla de client de cor tendre i butxaca ampla...



El llevador aquest noma Sisè Vacil·la. En realitat té un nom sesquipedali. Es diu Bru Bru... Bru Bru... Bru Bru... Ja ho diré. Bru Bru de l’Afegitó Tritllejaire del Llúpol i el Galzeran a les Bardisses dels Pardals Enjogassats – llevador diplomat per a damisel·les de masia de tolerància. Un camí, durant el sisè, en deslliurar una bessonada de sis, dubtà – tot i que qui sap qui hesità més... – si l’infant qui no volia sortir o el llevador qui vacil·lava si treure’l o no – tement-se (no fos cas!) que allò no fos el forat per on l’univers vomitava la Substància del Tot (l’Adí del Res!) – i tot i que era un home qui ja tenia les mans plenes de sang i de merda, no volia damunt tindre-les plenes de la substància maligna que tot ho fa.



Al sisè dels sexigèmins, hi volia fotre un tap. “Quan serem al desè, qui hi romandrà? En Plutó i en Tifó voldran eixir també a sacsades del tagzim sense fi. Això és allò del sac traucat, sangonós i merdós de la Sibil·la múrria aquella qui ens obsequiava amb tots els mals. L’esperança (al cul de tothom) ja hi neix morta.” I aquella noia cama ací cama allà, de taboll boterut i ulcerat, llas, a sobre es feia dir Pandora.



Atiat a fer res, n’Aristarc Verdura intervingué. Diu: “Collons, prou podem, Bru Bru. Sis nous violinistes. No fotéssim. Deslliura, deslliura...!”



Ço que el metge Sisè Vacil·la féu, traient la mà que aturava el fluix. I del trau no en va sortir doncs cap altre cap. “No caldria sinó.” Va dir, alleujat, el llevador. I afegí: “La força moral que em dóna el fet que som un home qui nasqué sense òrgans de reproducció (ni troca peluda davall ni filoseta trempalluda damunt), tot això em permet guaitar-m’ho de molt alt. Som un hom qui del món n’aprèn un munt, un món. Els qui, bo i fent un bé-de-déu, esborrem les polsegueres ofegoses que deixen els ingenus escolanets de les esglésies del sexe, també tenim dret a aturar’n el degotim verinós quan es congrien en núvol prenys i s’esllavissen en càustica pluja. Els qui ni piu ni virolla, ni espotzim ni maneguet, ni cordeta ni faritzell de virolet no tenim entre cuixes som els qui ens podem permetre que el món no rodi com baldufa impel·lida pels eixelebrats qui el cervell de sauri (que el sexe fa burxar vingui o no vingui a tomb), esmortuïdament, com zombis excitats, empeny. Sem a frec de precipici, vós. I tant se val. La qüestió que tots sis rajaven, i ara au, un carxot al culet perquè gemeguin, i...”



El llevador Bru Bru de l’Afegitó Tritllejaire del Llúpol i el Galzeran a les Bardisses dels Pardals Enjogassats – un home molt senyor: d’antic cuir, de venerada cotna, de nècsia que s’enfonsa milionària – digué llavors: “Oh merda!”



Car el més petit de tots no somicava ni deia res. Al contrari, no feia cap paper; tot verdet, sense bleixar, semblava anar-se’n directament al clot. “La seua sang no val res! Necessitem fer-li incontinent una transfusió. Mes oh no! Crueltat dels fats. El seu tipus de sang, no en trobes mai enlloc. Impossible – només se’n troba un en setze milions i mig – molt rarota, jotfot.”



Totes les meuques, inclòs n’Aristarc Verdura, se’n feien creus. Totes corrien amb el braç enlaire perquè el llevador els robés la sang.



“Guaita quins dits! Si el segon eixia amb els dits dues vegades més prims i llargs que no el primer, i el tercer tres vegades, i el quart quatre, i el cinquè amb els dits cinc camins més flacs i esllanguits, el sisè ix (és clar!) amb els dits sis vegades més llongs i delgats que no el primer – és ell doncs, i de lluny, el més ben dotat de tots! Una meravella, un fenomen, un d’allò que no hi ha. No és pas cap adotzenat...!”



“És un mitja-dotzenat.” Xanxejà una de les flairoses donzelles, i la mestressa se me l’assestava o se me l’agullava amb un cert esquirriós esbiaix d’esguard aitambé molt monitori.



“I tot per què? Perquè se’ns mori, llas, com un ocellet glaçat. La seua sang... Només la de n’Aristarc sé prou que és feta prou bona per a tots els estils.”



“És veritat...?” Totes s’exclamaven.



“Prou.” Assentí n’Aristarc Verdura.



“Doncs prou, som-hi!” La mestressa manà. “Eminències! No deixéssim pas perir el més virtuós de tots!”



“Se li veu en tot que tenim ací un esperit superior, d’aquells qui se te’n presenten un cada tres o quatre milions d’anys. I no s’arrapa gens a la vida. Digué en Tàcit amb tota la raó: Noi, no val a badar. Perds reputació per arrapar’t massa a la vida. I ell no s’hi arrapa gens!”



“No cal tanta de propaganda, collons. Fa una hora que m’estic amb el braç nu perquè hi xucléssiu a tentipotenti o pus. Ara, no vull que ningú se’m cregui camàndules. No pas per vampir (encolomar aital noció fóra quinar la gent), ans s’escau només, ves, que som bo per a totes les sangs.”



“Què ha dit?” Una bagassa noruega era una mica sorda i no pescava prou bé el català.



“La seua sang – que és no pas pel fet que fos cap quiquet vampir – això són romanços per a mòpies – sinó pel fet que s’escau que la fa prou bona i prou.” Una companya li explicà, amb l’afegitó del que era tot el tararat de la transfusió.



Mes en Sisè Vacil·la digué que no, que li calien les artèries del coll... Per tal d’anar de pressa i al bell mig del bessó de la qüestió – car la cosa perillava massa – el nyec faria nyec, si això no – vida o mort instantànies – el virtuós mai no vist en aquests darrers tres milions d’anys pel cap baix tremolant a un balançó, i a l’altre, de baldraga, la sang tutti-frutti de n’Aristarc, lo marmanyer sortós.



S’ajagué resignadament n’Aristarc Verdura al llit i en Sisè Vacil·la li punxà caròtide i jugular.



De mantinent n’Aristarc s’esbaldregava, xocat, en somieig d’ofec – esdevingué una taqueta negligible a l’aigua inescandallable del més pregon univers – lluitant a pinyacs furients amb els ferotges peixos molt filosos qui se’l volien cruspir.



De l’illa adés inundada, ara tothom n’eixia enrioladament nedant – tot hi era jovenesa, i ell l’únic vell caduc qui passava per estretors que l’ennuegaven fins a perdre el bleix.



Va sentir una cançó, no pas cantada per les serenes. Les serenes qui es prostituïen en aquella casa de barrets tan deliciosa. La cantava el virtuós renat mercès a la seua sang, i n’Aristarc Verdura, alhora, dessagnat, es corfonia, es marfonia, se n’anava al bell centre de l’oceà abissal.



“Sóc múltiple i unic / I tinc un cigró al melic / Tothom em tracta de music / Si amb el xerrac tall oblic!” Digué massa harmònic i melós-melòdic l’infant salvat, més tard (ben tost!) de totes totes trobívol i doncs bentrobat per quelet interessat.



Pensava, amb el darrer fil de vida, n’Aristarc Verdura: “Sí ves, a fi de comptes tot és morir’s. Hum, això rai; tot comptat i debatut, hom es mor i au. Així s’acaba en no-res el fil que començà de filar’s als cabdells inexistents del no-res.”



Damunt aquell llit amb sentors un pèl agres de tants de rajolins de lleterada (sense alfarrassar-hi ara damunt les caquetes de l’èpic part), ja no va mai més desclucar l’ull.