Verdura, n'Aristarc, lliurament 4

(4) N’Aristarc Verdura, mort











N’Aristarc Verdura es va despertar jagut i acotxat fins al nas, mig ofegat d’escalfor, a un llit d’hospital. Sor Cangrina, colltorta geperuda, endimoniada, qui veu cosserament pertot arreu tothom cardant a tort i a dret – cada mascle amb cigalots que de la carranxa se li aixequen com llances enceses anant-li darrere – és ella doncs qui se me’l guaita bo i vigilant-me’l fort no fos cas que somiant trempés, d’on que li fotria gran barrada.



“On sóc? On sóc? Sóc a l’infern?” N’Aristarc Verdura esparverat vol sabre.



“A l’hospital, i molt de compte.” El repta la Cangrina, mostrant-li alhora la baqueta que duu sota la molt pudent aixella, com ara qualque almiralla de pel·lícula de riure – vull dir, marcial, de militars, sempre amb llurs carrinclones militarades de subnormal.



“Com hi feia cap?”



Boquida a cada moment per diables molt trempaires, la Cangrina no dorm mai. Quan surt de l’hospital és ella qui guarda de nits el cementiri. Mascle qui hi filustra, fotrem goig, malament rai, mascle qui occeix, si pot, amb l’aixada. L’aixada amb la qual jardineja sense repòs entre les tombes sense llosa. De moment, no crec pas que això n’Aristarc ho sàpigui. Si no sap ni com ha vingut a parar a l’hospital...!



S’escau que el seu fillet (trobat i adoptat a la casa de barrets on el llevador Sisè Vacil·la alleujava de totes llurs embarassants pesantors les gràcils ans benvolents putanyasses), de nom n’Andreu, aquell de qui els dits eren tan llarguerudets i fins, oimés nan lletget mes habilíssim, declarat de mantinent virtuós per totdéu, més prodigiós que no en Babel mateix a Odessa, o el violinista Seraskier, de memòria totjorns fresca...



Ah, ara li ve a l’esment! N’Andreuet se li havia mort! I ell es creia en el mateix accident d’automòbil així mateix haver perit. I tanmateix sóc viu (es diu, hesitant). Viu?



“N’Andreu... N’Andreu...” Demana amb un filet de veu.



“Mort i enterrat.” Sentencia la bèstia uniformada de merdosa monja. La Cangrina, cagarrina gangrenosa qui amb coragror sempre prega a la cangrí, no és pas catalana, és clar. És castelladra. Això d’ésser castelladre, no hi ha pitjor dissort, com tothom sap. Sovint refresc l’enteniment d’en Pistonet amb les paraules del capellà esgarrifat Bartomeu Casaus, qui acompanyà els cruels lladres en llur espoli americà, “Els castelladres prenien els indis per no re, per qualque figa borda. En feren a bocins milers i milers; en feren llonzes, només per encertir’s si els talls de llurs espases eren prou esmolats o no... Un parell d’aqueixos cristians es trobaren pel camí l’altre dia un parell d’indiets qui duia cascun un papagai o parroquier – se n’endugueren els papagais després d’haver escapçats, rient-rient, els dos indiets.”



En Pistonet és un parroquier català, no cal que l’ensinistri en l’odi visceral contra el castelladre. És quelcom que ens ve (a tots els catalans comcal) de mena.



“I el violí que portàvem; gaire malmès per l’accident...?”



“Ni esgarrapada. El colgaven amb l’angelet perquè li fes companyia i pogués serenar amb virolais i altres himnes eclesiàstics les potestats divines.”



“What! What the fuck, you buried the Amatis! Fucking idiots, what a shit of a country is this then that has that kind of religious fanatic assholes ruling about what is to be done or not!”



La Cangrina no sabia si asclar-li el crani a bastonades o coldre’l per la pentecosta a deshora, ço és, per allò de les enjòlites flametes ballant al suc dels apòstols, i llurs llengüetes tremolenques dient bestiades a la babalà. “Mani...?” Va acabar dient.



“Ja em perdonareu. Deu ser la febre.”



N’Aristarc Verdura es féu l’adormit. Començà a discórrer com ara si fos qualque locomotriu esventada. Del seu suc no n’eixia cap flameta, mes fum, prou, això rai.



És que una famosa avantpassada d’una patum molt nostrada son violí els llegava – un molt valuós Amatis, el qual, ara, mort l’infant grotesc, li hauria de pertànyer (segons consira ell doncs, sense anomenar la patum nostrada, no fos cas que algú s’ofengués gaire).



Tant se val. Venia ara l’episodi molt prenys apellat Rescat de violí colgat.



Va fer bondat tots aquells dies perquè l’enviessin tantost mig adobat a casa ni que fos amb crosses i tot. Casa seua ara era a mans i peus dels veïns i d’altres creditors amb bombí i mangala. Va entrar i es va haver d’amagar rere el taulell de la cuina. Els intrusos li ho regiraven tot; si algú el veia el tractava com si ni hi fos. Comentaven davant d’ell, fotetes, plagues, maleïts, anècdotes inventades sobre el propietari del casull i com era de calçasses. Es ficaven a amanir’s teques, a pispar coberts, a fer malbé els aparells. Si hi trobaven pels calaixos qualque pistrinc, se l’embutxacaven i au, bona nit set sous. Li robaven les armes, els revòlvers, els fusells, i aviaven trets al trebol. Tots els llums els petaven.



Alguna bacanal hi fotien, tost tots anaven pets. Tanta de gresca i xivarri, la casa acabava feta un cagalló.



Per sort no podien fer malbé el violí que valia milions. Car el violí era colgat amb l’infant. Gest de datpelcul, com els de més fets en aquest món d’adoradors negats de seny. Perquè amanís les vetllades eternes dels desenfeinats celests...! Tanmateix, ara aquell gest de merdegós li convenia un ou. Només li calia a n’Aristarc Verdura recobrar l’Amatis (tan car com el més car Stradivari) per a tornar a surar.



Planejava l’operació: “Violí molt valuós sebollit amb el fillet virtuós – só son pare qui l’ha de desenterrar d’amagatotis, perquè, collons, m’estic morint de gana... I, a més a més, és meu, no pas dels cucs subterranis.”



Ara n’Aristarc Verdura és entre foscúries. Al peu de la capella rere la qual hi ha la sagrera on feia mes i mig hi enterraven n’Andreuet, els estevets s’hi congrien. Els estevets molt goluts d’urea, es veu. S’atansen a llepar els pixats allí jaquits pels trinxeraires i les noies de la fàbrica qui tornen d’engolir’s manta cervesa. Damunt les rònegues parets de la capella – com estòlids drogats – els escorpins hi entrevenen tothora.



Li ve a l’esment “Sota el Volcà”, on el cònsol, mig embriac com sempre, hi veu un escorpí qui sembla un violí. Cal no tocar’l mai. Et fibla a mort. Ara, es tracta d’un estevet democràtic rai, això també. Fibla el peó, i fibla el capellanot o el bòfia més malumflat i bombollut; fiça totdéu, fiça tant, de fet, que acabarà fins i tot fiçant-se ell mateix – com tothom qui es neguiteja i malda i jurca massa a fotre re...



N’Aristarc Verdura duia amb ell el seu papagai Pistonet disfressat de carall trempat – enjòlit, volaire, entrevenidor, haurà per força de distreure la Cangrina de les seues indecents, obscenes, visions. Fotent el paperot de l’esperit sant. Li ha dit tanmateix que estigui a l’aguait. “No vull pas que cap cop d’aixada te m’esterrossi, ni tampoc que la Cangrina acabi fotent-se’t cony amunt: Aquest encara fóra un pitjor fat. Abans l’infern, Pistonet!”



Puta Cangrina. Com qui és llodriguera o cau tel·lúric i amb braços de prodigi natural s’hi emboteix cap llorigó o farnaca o catxap. Aquelles dones tan fanoques totes tenen les llodrigueres podrides, com tothom sap.



Esguardant doncs els escorpins i parant compte de no hostilitzar’n cap no fos cas que ficés amb desfici el zombi més distret – qui podria escaure’s que fos ell mateix, n’Aristarc Verdura, de zombi doncs disfressat... Allí a les fosques, com qui espia les fabricantes qui pixen a l’església tornant dels bars, n’Aristarc consirava de ferm... Hi ha els escorpins de ferro (mena d’arpons curts que duen els repartidor de blocs de glaç) per a portar, amunt i avall les escales dels pisos de les cases, els paral·lelepípedes de glaç. Hi ha aquells altres escorpins: els petits manganells damunt la muralla, per a llençar pedres, cairells, carbons, sacs de serps verinoses, palters plens de malaltia (armes biològiques), etc… Se’n diu de les deixuplines que empra la Cangrina i tots els datspelcul molt cristians, bé per a autoflagel·lar’s com un capdecony, bé per a castigar brutalment l’escolar qui diu una paraula en llenguatge prohibit (el guaraní, el basc, el català); com se’n diu, d’aqueixes deixuplines molt fiçoses...? Ah, escorpí banyut.



Tan vils, cruels, bares i grotescs com els cristians i llurs inquisicions eren els (clàssics, ecs) antics... Agafaven els parricides i els insaculaven: els ficaven en sac fins a la mort junt amb amb la grotesca mona, el vil gos, el cruel gall, i el bare escorpí (a manca d’escurçó). No pas cap corn de l’abundor, jotflic! Només n’eixia bocins de carn. Crec que a sobre els llençaven (sac i pedres) penya-segat avall...



Bo i parant compte que la Cangrina passés revista lluny cap a l’altra banda, n’Aristarc Verdura també es tragué el pipí. Es va ficar a pixar al peu del mur de l’església tufejant. Es va treure la seua xil·la, la qual anomenava Mir Cargol i féu-la fer el rajolí canor a honor de la monja Cangrina. Com gràcil icnèumon, de qui el fibló ressona melòdic com corda de violí, així el seu rajolí. I alhora dolçament dient:



“Em dic Mir Cargol i no am gens la totxa / I mir el cargol com el cargol em mira / I sotj l’estel blanc com l’estel blanc em sotja / I poc vol gens cargol que amb el moc Cangrina / S’embrillantini el pentenill de la milotxa.”



O, com encara li roman pixera, n’entona de torna una altra:



“Cargol treu banya / Moc a la cua rai / Amb què m’hi moc rai / Em moc [mòc] i no em moc [móc] / Dic que só qui es mou i no es moca / I qui no m’entengui no hi toca.”



No és n’Aristarc Verdura cap capsigrany qui confon, com feia n’Apollinaire, cap orinal per un violí. En acabat de pixar se li acaben les cançons. Molt seriós, ara agafa la cullera, el ganivet i la forquilla que podia rembre de ca seua i se’n va cap on n’Andreuet dorm el son dels mil·lennis, que en diuen.



No explicarem l’horror. L’horror ens horroritza. Només direm que l’epilèptica carronya de n’Andreuet s’arrapava aitan fort al violí molt preuat que n’Aristarc Verdura, esborronat, les sangs mel·líflues se li paralitzaven. Els dits o els cucs qui corcaven els ossos dels dits del virtuós apagat tocaren una melodia sinistra que atragué la monja assassina...



“Greu espifiada!” esgaripà, com la més lletja i fastigosa harpia, bo i aixecant l’esmolada aixada.



“Quin xiquet més marrà...!” N’Aristarc Verdura l’ensordien les aigües sanguínies gairebé aturades, al punt trencat, com taps de sucre als forats de les orelles, i no sentia doncs arribar la bruixa a mortrir’l impunement. “Caparrut! Vols deixar anar?”



En aquell instant l’aixada de la Cangrina l’escapçà.



Sense cap, n’Aristarc Verdura esdevingué sobtadament mut. Ni la seua densa sang no feia glops.



El cap sull, amb un cop d’aixada, com qui juga no sé pas a quin joc de bitlles i barrots, la monja el ficà al cau. Cridà: “Càbit!” tantost el cap de l’un ensopegà amb el de l’altre. Els dits de n’Andreuet eren roents i relluïen en la nit. La religiosa, maimona, petulant, flatulent, s’abandonava al sabotatge. No absol ni el violí. Després de fotre-hi mantes destralades, remena el clot, com si lligava almadroc. Tot s’hi barreja – ossos, fustes, cordes, budells, terres, escorpins, llangardaixos, cucs i cuques subterranis i nocturns...



Va cantant el lloret Pistonet, perxat com un mussol damunt la llosa tota torta i esquerdada de la tomba d’una patum nostrada: “Sóc un individu qui ningú no esgarria / Sóc un individu recte i pla / Sóc un individu qui fa la seua via / I qui diu vi al vi i pa al pa-pa-pa-pa-paparararà...!”



Vola un avió pel cel – un àngel metàl·lic, de qui la cançó és la millor que he sentida (fa la bruixa), millor que no cap orgue escoltat en cadirat de martiri, com el cul i el cony et pruen i no saps com castigar’ls sense escandalitzar la gent.



Amb l’aixada es martiritzava l’horrorós secret.