Vuitè Aristarc

(8) N’Aristarc Verdura, mort










Érem, com dic, doncs, a l’aplec dels qui ens dèiem si fa no fa Ambròs i tothom, pels mitjans més oposats, em demanava, punxegudament, ara que el Solell es ponia, desfet, si collons sabia on anava tan llambresca la dona il·lusionada, ambrada llum del crepuscle diví endins...



“La dona (era la meua com més anàvem més poixèvola resposta), la dona se’n va, per escales d’univers esclatat, esbocinat i dispers en lloses d’avinent escala, cap a l’indret que els cosacs vacaren, espaordits per la vinguda de la repel·lent apocalipsi.” Car el Solell, rere els vels tremolencs dels núvols adés diàfans, mes ara cada camí més espesseïts de pol·lució, verament feia figa.



Com els de més dels qui els abelleix de fotre el nas on ningú no els demana, se n’anaren (els interrogaires de trascantó) a les escapces.



Aleshores, més calm, tombant girientorn l’esguard, el vaig veure. Em demaní: “Què hi fot, perdut, a l’aplec dels ambrats Ambrosos, n’Aristarc Verdura? Es diu per aventura Ambròs de tercer nom? No crec pas. L’únic: que s’enyora, per això ha vingut. Se’n recorda dels anys feliços on tothom prou ferm es deia Ambròs. Hi havia el molt digne n’Ambròs Carrion, fautor de peces d’una catalanivolitat que et duia a alçades d’estratosfèrica ardidesa; hi havia el contista màxim, n’Ambròs Bierce, qui tots el catalans trobàrem d’allò pus acurat, tan ple d’esforç i fortitud; ah, i escoltàvem el fi compositor n’Ambròs Thomàs, de melodies heroiques... Mes, ausades, sobretot, hi teníem benauradament actiu l’imatger qui definitivament ens recreava l’imaginari col·lectiu, n’Ambròs i Prou, qui parí l’immens capità Tro, catalònic destructor del món aliè, i de qui les proeses, els qui el recordàvem, encara ens lleixaven paradots.



Qualcuns entre els més beneits de l’aplec ambrosíac ens posàrem a cantar mel·líflues cançons on les ambrosies i els nèctars hi eren, llas, massa palesos...



Mentrestant, el tec a l’aire lliure hom l’anava amanint. Hi havia recapte rai; a lloure rajaven els vins, a burlots els plats triats; hi havia pler de fruits, hi havien confits de casta forta; les samfaines i cassolades curullaven a desdir.



N’Aristarc Verdura el vaig veure ensopegar’s amb la dona il·lusionada. S’entengueren encontinent; ell alt i magnífic, adret i bosquetà; ella petitona i gràcil, vestida de núvia tota de blanc. Es digueren dolceses. El marit de la dona era un nan qui sense contemplacions es tragueren del damunt. La dona il·lusionada, de pell d’ambre i cabells d’atzabeja, li foté una empenta, d’on va caure de cul al fang.



El gnom lleig remugava molt carrinclonament: “El nan só de l’aspecte repugnant. Mes és el fill del nan qui destruirà el món. Só el cigró fatídic de qui l’espetec al capdavall tot s’ho enduu.” Car recordava aleshores probablement que d’un nan milhomes se’n diu així doncs: un cigró. “I heu de dur a l’esment la nanotecnologia, desgraciats! D’ací vindrà la darrera bomba que trenca en mil bocins antagònics l’univers. Els nanotubs – les molècules cilíndriques de carboni; els nanobots – els robotets ínfims fets de nanotubs: hom te’ls instal·la dins les venes, t’hi substitueix la sang putrefactible, i ara t’ho endrecen, atracen, acuncen, esmenen, i et retenen quasi immortal, a lloure, vós... Aquest seré, sobreviscut...” Ningú no en feia cas. Era com ara si aviava el nan un trist mormol de canfelip a mig buidar.



A canvi, els amorosos heroics se n’anaren a seure juntets, a endrapar sucoses llepolies del meravellós dinar.

“Catalònia és el barça (cantàvem), Catalònia és el barça (entre claudàtors cantava el baix:) {amb b petita} — és a dir, com qui pertany al Barça {amb b grossa} ja sabem que és persona de fiar..., així qui parla en català és d’aquest altre barça infinitament més massiu que en diem Catalònia — Catalònia en el sentit de vaixell on som, vaixell {mena de barça i de capacíssima barca alhora} que es diu Catalònia i que hi duu, sallant immortalment per l’univers, tots els catalans. Tots els catalans prous prou ens diem Ambròs {o si fa no fa}. Tots els catalans — del primer {fa un grapat de milers d’anys} al darrer {quan res tornarà a ésser res, i l’univers, amb bàcul de bisbetó de cony de dona humida, s’haurà manegat d’haver trobada al capdarrer la dona, dic, ambrosíaca} — i l’univers, diem, dona ambrosíaca.”



Es petonejaven, els dos darrers enamorats? Hò! Amb finesa inèdita.



El nan Ambròs de branca borda treia fum pels queixals. Preparà una copeta. De l’estotget a l’anell a l’anular esquerre en buidava un polsim. Duia en acabat, astut i llenegós, la copeta oferta a n’Aristarc. Abassegat, em vaig quedar de pedra. Comprenia que l’arsènic o qui sap quin cru verí sense triagues ni giripigues el pelaria encontinent aquesta volta. Anava a dir quelcom, un via fora estentori, una subtil advertència, quan s’esqueia que era l’hora del trinquis. I em tocava de dir’l.



Em vaig aixecar: “Ací sem (vaig dir), un any més. Maçons qui pujàrem les pedres de totes les muralles. Les muralles són com tothom sap el signe més sòlid de la civilització. Més muralles hauria volgut dir més pau i ensinistrament del poble. I ara no fórem a les portes de l’infern de l’anihilament terraqüi. Ens guaitem les mans i hi veiem encara els duralls de tots els qui pujàrem maó a maó els murs divisoris perquè tothom visqués amb prou seguretat. Que l’hort ni la casa no li fos tan fàcilment robat. Que tothom en privat pogués fotre-hi el que volgués. Assajàrem sempre els genials Ambrosos de volar part damunt la púrria ignara i ignàvia. Il·lesos, a recer, amb dones petites i agradables, ambrades, il·lusionades, llongament cardàrem, ombrívols i frescs, als peus dels roures gens tolts pels maleïts croats de merda qui altrament tot ho envaïen pel fet que els mancaven bones parets...”



El cap de n’Aristarc Verdura jeia, en sinople i bistre, damunt la taula de gules on els cistells d’or, massa menuts, curullaven de teca. Quan tothom m’aplaudia sorollosament (molts d’ells massa beguts), el seu sotraguejat cadàver ballava damunt la taula.



La dona il·lusionada (ja no pas ambrada perquè era de nit) el nan maligne se l’havia enduta a casa seua de bell nou. Aviat fóra hora de plegar. Ens perdríem en la foscor dels pins, n’Aristarc mentrestant menjat, com totes les deixalles, probablement pels llops.



Amb sos peülles sutjoses, a tot estrop s’esconillava el gnom; amb els seus bruts, erts, curts estroncanys, ah, com s’esmunyia, el pelut, repulsiu nan...!



Duu un sac a l’esquena on es belluga, esparracada, la dona sense il·lusions. El plançó més degenerat de la vasta família dels Ambròs s’uneix als maleïts croats qui, amb baves i ullals, agressius, sedecs de sang, d’ençà de foramurs voldran esportellar amb deler només d’emprenyar amb tota mena de viltat, de crim i de desbost. Ah si no podia haver fet com el sastrinyoli escarransit qui segons ens deia en Robinson Davies, massa agreujat per les xanxes i ignomínies, es penjà...! O per què no feia com els il·luminadament traçuts en Valerià Pujol de les saboroses fufes i n’Alexandre Pope, també satíric geperut – satíric, car al geperut li abelleix tothora de cercar i sobretot trobar geps damunt tothom altri – i llavors doncs compondre’ns xungues cançons de camp per a l’any vinent. O per què no hi anava ja de tot vaitot i es fotia music – com en Beethov, tu, com en Xúbert, en Webern, en Mahler, en Xòmberg… – germànic i nan, sovint vol dir music – i dels de l’oró, jotflic! Ja ho va dir el nan en Hitler, qui la seua gossa Blondie també enverinà molt caritatiu amb verí fi i indolor per tal de fer-la inconscient ans de pelar-la en suïcidi absolut. Va dir: “Qui és degenerat prou pinta i escriu en degenerat. Hom ens emmiralla en nans tarats ans ganxuts i geperuts com a símbol i exemple de la vigoria mascla, i no pas en estatuescs Aristarcs de pit ample i jeia volaire, inclinats a surar i batre d’ales. Això vol dir que el cervell de l’humà es podreix... Ai doncs que patirem!”



I el nan Wàgner creà en Mima, elf lleig, orfebre finíssim, qui fa el ret d’or, el tarnhelm, on qui el duu esdevé invisible, o es transforma en l’animal o la forma qui vol.



No diré res més. No en sé la resta. Només puc dir que en la foscor el croat esguerrat, amb el seu gep grotesc de dona morent adés il·lusionada, es fonia, ans de desaparèixer-hi, en griu – en griu de goll immens – llas, de goll immens.