Setè Aristarc

(7) N’Aristarc Verdura, mort











S’havia decidit de passar les curtes vacances de tardor n’Aristarc Verdura bo i visitant un illot perdut enmig del Pacífic. Les dones (les de més de les quals no valien res) hi anaven nues, els turistes com sempre hi fotien el ridícul. La teca hi era escombraria. La conversa un tedi. El llenguatge pobríssim.



N’Aristarc Verdura, amb un llibre de botànica especialitzat, tractava d’escatir tots els noms de les plantes – l’illot era un agrer d’aquelles bones herbes que la bava calumniosa del poble peudebanquer tracta de malesherbes. Esponerosos creixien així mateix els formidables bolets.



De sobte, un volcà subterrani començà d’escopinar mortífers embolcalls de lava. Queia del cel rogenc una pluja de rocs encesos. L’illot se n’aniria a can pistraus en un tres i no res. Hi havia dos avions que evacuarien la gent amb prou temps. Un de gros s’envolà ple – se n’anà sotsobrant carregat amb unes sis-centes molt acollonides persones. El segon avió era petitó; atapeïts com figues en cofí, hi cabrien una trentena d’individus. Amb prou feines els ressagats. Per dissort, damunt, estava espatllat.



I ara justament la trentena llarga de persones qui s’hi ficarien romanien neguitoses a la porta que menava al quitrà. El pilot la guardava mentre els seus dos mecànics es trobaven d’allò més adelerats tractant de ficar l’aparell en estat de vol.



Començaren d’atabalar el pilot els eventuals passatgers. Una dona prima, probablement boja, li deia amb veu de pingüí escanyat que ens estavellaríem i ens moriríem tots, que ja s’ho veia a vindre. I uns vells perdien els estreps. Això és una llauna, sentenciaven, això es desmanegarà. Aviat allò era un galliner esvalotat. Tots ficant-hi cagarel·la, fins que n’Aristarc esclatà.



–Prou! Que tant plànyer’s ni tant esguitar’s en barrastral relliscós! No pas enjòlits ni negats, hi lleixareu la pell abans en un atac de nirvis! Recony, o quantes de vegades us heu estavellats o morts en un avió...? Cap de valtres no ha pujat a un avió menys de trenta o quaranta vegades. Per què aquesta vegada fóra la fatal? Per què l’hauríeu d’espitxar ara? Com podeu sàpiguer en quin estat es trobaven tots els altres avions? Aquest l’arreglarem i hi pujarem tranquil·lament i farem cap a casa. O no. Tindrem exactament les mateixes possibilitats de reeixir en el nostre vol que no hem tingudes ja cada vegada que emprenien cap altre viatge. Ni més ni menys. No cal enfellonir ni descoratjar el pilot. Si no l’emprenyàvem ni engalavernàvem ans engavanyàvem ni li ficàvem entrebancs a les rodes potser podria fotre quelcom de més profit que tractar d’apaivagar’ns com si fóssim pàrvuls escaguissats per qualque esperit d’ectoplasmes esllenegats qui se’ls filtrava a classe, i era només un ventijol de primavera; potser es podia aixecar de la poltrona i se’n podia anar a ajudar rodes ajudeu-me els seus dos pobres ragatxets.



Comprengué l’entretoc el pilot i se n’anà a embrutar’s una mica les mànigues. N’Aristarc Verdura portà la poltrona a una vella moribunda. Els altres de moment els tenia doncs calmats quan els de més van sentir un soroll nou, ara que la pluja de rocs anihiladors havia minvada una micoia. Aleshores van guaitar cap avall i van veure al peu del turó on hi havia el quitrà llis de la pista d’aterratge un moviment d’humana voluda. S’atansava una gernació d’íncoles – eren els habitants d’un llogarret cavernícola que raïa a l’altre bec d’illot – eren els sobrevivents d’aquell poblet qui no havien trobat l’indret del salvament fins ara.



Renoi com s’esvalotà llavors el galliner. Ara tots els de l’avantsala volien pujar a l’avió en aquell instant mateix, abans la nova gentada no fes cap. Tant se’ls en fotia si l’aparell no era prou segur ni estava prou arreglat ni res. La llaunota periclitant s’havia transformada en catifa màgica. Tots els qui tant es planyien i tants de rosegons feien del pa que adés hi havia ara ho trobaven meravella miraculosa i volien emprendre el vol ni que fos empenyent darrere a la cua i bufant a lleus estripats.



Li tornà a pujar la mosca al nas. N’Aristarc Verdura va tornar a dir prou. “Ningú no es belluga! Hi ha infants qui pugen!”



–Infants? Que els donin pel cul! Naltres hi érem primers!



Els atrotinats turistes no volien que ningú els prengués el lloc en aquell avió adés destinat a estavellar’s, i ara a dur’ls a un endemà gloriós. Capteniment il·lògic, com sempre amb les maleïdes voludes sense cap mena de seny. El cervell no ens serveix de res, només per a fer mal. N’Aristarc foté un mastegot al més gros i poderós dels valents. El perxà com qui perxa ans esterrossa un cavall d’un batzac a l’occípit. Tothom féu bondat de moment.



S’esqueia que eren els nouvinguts una cinquantena, entre els quals, com dic, una vintena de canalleta.



–La canalleta a dins –va manar n’Aristarc Verdura, i tothom l’obeïa.



Molt bé. Hi havia doncs ara uns deu llocs per a omplir l’avionet i una seixantena de postulants. Va decidir n’Aristarc que el que més valia era fer una loteria.



Tothom volia fer trampa. Tothom deia que era pare o mare o savi o geni o imprescindible. I que hom el votés a ell, i au.



La loteria havia de fer’s (ordenà n’Aristarc Verdura) a cop de pedreta. L’avió ambtant escalfava ja motors...



“Què collons de pedreta ni palleta...!” Gisclava la gent. Esportell en escruix i ara esparpall d’energumens – s’escarotaren, es desfermaren, afetgegaren com ramat d’elefants. Es tiraren massivament endavant i trepitjaren n’Aristarc Verdura com mala herbeta molt bona. El jaquiren fet un drap brut. Morí somrient.



El volcà féu un pet encara més gros. L’illot s’enfonsava mentre l’avionet fotia el camp. Un vòmit aclaparador de laves arribà al capdamunt del cel. L’avionet era una llengüeta de foc. Aquell wagnerià panorama era la vivaç imatge de la gana que diuen que té l’infern. L’avionet encengué el Pacífic. Un instant més, però, i la pau de l’oceà satisfet tornà. Qui hagués estat encara viu potser hauria sentit un rot. Un rot marítim, saladet.