Sisè Aristarc

(6) N’Aristarc Verdura, mort





Volatilitzat ell per bomba nuclear que els queia al bell mig. Volatilitzat ell doncs com tothom al voltant de moltes de milles.



El president, qui es deia Reagan i era un miserable datpelcul, havia tinguda la febrida, roent, pensada de dir que els altres eren “l’imperi maligne” i el seu és clar “l’imperi benigne”, tot i que era el seu i no pas el llur el que estintolava cada règim criminal al món – com estintolava encara el d’aquell assassí feixista franquista castelladre, és a dir, o el seu coronat successor, calcat en tot a l’altre (el mateix uniforme de merda). Tant se val. La qüestió que la bomba queia de sobte, sense cap avís, i ni àtom aumon no en roman, de n’Aristarc Verdura.



N’Aristarc Verdura havia anat a l’oficina de viatges de la tercera avinguda a cancel·lar-hi els dos viatges de vacances. El primer viatge anava dedicat a “accelerar”, mitjançant “l’administració localitzada d’uns quants d’adients gecs de mastegots i estratègiques rècules de xurriacades degudament etzibats per professionals”, les peristalsis de la gent pus tost “aturada”... Li agafà dubtes en llegir al mateix fullet que la societat organitzadora del creuer purgatori es deslligava de cap possible “accident” de ruta, on els budells es trencaven i hom s’ofegava en excrement. No garantien, és a dir, que el viatge tingués (a títol individual) un retorn assegurat, i de més a més allavòrens amb el budellam (de l’individu en qüestió) potser no pas prou esclet i net; ni sencer.



El segon viatge de vacances que n’Aristarc Verdura volgué clausurar, vull dir, cancel·lar, tenia a veure amb els jocs bèl·lics. Li semblava de ximplets allò que li proposaven d’anar camuflats (els armats turistes americans) en escamots molt armats, per cada masia i hortet de certa àrea secreta i impensada després de fer escala a qualque portet mediterrani i, a l’estil bàrbar, aqueixes cusques i modestes mes càlides i acollidores propietats llavors envair-les per tal de prendre’n allò que us capigués a les butxaques, i la resta us hi cagàveu i ho fèieu altrament miques.



Li duia massa a l’esment, aquell nyap de projecte, a tornajornals el magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès p’en Macià de proveir amb caseta i hortet, és a dir, d’assegurar, amb la llibertat i el benfer típics catalans, per a cada català (o per a cada família catalana) una caseta i hortet. Com tothom sap, allò (aquell ideal de felicitat), més tard (allò, i tota altra cosa nostra que toquen, ni cal dir) fou podrit pels castelladres invasors qui enviaren massiva púrria per a fer de Catalònia un femer – eren forasters molt ignorants qui no tenen altra idea que la de fer malbé la llengua i el terreny: l’aire, l’aigua, el foc, el teixit meravellós d’un poble sublim ple d’urc i saviesa – un poble de qualitat – de qualitat ara doncs malmesa i repel·lentment pol·luïda per gentota culturalment i anímica molt inferior.



Tant se val, com dic. La putada addicional d’aquell programa de vacances era que l’escamot invasor “podia, amb prou malastrugança”, trobar’s un escamot de bandolers. Bandolers qui representaven el jovent de les masies destruïdes i robades, jovent escàpol ara doncs rebel·lat i armat al seu torn – i doncs, pel fet que coneixien millor el terreny, l’horror i pànic rebut de cop-sobte pels lladres i destructors aleshores “podia” (deia el fullet de propaganda) “escaure’s, amb prou mala sort”, que fos majúscul.



A l’oficina turística de la tercera avinguda, a n’Aristarc Verdura li deien que cancel·lar o anul·lar (tallar els peus a) un viatge no era pas tan simple com tirar-s’hi de cap o ficar-s’hi alegrement de bell antuvi. Tantes de facilitats, es tornaven dificultats com per truc de passa-passa. Calia doncs que esperés que tornés el director, qui anit s’havia passades hores i hores al seu despatx i aquest matí doncs arribaria belleu una miqueta tard.



S’entretenia n’Aristarc Verdura a guaitar per les parets els cartells i damunt les tauletes els prospectes. Deia un cartell: “Si la dona et té massa de convidats a casa i no saps, tu qui avorreixes les voludes encarcarades i les gernacions fades, on ficar’t..., allunya’t devers les illes de les mars màgiques, on amb fetilleries locals enxampes els dimonis orbs dels horts selvàtics – menuts esparverats follets, amb els quals et pots permetre, segons les lleis de l’embut de l’indret, de tractar amb tota l’agressió i empenta. Abillats de noietes gens núbils, els pots ficar tota mena d’eixos (d’eixos d’eixos tan nodrits i bufats com els que tens vora les butxaques, ha-hà) i amb tota gaubança, atès que quin riure, oi, batzegar-hi a tot batzac i batre. Re no hi és tabú. I fer cap cas de cap reputació, els illencs ho trobarien il·lògic.”



Deia un altre cartell: “Si la dona xerra massa, i té massa paraules d’odi devers tothom, quin paradís retirat i bucòlic no tenim doncs per a vós! I els idil·lis hi abunden. A betzef els petoneigs i els magreigs i els tocs de cansalada en cales soliues i caminets silvestres. Al costat de l’escoleta, amb els còmplices gossets lligats als poms lluents de les portetes, podeu lligar amistats superficials amb la mestra i amb cada institutriu allí destacada i òrfena d’amors patris. Els locals no compten és a dir gaire, i en tot cas no compten gens quant a llurs parers gens il·lustrats, i en tot cas ni comparació els llurs amb els vostres i el de les vostres blanques enamorades en èxodes pessigollosos guerxadament encallades!”



Deia un prospecte: “Al pit del dorment, s’hi obren portes i finestres, trenes s’hi destrenen, llavis s’hi descorden, bacanals s’hi escauen. El metge per si de cas dorm a la mateixa cambra on dormiu vós i les qui us baden el pit perquè hi surtin, realitzats, tots els desigs i somnis. Nosaltres som responsables. No voldríem pas que us hi quedéssiu, esterrossats per l’excés de plaer.”



Deia un altre prospecte: “Com pots confondre caderneres i pinsans – si em deies verdums i gafarrons, lluers i llucaretes, encara com aquell! No és cap jardí de les delícies edèniques. Són olles i atuells, paelles i cassoles, i closques i pellucalles en la ‘kharòixaia kúkhnia’ d’un poblat de russos blancs on et couen cada ocell a la manera més alambicada...”



No tan distret com abans, se n’adonava ara n’Aristarc Verdura que els oficinistes de l’oficina tenien si més no un ull ben obert guaitant tant cap a la porta del costat com a la de l’ascensor. Cada vegada que s’ensumaven algú si fa no fa prou mudat amb un vestit blau fosc qui fos a frec d’entrar, s’aixecaven tots d’una revolada i molt reverencials ans llepaculs, quadrats i amb el cap una mica inclinat cap envant. Cada vegada fins ara allò havia esset una falsa alarma, i llavors se n’havien tots plegats rigut una miqueta i havien continuat fent el que fotien. L’únic qui no s’aixecava mai era n’Aristarc.



L’oficina fotia força pudor. Se n’havia adonat n’Aristarc Verdura que la pudor venia sobretot del despatx del director absent. S’havia atansat en Verdura doncs a l’indret pudent i se n’adonava oimés que vora el nom cisellat en plaqueta lluent, damunt la taula del director, hi havia un orinal.



Digué n’Aristarc Verdura: “Se n’adonen que l’orinal del director rau sense buidar damunt la seua taula?”



Tothom va fer veure que sentia ploure. “Ningú fa de voluntari...?” Demanava ell. “Puc ajustar almenys la porta...? L’orinal empesta tota l’oficina.”



Una secretària escanyolida li digué que el director molt treballador havia treballat, estrenu ans destrempat, al seu despatx bona part de la nit, i doncs que no podia pas córrer cap al canfelip a alleujar budells i bufeta. Per això el faitís, amanós, orinal.



“Si un home fort, fort crida, més fort encara crida el seu orinal.” Va dir n’Aristarc, enjogassat. I perquè tothom a l’oficina de la tercera avinguda l’entengués ho digué així: “A loud man speaketh loudly, its chamberpot louder.”



Ningú no en rigué la gracieta, però. I ell doncs en acabat es deia: No entenc pas per què tanta de reverència i por davant el director. I adu s’estimen més, quan no hi és, d’ensumar’n la merda. S’obre l’ascensor o la porta del vidre bisellat del costat i tothom s’aixeca com impulsat per una molla al cul. Hum. No m’aixecaré pas jo. A part que s’equivoquen molts de camins. Cada vegada que s’atansa algú amb vestit blau fosc...



En aquell instant va filustrar rere la porta bisellada l’ombra d’algú qui anava a fer cap dins. N’Aristarc Verdura, impel·lit, s’aixecà, quadrat. Entrà una dona força bonica, amb els cabells negres curts i abillada amb un vestit blau fosc molt cenyit.



N’Aristarc, quadrat i ert, molt respectuós, era l’únic que aquest camí s’havia aixecat. Tothom se li’n fotia. Fins i tot l’avinent nouvinguda...



Una mica empegueït, n’Aristarc Verdura no sabia què fer. Assajà una rialleta de conill. Tothom altri se’n reia molt content, alguns amb una estridència que no venia a tomb. Aleshores fou quan caigué la bomba. Volatilitzats. Anihilament atòmic servit a casa vostra. O a l’oficina mateix. Viatges turístics cap al no-res immediat i definitiu. Mec!