Verdura - cinquè

(5) N’Aristarc Verdura, mort





Tots sem pel progrés. Oh i tant. Tots sem pel progrés – pel progrés de l’aprenentatge fins a l’esclat gloriós d’un cap que se sent prou satisfet de sapiguê-ho, de quelcom, tot.



Per això ens cal aprendre totes les paraules – i llavors afegir’n de noves i bones.



Eixerits, doncs, i au, som-hi. Escruixidor programa tanmateix; escruixidor, en el bon sentit – n’acabem escruixits i nogensmenys feliços – escruixits sempre pel plaer del conèixer.



Anem als indrets novellament verges. Cercant-hi nous minerals. Perduts per les esteses castanyes de lava morta. Troballes immenses.



Prou cansats, tornéssim doncs a casa. Amb el tresor de nous mirerals a la butxaca.



Sorollets estranys de nit. Cal creure: fauna de nit enfeinada. Esquirols planejadors i ossets rentadors a la teulada. Mussols de cacera. Guineuetes rai...



Tret que aquest matí finalment me n’adonava. Hi tenim un intrús.



L’intrús qui se’m cagava a l’espona fosca del llit. L’espona que toca la paret freda de fora, on la llum del llum de la tauleta no hi lluu gairebé gens. Avui aquest matí que tornava al dormitori a cercar-hi un mocador oblidat me n’adon, de la renovada pudor. Cau llum de la finestra a l’espona adés fosca. Hi ha un tercer palter, aquest fumejant. Hom se m’hi cagava no feia pas gaire. Hi ha una pela tota rovellada de mig plàtan tallat amb ganivet, hi ha una punta de cigarret ensalivada... L’intrús pudent el tenia que l’hauria enxampat culivat si tornava a la cambra cinc minuts abans.



Crid el meu fill – amb la confusió, el crid no pas amb el seu nom ans amb el de mon germà. Estic tant esverat que no sé què faig. Agaf la mangala del racó. Al capdavall, mon fill em respon abaix al replà de l’escala. Li dic, ronc i escardalent, i gisclant, fent pinyols i espinguets: “Puja amb el sabre de l’almirall! Ah i perdona que et dic amb el nom de mon germà, estic massa esverat!”



El meu fill em guaita com si em comprèn – es deu creure que ja començ de repapiejar. Però puja armat amb el sabre lluent que havia pertangut a qualque almirall i que compràvem fa dos o tres anys per noranta cèntims a una venda d’andròmines barrejades als soterranis d’una església.



Ens atansem a la porta de la cambra dels mals endreços. Hi truquem ben fort amb el mànec del sabre. Dic: “Ara hem cridada la bòfia!”



I obrim la porta d’una revolada ambdós armats i violents, amanits a l’agressió. El cor em fa trip-trap. A un racó rere el paravent estripat, un pobre trinxeraire demacrat. L’intrús, desfet, aquiescent, mig arrossegant-se... Un cassigall pudent. No pot ni aixecar els braços per a retre’s.



El fet que se’m cagués tres camins seguits a la voreta del llit, ja es veu que volia oferir’s. Que n’estava tip d’amagar’s. Els sorollets nocturns era que es passejava cap a la cuina a prendre-hi alguna nou o banana, que es faria durar un parell de dies al seu racó. A fer-hi un glop a l’aixeta, també.



Tant se val. El fem baixar fins a la cuina. El fem dutxar’s. Ambtant, li preparem un bon esmorzar...



Ara, ben peixat, un pèl marejat pel vinet, s’esperava que la bòfia se l’endugués. Tret que no avisàvem pas la bòfia. A ca nostra amb la bòfia mai no n’hem volgut sàpiguer res.



Assegut desmanegadament a la tauleta de la cuina, l’intrús, qui es deia n’Aristarc Verdura, ens va dir. “Sí ves. Veure la primera gotera i fugir tot era u – per petiteta que fos la taca al sostre. Cames ajudeu’ns-e. Ni encara que haguéssim pagat el trimestre de lloguer el dia abans mateix. Fèiem les maletes cuita-corrents i fotíem el camp abans la dona no se n’adonés.



“Car la dona, tantost hagués vista la taca, hauria dit, com sempre, amb escarafalls i màsqueres tràgiques rai, que la taca de sang al sostre era que l’havia morta al pis del dalt.



“El fet que no fos morta, que fos viva (i massa viva) al llit, no treia que es veia morta (i morta de la meua mà) al pis de damunt. No cal que vulguis convèncer-la. Tothom té les seues manies. Tots sem pel progrés, mes això de les manies, no sé pas com... Potser amb una operació del cervell... Altrament, amb això cap progrés ni un. Sempre pensarem com llangardaixos. No hi ha a res a fer.”



El volguérem assegurar del contrari, el meu fill i jo. Va demanar què teníem de dolç. Li portàrem ametllats. Se’n cruspí amb el vinet tot el platet. Continuà:



“M’acusava amb crits de boja. Em deia: Cada edifici al món serva les petjades del teu crim.



“És veritat que era una dona qui llegia molt. Li havíem de dur llibres amb carretons com qui diu. Només llibres de misteri. On hom hi resol si fa no fa un assassinat pel cap baix. Cada misteri llegit en una nit. No fot res més. Això i criticar’m. El dia que no hi hagin més crims per a llegir, se’m morirà. Això consirava, pobre de mi. I ella llegint, tota la nit.



“I l’endemà de matí jo sempre faig la fila de l’assassí. Les acusacions que m’he sentides dir!



“Ah, i qui li entra per la porta? Ningú. Mai ningú. L’únic que ho té permès sóc jo, el seu assassí multiplicat, el seu multiplicat assassí. Què hi farem. Els caps de la gent raonen així.



“L’altre dia me la vaig trobar morta de debò al llit. Tenia el coll torçut molt estrany, el cap fora el matalàs, un cap de gàrgola que degotava encara espessa sang. Un toll de sang es congriava al soler. A hores de llavors ja devia començar de formar una gotera al sostre del pis de sota. Vaig fugir de casa sense dir res al nen. No sabia on amagar’m. Vaig trobar la vostra porta ajustada. Era un camí que éreu a cercar pedres a la voreta del riu.



“M’he estat amagat a casa vostra, què deu fer? Tres o quatre setmanes. Això de les cagades a la vostra espona no sé per què ho feia; per a denunciar’m jo mateix, segurament...”



Li vam donar un bitllet d’avió, que s’envolés cap a terres de llibertat. Va pujar tot content cap a la cambra dels mals endreços. A cercar-hi em sembla també que un mocador oblidat. Un record flairós de la seua dona. Gairebé al darrer esglaó de dalt, va tindre un rodament de cap. Va caure d’esquena. Es va rompre el coll. Romangué tortot i ert una estoneta estranya. El teníem estès al replà. No sabíem què fer ni què fer’n, el xiquet i jo. El vam arroplegar, el vam ficar darrere al cotxe, el vam dur al penya-segat, el vam estimbar. No n’hem llegit als diaris ni sentit enlloc re.



Tots sem pel progrés, però a la voreta del riu a cercar-hi pedretes noves no hi hem anats ja més. Hem viatjats, això sí, amb el bitllet d’avió a illes llunyanes, on damunt les laves castanyes, hem trobades gemmes de noms encara impensats. Estem pensant doncs quin nom donar’ls. Noms ben impactants, és clar, no fotem. Noms que caldrà aprendre, si volem mai comprendre re.