Dissetè Aristarc

(17) N’Aristarc Verdura, mort










Els mariners són la gent més bruta de l’univers – els penja el moc, puden tothora de valent, i la pell se’ls fa bocins, plena de plagues, i de brians i llúpies. Aquesta és l’experiència de n’Aristarc Verdura, el qual tanmateix sempre els ha tractats amablement i com si fos un d’ells.



Enmig de l’oceà ha hagut de demanar a mant mariner bavós, desmenjadament repenjat a la barana, que l’atracés si li llegava. Car s’esqueia en aquell instant que feia jorns i nits que n’Aristarc escosia als quatre vents l’idèntic horitzó de toixa ans avorrida bugada i no en treia al capdavall l’aigua gens clara...



Sallava els oceans n’Aristarc Verdura amb una facilitat que ara i tot només pensar-hi airefereix rai. De ben petit, una vegada, fugint de casa, amb bicicleta de mar va anar de Cambrils a Mallorca. D’ençà d’aleshores amb bicicleta oceànica ha sallats com dic tots els tollets d’aquesta aigualida planeta claupassada.



“Sol (que diu) sóc sempre l’amo del món.”



Es carrega de pans tous, i així, si mai cau, poc que es fa gens de mal. Per això recomana de carregar’s de pans tous i mai d’esperança. “Esperança et duu a ineluctable trompada. No hi ha mai pitjor recepta que l’esperança. Qui espera rebre re només rep.”



Els mariners són els més llords dels mortals. Ara, en Verdura sempre els té un salut polit o un bon mot (i per a cada altra mena de treballador), car mai no se sap; qualsevol instant on perds el sest et cal llur ajuda i llavors, si els havies antagonitzat, què? Hom els satisfà tan simplement. Són gent ximpleta qui agraeixen que te’ls miris com a comcals, i adu que els siguis un (del ramat) o fins i tot que te’ls facis l’inferior – ells almenys tenen una feina o altra i tenen millor vestit que no tu, i probablement duen a la butxaca qualque pistrinc – quan a tu poc te’n cal mai cap.



Se li havia trencada la bicicleta oceànica i s’havia instal·lat a Xicago, a veure si amb quatre rals se’n comprava una altra. Hi feia de metge a l’hospital de la banda del llac. Es va aixecar aquell matí i mentre esmorzava escaujava si els per quès de tanta d’afecció a l’aigua llunya no fóra pas conseqüència mig oculta d’allò que va sentir des del balcó abans no fugís de casa l’endemà ben de matí quan era tan petit. Anònim s’hi estava, mentre, enjús el seu balcó, els ferroviaris i els estanquers, endiumenjats, tornant de missa, enraonaven com solen a fotre sòmines i gèl·leres xops de la falòrnia de l’església misteriosa, de la fi del món. I acordaven saberuts que la propera fora per foc. “Menjats pel foc.” Tot i que li semblava a n’Aristarc que ésser menjat pel foc (tots plegats tantost nats destinats a ésser menjats per quelcom o altre) és millor que no pas menjat per cap altra brutícia, com ara els cucs o el podrimener, potser (consirava ara) allò que l’impel·lia a viure voltat d’aigua infinita era la por al foc darrer – idea capdecony xeringada al seu cervell (llavors de petit massa tendre) per gent abans enverinada pel fastigós capellanum.



Ça com lla, això féu, d’esme s’adreçà cap a l’hospital. S’hi endinsà i, sense pensar-hi gaire, se’n va anar a asseure’s entre els oficinistes qui es passen el jorn omplint el paperam clínic, vull dir, oficial, demanant a les assegurances i a l’estat que hom els refaci les despeses, i tot aquell repel·lent burocràtic tripijoc on s’ha tornat el sistema que hauria de dur salut al personal, i l’únic que els duu és inútil palpeig, mutilació, foradada, malempelt, o arnats panys de cos rostits de radiacions.



Passava l’estona doncs fent barrila amb els oficinistes – cap d’ells amb no pas més de dos dits de front – quan se n’adonà que li feien molt mala cara els de dins, els metges administradors de les bates més lluents i els galons no gaire conspicus...



–Què volen aquells carallots...?



–Pertanyeu a dins, mestre Verdura –li deien, rient, com si xanxejaven, els estaquirots pixatinters.



Llavors se’n va recordar n’Aristarc. Havia oblidat que hi feia de metge. No solament arribava tard a l’hospital; damunt, en ésser-hi, confraternitzava amb els no-ningús per comptes d’anar a rellevar els qui s’havien passades hores i hores apedaçant “víctimes” i “pacients”.



Li van dir els metges administradors que allò ja passava de mida i l’amenaçaven amb expulsar’l. Es veu que anit hi havia haguda aital tirallonga d’“emergències” que tothom encara en tremolava de por i d’odi.



–Que es fotin –digué n’Aristarc.



Allò de les urgències i el corr-collons-que-ens-morim-tots, allò del tothom anar bajanament de cul, bah! Justament llavors és quan n’Aristarc romania més intocat – tot li relliscava part damunt, i a sobre suant no gens. Quan tothom s’escaguissa i l’espitxa, ell fresc i surant-hi, translúcid ensús el fètid barreig.



–Ahir (li deia na Generanda Poultice, qui s’esqueia d’ésser l’infermera en cap) hi vam tindre tot de sobte tants de morts. Els assassins nocturns atacaven a l’ensems, les conxorxes policíaques lleixaven esteses d’innocents botxinejats, els xovins occien immigrants, les valquíries entraven en disbauxa, llurs llances s’enduien ulls i ulls... Els cirurgians no donaven l’abast d’operar cervells, de trossejar’ls a la babalà, i els analistes hi trobaven pels budells de tot: turbel·laris, terebèl·lids... Fuck, man, you name it.



–Exeunt homodromous omnes, tothom duad avall –digué en Verdura, filosòficament.



–Llurs nervis blancs els vèieu roents, les mortalles massa escarransides, els protoplasmes que no puc pas estendre-m’hi, mestre Verdura, no pas prou coherentment, car els eixien pels descosits...



–De les mortalles massa primes o nàquisses?



–Llas, i dels integuments i membranes crebats, ja us dic. Tot esdevenia més i més estrany mentre la rònega nit s’enfonsava, com en una mandrosa creuada contra els parracs eteris de la realitat, la qual no ens exhortava pas a cap mena de gloriós resultat on cap capatàs fos prou encès, ni apassionat, doncs, tothom massa exhaurit, per a felicitar’ns de la feina que fotíem mentre vós, mestre Verdura, angèlic com sempre, dormíeu tranquil·lament o qui sap a quina mena de joc tantalitzador no jugàveu, punyeter.



–Em recobrava com cadàver qui reneix, probablement, Generanda. Tenia el cap anit prou ple d’orquestres, car m’havia adormit, record, escoltant a la ràdio en Wàgner. Llavors, a l’hora on hom pleveix vassallatge a la bandera i tota aquella merda feixista de l’estat i la nació, a l’hora vull dir on l’emissora plegava, m’he eixorivit. Anava a plevir vassallatge als meus collons, quan gens penedit he lleixat córrer de pelar-me-la com un cocodril desvagat i me n’he anat a la nevera on, en urna de cendres d’un dels morts qui mai no fou remut pels seus, cervesa hi covava. Tinc per sistema de no beure cervesa si alhora no faig qualque mos, d’on sort que hi trobés un bocí de pastís de fruits secs.



–I les cendres, mestre Verdura?



–Se les endugué el vent com fitó que es mou. Volia escopinar-hi i no hi encertava gargall. Us diré, Generanda, amb tota candor, que allò, la meua manca de punteria, em tingué tot pansidot. Sabríeu que depenc d’agullar’m a peixos i ocells mentre sall els oceans i llavors traspassar’ls amb mon arpó...? Desconsolat, al llit, hi somii malsons. Sóc a les envistes de la costa, on hi guerregen els salvatges. Enjòlit, enmig l’aire, suspès com un maleït portent que lacera amb les seues esparracades ales, d’on urpes ferotges en caplleven, el vel argentat de la matinada, que em mori ara mateix si doncs no s’hi belluga l’esperit sant d’un muricec insidiós. M’he aixecat tot distret. Encara ara tract d'interpretar la fatigosa collonada.



–Hum. Ara que ho dieu, n’extrèiem anit d’impactats en certs accidentats qui queien daltabaix del capdamunt d’un gratacels. No sabíeu qui era més lleig, si el muricec o el caigut. Es veu que, caient-caient, en llur acceleració, muricecs qui ballaven pels encontorns se’ls encastaven com culcosits al cos esventat. Tot se’ls envolava mentre davallaven, s’estimbaven, cada camí més de pressa pisos i pisos de gratacels, part defora l’edifici, vós. Se’ls envolaven els tapanassos, els mumús, els tupès... Se’ls escrostonaven els maquillatges, se’ls esfilagarsaven els calçotets i sostenidors, se’ls escaguitxaven pròtesis, afegitons titolencs i xiclets... “Sort encar que no queien damunt cap bosc”, així sentia que es complaien els taxidermistes, pel fet, es veu, que no volien encara més feina desencastant llavors (dels cadàvers qui hom havia de presentar a les famílies per a millor guany) bestioles i busques i branquillons, i qui sap si papereres o senyals de ferro de viaranys de bosc encar més oblics i deformaires, no fos cas que el resultat fos qualque altra astoradora absència no pas reconeguda per ningú, d’on que calgués cremar’ls i emmagatzemar en urnes, car qui vol reconèixer cap carallot massa pudent ni grotesc...?



–Sóc del parer, senyoreta Poultice, que dissecar cadàvers és feina de gambirot. Acaba el cadàver que li sembla cada pota rel de cuixabarba, eixuta enlloc de llefiscosa, i el cap sí, un cony vescós, amb els llavis pintats i les dents de plàstic ja no dic raspallades, passades pel lleixiu del salfumant. Tant se val, feu, feu, amiga meua; me’n vaig a fer la rondeta, guaitarem com van els pacients...



Un dels primers moribunds qui va anar veure n’Aristarc fou en Mort O’Quasy. Un altre d’aquells vellots menjats pel càncer. Els nítols en foc, tot el paltruu nidorós desfet en codonyacs obscens.



Anava a entrar a la seua cambra el metge Verdura quan va sentir una veu planyívola i se n’estigué. Ara, això sí, va empènyer una miqueta més la porta i va espiar-hi, esquerda envant. En Mort es devia rentar les mans al rentamans. Devia haver aixecats els ulls entelats cap al mirall del damunt, i s’hi devia haver vist. El molt cacoquímic moribund s’adreçava a la seua pròpia imatge. El mormol melangiós i despitat, tot de segriny alhora i de corruix, que sentia el metge venia d’en Mort O’Quasy qui parlava doncs a l’espill. “Sempre em guaites, malparit, amb cara d’extremunciat, desgastat, fastiguejat, oiós i odiós... No cal que pateixis, dissortat datpelcul; no cal que t’hi fiquis cap altra pedra al fetge, bandarra; aviat hauré fotut el camp per sempre pus; ja no m’hi veuràs gaire pus; amb quatre dies, ja no m’hi veuràs mai més; seré venturosament mort; recony, barrut, les ganes que tinc de no veure’t a tu mai més!”



En Verdura ataüllava doncs d’estranquis aquella escena tràgica ans molt lamentable i que no hauria jaquit ull sense espurnejar entre cap convenció de botxins, i no es podia tanmateix amagar la rialleta. De sobte, el llefardós desnonat foté un copdepuny al mirall i l’esbocinà. “That’s the last time I’ll see you alive!” – cridà, poixèvol, alhora que la trencadissa rebotia al rentamans.



Trucà aleshores el metge a la porta, sense fer gaire enrenou, només com qui tusta dolçament al crani del qui es mor per fer-li veure un darrer cop que no ha tingut mai raó en re, i es ficà dins la cambra.



En Mort O’Quasy l’aporrinà. “Què collons voleu, encara no n’esteu tips, sàdics dels ous tots plegats, de furgar i barrigar en els fems d’un cos podrit?”



–Home, venia a tocâ’us una miqueta la manoquella, a veure com anàveu de batecs i tota aquelles ximpleries que solem a fotre per a justificar que fotem re; sí ves...



De sobte, el malalt a les últimes se li ficà a plorar a llàgrima de cocodril, espessa i sanguinolent. “Reveig la meua muller qui perí a Baltimore. Sota el vesc la petoneig; sota el vesc la petoneig encar...”



El tèrbol cervell del metge Verdura cercava què cony dir-hi. “Us vénen de nit les oques al llit...?” Potser remembrava el camandulaire en Vicent Ferrer i el fadrí criat per ermità qui li deia que les dones eren oques. Qualque fat conte de la vora el foc.



En Mort es quedà aturat. “What?”



“You know, the geese; and what’s good for the gander...” En Verdura s’empatollà una miqueta més a l’estil dels metges qui tot ho troben molt “idiopàtic”.



–Vull dir, bon home, escolteu-me, ca? Per què us hauríeu de morir vós abans no es morís per exemple na Generanda...? Hi heu pensat...? Sovint es mor qui menys s’ho creia. L’oca ans l’oc, i viceversa.



Se’n va anar sense tocar’l. En realitat a en Verdura li feia fàstic tocar ningú. Encar tocaria menys un moribund tan repugnant.



Passà pel taulell i li digué a na Generanda quin mal posat no fotia avui en Mort.



–Mister O’Quasy passed away a week come tomorrow it’ll be.



–What...!



Si en Mort O’Quasy fotia gairebé una setmana que era mort, qui hi havia vist doncs suara parlant i barallant-se amb l’espillot...?



En Verdura tornava de nit a casa seua, i encar aquell cas el feia dubtar. És que els collons de moribunds s’assemblaven tots tant...!



El carrer era força fosc. A Xicago hi bufava el vent. Els espies enemics mataven ara el resistent català n’Aristarc Verdura. L’esperaven traïdorencament rere una cantonada i disparaven una quantitat esparveradora de trets, no fos cas que l’heroic català encar tingués prou nervi per a escanyar’ls per-perforat i tot com colador. Tothom sap que un català val mil castelladres, i si són bòfies o buròcrates de la pistola i la traïdoria, com el noranta-nou per cents dels castelladres, encara més bon percentatge al seu favor.



Pel fet que una de les bales perdudes bo i rebotent matava alhora un mafiós qui passejava el gos qui li cagués en jardí d’altri, es creia l’endemà (i ho deien tots els diaris i televisions) la bòfia de Xicago que el català no era sinó la víctima col·lateral i sense importància, i que el mort qui debò valia era el mafiós, i la seua mort (la del mafiós) signe important del declivi de la civilització i presagi de batalles sens fi, amb els gànsters més animats que no mai, gràcies al déu de les notícies crues i sangoses.



I que tot fos el contrari, és clar, a qui li tolia d’anar fotent com ahir i com demà...?