Setzè Aristarc

(16) N’Aristarc Verdura, mort




Desapareixes sense avisar; així és com ets, fantasmal. Desapareixes com apareixies: zas, un fum tènue endut de sobte pel ventijol més fi. Et fons i ningú no sap on pares ni raus. Ets el qui salta daltabaix molt àgilment d’alçades infinites. Saltes d’alçades considerables molt llambrescament – i ni et fas gens de mal quan aterres, mena de felí amb salut, amb soles esponjoses, com els coixinets als peus del gat... Paneroles a les feneroles – gens de mal, cap malentès – estalvis, fresquets – rossolem amb l’herbei que es vincla sense trencar’s si cap lliscada ens duu, de la fulla, avall.



Vora el riu que érets, t’hi trobaves, camuflat... Espiant amb les altres cuquetes com el món es formava, de sobrepuig com la gent granada cardava... N’apreníeu, cavà? Imatges de déu qui cal reproduir fins que tot no esdevingui ja un atapeïment que barram va, i esclati, rovellat pot de verms massa curull...



Rossolàveu del trifoli i us estrompàveu sense mal com qui es elàstica bola de rebotre. La rossa et creia mort – qui no te’n creu? – tothom. Mort per vocació – mort d’aquells qui de trast en trast ressusciten una estoneta – zombi temporal, zombi qui torna amb la saó o potser a deshora, fora d’agre, com menys cal. Abolit, aboleix – parem-ne sempre compte.



Uf, i tot d’una aquell còdol que t’espetegava definitiu al meló – vares caure al riu amb el crani nafrat, tenies sang als dits, estaves tot esfereït... Et creus perit, traspassat... I ells et pensen ans se t’aesmen ja cadàver qui qui sap quan surarà. Surarà molt avall, i qui sap després de quants de dies, o potser fins i tot a l’oceà, o ja no mai, rosegat per peixos i ocells, o ja rostat, només els ossos, o ni això, cruspit enterament, i doncs mai pus tornat al cresp, ja d’empertostemps colgat pels inclements elements – l’aigua, la terra... Tret que al cap dels anys apareixies – aparició espectral – i la dona rossa a la finestra, quin atac de cor!



Car havies nedat o flotat, fent el mort, o fent-el, fins a l’altra banda de riu, rere les canyes, i no et trobaves altre que una mica marejat per la contusió del còdol que t’esberlava mínimament l’occípit; sí ves, no res. Com tota dona nerviosa, aquella dona rossa tampoc no serveix per a re... Tothora amb el cap a tres quarts de quinze – la por que l’ànima del mort no se li aparegui de trascantó al moment menys propici. El pot conjurar i tot – en comoneix l’imatge espectral, els cassigalls fumosos d’ectoplasma – tanca els ulls ben fort, i els obre, i en veu l’ombra atendada, seriosa, expectant...



I ah, te’n recordes aleshores on rescatares aquell infant raptat...? L’emoció pregona on tothom retut en raïa – el nus a la gola, els ulls entelats – els atzeps pansits perquè tota la força del cos se n’anava no pas cap al sexe i la brutícia ans cap a l’altra cara (la bona cara!) de l’humà: la compassió, la dolcesa, la fraternitat.



Noielles nuelles et ben reben, quines festes no et fan. Una noiella nuella molt peluda d’aixelles – ensumar-la vol dir trempar – la xil·la com una pedra – totes les noielles volen passar-hi – totes hi passen – per això sem al món – per a fer imatges de naltres mateixos – i ja ho veurem al capdavall qui en té més, qui en feia de més i millors.



La teua trempera fon les ladies – totes les dones cauen foses en veure-la – se’t fonen també, oi que sí?, les donzelletes. Amb la teua trempera, un pic arrossegares un avió (curull de gent) tot al llarg de la pista d’aterratge (i parl únicament amb la sobtada embranzida cap amunt), ço és, hom comprenia al capdavall què feies; ara et reconeixien, prou n’era l’hora: l’hora on hom reconeix com ets de bemparit, com sempre en fores, com sempre n’has d’ésser. Tothom et descobria ara l’estertidora vigoria. Et lligaven al favot un bec de cable i al nas de l’avió transatlàntic hi lligaven l’altre bec – i tu, tantost pensaves en cony roent, el favot se t’alzinava aitan furient que la revolada se t’enduia l’avió (a petar de passatgers) a l’altra banda del runway, baby.



Has d’anar pregant a tantes de dones que no t’ensenyin llur cony. Els dius, bonjan: “Si li plau, bona dona, se l’amaga, ca? No li sóc pas el ginecòleg, que sàpiga.” Mes és que totes volen veure l’efecte trempera que un camí (n’hi ha documents de llegenda) s’endugué un avió (de gom a gom) a parir panteres a l’altre costat d’aeroport. Hom ho entén, hom se’n fa cabal. Et feien un monument a caire de port per poc que els empenyies a fer-te’l. “Tothom si fa no fa té un piu dels plaers”, dius amb ficta humilitat als diaris, “color de puça – porprat i tumefacte – i a hores d’ara el meu és quilomètric – mes a qui li importa quants de quilòmetres (ni d’amplària) fa el meu piu norantí dels incommensurables plaers...?”



El teu piu norantí? Hò, car llavors ja et pesaven una miqueta els anys. I, ara, mentre agonitzaves, et venien els records endolcidors de l’adés glorioset. Prou pots, espitxar-la amb el somriure dibuixat als raconets, quaix enjòlit d’espiritual gaubança.



Ets muricec qui puja per les parets com majúscul escarbat – i, qui et veiés, l’esglai...! Rossa a la finestra, prenent l’airet, guaitant els estels, somiant en tu al seu llit flonget i tebi. I tot d’una, ai, les onades de la ventegada que es trenquen damunt els vidres que tremolen de por.



Fer d’heroi i d’escriptor ensems – i pujar una altra família – com trampejar, combinar, tanta de tasca decisiva...? Prim com albanell o papagall plomats, gens mamellut, encara en barnús, et passeges tantost et lleves per l’indret assolellat i d’eternes vacances on les dones totes bones van nues o quaix. Filogin, pujant pels autobusos descoberts, amunt i avall de la costa del bon viure, de tornada, confraternitzant amb els suaus viatgers. Estació Vermont, tothom hi davalla, paradís d’amor; els vells als pedrissos s’hi moren somrient, els gats capats els dormen als peus, ah, i les ballarines, llurs conys, retallades a l’horitzó blau fosc del migdia, retallades a l’horitzó roent de la posta... Vindrà la nit i et tornaràs espectral i nebulós, lluent com estesa glicerina, escarbat negre arrapat a les heures, o amb els dits metrallaires damunt les tecles o clítoris de les màquines d’escriure...



Pantalons i calçotets, puntes, dentelles, tallamars, penons, flàmolles, jaquetes estampades, barnussos, doncs... Tothom vestit a lloure... I pel matí, de bell nou, totes aqueixes xiquetes, llurs conyets tendrets, flairosos, saborosets... Platges plenes de riallers infants – en tinc els ous escaldats, dius. I a l’hivern, nus damunt la calda neu. El “dolent” se n’enduia qualcuns – amoretes d’armari, truites amb rostes, pastissets... Sort que és sord, el veí, es diu. En Disgeni Mangala, el qui vigilava els codonys, el qui deia que sempre n’estava tip, la seua paciència del gruix d’un tel de closca d’ou. I ara rabejant-se en aquest paradís dels vells, i les cuixes i popes de tanta de dona i minyona enlaire. Els creuclavats a les parets el fan trempar – fan trempar tothom – sempre se l’ha pelada davant un crucifix – qui pot resistir aquell cos rebregat que les fletxes o les llances donen pel cul; i guaiteu-li’n els xuclets a la pell – imatge sexy de caldéu, a pus no púguer, vós. Demaneu-li-ho oimés, no pas sols-ament als marietes o als pusil·lànimes o als fetitxistes com eu i mos frares, demaneu-li-ho també a beates i monges i fanoques qui l’empren de bisbe buderols i canuts de vagina amunt.



Li entres per la finestra a l’instant on se la pelava. Salvares l’infant raptat. Tu érets qui feia la feina sol. Sense que la bòfia s’hi immiscís mai – car si s’hi immiscia, només en podia vindre tota mena de morts i d’espifiades i patafis – sense els brutals engegant trets, això rai, tots ens enteníem – els “dolents” convençuts per la paraula – tornen el xiquet a contracor – la paraula serveix, la paraula serveix, afirmaves, convençut.



I si els teus papers al començament eren furtius i ignorats, ara tothom se’ls disputa aferrissadament – són clàssics de la llengua. No podies aquells jorns i nits tan ocupats escriure gaire – els jorns amb la canalla, això carall renoi la feinada...! Mes oi que no hi ha joia al cor, com de tindre fill? Per dissort, érets una nit enfilant-te per les parets, salvant infants raptats, o occint-hi generals, quan a ca teua la minyona duia els teus infants sense son a la neu, amb un cobercle d’escudella grossa els duu al jardí, a relliscar-hi gespa avall – ella tan innocent com els minyons – de sobte, gir bestial que fa el cobercle on el marrec més grandet anava muntat – ara cobercle i xiquet salten part ensús la vora del mur de ciment i cauen, i el tap espetega en orquestra mòrbida o macabra, i el marrec es trenca el coll, el cap, a l’asfalt de la carretera. La minyona lleixa anar l’altre infant, l’infantó amb prou feines ja no pas de pit... A quatre potes, gateja cap a la carretera i l’hi esclafa un camió de les escombraries. Portaves el darrer infant salvat embolicat en flassada negra i tenies la gran alegria i l’urc de veure els teus infants enjogassats mentre arribaves, quan... llas, i en un instant l’horror absolut t’aclapara de perdre-ho ensems alhora tot – ambdós infants teus instantàniament, sí, són morts.



El taxista era lesbià – hò, era de Lesbos – i tu? – “sempre català, a qualsevol punt de l’univers que s’escaigués que fos” – “de l’illa de Catalònia, cor i motor de l’Europa de sempre” – no pas sicilià de sang catalana (n’hi ha milions a Nova York) – català de soca-rel, vós.



A les voreres hi havien els dorments. Dorment per bidó [no s’hi valia, ni que hi haguessin capigut, ficar-hi cap parella ni que fos (la parella) tot just adu nyec ni nadó] – 56 mil dòlars, costava llogar cada bidó – la gent s’hi encabeix fins a mitja cuixa – si ets petitó, hi caps sencer – i hi dormen en esplanada vigilada pels qui cobren – així l’endemà els pobres desgraciats, pel capital afermats, són prou a prop de la feina i les oficines als gratacels – si no tens doncs gaires calers o vols estalviar, amb un pàmpol cilíndric de llum per al cap, per a tapar la llum i esmorteir un bri els sorolls, n’has de tindre prou – i l’endemà, a la feina tothom – esclaus del treball...



Mentre portaves el darrer infant adés raptat i ara alliberat, que et retratessin els càmeres de televisió... El taxista lesbià ja veia davant seu el llaç de triomf que hom t’havia endegat perquè hi passéssiu enjús, tu i el teu menut salvat, ell amb el seu tatú de vellut, que adés jeia desguitarrat a la cambra fort en bescunç dels raptors. Desguitarrat com jeu el violí del teu fill gran, mort en accident. El vent put a sangassa, se senten avions al cel. O són els helicòpters dels repòrters borinots, o són els furtius avions de l’enemic, prests a descarregar llurs bombes atòmiques, nuclears, pitjor.



–Boranit t’empari, infant –dius. I el vesses com un sac de trumfes davant els braços de la presentadriu més popuda.



Has de seguir un altre general arnat al canfelip de l’aeroport – el podràs ara matar mentre caga. Goig afegit et duu d’esclafar’ls mentre caguen. Ja no ordenaran més morts; jerarques de la mort, obeint la mort, manant la mort, ja no la cagaran mai més ordenant la mort de tants i tants pobres badocs.



“Yonder stands the orphan with his gun...” Et guaites al mirall, amb llàgrimes als ulls. Car tot pare qui perd els fills és l’orfe més orfe que hi pot haver.



Prou ho saps: per als acollonits, les il·lusions; per als educats, la coneixença que tot és vanitat: al capdavall hi haurà el que hi havia al començament. Tothom tindrà el mateix futur – cadascun el mateix que el del seu gos – un futur de gos t’espera. I tanmateix, i tanmateix... No s’hi pot més: sem com sem.



L’estàtua de la llibertat s’engrunava a caire de port – infidel, li deies, i volies escanyar-la – t’hagués estat fàcil d’enfilar-t’hi – t’obres de cuixes per a tants, però mai per als meus? Llibertat alleres a tants? Tants qui es poden prendre llibertats, però mai naltres...?



Acció directa, hò, això vol llavors n’Aristarc Verdura, ésser si fa no fa com en Jeroni Bogeria, de l’Exèrcit Català a l’Ombra, l’ECO ecoic que retruny si més no pels raconets als mitjans de comunicació de gairebé pertot. En Jeroni, amb el seu crani bonyegut, d’aparença de síndria a mig rostar, i al cresp de la qual innombrables arbitràries granotes a lloure i de trascantó hi trenaven llurs al·locucions i simfonies – i hi berenaven amb negres llavors (llavors de síndria lluents com estesa glicerina) que eren com llàgrimes d’eclipsada nit amb l’enyor dels fulgors llunàtics. En Jeroni ens deia a cau d’orella que la llibertat i doncs l’independència eren a tocar de peülla de drac abassegador. “La tenim tan a prop, o ja damunt, que ens trepitja l’ull de poll o ens copeja el penelló a la calç o calcany que la rònega espardenya poc assoleix de cobrir del tot.”



Escampant la llibertat, el gens infidel Jeroni Bogeria. Entre els lakotes, s’havia dit Qui-Tem-l’Enemic. Car res no cal témer com l’enemic, ens deia. I que: “No hem perduda la guerra – la guerra l’haurem perduda quan ja no serem bons per a la guerra. Mentre sem bons per a la guerra, la guerra contra l’enemic continua.”



Fèiem exercicis de tir a la vora de l’oceà. Ens agullàvem als mirallets de l’aigua. I sempre encertàvem els trets. Sobtadament ens fotia mà a la carranxa i ens hi arrapava la ceba sencera, i ens hi espinyava fins que no podíem ni xiular i ens esbalçàvem com un titella sense espinada i ganyolant com un gos just sanat de viu en viu. Això em duu a la memòria, com qui s’esprem el cervell...



–Gairebé tot el que tenim desat al rebost i a la nevera se’ns està fent malbé que ho haurem de llençar –li diu n’Aristarc a la minyona.



Mes la minyona se n’adona de la seua trempera matinera, i això vol dir que hi ha una certa esperança encara... Pujaren als dormitoris.



–Mai en cap moment privat no he refusat un cony, per estripat i rebregat que fos; sóc massa generós. I d’altra banda, què. Prou per a això fórem mesos al món, per a ficar la cigala en xona i tractar de reproduir el genoma.



–La minyona sap on són les dissecades serps, i les fotos i els quadres (els segells de grossa vàlua també), tot allò antic. Me l’enduc al llit – la tinc ben agraïda – ara li deman dolçament si sap on són certes fotos antigues – ho sap perfectament – als armaris, pels prestatgets, hi passa el plomall cada dia, hi treu la pols, tot hi lluu, adu la pell de les arcaiques serps.



Car volia trobar-hi algun dels infants raptats qui hi havia bescunçat, malendreçat, a qualque indret d’oblit, abans no els lliurés als mitjans afamegats.



Com serp escarransida l’infant oblidat en armariet etern... Així es pansia el norantí Aristarc Verdura al seu llit de clínica davant l’oceà – com escurçonera oblidada al rebost. Tubet d’escorça prima amb terreta fora i no res a dins, i que s’engruna als dits i s’envola amb l’airet...



No sé pas quina altra nit el trobaran. Potser netejant part de qualque raconet d’armari.



I això que s’havien pensat que havia fugit per la finestra cap a la platja on les bledanes mes bledes senyoretes nues hi ensenyaven insistentment el cul!