Divuitè Aristarc

(18) N’Aristarc Verdura, mort







A Catalònia, poble sobirà, tot hi era neu... Havia tornat a ca seua n’Aristarc Verdura, vingut de molt enrere ans de moltes de terres així rònegues com populoses. Em sembla que ja havia fets allavòrens els cent vint anys i tot.



–‘Neu a la neu, infants! –animaven a crits llurs mainades les joveníssimes mares.



I els menuts, retallats en contorns exactes, la posseïen. Hi jugaven fins a l’exhauriment.



Consirava n’Aristarc: Ah, per això doncs són tan importants les formes. Com hauria esbrinat altrament que “allò” eren infants si doncs no n’haguessin tinguda la forma...? I si tot fos façana, doncs...? I si darrere el decorat no hi hagués mai res...?



Va aixecar els ulls enllorats i va veure la forma del papagall qui esguardava per la finestra – la mateixa finestra per on, com era viu, el papagall esguardava atentament el llarg paisatge de tros, ara conreat amb panissos, ara amb blats o adés amb aufalsos, o només llaurat, o sembrat i prou, o romàs guaret, o pla i lluent, jagut en rostoll, sempre depenent de la saó i l’època, i ara amb el llençol de la neu sens estrip per on hi anaven, inhàbils, els nyecs; i més lluny hi havia haguda la via, i més lluny les boiroses muntanyes, i sempre l’horitzó, i les nuvolades... Prou se’n recorda el seu enteniment. A la borra del seu enteniment indelebles les imatges. El papagall dissecat doncs.... El papagall dissecat continuava esguardant el mateix canviant panorama...



Cent vint-i-tants anys i encara rondant per ací...? Potser m’han dissecat a mi també i em passegen omplert de palla i de serradures amunt i avall per la pàtria oblidada perquè ho torni a veure tot, amb ulls de vidre o de plàstic i amb la forma del si fa no fa com fui, perquè me’n recordi de tot, i em re-mori feliç abans no em cremin en foguera de ninot al capdamunt...? Com en falla del Pirineu per celebrar les neus que assaonen l’herbei...?



–Tota presència rau en la forma –va mormolar. Tota essència... Canvies la forma, en canvies l’essència... És evident... Potser tenia raó el metge qui li va dir que tot li passaria, que ell ja no patiria tot allò, que ho patiria un altre (tret que, és clar, aquest altre fóra llavors ell)... Que la malaltia al cervell li canviava (amb tanta d’operació i de podrimener) el crani... I que amb el crani canviat la seua forma era altra, i la seua forma alterada li alterava l’essència, d’on que ara ell fos un altre–. No hem avençat gens d’ençà del temps de les mòmies...



–Salut i força al canut –li digué, enjogassada (potser irònicament, la mocosa), una de les joves mares en sentir-li dir quelcom que tanmateix ella pas que copsà gens.



Me’ls vaig atansar. Me li presentaré, que em dic, la xicota fa patxoca. “Pixava rere el roure. Era (sóc) el qui empenyia la cadira de rodes de n’Aristarc Verdura, exiliat durant noranta-nou anys, ara de retorn, famós algú o altre qui féu quelcom o altre, podeu ficar-hi l’ungla del dit petit del peu esquerre al foc.” Saludí molt polidament (fent una mica de comèdia d’afegitó) la dona. I ens posàrem a enraonar, bo i vigilant els nostres sengles custodiats, que no en fessin de massa estranyes.



Vaig trobar aquella dona força divertida, la veritat; i me’n contava, com dic, de bones. Son pare en Bru i sa mare n’Ambre l’anomenaren Desfici – potser perquè neixia tan desficiosa. No pas que no tingués raons d’esdevindre-ho. Per exemple, en Bru, un paio girafós, del qual, diguem-ne, n’hi havia una llenca, era music. Music d’aquells de cantar en moro. Agafava un ananàs que no fos gaire làbil (dur com una nou de coco, diguem-ne, mes de més a més espinós i aspre i enganxifós com l’ananàs), i amb aquest ananàs dur doncs s’agullava a la zona anconal del braç oposat al que tenia la mà que servava l’ananàs i es fotia a l’olècranon, a l’os de la musica, un batzac d’allò més fortet, d’on, tot i l’efeminat que el music en Bru, com dic, prou era, els crits d’ai rai, no pas per causa de l’efeminat qui era, com dic, ans per la forceta del batzac amb què es punia l’olècranon amb l’ananàs punxegut.



Qui sap com, ni per quines vies de cugucia ni banyam, en Bru i n’Ambre produïren, a part na Desfici, quinze altres fills acústics.



La bonior de gemecs que eixia d’aquella casa feia trontollar més d’un paperina qui passés per la vorera altrament exorbitant que voltava aquella antiga mansió on la família tan musical doncs, com dic, hi vivia. L’instant més que pèssim era cap a l’horabaixa quan, rere les bardisses que feien de tanca del jardí, hom podia albirar certa llum tremolosa de moltes d’espelmes i oir els gemecs sepulcrals, o diguem-ne de funeral de tall primitiu i cridaner, que intermitentment, a esfereïdores tongades, ausades, n’eixien.



Qualque paperina de vianant massa pusil·lànime es donà que sucumbís a la por i esdevingués bontròs irrisori quan trucava a ca la bòfia denunciant-hi qualque missa satànica, on la víctima o sacrificat es desficiés de valent, mentre a l’altar de viu en viu me l’escorxaven...



Un d’aqueixos paperines, n’Om Jaumet de nom, va agafar es veu aital esglai que, d’amànic i de típic ciutadà residual, es tornava de cop-sobte foll i heroic. Pusil·lanimitat, com diu el clàssic, és flaquesa d’ànim, com la que veus en aquell qui, ans que la causa de la dolor sia manifesta, per dubte de pus de mal ja comença, pec previsor, de doldre’s. Doncs bé. A n’Om Jaumet se li tombà com truita el trenc pusil·lànime, i esdevingué per comptes un temerari de déu-n’hi-doneret, pobre carallot. Es foté a colpir la porta dels cacofònics.



La nena va sortir al balcó. “Que òbriga, li dic, que, d’emprenyat, li trencaré l’stradivari al cap!” Així xisclava en Jaumet, i deia de més a més barroeries qui-sap-les. Na Desfici no les vol pas ara tornar a confegir. Se li’n corcaven els queixals.



Enjús, n’Om es debat amb les reixes. La noia a la barana de dalt, com qui baleja o com qui es fa el falziot garneu qui rostolls espigola, feia voleiar la faldilla i s’ajupia i li ensenyava doncs el cul. The conflicted hero couldn’t, what else, but fall in love. A pleret, se li apaivagava el coratge a l’oprimit; com cranc malastruc a qui se li aigualís la pinça, anava a retre tribut a la donzella, enamorat fins a la darrera teranyina sinàptica, quan ple de pànic se n’adonava que la guitarra amb què serenates o albades li hauria cantades se li esquerdava, pitjor, se li fonia com eixuta lleterada als dits...



–Ai que caic –féu la damisel·la al balcó, i abandonava baleigs i ormeigs, i els vincles més ferms del ferro, i au, que davallava esventada fins als braços de l’improvisat bomber.



Es casaren la setmana vinent, i ara, a part el nyec qui hi té de rabeig per la neu, tenen dos fills més qui ja estudien, pobrissons, i tot. Cinc i sis anys.



–Aqueixa parella de vells qui viuen a la casa del costat on viuen els dos meus fills estudiants, llur primer any, pipiolis innocents, no em fan gens de gràcia. Avui hi passava, i veig si en són d’orats. Us ho crèieu...? Els tenies cardant davant la porta de llur casa, estesos per terra, mig cos davant la vorera, la meitat inferior damunt el carrer mateix... Ara n’estic tota capficada – no sé com dir als manyacs que potser no hi haurien d’estar-s’hi pus, en aquella caseta, no fos cas que els orats veïns els en fessin alguna de crespa. Vós què recomanàveu?



Anava a dir que pobre de mi, el tit què en sap, quan per sort n’Aristarc parlà primer.



–L’univers és una ficció – un pensament que, pensador, penses. Penseu-vos-en un altra, madona, i tot s’esmena. Qui foren les meues mullers? Na Remei, na Rosó, na Roser... Cal afegir a llurs vots, els de les cornelles, les gralles, els corbs, els de tanta de vídua negra qui venia a fotre’m el bec entre els plecs. Llavors, summa votorum attigi, amb el súmmum de les veus o vots atesos, prou hom decidirà cap on s’esbiaixa el món. Tan mal·leable l’espai, sabeu? Mal·leabilitat, això defineix la sopa on tots plegats ens volem cuits. Acaneu-hi. Si el temps és l’eixamplament de l’espai, ara que l’espai s’eixampla ràpidament, el temps passa doncs més ràpidament: hom viu cent anys en dos segons... En dos segons dels d’abans la guerra. Cada organisme s’esventa efímer fins que només queda temps (és a dir, espai) que s’allargassa llavors a una velocitat irreductible...



–Què diu el bavallós fal·locripte...? –na Desfici, la qual ja se li veia qualque mena de xerec cobermòrum anti-ancià, d’esquírria contra els avis, vull dir, se li tombava d’esquena, demostrant així doncs un rebuig rotund al savi.



“En un tros com aquest d’ací davant, el mateix que el papagall (per taxidermista exacte exactament preservat) lluca sens cessar, fa una centúria o més vaig veure-hi la bisbessa na Xita Ça-n’abre, aixecar, sota els fanalets, el calze que s’enduia en acabat als llavis per tal de beure’n (o fer-ho veure) la sang del sacrificat. El sacrificat, justament, un al·lot astènic, havia estat amic meu. Xut. Qui se’n fia, dels roïns missaires, madona?”



–Eh? –s’ofenia na Desfici, a bastament religiosa, com tots els exclosos i oprimits, els ressentits, els agreujats, els acomiadats de cada segell amb cara i ulls, els plens de càrrecs i deutes (i pecats), els nàquissos de virolles, els nascuts ja guerxats, els tips de sabatera, els atzufats de valent per tothom qui se’ls atansa, ai cuguços, ai bretolets, ai bajans.



–Consireu-hi. Per què quelcom per comptes de no re...? Per què us dieu que sou (quelcom) per comptes de dî’us que us componeu debades, o en tot cas gratuïtament, us congrieu a la babalà, us confegiu ficta unitat, bo i garbellant ventissament àtoms dispers. Em componc i em dic Anton i em morc i m’hi qued i em recomponc – tot alhora tot d’una cada camí ara mateix. Fal·làcia, tripijoc. L’escudella sencera és de per riure. La ficció risible que sou altre que això que sou: un arroplec d’àtoms qui foten el camp vulguis no vulguis, cascun esventat arbitràriament, cap als quatre quiasmes – i vós precària cruïlla qui efímera es desfà – al vent dels universos sacsejats. Bordant mut al desert. Què altre fot ningú durant tota aqueixa vida que se li escola com dens estrany suquet fastigós...?



No la vaig poder pas aturar. Na Desfici empenyia la cadira vessant avall damunt la neu. Tombant per la fonamental estesa impol·luta, el ninot Aristarc Verdura es trencava (és clar!) en mil bocins.