Ai borinots, som-hi, som-hi! Tornem-los la gentilesa!

Els cagallons de la comuna del Merdís, capital de l’estat de Canfelip, sempre se’n pensen de bones.











Els cagallons de la comuna del Merdís, capital de l’estat de Canfelip, sempre se’n pensen de bones..., mes la que es pensen aquest camí recony que lluu hegemònica i ombreja ominosament ans terrorísticament i acollonida totes les altres, adu les pus enlluernadores pensades dels franquistes dels temps del Felip Segon, i els dels temps del Felip Gonçales i els dels temps dels fofialitah d’ara, encara més franquistes i doncs essencials d’essències pàtries i doncs essencialment castelladres que no els precedents.





Efusiu rai. És que... M’assabent per qualque altre blocaire ardit que es veu que aquell tros de cagalló qui mana doncs a la comuna del Merdís proposa que hi hagi al Merdís potser una escola – Una! Una, no fotem! Una escola, no pas totes! No pas totes, no! – una escola doncs que ensinistri si fa no fa en català.





Saps què? Excel·lent pensada! Això dic, que... Ara parleu! Ara parleu, cagalló! Ara parleu, la puta mare qui us cagà! Redéu, quina lluminària sou; il·lumineu el cel on tantes de glòries prèvies de mantinent s’esfigassen sens remei ans s’apaguen i fonen! Vatua, que em pènjon! La millor idea que heu tinguda en centúries!





Què hauríem de fotre, a part de fondre’ns en llàgremes d’agraïment i aücs de mercès i arrupits oferiments a l’ídola o tòtem en dur cagalló cisellat ans burinat? Això dic: Ai borinots, som-hi, som-hi! Tornem-los la gentilesa! Tanta de generositat es paga a tornajornals! I isnells i eficients! No serem pas naltres els escarransits!





Que hi hagi doncs a Barcelona, o potser a València, o potser a Albatàrrec, una escola – una, vós, una! Una i cap més – que ensinistri la pobra canalla si fa no fa en xarnec. I que d’escola no n’hi hagi cap altra (cap altra, no, cap altra) enlloc a Catalònia, ni a Alacant, doncs, ni a Lleida, ni a Eivissa, ni a Alcoletge ni al Torricó, que ensinistri en castelladre.





I tothom tan content. I tothom feliç. I tothom tolerant i plaïble i ja ningú més a ca nostra (altre que els condemnats del petit estudi a Albatàrrec) mastegant-hi cagallons. Car, pobrissons, al capdavall, el cagalló, el merdileny, el xarnec, el castelladre, el castellà, per què serveix al món? Per a fer-hi el ridícul. Pobrissons, ja dic, per a fer-hi el ridícul.