Dinou de n’Aristarc

(19) N’Aristarc Verdura, mort












Serrem els rengs i fotem barrada, deia aquella dona, qui de jove havia estada violada per un escamot de soldats, i ara tothom la tractava de folla i res que digués se li’n fotien dient: Ara és que li ragen les darreres escorrialles de lleterada, hà!



Serrem els rengs i fotem barrada, continuava dient ella, no pas amb veueta de plany, ans d’una faisó prou agradable.



N’Aristarc, qui aleshores només tenia cinc anys, se li atansà a donar-li la mà. Així plegats travessarien el gual que certs camions eixelebrats empraven de trampolí per a endinsar’s al tràfec pudent que envaïa el carrer. Uns estudiants forasters, peruans o bolivians a Barcelona a estudiar-hi medecina, corcats per la gana i per la malignitat, es van enamorar d’aquella troballa: una dona folla i un infant perdut.



El capteniment animal és ben conegut. Com tot mamífer és genèticament o naturalment covard, car sempre s’acarnissa amb els més febles, encar pitjor amb el més reeixits dels animals, els humans. Els forasters, fent no pas res doncs d’excepcional, s’abalançaren, els quatre ensems, com qualque escamot de soldatalla merdosa, damunt el xiquet i la boja.




Els quatre els agafaren com qui agafa qualque grua ranca o bernat pescaire malalt o encallat o massa jovenet: dos anaren amb els garfis prests a escanyar la folla i el minyó, els altres dos estudiants forasters anaren a aferrar’ls per les cames.



La gent qui passava pel carrer no va fer res. En sentir que els forasters garlaven en foraster – aquell so repel·lent d’invasor – la població va col·legir-hi que eren les autoritats, és a dir, els atroços ocupants, de qui el papissoteig i xafalloteig esborronava tant per la lletjor com pel que significava de crueltat imminent. Els vianants hi eren doncs com si no hi fossin, i, si algú els ho hagués demanat més tard, no haurien pas dit que anc hi foren, a l’indret del maleït succés, car tothom es maliciava aquells anys que no fos que qui fos que re no et demanés no fos doncs de la bòfia secreta, aquella qui et prenia enmig del carrer i t’atupava ans torturava al quarter o ergàstul (d’ací el nom de matalassers que hom donava als buls, de qui garrots i garrotades rai) i, tant se val, tantost no et tenien sense coneixement, ja desmenjadament et fotien un tret al clatell i et llençaven al Llobregat o entre els gitans i els abocadors d’escombraries o fosc moll avall.



En bolivià o en peruà els quatre estudiants s’acabaren entenent. Les dues xagnes o víctimes llurs, ara empaquetades a la babalà, com aviram a mig escanyar, amb el prim coll a tres quarts de tòrcer, les ficaren en un cancell reixat del carrer de l’Hospital i al corredor de l’entrada, infundibuliforme, les despullaren bo i arrencant-los a parracs els humils vestits.



Amb riota obtusa de típic militar obligaren ara n’Aristarc de cardar’s la folla. Pobre Aristarc! A despit de la por, trempava com un desesperat. El que fa la natura! Et vol amb cinc anys capaç de reproduir’t: tot sigui passar el cabal genètic endavant. Passar’l, i per què...? Això qui ho sap. L’enteniment és una eina que no serveix pas per a això, per a escatir per què vol la natura que es repliqui i llavors es modifiqui o muti la petja química que, transformada en individu, es val de cert voler. L’intel·lecte el tenim per a anar trobant parelles i res més. Qui sap si, al capdavall de la multimilionària caiguda, la vida es trobarà amb cap justificació – amb cap raó d’ésser que ara mateix ni per al tit qui us parla ni per als malèfics estudiants forasters no és pas gens concebible, tot sigui dit. Pse! Això rai. No n’enraonéssim pas pus!



Tanmateix molt pagats de ço que havien provat, els estudiants foteren el camp encara rient.



Que què havien provat? Que la vida treu lleterada de l’indret més impensat. Mentre n’Aristarc s’escorria, la boja l’escanyava definitivament. Amb la darrera gota d’escorreguda n’Aristarquet era pell. Sí ves, què hi farem, confós per un escamot d’àvols ans enzes sorges aquella ànima ingènua, angèlica. Ja ho veus.



Quan la folla es llevà i es tornà a posar damunt els cassigalls que adés els estudiants li llevaven del cos a estrebades i incomprensibles renecs, no crec pas que se n’adonés, de l’abast del seu reflex a serrar els rengs i rangs, rònecs, rancs, de l’estifollada formació dels seus deu dits a les epilèptiques mans al voltant del collet de grua de n’Aristarc.



Foté barrada a la porta reixada en sortir del palauet. Tolgueres una vida, folla! La reptaren els ferros de les reixes gaudinianes en espetegar estranyament i buida entre ells. Mes la folla s’aixecà les faldilles i els ensenyà el nou prenys – l’atot esfèric de la nova cripsi gaudent i cridanera que deia al món que la redimia de tot crim. No tolguí sinó la poca esperança d’est instant. I si en matava un, per comptes en ficava un altre, un de nou, ausades amb més possibilitats de reeixida, esgaripava la seua panxa d’una rodonor accelerada.




Ningú no la sol·licità ara ni l’escorcollà. A pleret davallà fins a Robadors. Oí les riallades que eixien del tuguri on hom exterminava nounats, anorreava vells i altres vides inútils, de catúfol i repapieig. La boja es feia pessigolles a aquell joiell de carn que ara feia morros al bell centre de la seua orgullosa proa. El melic li responia els afalacs amb trufanes mossegades. La cara riallera de la boja no sobtà ningú.



Les seues plantes sentien retrunys de subterranis vianants podé encar ni nats. “Vianants d’esdevenidor esperançat, hò.” Alhora s’espellofava lleganyes, fúrfurs, llimutges d’un cos no gens net. “Quan et mors se’t vincla la trempera, ausades, en menys de dos minuts.” No sé pus què pensés... Li anava darrere com qualque no gaire ardit mocoset amb dos rals a la butxaca per veure si en treia re, mes ara m’agafava basarda dels voltants. Hi havia mariners ianquis, ui, amb matraques i pistoles; hi havia marietes ensinistrats a trair els més desemparat dels companys. No m’hi plac gens. Me n’aniré per comptes cap als dics. Sóc del parer que cal aprofitar les oportunitats i prou.



A la Rambla, al·lucinant d’il·lusos, algú s’esgargamellà. Hi tenia una nosa molt coent a la gargamella. Havia volgut beure en una de les estretes fonts i l’aigua li havia esclatat com benzina de sobte encesa. Col·lectivament, les arrels llampants dels arbres, musclejaren: Rebutgem tot vincle, caldria sinó – crec que mormolaven ells amb ells.



La dama de l’ombrel·la, delicadament oferia conhort a tothom qui hi cuitava. Contundents sonaven els acords dels ignorants lacais i fàmuls del sud pregon. No se’ls entén re. Esclataven rere Collserola ominosos trons. Els catalans fèiem que sí: capcinades de savi, suaus tropismes de drac qui no dorm.