Vintè Aristarc

(20) N’Aristarc Verdura, mort







Vaig entrar a Escudellers, em vaig ficar al der Absturz (vulgarment, l’Estruç), a veure-hi mon germà Caracal·la, qui hi feia de cap d’alcavots – hi era el whoremaster, com en deien els mariners ianquis qui de trast en trast hi eren excel·lents clients. Era doncs, per tal de dir-ho oficialment, gerent de l’Estruç – ausades, les seues targetes de lletres daurades en fons rosa – regal de la Teta – prou ho feien palès: “Caracal·la Sangtraït, gerent del Centre d’Atraccions Mútues Der Absturz von der Eva. Propietària: Na Filocteta Balasc.”



Mon frare, viu com ningú, s’havia casat amb la Filocteta. La Filocteta, qui venint d’Alcoi encara es deia Sança Balasc, mes que de nom de puta va prendre el de Filocteta, perquè li va fer patxoca quan un professor després de cardar-se-la al bell inici de la seua carrera la va anomenar així – per la pudor de peus que fotia, però això mai la Filocteta no ho va escatir – la Filocteta, dic, li portava trenta anys d’avantatge a mon germà. En Caracal·la era de poble però espatotxí com ningú. Treballava de comptable a la Caixa. Sempre entrevenia la barra de l’Estruç en sortir de la feina. Quan la Filocteta en veu baixa li demanà si fóra bon negoci comprar l’Estruç, en Caracal·la li féu de franc els comptes, i li recomanà que és clar. La vella puta havia esdevinguda propietària del local, i en Caracal·la s’hi casà i en portà les xifres. I tastava d’amagatotis cada nova “artista” i cada nova noia a qui llavors allerava permís de ballar o de putejar a l’Estruç. Per això sabia tant de conys, mon frare.



És ell qui em va trobar la dona. Em va dir: Aquesta té un cony generós; no té un cony tancat i cagamiques; el té obert, fullós, flairós, rosaci, bonyegut, molt delicat i ferri, i contestaire. Tenia raó mon frare: no em puc pas plànyer. Tinc una dona que és tota de bon agre i generosa a desdir. El seu cony i ella s’adiuen perfectament. El té descobert, amorós, ardit i valent, franc i sincer. “Per llurs conys les coneixereu”, va dir “déu”. Pusil·lànime i pusil·locònyica van junts – llas de les qui el tenen amagat, grogós, pudent o escarransit! No són bones sinó per a fotre de monges.

Sí ves, res. Havia vingut a dir a mon frare que aquell matí ens havien trucat que l’oncle Gombau havia sofert un atac de feridura i que l’havien dut a l’hospital i que no es pensaven pas que reeixiria gens a eixir-se’n. Vull dir, no pas altre que amb els peus endavant.



Em repta la Teta com em sent: Xst...! Roba estesa!



Car uns quants dels clients a la barra fotien les orelles punxegudes i em sentien enraonar. I ara xiuxiuegen amb els veïns. En acabat, de mantinent, els homes de la casa no saben què fer ni on posar’s. No gosen ni encendre el televisor del racó, que es allò per l’únic que alguns es desficien o basquegen per fer. El partit del dissabte, qui els el treu! Tot són prunes agres, cares llargues, rotets d’angúnia, tics i esgarrapadetes de nerviosisme. La Filocteteta no sap on ficar’ls. No serveixen per a re. Ni les noies ni les “artistes” a les saletes fosques no els eixoriviran. Tocats per l’ombra de la mort de l’oncle Gombau...



Passat migdia, per sort, una altra trucada. Mon frare em fa signe i em diu a cau d’orella que la nostra sor l’ha trucat que l’oncle és mort.



La Teta se n’assabenta i sanglots rai. Més tard, tanmateix, treu el cap rere les cortines de vellut. Diu als clients capficadots, amb el seu somriure més encantador, que tot havia estada falsa alarma. Que l’oncle Gombau, rai, que ja ara d’allò més xiroi.



Com corr totdéu cap a les “artistes”, com s’abracen a les bandarretes, com els cinc o sis afeccionats s’espitxen cap al racó de l’aparell. Com l’engeguen, com s’asseuen de qualsevol manera als tamborets, i a les cadires de braços i al sofà. Com comencen de discutir el partit que ja fa estona que ha començat. Quina joia de veure’ls tots plegats ressuscitats...!



El negoci a tot vent. Endrapen entrepans a tot estrop, s’empassen la cervesa com ara si són davall el raget de la font de les nimfes nues. Què ho sé jo. Eren arbrots arronyacats i ara la saba nova els torna a fer florir. De mort a vida.



Atuïda de recança, i alhora amb el seu somriure més sincer, ix la Teta al jardinet de darrere. S’arregussa les faldilles, s’agenolla davant les flors. Comença d’arrencar els brots novells de males herbes entre els rosers. D’un en un, va arrencant els lluquets novells, acabats de néixer i ja mal-rebuts, gens desitjats. Pobre Gombau, encar jove, i tantes de bones com en deia...!



De sobte, pertot, dits eriçats escanyen anaps... Entren dos pudents.



–Senyor Sangtraït...?



Amb cares de circumstàncies. Segurament a demanar que en Caracal·la els unti, com fan tots els propietaris dels salons, com feia l’antic propietari de l’Estruç, tret que la Filocteta els unta una miqueta menys. Sap el secret dels pudents. Els pudents, sobretot els pudents vestits de color de merda i amb aquell orinal negre xarolat per barret, tots són marietes. Per això caminen a parelles. Per això llur afany de porra! I els agraden molt els toros. I fer’s passar per “mascles” – han de fer el “mascle” per a fer veure que defensen amb prou vigoria i atrocitat la propietat dels rics i els usurpats privilegis que els feixistes tenallen amb mà ensangonada. Per això han d’anar de putes. I la Filocteta els coneix a tots el secret, se’ls ha “cardats” tots, fins i tot els qui amb els anys han esdevinguts cap d’oficina, i sap que són marietes i que la fan minúscula: dos centímetres i mig a tot estirar ans trempar.



Em volen fora; volen parlar en privat amb mon frare. Mon frare em presenta: “És mon germà, som cul i merda.” Res a fer-hi. Em volen fugit. I doncs me’n vaig al racó del futbol.



Tantost els dos pudents foten el camp sóc amb mon frare.



–Saps el Pi...?



–Vols dir l’església on hi anàvem a cagar de petits...? A les casetes dels confessionaris, als raconets de les capelletes?



–Hi han trobada la Sareta Apatxi, amb el braç de sant Narcís cul amunt.



–El braç de sant Narcís? Un dels ninots de guix?



–O de bronzo.



–Deu fer mal.



–Morta. Vull dir, mort. Era un transvestit dels qui feien l’“artista”, sovint també amb nosaltres. Das schönste auf der welt. Quan tenia un client anaven a la catedral a cardar-hi. Si a la catedral hi havia cerimònia i lluminària, se’ls enduia al Pi.



–Home, ves, doncs... És clar, amb un transvestit s’entén. Això és algú qui s’ha sentit massa enganyat... Pensant-se que era una dona i... Vols dir que no és cosa de pudents...? Els mateixos qui han vingut a avisar’t...? Això de fotre un braç de bronzo cul amunt, típic.



–El coneixies.



–Qui?



–La víctima.



–Ah?



–N’Aristarc Verdura.



–Ah... Ah! Vols dir aquell qui de petits donàvem pel cul? Pobre!



Ens l’endúiem a un raconet, li abaixàvem els pantalonets, els calçotets perfumats, li obríem les galtes del darrere, recte amunt li endinyàvem el vit fins a l’arrel... I no es planyia gens! Entomava amb una equanimitat que et jaquia palplantat.



Mon frare se n’havia anat darrere els cortinatges, a dir-li a la plorosa Teta l’afegitó luctuós del traspàs de la formosa Sareta Apatxi. Jo servia les begudes; pensiu, acaronava la pistola enjús del taulell...



Més tard, me’n tornava a casa tot esmarrit. N’Aristarc Verdura, qui tothom maltractava a estudi, perquè era tan finet i educat, i anava tan ben vestit, i aprovava totes les classes, i els professors se l’estimaven tant...! Això és pega! Dos bons homes plens d’enginy i encar amb tants de profitosos anys part d’endavant qui l’envejosa mort s’enduu ensems...! On rauen ara? Neus d’antanyasses. Llàgremes em rossolaven fins als xiclets empastifats a les voreres.



Vaig entrar a casa. “Lleoneta...?” Vaig cridar la dona. No hi era. La casa freda. “Lleoneta...?” No; enlloc.



Generalment no assassín mai cap insecte. Ja sé que na Lleoneta els té una por ferotge. Allò que faig, nogensmenys, els atrap amb un got capgirat que llavors cobreixc amb un cartró. Me’n vaig afora i els estorçc. Tots s’envolen agraïts, com si se n’anessin a guanyar’m punts per al més adonós futur paradís dels animalets. Però avui, massa trist, he trepitjat amb malícia un escarbat a la cuina. Un mort més al gep...!



M’he ficat al llit amb un concert d’en Txaikovskïi a l’orella. Abans de caure al son he apagat l’aparellet.



Cap a les tres de la matinada he sentits a baix sorolls. Era la dona qui tornava de la festa, és a dir, de vetllar en Gombau. Tornava una miqueta pet, com els seus dos acompanyats... Se’ls va endur a la cambra dels hostes. Es van estendre els tres al llit. Al cap de ben poc, semblaven roncar. Els espiava d’ençà de la saleta del billar. Llavors na Lleoneta s’aixecà per a anar a pixar. Vaig sentir’n el raig – potent, franc. En tornar, vaig veure que s’amorrava a la bragueta d’un dels companys. El vit li va créixer enormement. La meua dona el va cavalcar. El bordegàs se li va escórrer. Gairebé que m’escorria també. Na Lleoneta tantost s’adonà que l’avinent drut se li adormia, sense ni torcar’s se n’anà cap a l’altre noi. El descordà i li llepava el cigalot, encar més gegantí, agüat, afuat, ganxudet. Na Lleoneta el muntà, el colcà deu minuts o més.



Aquest cop sí: na Lleoneta s’escorregué amb el noi, i jo el tercer, com bon lacai, amagat al meu foscant raconet. Gairebé que caic del desmai. Refet al cap d’estoneta, em torcava amb el mocador el pipinet. Satisfet, consirava com una busaroca sobre les òptimes mesures dels servicials palafrens de la meua Lleoneta, colcaire exímia. Car quines barnilles, vós! Parla de balenes! Ni els guarans! Aquest parell sí que segur que no pertanyien a la bòfia, hà!



Quan me n’adoní que els tres dormien, m’hi atansí de puntetes de mitjons; els cobria amb tres flassades, els acotxava dolçament... Apagava el llum. Només jaquia encès el menut de la sala de banys. No fos cas que, si cap dels dos collonuts es deixondia enmig de la foscor, en no sàpiguer ni on era ni on era re, acabés amb l’enrenou eixorivint els pobres altres dos sense voler. Tot meravellosament acunçat, em fregava les mans...



Llavors, tornava a pujar a la nostra cambra de dalt, ara molt més engrescadet, cald, de bon costou. I tant. I no em calia cap concertista aquest camí per a bressolar’m... M’adormia somrient, en paus amb la natura, amb la vida, amb l’harmonia del món...



Aücava fora un coiot. Massa feliç, aquell subtil entretoc d’esmolats ullals no em va dur ni un pensament per al pobre escarbat esclafat a la cuina. Tinc una dona massa preciosa, això consirava per comptes. Tancava doncs els ulls i sentia l’íntim crec-crec: eren les rels del banyam que se m’enfonsaven una mica més al cervell. Se’m menjaven la matèria del cervell, en feien matèria coriàcia, corretjosa; cotna codolenca; durícia estopenca de banya. L’intel·lecte sencer se’m tornava venturosament banya... Les rels del banyam aferrant-se més i més enfons...



A l’entreson, em veia gairebé tornat ja arbre... El cautxú em rajaria per cada esquerda... Negres densos rajolins... Elàstic, reincident, resallint... I dalt, aital; aitan gloriosa capçana.