Verdura XXXI

Aristarc Verdura, mort (31) Assegut a un banc esperant l’autobús de Mollerussa a Alcanar, he començat a fer-la petar amb el capità Tro Mossegat, de la policia metropolitana; li he demanat que com es trobava i m’ha respost que n’estava tip i que ja començava de fer cadufs; “més que no Tro Mossegat, m’hauria ja de dir Tro Mastegat, i a punt per a ésser Tro Defecat i tot” m’ha dit, i jo l’he consolat una mica: “No, home, no; encara foteu força goig, capità; i ja planyo la mà de malfactors qui encara fotreu a la garjola qui s’hi podreixin abans ni vós ni jo no ens podrim tampoc a cap sepulcre, fa”. Ha vinclat el seu coll llarguerut cap ací i cap allà, no pas del tot convençut, i bé era veritat que el veies anèmic, i amb taques estranyes i fosques, brunes, a la cara, com si hagués tinguts avantpassats moros i ara, a les seues velleses, li sortissin a la pell, ell qui havia estat tan lívid i adu esblanqueït, amb pell fina i prima de femella mira-i-no’m-tocs... “Entre el cor que em fa seriosament figa, el cranc rosegador a l’estómac, per què he de prendre trociscs a bessacs, i llavors, damunt, això que pateixo cíclicament de ferotge pruïja rectal, adquirida per via de muller (qui al cel sia), a qui un seu amant molt conyarrí va en cert viatge brasiler (a les eres prehistòriques de la nostra joventut, llas!) va empeltar, dic, xeic, de clamídia, la qual insidiosa malaltia llavors, a la tornada, jo, sí ves, em jaquia embadalidament (tot i que a la insabuda de moment) encomanar, malament rai, Vicenç, malament rai...” Aquella confessió sense pentotal ni tortura inquisitorial ni escorxament xinès em jaquia aturat, no sabia com desdir-hi, quan... el capità Tro hi tornà fent aleshores el que volia que fes quan m’hi atansava desvagat, esperant que aparegués l’autobús; contant-me doncs un nou cas que acabés si podia ésser amb la mort d’algun altre pobre carallot. Féu: “I ara que dic Brasil i vós dèieu sepulcre... em ve a l’esment aquell cas... podeu comptar, un altre tràgic desenllaç de triangle passional... un cas singular nogensmenys que vaig resoldre no ha gaire, abans no caigués malalt, i que vaig arxivar amb, a la carpeta de la cèdula, el títol enigmàtic que vós qui sou un tastaolletes diletant, Vicenç, em sembla que gustareu amb delectança: El punt (volat), l’imperi (Català) i la darrera (de les brasileres). Eh?” –N’hi ha per a intrigar qualsevol, no pas solament els qui som escorniflaires de mena, i mai no hem treballat de la vida, fotent veure que estudiem les obres dels altres amb una certa cura quan en realitat ensems som mig al llit covant-hi certes gatades i llavors hi comentem dient les primeres bestieses que cacem com mosques vironeres (de virons de verí) o bernats pudents al vol; car tot s’hi val; ningú en sap re, tothom ben nul. –Home, xeic, i tant; el cas interessaria pot-se-fer a qualsevol, com dieu, mes m’hi jugo que molt més a un crític literari com vós, Vicenç. Car no n’hi ha prou amb el títol. Cal dir que un dels protagonistes era gramàtic. –Ah. –Aristarc Verdura, es deia. –Mort, doncs? –Mort. A ell li tocà el rebre. I que com es deien els altres dos? Escolteu, veureu les casualitats. La brasilera es deia (i es diu, ep) Cariàtide Merda; l’altre, el seu home, es diu Enees, Enees Sepulcre. –Oh, ara comprenc. –El gramàtic Verdura... –La víctima qui el marit, bojament engelosit, es carregà... –Mana? No, no; de cap manera, xeic, no. No corréssim. Res de faldilles. Ni de bragues ni d’encesos conys. Això del romanticisme... brglt! Lluny d’osques, xeic, car tot era una altra cosa. Si fos faldilles i trivial intercanvi de secrecions, ni valdria pas la pena de contar-ho, ca? Hi han... s’hi mouen qüestions molt més elevades... Ho guardo tot ben desat al cervell. Poc em cal consultar cap latercle, ni capbreu, ni registre, no. Detalls espaterrants, diries. El punt volat, per exemple, el signe diacrític més espiritual (o no) de tots els signes diacrítics del món. –Per què dieu “o no”, Tro? Ho és, indisputablement! –Ho dic car aquest punt volat esdevingué un dels punts cabdals que portà a la tragèdia. –Ah, ah. –Quan el Brasil fou esborrat del mapa per la fúria divina... –I amb raó. Les dones hi ensenyaven massa el cul. –...i alhora cada brasiler mascle i femella fou exterminat per malalties inoïdes i fulgurants... més tard... qui sap si per qualque detall irònic del molt maligne déu del jueus qui no pot mai encobeir que les dones es despullin ni poc ni gaire, o per què, per quina altra concatenació de circumstàncies, per exemple que en aquell moment el déu antifeminista s’estigués massa distret tot mirant el futbol a veure què feia el (H)Apoel de torn, i per ajudar’l amb patotes (com un Frankó qualsevol amb el seu equip molt franquista del Merdís, ep, això segons certes cròniques polloses dels temps oblidats que diuen que això feia, i assassinar rebels vassalls, aquell ridícul i molt cruel reietó de cert territori naquis i maleït que ja tampoc ningú no sap ni vol sàpiguer on collons devia si fa no fot parar), ajudar’l, dic (car per què altre servirien els déus si doncs no per a ajudar els molt pallussos “esportistes”?), amb qualque mena de pena màxima al darrer instant o amb qualque paràlisi sobtada del porter contrari, o només suggerint-li (infusament) quelcom molt secret a l’àrbitre venut, la qüestió, tant se val, la qüestió que la brasilera Cariàtide Merda, qui vivia a Lleida, metròpoli gegantina, fou estalviada. L’única brasilera de qui ningú té constància que encara cuegi aumon, eh? –Estrany! –A part que aqueixa Merda és també una mica mística, sabeu? Belleu elegida pel seu demiürg per a quelcom de més pes, ulteriorment. Qui sap. Aquestes coses... no me n’entenc gaire; no és allò meu, la religió, els energúmens qui fan misses... Ella, la Cariàtide Merda, es veu que rep al sensori, al llivell interior de l’enteniment, flaixos d’allò que fou... o d’allò que tornarà... I es pensa que el Brasil renaixerà de les cendres i els brasilers tornaran a parlar brasiler... a escriure’l... i llurs signes diacrítics, doncs, com ara aquell cagallonet damunt les “ohs” per a significar que has de dir el mot com si tens un tap al nas, tornaran en tot llur esclat i tornaran, doncs, a batllir pel món, i que en conseqüència el punt volat i tots els altres postulants a signe més espiritual ja se’n poden a anar a cagar a l’era. –Diuen que també a ponent nostre, on ara tot hi és oceà assolellat, hi havia hagut un parell de miserables territoris molt primitius (Portanya? Estugal? com recollons es deien?) que també escrivien amb el cagallonet damunt; que s’han trobades certes pedres tombals, lloses escantellades i mig esborrades, on hom hi percep el cagallonet, que no? Em demano per què llur déu els anihilà i n’enfonsà les terres fins que no en romangués puta traça. Per avariciosos? Per lladres? Per escarransits? Per malxerrats? –Tot això és fora de la meua jurisdicció, Vicenç; xeic, jo m’ocupo a resoldre crims i prou, no pas d’enrenous de la història oblidada. Si voleu tornarem a la Merda i al Sepulcre, i a en Verdura. –Perdoneu-me, Tro, no us volia interrompre. –Casats i aparentment feliços, es veu que fins feia un mes o així s’havien dedicat, vull dir en Sepulcre i la seua dona, la brasilera única, na Cariàtide Merda, a tindre una caseta a les firetes on havies de tirar-hi a la sort. Agullant-t’hi, això també. Molt enginyós. A Lleida, a la vora del riu. Amb balins engegues trets contra corrues d’ànecs de metall i, si en tombes uns quants, t’enduus de prèmit una nina o un ninot de drap. Com sabeu, Vicenç, els lleidatans són molt esparsos quant a l’ús dels mots. S’estimen molt més els actes. Ara, quan enraonen, et diuen l’explosiva veritat, i au, fes-te fotre. Taciturns però d’una franquesa letal. I es veu que varen trobar la parella de firaires massa xerraires. Que allò era nosa, que noïa el bon nom de la metròpoli. El gramàtic Verdura fou delegat des de la Paeria a aclarir el misteri d’aquell va xerroteig. El Verdura es va presentar a la caseta, i tant la Merda com el Sepulcre l’atiaven que prengués cap carrabina del taulell i comences d’engegar trets als ànecs qui grinyolaven flèbilment. El gramàtic no digué re. Amb la cara pagava. Després girà cua i se’n va anar. Els firaires romangueren amb un pas de nas, a les escapces. Quina cuca l’ha picat, es demanaven. –Això dels gramàtics. Te n’engalten de continu que els faries afusellar tots, per vindre’t a gratar els collons on menys et pruïen llavors. –Davant els paers denunciava el Verdura: Quin parell de garlaires sense classe ni distinció, xeics, escolteu! Amb quin xivarri eixordador, induïdor de nàusea i migranya, no han enviats a dida els meus fràgils intents d’explanar el meu molt digne silenci amb més de silenci encara! Crec que llur condemna hauria d’ésser instantània i sense apel·lació... O sóc eu, paers, qui se’n va, tancat al recambró dels mals endreços, a omplir’s el pap de nepentes i de julivertassa, d’agrimònia i de matallops, de didalets i d’agrassons i melissots (encara que no siguin verinosos assaonen l’apòzema a cor-què-vols), que tot plegat m’empasso d’un glop per a perdre’m a l’oblit... tret que... tanta de feina... tanta de feina encara... sí ves, qui jaquiria l’Imperi a l’estacada... no pas eu... no pas... I cap jup agafà el pom, i es va fondre encatifat corredor enllà. –I amb aquestes els molt honorables paers, doncs? –No pas gran cosa. Què voleu? Mig adormits pel discurs massa llarg, obtús, del gramàtic. Ensopits. Les mans a la panxa. Ah... buf. En un altre ordre (previsible) de coses (gairebé com l’any passat en les mateixes circumstàncies)... patint una mica massa de... “escalfor mental”... N’hi havia qui roncaven i tot. –Bons governants. Tots fossin tan eficients! Car com menys t’involucres en la vida pública, millor collons que no ho fas; pas ver, Tro? –Ah, si sabéssiu, Vicenç, la política... brglt! –No, si jo també... Però... i els de les firetes? Ajusticiats, doncs? –No, res de res. A la nit només omplint el paperet, acció rutinària, la policia política els cremaren la barraqueta (com el prefecte Dolentet va fer, si us en recordeu, feixista com tots els jacobins el prefecte Dolentet) amb la barraqueta dels corsos a la platja d’Ajàccio, eh? –Vagament me’n sosvé certa noció, capità; ara, doncs, re; un cas com un altre; la policia política fent-ne d’estranquis de nit i d’amagat... hà! Pfut! Res de més adotzenat. Es veu, com aquell qui diu, cada nit. –En Sepulcre, en acabat, enfellonit, emprenyat, traient fum pels queixals, va anar a trobar el gramàtic, car es malfiava amb tota la raó que el fet que hom els cremés la barraqueta havia d’ésser conseqüència de la visita el dia abans del boig adust qui tampoc no deia re. Trucà a ca n’Aristarc i en Verdura pujà (car sempre treballava al refugi atòmic a la poca llum d’un llum de butà, vull dir, de carbur), pujà, doncs, amb una lot esmorteïda a la mà, i vestit amb un barnús ratat i un estrenyecaps arnat, a espiar per l’espiell i decidir llavors què fer-hi. “Prou sé que hi ets, veig la parpella de l’espiell bellugar’s, gamarús!” “Us respondré, Sepulcre, amb silenci.” “Vés-te’n a la merda, tu i el teu silenci! Ja n’estic fins als collons! Obre’m o enfonso la porta!” “Sepulcre, només enraonaré amb la Merda; vós sou massa cridaner, i us put l’aflat, de pus a pus.” –Quina saga, tu! Ho té tot! Flueix com les de n’Snorri! Només m’hi manquen els angles rosts de les pedres tosques volcàniques, i l’aspror afegida de les cendres islàndiques! Això de Lleida i el seu tenebrós i nogensmenys pacífic Atlàntic llepant-li les costes de ponent, ho tenim massa clissat... i tanmateix... Tanmateix, ja veiem que fins i tot tan a la vora de casa s’hi fan drames per a llepar-se-n’hi els bigots de la fantasia i tot. Xst! Quin llamp de sort que he tingut, tanmateix, no digueu; parlar per no dir re és el meu do; i en un poble de gent callada, això és millor que cap altra feina permanent; te la paguen bé tant perquè parlis com perquè callis. –Reconec que sabeu triar, Vicenç. De tota faisó, em jaquireu que torni a la narració. –Si us plau, capità. Ja sabeu que, massa mal acostumat amb les lentituds enfarfegadores de les “obres literàries”, se m’enduu la fal·lera si mai sento contar cap història vera, amb cap i peus, i amb desenllaç versemblant. La brigada d’investigació metropolitana, per boca vostra, Tro, és font i nítid aiguamoll de tots els meus pocs delits ni rabeigs de caire si fa no fot intel·lectual, vós. –Doncs som-hi. Guaiteu. Aquell encàrrec que fes portar en canvi la seua dona Cariàtide, que amb ella sí que discutiria la situació, engrescà en Sepulcre. Na Merda era impressionant quan començava a discursejar – se sabia els segments demogràfics i no cal dir el romanent (més fàcil de remembrar) de les estadístiques que toquessin a qualsevol indret, de confí a confí del nostre Imperi, i podia, en un Català tenyit lleugerament de l’antic brasiler més cul-remenós, debatre hores i hores fins que els incrèduls con-xerraires, desconfits, havien de blasmar-la d’haver pres qualque producte a base de prunes agres o quelcom de semblant que tanmateix li donés tanta d’embranzida ans de dolcíssima eloqüència i que, damunt, no s’etivoqués mai (ni en xifres ni en conceptes). Als balcons dels paranimfs la gent afeccionada a l’emmenagoga, salivosa, blennorràgia bucal, s’hi apilava a sentir’n ans a tastar’n les mels. Icònica, a l’estrada com deessa de templet semblava. I adu sobrevisqué certa bomba llençada per anarquista del partit silenciós. També en un atzucac, en acabat d’un aplec de llonga xerrada, un antic somiatruites polidament la volgué acoltellar. Aquest lapsus vostre, es veu que digué ella, peça de museu que ningú no vol veure, us valdrà, a canvi, no pas cap felicitació entusiasta, ans, heus-lo, aquest sorprenentment merdós mastegot que us priva per sempre més de mai més no fer de cos. Car la genollada que li endollava, pobre ancià, no solament li buidava tot l’excrement abassegat de mesos als budells entortolligats, ara encara se li entortolligaven més, de tal faisó que ni cirurgians ni predicadors, per molt que molt seriosament hi preguessin ni operessin, mai no podrien ja desentortolligar. Fou una genollada endollada d’ençà d’un angle que s’escaigué que fos, a més de rebregat rai, demolidor. De llavors ençà, l’atacant no pogué defecar sinó un fumet d’espectre qui es fon. Aviat fou predecessor, vull dir, es va morir abans que cap dels qui treballàvem al cas. Econòmicament, que, amb tants de fumets, al capdavall el seu cos s’encengués en un foc sobtat i anorreador, fou bo per a totes les butxaques. Els companys seus digueren, en veu alta i tot, que, vist el context, més valia així, amb aquell pergamí fètid d’homenic lletget convertit en nuvolet dispers que l’atmosfera amb disgust tanmateix havia de dissoldre fins a no jaquir’n aup. –I ara em direu que en acabat la bona senyora Merda de Sepulcre trucà també a la porta rònega de l’antre fastigós del gramàtic Verdura. –Us ho diria si no fos que aleshores s’escaigué per qualque imprevist que hagués perdut el llapis, i que em passés doncs sis mesos o així sense ésser capaç d’apuntar-m’hi re. –Osta, doncs, quina pèrdua més, com se’n diu, crucial, de cruïlla on hom es perd malgrat el collons de fet que hom tenia tots els paràmetres de la dreta ruta estergits al cervell. Potser una pedrada de marrec entremaliat us fa perdre la memòria? I ara us perdeu per laberints, d’on eixir’n fóra reeixida heroica, gairebé inefable, i per tant inenarrada a cap indret, ni que fos maçònic ni secret. L’altre dia (et dius en confessió íntima que t’esquinça els teguments) sí que vaig trobar que em sabia greu; és clar, llapis essencial, amb la teua absència és quan de debò tinc ops de consol! Com trobo a mancar (penosament) les excitants historietes que contes, com ara les de la “palla curta”, si entens què vull dir, i les dels crims casolans, i, xeic, entre les lúbriques espigolaires adés pintades ans acolorides pels pintors més minuciosos. Què fer-hi, altre que rodar amb les garrotades, com el sempre agraït tió de nadal! Hom s’ha d’arreglar mentrestant com pot; per exemple, amb les dolces memòries dels “bons temps”. –Escolteu, aqueixes remarques que segueixen no estan pas dissenyades per a contradî’us, però adoneu’s-en que la implacable homogeneïtat del nostre Imperi necessàriament recluta legitimitats d’on la piràmide, que enjòlita rodola al buit i que entre tots integrem, en periclita, car aqueixos són els perills de l’excessiva burocratització. Agònic, com el pollegal llefiscós, qui en sortir del cau maternal del cony on ha vomitat tot l’ésser, roman en un perpetu estat d’emergència extrema, així la monopolització de la raó existencial per part de l’àpex piramidal. Guaiteu, no sóc gens furtiu, ni com se’n diu, clandestí, ni bòrniament gens no miro contra el govern, però perdre de tant en tant el llapis és un estratagema que fomenta la diversificació. Mai no m’ha sabut gens de greu, perdre’l. –Bufa, vós. –A part la simbologia, llapis espuntat equivalent a piràmide amb l’àpex escapçat. No, Vicenç, vós sou un home esclarit. Comprendreu que, monopolitzant les possibilitats, tot s’escarranseix, panseix, perd vitalitat, es morfon, corfon, fon. La raó dialèctica apostaria lògicament per a des-fixar, afluixar, alliberar, la totalització. Contra els límits entercs inertament espuntar-hi el llapis massa fidel, ca? Hom fa cap als aplecs, i per comptes de transferir’n literalment el que s’hi diu, no fos cas que quelcom provés al capdavall d’esdevindre’s conflictiu, contrincant, contraindicat, més o menys directament hom hi escriu el que vol. Això t’endolla al corrent atzarós de l’evolució. Autònom, refuses negar’t al mateix aiguamort. Te n’abstens, no t’enfonses als fems tot-ambientals. –Em jaquiu... em jaquiu que no sé si aixecar’m i córrer a denunciâ’us com cap repel·lent sicofanta de cul pessigollós. –No, no, Vicenç, la cagueu. La cagueu de mig a mig. Us ha decebuda la meua cara de tres déus. La meua cara, obra mestra que m’ha valgut molts d’anys d’ésser l’interrogador en cap a les casernes, sitges i ergàstuls de Mollerussa. Eh? L’autenticitat! –Famosa, xeic! –Tot això altre de més amunt fou dit (si fa no fa) per la rumbosa brasilera al nas o millor tarota del capdecony gramàtic Verdura. –Comprenc! Magnífica enraonaire, efectivament! –Abjecte! li va cridar tantost n’Aristarc gramàtic li obrí la porta, i pel barnús ratat el seu pollegal despuntava, trempat, car, com us he dit, la brasilera un culet i uns pits, etc, sensacionals, de déu-n’hi-do, ja us ho figureu. –Nyam-nyam. Mossegada al cul. Cap dilema ni recança d’inexistent consciència quant a quin indret mossegar-hi primer, capità Mastegat, ha-hà! –Sí, doncs bé... però.. Alhora, a més d’aporrinar’l, la darrera de les brasileres se li esbrava de valent, llavors ventant-li genollada (tornem-hi!) al pollegal i pebrots adlàters. Esborra-te’m la sedosa rialleta de tifós tifut, dissortat; em recorda massa les llefiscoses escates malàpteres d’un peixàs mort (un lluç, un rap), entre escombraries abandonat de fot setmanes. –Forta, xeic! Ja sé qui vull que guanyi! –Per pírriques i ditirambes, per gímniques i mims, per sacrificis on les xagnes són hetaires i sàtirs molt rebregadament esculpits, i ara coreografiats en fogueres d’esfereïdora lubricitat, on tot el públic ens la pelàvem entre palesos gemecs, i adu les principesques potències o les potestats de la secta de torn gicaven d’aplaudir per a ficar’s les grapes a la carranxa i manxar-hi de ferm, com ara fregits de fred, tot i que fos l’estiu, i, damunt, amb l’escalforeta de les fogueres que els estiracordetes atiaven... he vistes per poblets i viles de tot l’Imperi Català ambigüitats i extravagàncies anacròniques que duen al vertigen òptic i a la disbauxa dels paràsits als mateixos budells. Mentre tu, gramàtic obscè, què collons hi pintaves, encofurnat en pàl·lides inútils virtuts, sovint ahontat per parèntesis de somieig on esdevens caníbal insolent, tothora furgant, paradòxic, com qui furga en cementiris on els cadàvers només hi són a mig sebollir, per catacresis i metonímies, pels cacofònics incongrus subrepticis nidorosos llimbs d’epèntesis sense il·lació (horror!), per ecdòtiques efemèrides laminars (mal guixades de sobrepuig) i per corcats palimpsests on els bunyols hi són legió... què hi fots, remenant taps innombrables de fortuïts llautoneigs llençats a la babalà pels innocents incults ignorants qui crearen la llengua com qui llença daus de lletres en follia induïda per qualque casual tèlson d’escorpí mut, i esbrines i recaceges i escandalles i escorcolles entre ingents fètides brutícies, no fos cas, pel fil diegètic de qualque ronyós text al·lucinat, que encara fossis capaç de trobar-t’hi mai indicis oblics de qualque sospita furtiva de panoràmica espurna enigmàtica que t’il·luminés, com llampuc entre tenebres, l’entrellat de tot allò. I no hi ha re, capdecony, no hi ha re! Només certa versemblança insidiosa de subtil fulgurant il·lusió! –Quin ramat de parauletes que no volen dir gaire re, vós. Upa! Si la gramàtica sembla ella, de debò! –Eh que sí? Doncs exactament! Per això l’Aristarc es va morir! De despit. Cas resolt. Cas pelut... però resolt. Per despit. Carall, i tant. Una simple firaire de firetes (i brasilera d’escreix) (romanent o antigalla, tipus sarnós dinosaure de mínim cervell... ara, amb molt de cul, i fimbrós, això sí) qui segurament no ha llegit mai re altre (i amb prou feines) que revistes roses, del cor... i tanmateix... qui amb això en té prou... i amb això en sap més! I tu has despesa la puta vida, xeic, quin fàstic, destriant pudents patracols... i encara ets més pec que no cap capçana, i sembles aitampoc no haver mai vist cul en finestra. Ei, quin infern... n’hi ha per a morís... i pitjor. –Carall collons, xeic, i tant. I quin conte més reeixit. En somiaré durant tot el llarg, estireganyat, viatge fins a Alcanar. Molt agraït, capità Tro! Totes us ponguin! I ep! que veig que el meu autobús ja botzina que vol finalment endur-se’ns tots plegats als llunyans horitzons de casa nostra. El nostre Imperi és tan allargat, oi? I apa! Espero que quan torni encara us hi trobi, capità, defensant els nostres drets i torts, i fent guàrdia a l’estació que cap de naltres no hi prenguem gaire mal. –No sé pas, no sé pas; cada dia peno més per a arribar a demà. –Res, home, res; remeis rai! Au! –Au. –Reeixit heroi de vague horitzó ara per presagis de qualque morros-de-vaca gras i safarós, i el seu nerviós, escanyolit, estiracordetes, fluentment fascinat... (ah, sacrificis de princeses, d’hetaires, de sàtirs...!) me’n vaig, engolit per les fosques carreteres sens fi... com qualque vinet bonet gola avall... primitiu i fins ara negligit... sense nom, car els esclaus mai no hem tingut pare, ans somiant quimeres d’emancipació... davall la meua façana de vassall, el redemptor, capità, el redemptor d’una cosa o altra. –És clar, Vicenç, com tothom qui viatja sol en autobús tot al llarg d’aqueixos interminables viatges de viatjant fallit. No us envejo pas, no. –Doncs tant se val. Jo encara menys a vós. Apa, doncs, a fotre’s. A la que ens revegéssim, ca? –Fet.