trenta-dosè amb Verdura

Aristarc Verdura, mort (32)






Recordes el pont dels Golafres en acabat que cardéssim per la primera vegada, veient davallar l’aigua escassa i calma, que et vaig dir com m’havia pensat que fores lesbiana perquè m’havies dit que “mai no havies cardat amb cap home” abans jo no te l’endinyés? I com llavors te me’n reies? I em retreies enjogassadament la meua ingenuïtat? També rient, vaig escopinar un gargall barana avall i en aquell instant un piragüista apareixia davall i entomava enmig la clepsa la feixuga escopinada. El piragüista es creia segurament que qualque gavina se li cagava al cap i guaitava perplex al cel sense ocells i naltres, mig amagats, ens en fotíem encara més estridentment; així que un solitari suïcidari homenic prim a la barana de l’altre cantó es pensà potser que ens en fotíem d’ell i es va ficar la mà a la butxaca i es va arrencar els collons i els llençà al riu com si els volgués penjar al coll de l’esportista de baix que fossin l’ham molt enllepolidor per a un dels famolencs esquals, però oi que no ens va semblar pas que el toqués, vull dir, el piragüista del gargall, car ja era molt més amunt, remant estrènuament com cap ciclista suat qui pedalés cap al cim, rost vessant endalt d’ert turó aigualit? Recordes com aquell gos se’ns va atansar traient aleshores bromera per la boca i ens crèiem que ens mossegaria i no sabíem si córrer o llençar’ns-e daltabaix, i ens en vam adonar enmig del pànic que no calia, que la pobra bèstia tenia un punxó rovellat i maleït clavat a una urpa, i oi com l’hi vaig treure després de llençar-li la jaqueta al cap que no hi veiés de cap ull, i llavors arrencant-li el punxó, i com en acabat ens llepava agraït, com si reconegués que li érem hereditàriament els mestres i déus, i al capdavall, collons, ens l’haguérem de treure a puntades al cul perquè es fotia amb aitantes de llepades i afalacs força emprenyador? I com va aparèixer per l’altre cap de pont un d’aquells desgraciats de la sotana, amb cara de babuí escapat del zoològic, gratant-se els genitals com si hi tingués lepra o què ho sé jo, i no volíem tindre-hi re a veure i per això ens vam tombar cap a l’aigua com si guaitéssim avall els ànecs o estiguéssim vomitant, quan vam patir aquell incident que caldria segurament l’ajut molt entès d’un antropòleg dels bons per a dilucidar, car el capellà què féu? Amb les faldilles amunt i els genitals llebrosos gegantins i molt flonjos, com si li pengés més que no pas els genitals tot el budellam, o com si patís de qualque elefantiasi destrempadora, ens vingué a sobre regalant llefiscositats, com si ejaculés sense interrupció ni copulació amb d’altres mascles enfaldillats o ja amb infantons, ans solament sospesant-se’ls, com ara, ja dic, un munt de budells fastigosos, repulsius i d’alta fetiditat, més pudents que mil caguerades aplegades dels malalts de l’hospital. Allò esdevenia irrespirable, te’n recordes que et vaig prendre el mocador de coll tot perfumant i me’l vaig ficar a la boca perquè me’l volia menjar, car prou tenia por que no m’eixissin a mi aitambé els budellots gola amunt amb el fàstic i la nàusea que em punyia, que em pujava, i el capellà continuava d’ejacular aquell vesc corrosiu sempre més a prop nostre i tu li deies, rampant, esfereïda, morint-te d’angúnia: fuig, fuig, quina horror! dimoni, espectre, ets! i no pertanyem ni al mateix arbre filètic! I allò em va donar la bona idea que si el matava i el fotia daltabaix no era pas pitjor que si ho feia amb cap animalot agressiu, el gos rabiós per exemple, i estigues segura que anava a fer-ho, quan aquella altra ocurrència tingué lloc, te’n recordes l’autobús providencial que excèntricament accelerat va aparèixer del no-re i se’l va endur part davant... i com naltres llavors vam córrer alliberats, estorts, exultants, cap al vespre encara assolellat, a beure’ns una cervesa i a cruspir’ns un entrepà? Quin descans, oi tu? Vam decidir alleujats d’anar a copular a la cruïlla, rere el quiosc aculat a la baixada del castell, com si érem qualque nova espècie de cuc nu o dinosaure renascuda de les cendres, car era cert que havíem sobreviscudes en pocs instants mantes instàncies de perill, més que imminent, mortal. Vam trobar aleshores, te’n recordes, que la impossibilitat d’atènyer l’èxtasi en aquelles circumstàncies anava segurament lligada a l’empírica fenomenològica del moment neuròtic – no sé pas si ho dic prou bé, cavà? – vull dir, que encara devíem estar acollonits pel capellà, o era altrament que ens inhibia el fet que podíem ésser descoberts a qualsevol moment per cap intrèpid espieta qui ens denunciés que no solament anàvem nus, ans que et donava pel cul rere el quiosc, prop de la vista de totdéu; mentre et donava pel cul llavors vaig copsar un llambrec teu extraordinari – t’hi veia bategar, malignament, com quan fas aquella àvol rialleta teua, les pulsions de la bacanal on pler de caràcters patològics se t’abalancen a forçar’t, i per això fou que vaig començar de fotre’t aquells cops que aitant t’excitaven. Pregonament llavors l’orgasme et posseí: els crits de boja que foties, recollons! Rengs i rengs de rangs taxonòmics (tota mena de bestiota i de bestiola, àdhuc les no catalogades encara aumon) aparegueren com en simposi de polimàtics erudits a seriosament observar’t, observar’ns; car aquell era un orgasme excels, mai no inscrit a cap dels annals ni anals ni dels altres; tots els sortosos espectadors badoquejaven i queien, badoquejant, de cul i tot. Tant els qui ens espiaven des del vessant relliscós del castell com els qui de la carretera i els bars feren cap atrets pels esgarips, consiraven, crec, que aitant tu com (encara més) jo érem genis del cardar com cal. Ah, aquelles incidències, oi? Com deu gaudir’n el teu talossot de marit quan qualque nit mandrosa l’en fas cinc cèntims! Car aquell qui et desponcella, haig llegit pertot arreu, sempre roman l’ideal masculí a l’enteniment de la femella – i jo, és clar, et desponcellí, no solament cada trau, te’n vaig, a força de cops com els d’aquell beneït vespre rere el quiosc, te’n vaig, com se’n diu, deixondir, no, descloure, esbadellar, pler de nous, de diferents graus d’astringència, els quals també et cardí per primer (i supòs sovint que darrer) cop. Quina sort el teu home, les seues fantasies eròtiques de castracions a la babalà i visitants agressius ans dubtosament apassionats qui l’ataconen fins que el duen a un pas del cadàver fet a bocins, nodrides ensalivadament pels nostres idíl·lics interludis ciutadans. Prou pot, totes li ponen, qui fos ell! La meua dona és molt menys intel·lectual que no tu, els tacons que li etzib avui, demà els té per obsolets, els ha mès en oblivió i àdhuc racionalitza que els blaus i treps són conseqüència de qualque ensopec amb les forces espirituals i ectoplasmàtiques de l’entremon; tocada del bolet, rai. Ja et dic, quina paia més ruc! Ah, ves que fos tu! El goig inveterat! L’enveja se m’enduu – enveig el teu home fins al punt que vull que se’t morís, i llavors pots comptar que “se’m moriria” molt oblidosament ans encontinent la dona, i ens podríem tornar a reunir en els goigs i joies del teu lluent començament al pont dels Golafres. Te’n recordes com s’hi reflectia, més tardet que hi tornàrem, la lluna? Amb l’obsessiva repetició del compulsiu t’ho tornaré a demanar: dels milers d’amants que més tard exhaurires, oi que cap altre sinó jo t’exhaurí a tu? Bufaves i rebufaves i deies contínuament fava com si treies pel tub d’escapament tot nafrat del teu vult mastegotejat aquell pol·luent que en diuen benzina, oi, subproducte conegut com a causant de leucèmia. Te’n recordes el vehicle grandiloqüent que es va endur part davant, i fet repel·lent melmelada de carns i trossos d’ossos i pelleringues aquell monstruós sacerdot aitan obscè? La fumera verinosa que jaquia darrere? Estossegàrem com qui vol evaginar’s la carcanada. Segurament que tu i jo estem marcats a morir aviat. Imagina’t les orqueries i les llordeses respirades a tots els ponts, de dalt dels quals estant, poètics romaníem horetes esguardant-hi i ruminant-hi! Tant se val, aprofitem el tram de veta vital encara allerada. Vols? Ah, oi cavà? La barana dels Golafres, com et va sentir aquella nit escórrer’t hores rere hores, i com deu desar encara, entre osques i flairoses, sospitoses, taques, els líquens i èczemes indelebles de les sangs i limfes que, mentre t’escorries, hi vas anar empastifant! Ui, aqueixos agredolcets residus d’enyor que em tornen dècades enrere, si em duen a benaurança ara i tot! No trobes que tenim, els genis com tu i sobretot jo, un cervell molt escollit, vull dir, llefec, triat? Aquesta és la virtut cabdal impossible de desarrelar del nostre enteniment privilegiat: vastes quantitats d’operetes eròtiques hi reneixen per mà de les críptiques bioquímiques, tantost cap oloreta de cony crucificat o llepia de sang de víctima punida no ens se’ns introdueix als senys tan esmolats. Amb rejovenida objectivitat, reconeix (bah!) que som com qui diu únics a l’univers. Si el lat, llondro, Толстой comparava el fet de viure al d’haver d’anar empassant-te a pleret una torrada sucada de merda espessa i sempre massa recent (això et garanteixc que és literal, i qui ho diria, ca, d’un home aitan disfressat de ruc molt dret i predicaire tota una vida d’hipòcrita), i després un altre personatge rus (tan fatalista, és clar) qui em sembla que li’n deien Шурик (en Xuric doncs), molt amic de xis i xurís amb els quals xora pertot, i acoltella els qui xora perquè no et té prou de xorar’ls, els vol xorats i mortrits, me’n record que diuen que deia ell (si fa no fa) quelcom com ara que els humans som “esquals amb un bulb escarransit al capdamunt que cal fer esclatar com caduc xaruc xerec conreu damunt capolat pels fongs del llos rovellat del coltell ben agullat”. Molt líric, ell. I deia que els ovaris són creïlles corcades i molt perilloses, encomanadisses de malalties massa greus, i que cal doncs impromptu xemicar, i cada pitet què? Pujol d’escàndol o calvari que la dinamita hauria de fer ras; i que el sacseig del cardar és terratrèmol letal; i l’escorreguda, volcà de Sol que es desmanega en vastes espurnes cadascuna capaç d’anorrear Terres, Mercuris, Urans. Te’n recordes al pont nocturn com les denses celles se m’aixecaven d’estranyesa quan a l’altre pont passaven els trens desbocats, i part les finestres les siluetes dels homínids hi traspuaven com en un somni d’horror, un malson infinit i sense eixida, i tu trobaves tanmateix lògic que la meua angoixa animal, més l’argument estentori i doncs eixordador dels tres milions d’espermatozous qui em ragen a cada escorreguda cridant com folls que s’estimen més morir llençats al riu que no pas veure’s plantats en la teua agrera saó vaginal sempre malèvolament somrient per a esdevenir homínids angoixats també en un planeta merdós i sense quest que cap espurna solar s’empassarà a qualsevol moment sense jaquir’n mai aup ni esclau, m’atiessin ferm, i com doncs t’havia de castigar, per femella i per tindre vagines i forats sifonòfags, i com et volia destruir a braus pinyacs l’estómac potser feraç, i com l’acer dels meus punys espremien fluixos vaginals mai no descoberts en d’altres senyoretes més refinades, i doncs delebles amb molta d’esquírria de mantinent, i com el volum dels teus estossecs mentre t’ofegaves cuidaven deixondir les serps adormides dels meus altres conductes seminals, amb què la violència em posseïa com el tascó roent que la desumflarà posseeix la pàmfila esfera, ara encontinent condemnada a la immediata anihilant desclosa, i tu, malaputa, tu, encara en volies més, més, més...? Te’n recordes com de sobte el pont esdevingué corredor buit on ni l’aire no hi corria? Qui hi corregué de sobte llavors? Estrany fenomen, no era cap persona amb identitat de persona ni gènere qualsevol que cap dels nostres exquisits viaranys neuronals sabés mai identificar, ni que fos imatge subliminar, ni hipnagògica, ni ja mítica o de son pregon; era, a l’atzar, un centaure: el centaure del teu marit amb el qual disfressada amb blanc vestit de núvia quan jo més badava, a la presó, et vas casar. Em va fotre una guitza que em va trametre barana del pont dels Golafres avall. Ja sé que m’hi vau jaquir per mort. Mes us sentia, mig banyat a l’aigua no gens pregona, tot i greument tocat al bolet, colcar ferotgement enlluny. Els seus esclops o ferradures encara em ressonen ominosos per les circumval·lacions molt perilloses del meu sollat periple cerebral. Jotfot, tu, aquell rapte mig hípic o èpic i tot, no, mig equí, vull dir, te’n deus recordar tu encara millor. Sempre m’han fotut fàstic els herois, mai no hi haig cregut gaire, mes després haig vist que sí, que n’hi ha, i tots són viltingudament boigs. Allò del rapte cavallí, és clar, carallot, deu ésser el punt àlgid de la teua passera, efímera, ventissa, fugissera, existència, m’hi jugaria. Les lleis de la natura em prohibeixen d’esborrar-vos, fins i tot dels indrets més amagats i inconsistents del meu encèfal – de no sé pas quin racó molt primitiu, fins a mi i tot interdit, una força irresistible m’impel·leix, no, em propulsa, a navegar al voltant de tot entrebanc només per a tornar-vos-hi a veure, els còrtexs visuals d’ambdós meus hemisferis ensems veient-vos doncs allunyar-vos-em mentre romanc paralitzat entre els còdols al tarquim i els més llefiscosos queixals dels peixos més famolencs, a tesa desmanegat al fons del pont dels nostres somnis. Som esquals, amb bústies inhumanes i mecàniques al clatell, molt més horrífiques que no les nostres boques al davant, de verinoses dents, bústies alienes sempre engolint irrisòries llunes tortes reflectides al cresp. A pleret, les hores escolant-se, em cresqueren com se’n diu, pròtesis, gotirlons, excrescències autònomes, instruments de carn sempre històricament erronis, i ara, esguardant-m’ho pel retrovisor temporal, me n’adon que sota el pont dels Golafres esdevinc quelcom, un rebuig de l’altra dimensió, la quarta, pampalluguejant tothora amb pampallugueigs de mareig, amb el nou immaculat ull al front posat fixament en destarotar l’equilibri dels qui amb mètode mai impugnable em dugueren a massa impertinent monstruositat. Intangiblement m’alzín surant damunt el punt exacte on portentosament m’esclafí, en realitat, fui esclafat per les vostres guitzes, enemics. Suggeriren més tard a la presó, en acabat dels disbarats que el monstre qui esdevinc cometé, els tècnics i analistes carceraris que els viaranys cerebrals la caiguda suïcidària de xiscló homenic solitari i espantant (car això em varen creure), en tot homínid “normal” preseleccionats a córrer en certes direccions, havien en el meu cas esdevinguts part fosa d’insoluble laberint. M’han tingut vint anys somiant-te aïllat en recambró emmatalassat i químicament molt pudent. Mes ara ja em veus, amb tu, remembrant feliçment el jorn gloriós del teu esminyonament al món de les no-verges i ensems el meu al del dels no-homínids estorts de les vanitats ni vel·leïtats dels mortals. Car recollit que fui com fastigosa escombraria pel vaporet que sallava devers el crematori, presoner restringit entre masses de podrimener, només el vent, que arriba per columnes com les lletres d’un full prim qui revelatori s’esmuny entre altrament hermètics tous embalums per l’afetgegament cruelment endurits, em duu noves, durant les inicials hores del meu transformament, dels inconcebiblement excitants cinquanta-cinc preceptes o manaments per al qui sobreviu després de mantes nits d’agrípnia a un món de l’altra dimensió (quina haig dit?). Parcialment calcinat, emergeixc entre les cendres. Ho haig après tot del vent i de les flames. I sobretot que tot es dissol amb la força de la inèrcia. Faig doncs, desesperat, sang i limfa a tort i a dret. M’empresonen, ja ho haig dit. Em “guareixen” a còpia de solitud, de garrotada i d’injecció. Te’n recordes al pont dels Golafres? Vam esguardar quan ja era fosc. Hi davallaven merdes i cadàvers, indestriables ambdós. I m’hi afegireu. Femta, carronya. Ròssa. Despulla. Qui torna dels morts. Més savi que no mai. Rabit, en trànsit cap als estels de l’altra dimensió, mos innombrables ulls esbarts d’ocells arrestats en ple vol, veient-te sens atur al pont, veient-nos-hi, eternament. Fets u. Pampallugueig obsedit. I això rai, t’hi capfiquis pas gens. Et perdonarà a un cel o altre ton marit en acabat que l’executarem. D’antuvi li tallarem cua. Què farà un ciclop, vull dir, un centaure, sense la cua? Les mosques hi vindran a menjar-se-li la soca, el monyó, que de mantinent se li podreix, pertinaç. No em faré pas l’arrogant veterinari qui, com en Pius Labès, el famós metge el crit del qual fou sentit per absolutament tothom quan molt gràficament relatà que se n’havia molt fefaentment adonat que dos electrons de dues sinapsis simultànies en dos cervells diferents, allunyats per eons en mons insospitats als cossos o entitats si fa no fa metàl·liques de dues espècies sovint contradictòries i tot, lligats per qualque instantània connexió i pensant doncs llavors idènticament, poden tanmateix perdre contacte tot d’una, com si el pensament del primer s’independitzés, escuat, del segon, i això sense raó aparent, dient (jo) que perquè el meu antic col·lega el centaure, qui traïdorencament em va seduir la paia, qui havia esminyonada i tenia doncs al meu poder, etzibant-me un bitzac de cop-descuit mentre esguardava la lluna reflectida a les aigües adormides d’un riu davall un pont on festejava, deu saber (per prèvia informació teua) que sóc amb la seua dona tractant de dir-li que no l’oblidava i que estem destinats a tornar a néixer ensems, com qui diu bessons empegats per l’àrea dels sexes (tret que puc, prenent-te la maquineta amb què te me li comunicaries on, ara que te’m volia tornar a dur al pont, no som, toldre o trencar d’arrel la vostra harmonia), ans faré millor (que no el metge molt eminent): recomanant el que recomanava i re-recomanaré, que al teu animal de marit tallem-l’hi, car, tallant-li la cua descomunal, li tallarem tota la ràbia. Pensen amb la cua, “gent” com ell. Desequilibrat, voldrà fotre’m bitzac i caurà de soca, de supurant esguerro, com seriós albardà qui pretengués frunzint de celles afirmar’s de gran guerrer. Veig que pell d’ànec se’t revifa pertot com si t’esborronessis o esborifessis per tot el tros adés llis ara plantat de fàl·lics ravenets qui et capllevessin pel cos sencer. I respira si et plau aquest vent alleujador – oi? – és el mateix vent que em va dur al senderi. Un tumult als pulmons, ara escena d’un altre trauma dialèctic aitan cabdal com el que em tingué lloc al vaporet i al crematori, se’m desperta quan tornc a veure – te’n recordes? – al buit corredor del pont, arribar de cop-sobte l’atroç cavallot porpra de qui el guardó que en collia fou un cop de ferradura que em va col·lapsar daltabaix com fotó indetectat de galàxia qui es fon. Tornarem renovellats al nostre pont, i hi projectarem la nostra rèplica ara doncs més robusta encara que no la d’abans. Ressonarà la fins ara sòrdida atmosfera en exultacions i retrobades solemnes capcinades de netes riuades ploraran les aigües. A les taules del vaporet desbocat cap al crematori s’hi calaran fums i flames esventats, i naltres hi afegirem uns quants de pungents ans fragants badalls, car ja ho haurem tot vist als nostres molt actius magins aqueixes darreres dècades d’encèfals genials nogensmenys injustament engarjolats. Què dius? Per què mormoles? Vols que te m’atansi més? Que vols dir belleu quelcom de massa rude per a les orelles dels espietes? Ha-hà, sempre t’haig sabut malaputa. Mes... ai, què fots...? D’on has tret aquest ganivet...? No... no...! No! A l’ull visionari del front no! (...) Ah, m’has mort... M’has mort, i qui em recollirà sinó tu mateixa ara, marmessora mistagoga meua, les immortals confidències? Vés per tots els canfelips del món i vés-te’n apuntant les inscripcions i esgrafiats – els més bons ni filosòfics són meus, exclusivament meus... i eix és mon llegat doctrinari per al millorament dels qui, cagant-se en els tots els déus, pobrissons vindran. Ara, evita els plantats pels traïdors i usurpaires qui ofereixen arrugades indicacions de com fer’s el cagalló i tanmateix llavors estuprar les dones qui se’t confiaven. Són recomanacions molt bordes, no rutllen ni amb rodes. Al contrari, les dones més cagades sempre se’t caguen al cap. T’acoltellen com en Xuric, en acabat d’haver’t pres tot el que tens. Prou havia eixit de la presó avisat pels directors – amb les dones, ni de broma (em deien); tu sempre hostil, fot-los barrot, fot-los batzac, fot-los virolla, i au. Jurí obediència i tanmateix ja ho veus, hi caic com el peix més pallús. De sobines, blanca panxa amunt. Foradat, esganyat, enganyat, esmocat. Venia a atacar l’atacant i només m’exhauria abuixint i qui mossegava era ell, vull dir, tu. Ah, quan em desperti d’aitant d’enyor de pont somiat, ni rabiós ni nic ja no vindré, mes submís ans filosòfic a postrar-te’m que em fotis aquest cop un tret a mansalva als altres tres ulls. No esdevindré pas polèmic a l’hora de morir’m, remorir’m. Egrègia harmonia sempre m’ha mistificat, pitjor: revoltat; i més la teua amb el teu maleït cavall ranc. Pels retòrics rerefons on les meues molt preuades doctrines ni principis morals s’enfronten i es barallen enrevessats com balbes carcasses desmanegadament endutes pel riu... abans no les reculli el vaporet de les escombraries... no en trec pas... encara... l’entrellat.