trenta-tresè amb Verdura

Aristarc Verdura, mort (33)








És això, la gent sempre parlen de drets, però a mi no me n’ha rascat mai cap. Si fos un cusc paper de vidre per a gratar-hi llumins, i els drets fossin llumins, cap flameta no hem feta plegats en tot el que duc de malviscut. Recony. Car... Sí ves. Em van néixer, i rebre rai. Al contrari, si rebre és cap dret, a fe que me n’han sobrats. Ara, si dret és allò de què algú gaudeix part damunt del respirar i l’anar fent tot parant els cops consuets, d’aquests no n’ensumava ni un. De petit, pares i germans m’atupen sense atur – no tinc cap altre record infantil. A l’escola, ni cal dir-ho, no tinc ni el dret de parlar en català – els mestres castellufes qui t’imposen molt marcialment el castellufa t’esclafen rient la punta del cigarret a la llengua si se t’escapa cap mot en maleït “vernacle”. Ah, i els pecats dels inics capellans! Me n’adonava que no tenia dret ni de tocar-me el pipí. Com si no fos ni meu. I si deia tan sols “merda” ja m’havia de confessar d’haver dit un “renec”, car ver doncs que no tenia dret a com qui diu res... ni a la paraula ni al pensament, ni al cos ni al plaer, tothora vigilat per un vigilant molt cruel (i incomprensiblement “molt bo” alhora) qui de dalt el cel estant, i invisible (car ell rai, qui gaudeix de tots els drets), les vint-i-quatre hores del jorn i la nit em té el dit ficat a l’ull – i l’ull ficat al cul, no fos cas. Als jocs no tinc mai dret de fer cap gol ni mai no em toca de tirar. Sóc dels qui espera fins que no li toqui mai. En “amor”, cap xiqueta em permet ni que me la guaiti – dec tindre l’ull embruixat. Finalment, m’he casat amb la dona qui tothom s’ha tirada abans meu. M’encoloma els seus fills els quals he de pujar com si són els reis de la casa i jo llur lacai. De desagraïts el cel n’és ple. Mai no m’han tornat cap dels favors – es veu que ells en tenien dret i jo no tenia pas dret de no fer-los-els tantost exigits per ella o ells. Què hi fotrem. A la feina, si mai tenia el pseudo “dret” de treballar, no tinc mai el dret de guanyar gaire, en tot cas mai ni pensaments ni la més petita fracció dels qui guanyen trenta-mil vegades més sense fotre una escintil·la del que faig. I ara ja ho veus tu, no tinc dret ni al meu fetge. Un metge ha descobert que li aniria bé a un seu conegut amb molts de drets i em té a la taula d’operacions per a toldre-me’l i empeltar-l’hi. Així em mataran. Tindré dret a cap llosa amb el meu dubtós nom i amb les meues aproximades dates (dades cap) vitals...? Em sorprendria bontròs. Em fot l’efecte que em cremaran d’estranquis i esbarriaran la polseguera a cap femer si fa no fot adient. I au, bona nit t’empari, Aristarc. Ai. Han fet veure que m’anestesiaven, però em sembla que no en dec tindre del tot el dret. Fa mal, el malparit. Ara que em talla el ganivet del metge angèlic, i em robarà el fetjot (el bon fetjot que he degut tindre el dret de rebre per casualitat, i que m’ha servit per a anar paint els verins més virulents que he degut tindre el dret d’anar rebent de part de tots els “amics” i enemics que he degut tindre el dret de tindre i no tindre), veig que un dret he tingut a pleret i a baldor, el de patir, el del dolor. I apa, que tot això s’acaba. Collons tot plegat que era curt. I tanmateix tant se val. Com més llarg vius, més reps. Veig un vagarro brodant filigranes dalt al focus. No, pobrissó. O potser tenia el dret de cremar-se a la bombeta esbojarrada. Ara bad els ulls tan grossos com puc. Encantaré la infermerota, aquella qui veig al rerefons en flagrant delicte a cavall d’uns atifells mocosos i si fa no fot punxeguts que, entre llots sangosos, li xemiquen qualque fetus mentre en enfilalls d’orgasmes es cus. I ara tus i ressona la seua tos com si ja sóc dins un taüt d’un castell enderrocat i buit. Substrats de fongs tenen dret de fer-se-m’hi hostes – un ventall d’orfes organismes a qui els esdevinc paregot molt afeccionat – la meua minsa vida es repeteix. Mirall emmirallat... Redéu, quina basca. Tot és espiral de mareig. Vertigen. Pel trau d’arrere engolit i perbocat tot rebregat per la boca. He escopinat al mocador, i el gargall sanguinolent se’m tornava xufanc. Treu el nas, grandier, per un trau assolellat i em diu de bon jorn novell. Injustificadament, l’avii als embornals de les clavegueres i me li escapoleixc. Esbufegat de valent, faig cap a la platja. “Xufanc, xufanc...!” – anava cridant – “fes-me lloc a la teua ascladota closca” – car he comprès que els qui no tenim dret a re, tenim tanmateix dret a tindre dret d’imaginar-nos que tenim dret a emprar el que ningú altre no vol... sobretot perquè no sap ni que aumon no existeix.