trenta-quatrè amb Verdura

Aristarc Verdura, mort (34)







Li demanaven si es deia Aristarc Verdura.



Tantost havia respost hoc, li entaferraven un tret al clatell. N’Aristarc Verdura, ausades doncs, mort.




(...)




–Ah i tal, en Verdura, prou que en duc encara filagarses a l’esment. No era pas ell qui acabaren “executant” amb un tret al clatell? Hò i tal. Es veu que en acabat de mant bisbètic escunç, allí el teníem, de metal·lúrgic a Düsseldorf.




Les passions i les perversitats, llas, el dugueren a tràgic desenllaç. Es ficava cada nit pomadeta de la bona al seu vit aitan castigat. Ens deia, als companys de cambra, si fa no fa... “això et guareix, sense cap dels olis corrosius, sense copaibes ni cubebes, ni arsènics ni mercuris, ep, ni sàndals cap, ni cap dels opis molt desenvigoridors, les pitjors malalties secretes del pipí i environs, tu”... Car havia abans sucumbit a les temptacions de moltes de bagasses de les no gens cares. No estimava restringit per a ell cap dels indrets més perillosos ni miserables. Al contrari, per on es perdien els captaires més gafs ni jafuts, malalts ni vagabunds i on abundaven les esborronadores malediccions de gitans i bruixes, allí es desviava, bavós.



Mireu que l’execràvem... “no te’ns atansis car ens encomanaries contagis”... i ell ni cas... seguint el faduc model del qui no s’ama gens, del qui es voldria potser tost mort, arramint tothom i provocant el contacte rabiüt.



Implícits en els nostres asíndetons esgarrifats... (“fuig! ecs! martiri! malaguanyada inquisició! mancança!”...) els arrombollaments, i les revesses i ressaques de l’amenaça...



Enfellonits, molt feridores associacions, i qualques abruptes interpolacions de caire assassí, se’ns amuntegaven vulguis no vulguis a l’enfollit senderi... penjaments sagnants sallaven cap on parés... i mutilants ans capants epítets li volaven, agressius com esmolats raors... (de fet, i no pas d’estranquis ans palesament, tots els esmolàvem, els raors... ens n’eriçaríem perquè no se’ns atansés).



Ambtant, a les perifèries, i fins entre d’altres dels estrenus treballadors del metall, els testimonis aliens i circumstancials generaven brous efervescents d’enemistats cap a naltres... hà!... com si fóssim naltres qui el torturéssim i no pas ell a naltres, oi?



Així, de retop, l’odi o l’esquírria generals devers un Verdura com més anàvem més podrit guanyaven veloçment virulència. Molts xerraven d’amagatotis de fer-li belleu mal, d’empresonar’l, d’aïllar’l, de gicar’l ja sense drets... car la infecciosa brutícia que se li n’enfugia (no solament en forma de sentors, fetors, ans concreta i tot, en forma de pelleringues i de sucs lleigs) s’enfilava per clímaxs... com en diria, de referència, oi?... exuberants.



Erràvem ignots per l’urbs, sempre evitant les bandarres brutes; i arribàvem a ca nostra desconfits i capcots, amb por que belleu haguéssim ja atrapat cap contagi. Plens de nelet, culpabilitat... Infal·libles en el nostre convenciment de marcats... Mares, filles, dones... ens obrien les portes i veies com els queia la cara. Provenien d’indrets encantadors, cuines, dormitoris d’infants, canfelips, cambres de cosir-hi i d’escalfar-s’hi, safareigs i banys... i de sobte les sobtava la nostra fila horrorosa d’extremunciat. Esperits esquelètics de quines eres posteriors i adu infernals no els devíem pas semblar, espectrals aparicions de qui el verb incert no fa al·lusió sinó a averanys de malastrugança i d’imminent insofrible patiment.



Pels corredors on les icones familiars se’ns assemblaven ara a ibis, voltors, estruços i qui sap, a d’altres elegíacs ocells, maldibuixats ni brodats, grotescs... i alhora pedants, inveteradament demanant’ns-e raons, car som molt piaculosament conscients que som de debò els maleïts traïdors qui introduïm a la llar l’infamant flagell que al capdavall esborrarà la nostra nissaga ni nom... ens arronsem per les parets, avergonyits i marejats.



Ens enfonyem a cap cambra fosca... ja sense participar en la vida comuna ni íntima... ja paràsits, no pas simbiòtics i amorosos com fins llavors... i, afetgegats per mantes de premonicions fecals, ens aboquem belleu a estudiar geogràfiques llunyanies on hauríem de desaparèixer sense avisar si no volem doncs destruir els nostres en pes.



No podem pas aitampoc explicar l’etiologia del nostre estigma criminal. Per fragments incidentals de planys, potser ja els nostres n’endevinem massa i tot. Car sovint no podem dir ni figa... els somics a flor d’escleròtica... mentre, darrere la humitat ocular que bombetes i fanals dramatitzen... molt humilment planegem suïcidis, fratricidis... significants canvis al món...



Els cars accents de l’exili ja no ens alegren el cor, les afinitats fins ara inadvertides ens nafren el moll del que som; sabem que tot ho perdem, i alhora perdem, anihilem, fonem en el no-re, la presència alhora genètica i patriòtica que tots plegats imposàvem a l’Europa mesella ans massa anys ignorant (esclaus naltres d’uns enemics massa brutalment avariciosos qui totjorn ens votaven al genocidi...) de la nostra fermesa invencible... Llas!... i ara ens vencem des de dins!



Ja no sabíem com fer doncs que en Verdura podrit fotés el camp lluny de la nostra companyia... la seua proximitat temíem amb molt de seny que ens duria a mal borràs... no volíem que ens n’empestés, ens n’envesqués, de les seues terminals ans molt doloroses ni infames malalties...



Per això com dic projectàvem greus torts contra els nostres... ordíem, orats, uxoricidis, matricidis... infanticidis!



Un amic nostre, en Llonguí Folc i Guerau, perdé tota la canalleta, tres molt manyacs minyonets de tres, dos i un anys, en un accident fort estrany, sospitós.



A la fàbrica, l’escalament mental duia a l’escalament verbal. Les al·literacions salvatges i d’altres proeses lingüístiques de caire molt abusiu lapidaven la carronya del Verdura com gruixuda calamarsa que desconfís cada cabdell d’enciam a cap hort pel flagell apocalíptic condemnat. Només els de fora ens criticaven, dissidents. És clar, ells no patien l’empelt continu de les malalties letals. Car el viciós ens encomanava amb el seu bleix sol, i amb l’afegitó deleteri de la pudor que aviava, el verí dolorós... com qui ens oferís cap pastís empastifat de mort, pintat de safrà d’antimoni, enllardonat amb matallops. “No te’n volem gens; fot-te’l al cul!” tots li rebutjàvem cap bul, cínic, macabre, ofertori amb què ens apaivagaria. “Si voleu us dic on les marcolfes més prístines t’ho foten de franc”...



La feina en patia... tots perillàvem d’ésser acomiadats ans expulsats i tot... Massa taxats pel neguit, raguts pel desfici... Ens conxorxàrem... cercàrem solucions... llegírem llibres de revenges... escoltàrem fogosos preludis... consultàrem les prèvies encarnacions qui patiren violències extremes... acumulàrem memòries... recapitulàrem... i decidírem doncs de no abraçar mai cap capitulació...



“Verdura, la teua obstinació no ens llega al magí sinó imatges esfereïdores de tràgica revenja... t’avisem... per tu fotràs...” Mes ni així no el bleguem... sec i groc com cap esfragista o il·legible sacerdot qui desa al si inviolable del seu esquelet infecte la clau dels secrets de la medecina que no vol oferir a ningú... ens diu insensible que per què “perdem aitant el cul”, que la terra de Lemnos amb què es frega a hores d’ara li ha guarida la xil·la i tot... que ens li atanséssim... com bons minyons... que ens ho ensenyarà, Jesuset simpàtic, demolidor... I alhora les espores mefítiques se’n desprenen d’una hora lluny... i no volem ni bleixar prop d’on és... ni volem entrar enlloc on ell hagi estat... car sabem que tot lliga... infecció, malaltia, tortura i mort...



Enmig d’un altre infanticidi... sí ves... ningú no podia haver anticipada la visita admonitòria del bisbe mateix... S’esqueia que passés pet pel carrer, sota baldaquí arnat o dosser ratat, bo i fent macabre ofertori, ell (i no cal dir captiri de cabals entre els més desvalguts i mancats de sensori ni consirer), fent ofertori i mostra, dic, de qui sap quina raquítica relíquia entre els més grèvols o tocats del bolet del barri... tot aviant, en sincopat repapieig, les consuetudinàries litúrgies pegues que no volen mai dir re de re, i alhora argüint en cap ruc epístola o arenga eclesiàstica que... els episodis més cruels de la vida ens els duu el seu déu (i el llur) no pas perquè el sòmines bordellevat sigui cap repel·lent malparit (ço que calia — i sempre caldrà — demostrar), ans, molt generós, per a caure ell en deute envers els qui més patim (pateixen), i així ésser capaços, en pic morts, de caure per part nostra (d’ells, oi, car prou s’ho fotran), de caure, doncs, a tornajornals, sota els seus auspicis molt excel·lents que ens duran (els duran, patètics pallassos) a eterna guarició... Cabrit de merda!... i au, etcètera... buf... ecs... hom n’està tan tip!... a qui enganyen encara!... aquells bisbètics envitricolls intertextuals ni convencien ningú... (o convencien els de sempre, els supersticiosos infantilistes qui popen als llirons o llefiscosos estronts que els regalimen als teòlegs i a d’altres estrafolles metafísics, a místics xarons, i als adotzenats boigs de les visions de pa sucat amb oli, o, pitjor, als destralers inquisidors psicòtics qui amb llurs invents emmerdissen ans ensangonen encara més el trajecte ja prou accidentat i ple de trampes dels qui menys valem)... tant se val... tot és que un dels nostres es trobava enmig de cometre, com dic, un molt altruista infanticidi i, bare, irrompé rere seu, amb el seu bastonot o tirs enlairat i redubtable, el ronyós bisbe local... “Saps què?” va mastollar el bisbe, farfollós, rere el seu vel ple de boïgues... “deixeu-me fer a mi, ca?... ja li comoniré jo la cuca... a aquest repulsiu nyec endimoniat”... i començà a voler’l exorcitzar amb cançonetes carrinclones i espelmetes enceses, i tot allò sense cap cap ni cap peu que foten els desesperats gamarussos d’aquella secta de cretins... Ara, atès que aquell esguerro, tanmateix, anava ple de gams veneris, cobert d’erupcions i de molt fastigoses secrecions... no el tocava pas, no... al·ludia en canvi a antigues falòrnies... i al capdavall gairebé tots ens n’adonàvem que aquella epístola seua (o el que fos, sermó, invocació, imprecació, rèquiem) ja no relliscava ni per les òrbites, ni n’ensumava flaire, de les mítiques bajanades taral·lirotament perbocades pels barruts ignorants d’antany... ans que es perdia en ressaca de brètol embriac barbotejant contes de la vora del foc sense cap il·lació... s’hi barregen les reencarnacions més grotesques... “Aquest xiquet esdevindrà a la cova del dimoni qui el cova muricec del senyor qui, il·luminat, eixirà a la llum drac xinès de la bona sort, molt vàlid per a encendre-li fanalets de sant Jaume”... i de sota la màniga es treia un punyalet... i com volia assassinar de cop-descuit el dimoni... clac! assassinà, gràcies a déu, ell mateix l’infant... Decorosament tots caiguérem en molt respectuós silenci... i en acabat ni ens n’adonàrem, i el bisbe s’havia esgarriat al piset d’una veïna molt fanoca a fer-hi un traguinyoli de moma més...



Mentrestant, als tallers, tothom maldava per treballar aitan lluny de l’emmetzinat Verdura com pogués... no ens era pas gens fàcil... els catalans tots ens havien col·locats plegats... tant al vestidor com al sector de les màquines... i l’havíem doncs de suportar... Aquella pudor de sofre, de descomposició, d’ous podrits i de queixals corcats... i les femtes amb estranys ullets i becs que li queien de la carcanada com més anàvem més mal rostada...



Mòmia brutalment desmanegada de qui la mortalla cau a bocins. I per cada nou foradot a la pell, breus fetus ejacula... se li desprenen, espellats, com fúrfur porprat i bellugós, molt virulents, ofensius... i se t’incrusten al cos per les escletxes més primes, i et prenyen amb indesencastables malalties...



No podíem fer’ns aconduir per cap metge, no fos cas que ens amagués a cap d’aqueixos maleïts hospitals per a monstruosos indesitjables empesos a morir com més aviat millor... o que decidís d’expel·lir’ns del territori on ens guanyàvem les garrofes i nodríem espiritualment i materialment la família sencera...



Un de naltres, per comptes, prengué el seu Èsquil, i el prengué diguem-ne pel cantó heurístic... n’aprengué l’èpica estratègia per a fer que hom reïxi al capdavall a tindre successors prou vàlids... a no perdre, doncs, la família en bloc... Pitjor tragèdia no hi ha aumon. Vam pensar a enganxar cap emblema que el titllés de maleït... un adhesiu espantós a la insabuda estampat a l’esquena del Verdura... que anunciés que anava podrit i que era altament contagiós... perquè tothom el bandegés... I amb l’esperança que... els més mafiosos dels metal·lúrgics d’altres races decidissin arrauxats de despatxar’l... Bona tècnica, oi?... Ningú no se la sap aitan llarga com el català... tira la pedra, amaga la mà, i au, a esperar que qui caigui mort del batzac ho faci si pot ésser a la vista d’un tercer a les escapces... Llas, però... malament rai... l’emblema fou fagocitat en un tres i no res per la pell ultraactiva del corromput... tost no era gens discernible... se la cruspia net el seu cos bullent, en un xup-xup tragitós...

Vam ometre doncs els mètodes de vindicació coral presentats pels antics autors... Fan molt de goig al paper, mes en realitat no sirguen gaire.

Amb ira de boc, o belleu de mandril, qui el verriny destrossa part de dins, el vult d’un amic meu adquirí tints aquàtics... Em va dir que s’havia hagut de tallar ell mateix certs òrgans massa infectats per culpa del Verdura... les excisions, em va suggerir, eren a indrets cabdals... La seua puta de dona... folla, n’emfasitzava la centralitat... el blasmava, intrusiva, d’haver’s truncat precisament “allí” per tal de no haver de “complir”... Quin fosc catàleg de greuges i d’insults no va llavors vomitar...! Pobre Llonguí! Em va dir “tallar’m per tallar’m, més val que em talli el coll”... S’esvaí decrèpitament... La nit queia, ensorrada pel vent traïdor... Els accidents topogràfics que menaven a aquell hort d’estranys fullatges li rebutjaven la intenció, i tanmateix ell empenyia la seua dissortada carcassa, caigui qui caigui... L’electricitat inherent a la tempesta li mormolava conseqüències massa horroroses per a ésser sil·labejades amb tots els ets i uts... Vulnerable a bestials vicissituds, la roba li empitjorava l’avenç cap a l’arbre faduc on es volia penjar... “Hi aniré despullat” es va dir... Caldria ésser un pintor del renaixement, un superdotat d’aquella època beneïda, per a emprendre la hipotiposi d’aquell heroic acte seu... Llas, no sóc prou erudit, no sóc cap expert en l’ecfrasi (no puc descriure aquella obra d’art pretèrita amb el meu minsoi art narratiu, vós!)... Què hi fotrem!

La qüestió fos com fos que l’endemà el trobaren ert... mòrbida transformació; no semblava ni ell, semblava el Verdura!...

Als seus peus es badava com per sobtat terratrèmol el penya-segat infinit d’un pou estret... N’eixien, immanents, gemecs astoradors... Tots els presents estàvem tot esborifats pel greu gribi i els tremolins... Aquell paisatge tètric ens deia, tespístic i ventríloc, que, ambientals, no pas gaire visibles, àvols follets rai... Comediants o tràgics, sardanejant a la babalà. “On collons es ara el bisbe que en vingui a fotre l’apologia?” demanà algú, amb tota la raó. Ressonà un renec per la planúria... llavors, ecoics, en ressonaren pler... “Qui en moralitzarà ara els hereus?” plorà també una donota cega... Jo per cabal m’imaginava la vídua per a manguis molt més manyaga si me li atansava per al consol un dia d’aquells... Nogensmenys, atès que plovia, enmig de la cerimònia, em vaig esmunyir cap al meu cau...

“No sé com pots pensar ara en cardar’t la vídua” em va reprendre en Varist Redall... Era veritat, anàvem tots plegats massa emprenyats... desficiosos, oi? Sabíem que no duraríem gaire (alguns gens), i al contrari, com més duréssim més ficàvem la família en indubtable perill de mort... No era estona per a pensar en platxèries. En Varist tenia raó.

Cerebrals, els diumenges ens vèiem prop l’estany de les Tavelles Bordes... hi fèiem desvagadament, mentre ens rabejàvem en espesses disquisicions, rebotre còdols... al cresp o epilimni lluent de l’estany les gavines destronades ens reptaven, rauques... Elles rai... Els qui vigilàvem que no ens reptessin ni fessin a cap a atupar’ns de valent eren els saigs molt bacons de la bòfia bàrbara...

A la sorra, angles, vèrtexs, afiguraven cantonades on hom podia assaltar aquell qui gratant-se amb les ungles s’anava escorxant pel camí... abandonant-hi, en regateres paral·leles, minúsculs monstres qui s’apropiarien de qualsevol per a omplir’l també d’aporismes mortals, de furóncols, de purulències... de piorrees, hò, d’abscessos que qui llavors desbridés fóra com ara si esponcellés un altre conyet de Pandora... (cascun encara més malèfic que no l’original)... que re-regurgitaria tots els mals ni pegues mai parits ni ideats...

Lentament s’escolava la vesprada... més o menys simptomàtiques versions de molts de llords crims ens rondaven com tàvecs entre pols i pols...

Irrevocablement esborràvem les esguerrades icones (qui ens denunciarien i ens sentenciaven ipsofacte a presó vitalícia) de l’amarga sorra per la nostra despagada esquírria pregonament vexada... No adduiré pas cap ningú de la immensa genealogia de monitoris pares de la filosofia més rara qui donaren, de sempre, exemples de bon govern secret... Només diré que cada episodi s’acabava amb les esperances empeses una altra osqueta amunt...

Llavors nogensmenys venia el damnat dilluns i relegava al món immanent de les idees xorques tant de cavil·lar i commutar, d’esment a esment, pesents, feixucs, parers... Novament l’espectacle d’inapel·lable terror present se’ns eixamplava davant i ens llevava tot bleix ni ardor...

El llevat lila silent havia anant corroint una miqueta més el cos monstruós del Verdura... ara ja una borra llorda l’envoltava tot, com pell ratada de caduc animalot morent... i tous projectils esborronadors t’etzibava girientorn... (no cal dir la pútrida sentor)... ens n’esfereíem descordadament.

Que abans de pelar’l, hom li demanés el nom, per a encertir’s que fos qui fos... això potser... potser provaria que no érem cap dels qui el coneixíem, els qui en fondre’l, en eliminar aquell molt greu perill, n’estorceren la distreta, no gens agraïda societat (per a agraïts naltres, i les nostres famílies, o el que en romania, ara al capdavall ja amb certes probabilitats d’eixir-se’n)... era això, doncs... o era potser que la descomposició accelerada del seu cos el feia incert... de fet, ningú ja no sabia qui era... irrecognoscible... inaferrable... espectral, efluent, ectoplasmàtic. Lleument fosforescent. Un escanyador tuf evanescent... gairebé només i prou.



Diuen que se n’anà al no-re somrient... un somriure d’estímul per a les bones ànimes qui l’assassinaven... car que algú l’acabés d’una puta vegada... prou era palès... allò li devia ésser un brau alleujament. “Orfe fadrí Verdura, se t’ha acabat podrir’t” hauria dit en Llonguí en rebre’l al més-enllà, tret que més-enllà què voleu que hi hagi, ni Llonguí ni llonguet sublim, només els mateixos ions de bell nou disfressats.



Ep, i ara, som-hi.



Carrer estret avall, sense pressa, molt tranquils i reposats, sis dels hereus anaven venint. Rosegaven el fatídic itinerari com qui rosega, joiós, festucs. S’havia fet fosc. Nit de xins llambrescs al barri de les barjaules de millor preu. Qui aturarà la mort? Gentilment, espolsant-se sense enuig mant bardaix massa atrevit; donant xanguet i tanmateix fotent un bon tacó a qualsevol arlot qui se’ls travessés... com armada de formigues devoren a pleret el camí discret de llur destí... No cal escrutar cap horitzó... tot hi és paret escrostonada i finestra vermellament enllumenada, amb puta dintre, ordint malgrat les cròniques encara més fantasiosos brodats o puntes amb herois patriòtics i donzelles de qui l’honor no s’esbotza ni esportella ni amb tresors de faula més gruixuda encara... Tant se val. El sis hereus envant, impàvids. El braç i el braó pren avantatge damunt vit i ous. Ploricons febles ixen dels forats més foscs...



Tot d’una... Zas! Ara no reposen... Llambrescs, fèlids, no gaire a prop de cap fanal... han engrapada amb guants una ombra pudent de regalims oiosos solcada ensems...



Li demanaven baixet si es deia Aristarc. Verdurota d’afegitó.



Tantost havia respost hoc, li entaferraven un tret...







~0~0~