trenta-cinquè Verdura

Aristarc Verdura, mort (35)









Que l’inspirat lluquet de l’enginy encengui el ninou, va dir mossèn Verdura, i aquelles mateixes festes nadalenques se n’empescà una de més bona encara que no la de l’any suara escolat de fer Els Pastorets amb tots els cancerosos i extremunciats si fa no fot mig hàbils de la vila. El dimoni el més malalt de tots, cada nit estirant la pota de veritat entre les flames. La gran toxicitat despresa per la foguera infernal i crema-dimonis enverinant sovint en acabat el menjar pròpiament beneït i de franc repartit entre el públic. Fou una festa quotidiana, doncs, de fet, de l’anar a cagar. Tothom qui fos a cap funció... una setmana clavat a la comuna; magnífica ans molt escaient penitència, com va dir el mossèn.



Tothom se’n meravella encara. Mossèn Aristarc Verdura ho aprofità i hi féu en acabat un sermó de cap d’any a fe de déu memorable, dient, en essència, que les miraculoses ubiques cagarrines ens purgaven tots plegats de tot pecat, i que... si n’era, doncs, collons, de bonjan i compassiu, déu, de permetre aital beutat de magnificència i de perdó de ploure’ns com mannà purgatiu ans catàrtic enmig del puta innoble cap nostre, com si ens ho haguéssim merescut... tot i que no... de cap manera... i ell, déu, fent-nos aital favor no fet ni als repugnants jueus dels temps antics... i, tant se val, com si fos que sí... que ens el mereixíem... només potser perquè era nadal i el déu amb raó molt irritat se’n trobava aquell dia menys. “Hò i tal, hò i tal”, que dèiem plegats. I amb aquiescència fidelíssima li abonàvem, ínfims, el discurset.



És que, escolteu, tot fet i dit, era tan eminent i tenia tantes de bones idees per a tindre els parroquians encaterinats i alegrets que tothom tenia de bona tinta que era veritat, que les molt impressionades altes instàncies vaticanes el volien fer bisbe de Solsona i tot.



Aquell ninou, com dic, ens féu anar no pas al cementiri comú, o fossa general de la darrera guerra, a treure-hi carronyes i a escatir-hi el grau de benaurança on banyen avui com avui els antics “nacionals” al paradís, com féu o ens féu fer fa tres o quatre anys.



Que el lluquet de l’il·luminat enginy pel paraclet atiat ens encengui enguany un ninou ben suau... anem a la fossa comuna de la darrera guerra! Hi descolgarem animetes i veurem si al cel són totes felices, ca!... havia dit en aquella ocasió.



I aquest camí hi tornava, si fa no fa... mes ara ens trametia, en professó molt espiritual, i amb aixades i forques, i pics i pales, vessant amunt, a l’indret maleït del càmping que patí aquella esllavissada de pedrots i de fang que sebollí una gernació de babaus acampadors. Dones ofegades, infants fets bocins, vehicles empantanegats, cares aixafades per barques endutes pel vent... Tot ho descolgàvem cantant cançonetes a déu... Per molt de turistes que fossin aquests pobres ninots... prou poden, car... amb la proximitat providencial que ara tenen amb l’esfera santificada de la nostra devoció ja n’hi hauria d’haver prou i tot perquè la verge o algú altre pels alts benaurats amb bones orelles o oronells intercedís perquè el purgatori els fos com qui diu vertiginós, digué ara. I cada cara aixafada, com dic, o podrida, o tètrica, o com se’n digui, tota feta malbé, calavera rosegadota, amb verms i penjolls traient el nas per ascles i traus, etc... ells hi veia, a sota, la “cara mística” tota somrient... La cara mística, sí; tanmateix somrient, sí. I tot ens ho crèiem, car érem creients... creients, i dels bons! De pedra picada i de soca-rel, creients del cent per cent al cent per cent. I escaig.



“Quin taumaturg més teopnèustic!”... hauria emplastrat pel cap baix, de títol ample i acolorit, i amb tota la raó i pus – cas que se n’haguessin assabentat els periodistes pecs, sempre darrere qualsevol altra rucada d’heretget sense gaire pòndol – hauria haver degut de titular, com dic, en aquella avinentesa, la nostra premsa nostrada tradicionalista... i eclesiàstica... i comtal... comtal com cal...



Car amb les seues mans inspirades per l’empiri celestial tot ho transformava de sinistre en dretà, de tort en dret, de lleig en bell, de dolent en bo... Com déu mana, vós!



Allò al capdavall doncs era un un veritable gratulls – hom s’hi gratava, incrèdul, els ulls – 0 miracle, doncs, si voleu... miracle vist miraculosament i única només per ell, palesament imbuït de santedat i de visió celestial i mística, i doncs ço... o quelcom o altre... era doncs quelcom que tots havíem de celebrar... i que celebràvem, jotfot, com bons i fidels fidels. Car... per molt que semblés increïble... mercès a la seua intercessió molt personal i infosa... cada mort corromput i fètid, i pútrid i repel·lent, ell trobava que s’havia salvat, i ara era al cel... al cel, vós, al cel... mamant-se-les molt dolces, i somrient de goig i de satisfacció, el malparidet!



Ens deia sovint... cert, la vida és molt curta, i cruel, llorda i brutal... mes això rai... car mercès al déu molt bondadós... al cel tot s’esmena, tot es rescabala... només cal creure, carallots... tindre fe en el que us diem els qui en sabem... per això hem anat al seminari... per a instruir els carallots i atraçar-los al cel... per això ens sacrifiquem com xais ben bonets... ben bonets en tots els sentits... i cal només ésser humil... mirar la pols i la brutícia... i mai no aixecar els fums... els fums són indici infernal... i sobretot cal treballar... treballar de valent, sense descans, sense lleure ni mandra pecaminoses... i només cal tindre fe, fe orba i guerxa i bòrnia... i portar prou calers, afegir sempre força dinerets al plateret, i a la caixeta i a la bustieta de cada sant... per a tindre el déu dels dimonis content i els dimonis doncs fent bonda sota la seua empremta de gegant diví, titànic i molt sagradament banyut com en Moisès, no la cagueu!



Tots li anàvem a besar i llepar el voraviu, ple de cascàrries, cagarulles, i microbis i cadells, de les seues faldilletes tan bufones. I tots reconeixíem llavors que no solament era una sant... en feia la pudor... feia pudor de santedat! I nosaltres rai, molt obedients. El colíem força adequadament com la mateixa estàtua d’un sant ja establert i certificat i tot... una estàtua miraculosament garlaire i bellugaire... miracle afegit, doncs!



I ens aplegàvem a oir-lo que ens ensenyés com viure... i ens repetia, és clar, que treballar és el que cal... sobretot treballar... sempre treballar... mai pensar ni un instant a no treballar... a estar-nos-en o a escapolir-nos-en, condemnats i malèfics, marcats per la satànica possessió que només duu a la tortura terrenal i, pitjor, infinitament pitjor, d’ultratomba... treballar i prou... la mandra essent mare de cada pecadot mortal i infernal... treballar, reputa... treballar i callar... i au, som-hi, i au... a fer avui el que hauríem d’haver fet demà... i patir, patir rai, car és llei de vida... és el que el déu molt piadós i commiseratiu ha decretat molt sàviament i discreta... patir, patir... patir les dones parint, parint milers d’embrions, de fetus, d’ànimes innocents justament maleïdes pel pecat original i votades doncs, sortoses, amb l’ajut indispensable de l’església, a guanyar-se llavors el cel treballant sense descans... i suant... els homes llaurant o bregant... suant i fent sang... i també que cap instant no ens passés pas per alt que no servíssim déu i l’església... o... o malament rai... pensant tothora en déu i el papa i el bisbe i el mossèn... en qualssevol activitats que féssim... sobretot cardant i tot!... sí, és clar... sense condons ni objectes ni obstacles que el maligne i els ateus damnats a la bestreta posessin amb traïdories i infidelitats de científic d’entrebanc insuperable al nostre destí de creients benaurats... és clar... que sobretot cardéssim pels descosits, matrimoni sancionat pel poder místic eclesiàstic i bisbal, car el que volia déu era això... que tinguéssim cadascú milions i milions de fills, com les santíssimes granotes, filles místiques de la verge; i així... així l'església tenia més fills, el rei més soldats, els senyors més servidors... etc... que això rai, que déu ens ho pagaria, això ens ho assegurava ell, que hi ficava l’urpa al foc... i que ai, qui es desviés del cert camí marcat per déu!... que ja havia fet goig... molt galdosament votat a les foscúries eternes... les tortures demoníaques... els focs de mai no acabar... i que... i qui... qui malaguanyat qui no l’obeís, que sí, com dic... que acabaria fregit eternament a foc lent i a foc intens i radioactiu a l’infern encara més avançat que no el que pintaven els ignorants antics, via fora, ull viu.



I nosaltres tots li fèiem un gran cas, i ens hi posàvem esmeperdudament... i fèiem fills, com ell i déu volien, pels descosits. Fills, fills, fills. I fills. Fills a balquena. Fills a betzef, fills a burlots, a coves. Covar-ne rai. Fornades i fornades de fills. Fills fidels a l’església, fidels pagadors d’òbols, vull dir; i patriòtics soldats per a l’exèrcit, soldats per a morir degudament i esforçada en les divinament sancionades guerres contra els infidels i els altres enemics i heretgets qui farien la guitza als senyors; guerres molt escalfadament dedicades al senyor i als senyors, com dic, vull dir; i treballadors, pler de treballadors, femers i femers de treballadors per als senyors, perquè els senyors poguessin senyorejar més amples per a la satisfacció de tots els agraciats per la gràcia de déu, i per al bon manteniment de la bona moral i els bons costums. Tot allò era tan evident que saltava als ulls, ens els enlluernava, i era llum allò, llum o ensum de llum que s’escolava qui sap per quina escletxa miraculosa del ver paradís, afortunats ans benaurats súbdits qui érem dels seus sermons tan enllustradors, enlluernadors, enllumenadors... etc.



I ell, damunt, com se sacrificava! Ens feia dejunar, però ell se’n dispensava amb dispensa papal i bisbal i el que calgui, governamental i tot, i tot molt religiosament, car prou els seus deures eren majors i divins. No fotem, immensament més importants els seus deures que no la merda dels nostres. I ens feia fer fills i ell, molt màrtir, se’n passava, en tenia prou amb els jovenets, els minyonets del catecisme, i la confirmació i la primera comunió, i els escolanets... als quals traucava molt devotament el trau del culet amb unció i benedicció, i perdonant-los alhora, oliats amb els seus olis sacrosants de persona divina i sacrosanta i que, com dic, feia pudor de santedat.



I si mai algú es moria, li dibuixava molt amatent, o potser de vegades distreta, amb cap carbonet que sempre portava damunt, un somriure a les galtes... vull dir, a la cara del cadàver... i llavors ens deia... veieu la padrina que contenta, pobrissona!... això vol dir que ja veu les portes perlades del paradís... o se’ns moria cap fill per guerra, o fam o flagell, o accident o passa, o cop de baioneta de la policia o ganivetada al cor... i també reeixia aquell sant santíssim a veure’ls un somriure, el somriure llur que era el somriure seu, miraculós... és que aviat es veuen eixint del purgatori on a dreta llei els ha calgut de fer cap per errats que anaven, i per això justament déu els castigava molt bondadós que es morissin tan tost i amb els deguts dolors que els pertocava per tindre un cap de trons i qui sap si clandestí... deia, conhortant-nos tots molt i molt...



Ei, i així anar fent... cada mort nostre un mort doncs ben sortós!... I ens queia la bava escoltant-nos-el... aixecàvem els ulls a la trona, l’esguardàvem, i era com si vèiem néixer, escopinant pel Sol, el semi-déu heroic qui al paradís ens condueix... als de baix, embadalits, sempre ens tenia contents, sempre ens tenia agraïts... ell, sí, aquell sant home de les faldilles besades i ultrabesades. Ai, com l’enyorem! Que les li pogués besar avui mateix!



I tots li portàvem els millors bocins si mai matàvem el porc... i allò que trobàvem millor de l’aviram de casa... i els millors bolets i raïms i vins... i coques i pans... i ells ens beneïa molt generosament tot el que ens romangués... com si cada dia fos santa Cristina! O sant Blai, o l’altre!



Quin personatge més infús! Ja no en fan, se’n trencava el motlle. Amb raó tots quèiem de genolls tantost ens passés repartint bona sort, i encanteris i subhastes, vull dir, indulgències a bon preu, i purgacions, privilegis, prestàncies, jubilacions, remissions, immunitats... tota mena de clericals ganguetes part davant. Amb pas cansadet, acaronant els culets de tots els marrecs qui li servien de crosses, triats molt encertadament per la benefactora divinitat, demanant pistrincs per a les missions contra els negrets, ens exhortava divinament i tirava capellans molt xops d’atributs astrucs cap aqueixa casa o l’altra, i com gaudíem i ens hi rabejàvem, conscients d’ésser impura carn de carnestoltes qui tanmateix es torna incorrupta carn de sant en conserva per la seua intercessió i saliveig molt miraculosos.



Xafallosejava, sí. Car ja començava d’ésser vellet. Sempre l’hem conegut vellet. Personalment sempre l’he vist repapiejant... repapiejant sàviament, ep... tocant-hi tostemps de ple... Fins quan jo era minyonet de culet indulgentment ben burxadet, ell ja era un sant home de noranta anys o pus. I ja pudia, i molt, a santedat. I carall recony si n’havia enterrades, i amb la seua benedicció dutes al cel, directament o per tres o quatre dreceres o trencacolls per les quals calia pagar misses rai, de generacions! Cinc o sis, o set o vuit, o nou generacions de vilatans passaven pels seus olis i carbonets salvadors.



El portàvem a cavall. Ens barallàvem a mort perquè tots volíem que el seu benigne cul, quan el portéssim a coll-i-be, jaquís la seua pudor de santedat al nostre coll adés tot tort o a les nostres espatlles adés molt indignes, geperudes i pecadores, i ara doncs beneïdes amb un cert grau de rectitud i dretor.



Sí ves! I al llit una nit, malaurats, se’ns va morir; i tots el ploràvem engargussadament. I era veritat que se’n va anar amb un somriure als llavis. Somriure natural de mort molt feliç i qui se’n fot, burleta molt sagaç, dels desgraciats no-morts i per morir. Somrient de natura pròpia. No pas com els desagraïts malhumorats contraris i repatanis al déu tan bondadós qui sempre se’ns morien emprenyats, i qui ell amb la seua bonesa divinal els havia d’esmenar el trist panorama, molt caritatiu i murri, ell, i empenyorant-los alhora per poques prebendes dels qui restàvem esbalaïts uns quants de bons punts per a entrar al cel, els dibuixava un somriure d’aquiescència, i agraïment i felicitat, pel prèmit que se’ls atansava de seure eternament a la dreta del senyor, de dreta-llei i per dret, tots dretans.



Doncs sí, com dic, no pas. Per a ell, res. Ningú no va caldre que se li atansés a mascarar-li cap somriure amb cap carbonet! Senyal i prova novelles per si calia de la seua beatitud incontrovertible, vós!



Tenia llavors cent quaranta anys pel cap baix. I feia una pudor de santedat! Tots, sortosos, vós, li l’olorem encara! I només amb la memòria (miracle!) d’aital pudor ja se’ns en destapa el nas si mai agafem cap calipàndria. Si amb això, oimés, no n’hi ha prou perquè el vaticà no l’anomeni ipsofacte sant declarat i benemèrit, em cag en l’olla, per aquest cul que em va desminyonar, i doncs beneir i marcar per al paradís, com penyora de salvament, que us dic que ho trobaré tot plegat ben lleig i tort, i malament rai. Un tort així no es fa a un personatge tan alt ni per distracció. Ni per omissió. Ni per com collons se’n digui, fa? Per això elevem peticions constantment al bisbe, i al governador civil i al militar, i enviem lletres d’encoratjament i d’exemple a la premsa nostrada, tradicionalista, antiheretget i anticlandestí, i tota clerical i comtal, que tampoc no ens en fa gaire cas, per a llur perdició i mala ganya, ai llas, catacrec, que ja els veig a l’infern demanant-me, il·lusos, sucosos gargalls qui es fonen a mig caminet. I nosaltres rient i dient-los... haguéssiu fet sant amb tots els uts i ets el mossèn, carallots de merda; ara doncs ja ho veieu; maleïts, massa poc!







~0~0~